Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Js 5,9a.10-12; Sl 33; 2Co5,17-21; Lc 15,1-3.11-32
Els pecadors escolten Jesús, mentre els fariseus murmuren. Per això, Jesús proposa aquesta paràbola.
Aquest any de la fe ens convida a reflexionar aquesta paràbola des de l’actitud dels dos fills. Tots som fills del mateix Pare del cel, i el Creador ens dóna la herència de la vida i la llibertat perquè l’administrem com ens sembli millor.
El fill gran, figura del fariseu, viu sempre amb el pare, «sense haver desobeït mai». Mai ha marxat de casa. Mai li ha faltat res. Però, on és la fe? On el sentir-se estimat del pare?
El jove, figura del pecador, ho ha malgastat tot, queda sense res. Ni dignitat li queda. Però d’aquesta buidor, d’aquest abaixament, va obrint-se a la fe. Reflexiona, es penedeix, retorna la mirada cap a la casa del pare: «Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors». I així, podrem recuperar l’aliment del pa. Pa de comunió que porta a l’Eucaristia concelebrada, la festa de la fe.
Ací som una colla de gent que per diversos motius hem malbaratat la nostra herència, la vida que hem rebut com a do i gràcia del Pare del cel. En moltes ocasions i de diverses maneres ens hem allunyat.
Però, la misericòrdia de Déu és sublim, incommensurable, constant, incondicional, generosa, espontània, joiosa, afectuosa, amorosa i bella. Sí, molt bella si la rebem amb fe i esperança. Misericòrdia de Déu que cobreix la nostra misèria i ens vesteix de fill estimat.
Aquest any de la fe, en aquest temps de quaresma ens invita a reflexionar: Què he fet de la meva vida? Com he malbaratat la vida? Cal baixar tota l’escala de la humilitat fins a baix de tot.
Cal penediment, conversió i reconèixer el nostre pecat per reconciliar-nos amb el Pare amorós i misericordiós. La misericòrdia pura de Déu ens acull com un fill, com el millor fill. Misericòrdia de Déu que ens cobreix la nostra misèria i ens vesteix, ens posa l’anell i el calçat de fill estimat.
Quina joia germans quan ens atansem al sagrament de la reconciliació, on la misericòrdia de Déu és amor en estat pur.
Escoltem pecadors el que Jesús ens diu i no murmurem. I en aquest diumenge joiós de quaresma sapiguem també nosaltres posar en pràctica la gràcia i l’amor que Déu ens dóna. Siguem també misericordiosos els uns amb els altres. Així, podrem celebrar l’Eucaristia i alegrar-nos en la festa de la fe.
10 de març del 2013
24 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 2n de Quaresma (Cicle C)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
(Sermó LXXVIII, sobre la Transfiguració: BAC 441,430-435)
Mentre els cobria el núvol, vet aquí que els vingué una veu: «Aquest és el meu Fill, l'estimat». Hi havia Moisès, i també Elies, però la veu no digué pas: «Aquests són els meus fills». Perquè un és el Fill únic, i uns altres són adoptats; i només d'aquest únic, Moisès i Elies, és a dir la Llei i els Profetes, en tenen la glòria.
«Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui tinc posada la meva complaença». L'heu escoltat en els Profetes, l'heu pogut sentir també en la Llei. ¿En quin lloc no us ha parlat? En sentir aquests mots van caure de bocaterrosa. En aquest esdeveniment se'ns mostra el Regne de Déu present en l'Església. Ja que aquí es troben el Senyor, la Llei i els Profetes: el Senyor, en persona, la Llei en Moisès, els Profetes en Elies. Ells són dos ministres, dos servents. Són només els vasos; el Crist, en canvi, és la font. Moisès i els Profetes van parlar i escriure: però és de la plenitud del Crist que tots van rebre per escampar-la.
Després d'això, Jesús estén la mà, i desvetlla els homes que es trobaven a terra. «Ells no van veure ningú, sinó només Jesús». ¿Què vol dir aquest fet? L'apòstol sant Pau ens diu: «Mentrestant hi veiem en enigma, com en un mirall; però després hi veurem cara a cara». Fins i tot el do de parlar llengües s'acabarà quan arribarà allò que esperem i creiem. Els apòstols, caiguts a terra, són el signe de la nostra mort, ja que la mateixa Escriptura diu de l'home: «Tu ets terra, i a la terra retornaràs». El Senyor, però, quan els redreça, significa la resurrecció. I després de la resurrecció, ¿de què et servirà la Llei, què en faràs de la Profecia? Aquest és el significat de la desaparició de Moisès i d'Elies. ¿Què et queda, doncs? «Al principi ja existia la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu». Vet aquí el que et resta: Déu, Déu tot en tots.
Ara, però, cal que baixis de la muntanya. El teu desig era de quedar-te a la muntanya: baixa, doncs. Sofreix; dóna la teva suor i el teu treball, accepta de poder sofrir. L'Apòstol ens diu, parlant de la caritat, que no cerca el propi interès. No, la caritat no cerca mai el propi interès; perquè allò que té ho dóna. I el mateix Pau ens diu encara de si mateix: «No cerco el meu profit, sinó el de la majoria, perquè se salvin». Tot això, estant a la muntanya, Pere no ho havia comprès, i per això volia compartir la glòria del Crist. I certament, Pere, aquesta és la sort que el Senyor et reserva, però per després de la mort. Mentrestant et diu: «Baixa de la muntanya, retorna al pla, per treballar-hi, per servir; davalla a la plana per rebre-hi la ignomínia i la creu. La Vida mateixa hi ha davallat per ser-hi morta. El Pa vivent baixat del cel, per passar-hi fam. El Camí ha vingut al món per poder experimentar el cansament de la ruta. La font ha davallat per tenir set. I tu, ¿refusaries el sofriment? No cerquis el teu propi interès. Posseeix la caritat, predica la veritat: només així faràs camí vers l'eternitat i, finalment, trobaràs la pau.
Diumenge 2n de Quaresma (Cicle C)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
(Sermó LXXVIII, sobre la Transfiguració: BAC 441,430-435)
Mentre els cobria el núvol, vet aquí que els vingué una veu: «Aquest és el meu Fill, l'estimat». Hi havia Moisès, i també Elies, però la veu no digué pas: «Aquests són els meus fills». Perquè un és el Fill únic, i uns altres són adoptats; i només d'aquest únic, Moisès i Elies, és a dir la Llei i els Profetes, en tenen la glòria.
«Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui tinc posada la meva complaença». L'heu escoltat en els Profetes, l'heu pogut sentir també en la Llei. ¿En quin lloc no us ha parlat? En sentir aquests mots van caure de bocaterrosa. En aquest esdeveniment se'ns mostra el Regne de Déu present en l'Església. Ja que aquí es troben el Senyor, la Llei i els Profetes: el Senyor, en persona, la Llei en Moisès, els Profetes en Elies. Ells són dos ministres, dos servents. Són només els vasos; el Crist, en canvi, és la font. Moisès i els Profetes van parlar i escriure: però és de la plenitud del Crist que tots van rebre per escampar-la.
Després d'això, Jesús estén la mà, i desvetlla els homes que es trobaven a terra. «Ells no van veure ningú, sinó només Jesús». ¿Què vol dir aquest fet? L'apòstol sant Pau ens diu: «Mentrestant hi veiem en enigma, com en un mirall; però després hi veurem cara a cara». Fins i tot el do de parlar llengües s'acabarà quan arribarà allò que esperem i creiem. Els apòstols, caiguts a terra, són el signe de la nostra mort, ja que la mateixa Escriptura diu de l'home: «Tu ets terra, i a la terra retornaràs». El Senyor, però, quan els redreça, significa la resurrecció. I després de la resurrecció, ¿de què et servirà la Llei, què en faràs de la Profecia? Aquest és el significat de la desaparició de Moisès i d'Elies. ¿Què et queda, doncs? «Al principi ja existia la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu». Vet aquí el que et resta: Déu, Déu tot en tots.
Ara, però, cal que baixis de la muntanya. El teu desig era de quedar-te a la muntanya: baixa, doncs. Sofreix; dóna la teva suor i el teu treball, accepta de poder sofrir. L'Apòstol ens diu, parlant de la caritat, que no cerca el propi interès. No, la caritat no cerca mai el propi interès; perquè allò que té ho dóna. I el mateix Pau ens diu encara de si mateix: «No cerco el meu profit, sinó el de la majoria, perquè se salvin». Tot això, estant a la muntanya, Pere no ho havia comprès, i per això volia compartir la glòria del Crist. I certament, Pere, aquesta és la sort que el Senyor et reserva, però per després de la mort. Mentrestant et diu: «Baixa de la muntanya, retorna al pla, per treballar-hi, per servir; davalla a la plana per rebre-hi la ignomínia i la creu. La Vida mateixa hi ha davallat per ser-hi morta. El Pa vivent baixat del cel, per passar-hi fam. El Camí ha vingut al món per poder experimentar el cansament de la ruta. La font ha davallat per tenir set. I tu, ¿refusaries el sofriment? No cerquis el teu propi interès. Posseeix la caritat, predica la veritat: només així faràs camí vers l'eternitat i, finalment, trobaràs la pau.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada M. Carme,
Estem començant el temps de Quaresma. Ha estat una constant en la vida dels creients pensar en aquest temps com un temps preferentment d'ascesi, de sacrifici, de penitència... un temps, en definitiva, d'un treball personal per agradar a Déu. O potser com un temps de fer Via-Crucis, o penitències sense moltes més consideracions. No diré que això sigui dolent, però sí defectuós, perquè és una obra que porta a terme la persona creient, i que queda molt incompleta.
El temps de Quaresma ha de ser un temps, com reculls a la teva carta, «per adquirir consciència del nostre pecat per la nostra proximitat a Déu. És la santedat de Déu la que descobreix i posa al descobert el meu pecat, la meva infidelitat. Quan m'apropo a un Déu amor, un Déu de llum i de misericòrdia, prenc consciència de la meva falta d'amor, de la meva foscor, de la duresa del meu cor...»
La Quaresma ha de ser un esforç per estar, per romandre, i esperar en silenci la salvació de Déu. Perquè l'home no se salva per si mateix, ni fa mèrits perquè siguin tinguts en compte amb vista a la seva salvació. Jo em salvaré per la misericòrdia de Déu, per la seva fidelitat, ja que no pot negar-se a si mateix, encara que jo sigui infidel. Jo em salvaré pel seu amor. Perquè només l'Amor ens salva. I per això la Quaresma ha de ser un temps per meditar l'Amor; en definitiva per això està configurat el nostre cor, i és el camí per pacificar la nostra vida, és el camí per trobar-me en profunditat amb el germà. Evidentment posar-se amb serietat en aquest camí suposa una abnegació i veritable sacrifici en la nostra vida.
Com escriu Merton: «L'ascetisme més segur és l'amarga inseguretat, treball i petitesa dels realment pobres. Dependre absolutament d'altres. El problema crític de la perfecció i la puresa interior és al renunciament i desarrelament de totes les nostres inconscients afeccions a coses creades i a la nostra pròpia voluntat i desig. Només hi ha un ascetisme veritable. Qui és guiat per l'Esperit de Déu i no per l'esperit d'un mateix. L'esperit de l'home, primer s'ha de subjectar a la gràcia i llavors podrà portar la carn a la subjecció de la gràcia i de si mateix. Si per l'Esperit feu morir els fets de la carn, viureu». (Rm 8,13)
D'aquí poden néixer diverses opcions. La rutina, sempre s'ha fet així, els divendres no mengem carn i... poca cosa més. La deixadesa, no té sentit fer uns exercicis que no ens canvien, que són del passat... doncs ho deixo o faig alguna petita cosa, segons les circumstàncies. I la vida segueix més o menys igual de rutinària, anodina, insípida, tèbia. O bé crec que l'Esperit és important en la meva vida i em deixo guiar per ell en tot moment i circumstància. I llavors estic atent als seus suggeriments que m'arriben de fora, en l'escolta, i també de dins a través del moviment del meu cor. I aquesta pot ser una Quaresma apassionant. Una abraçada,
+ P. Abat
Estem començant el temps de Quaresma. Ha estat una constant en la vida dels creients pensar en aquest temps com un temps preferentment d'ascesi, de sacrifici, de penitència... un temps, en definitiva, d'un treball personal per agradar a Déu. O potser com un temps de fer Via-Crucis, o penitències sense moltes més consideracions. No diré que això sigui dolent, però sí defectuós, perquè és una obra que porta a terme la persona creient, i que queda molt incompleta.
El temps de Quaresma ha de ser un temps, com reculls a la teva carta, «per adquirir consciència del nostre pecat per la nostra proximitat a Déu. És la santedat de Déu la que descobreix i posa al descobert el meu pecat, la meva infidelitat. Quan m'apropo a un Déu amor, un Déu de llum i de misericòrdia, prenc consciència de la meva falta d'amor, de la meva foscor, de la duresa del meu cor...»
La Quaresma ha de ser un esforç per estar, per romandre, i esperar en silenci la salvació de Déu. Perquè l'home no se salva per si mateix, ni fa mèrits perquè siguin tinguts en compte amb vista a la seva salvació. Jo em salvaré per la misericòrdia de Déu, per la seva fidelitat, ja que no pot negar-se a si mateix, encara que jo sigui infidel. Jo em salvaré pel seu amor. Perquè només l'Amor ens salva. I per això la Quaresma ha de ser un temps per meditar l'Amor; en definitiva per això està configurat el nostre cor, i és el camí per pacificar la nostra vida, és el camí per trobar-me en profunditat amb el germà. Evidentment posar-se amb serietat en aquest camí suposa una abnegació i veritable sacrifici en la nostra vida.
Com escriu Merton: «L'ascetisme més segur és l'amarga inseguretat, treball i petitesa dels realment pobres. Dependre absolutament d'altres. El problema crític de la perfecció i la puresa interior és al renunciament i desarrelament de totes les nostres inconscients afeccions a coses creades i a la nostra pròpia voluntat i desig. Només hi ha un ascetisme veritable. Qui és guiat per l'Esperit de Déu i no per l'esperit d'un mateix. L'esperit de l'home, primer s'ha de subjectar a la gràcia i llavors podrà portar la carn a la subjecció de la gràcia i de si mateix. Si per l'Esperit feu morir els fets de la carn, viureu». (Rm 8,13)
D'aquí poden néixer diverses opcions. La rutina, sempre s'ha fet així, els divendres no mengem carn i... poca cosa més. La deixadesa, no té sentit fer uns exercicis que no ens canvien, que són del passat... doncs ho deixo o faig alguna petita cosa, segons les circumstàncies. I la vida segueix més o menys igual de rutinària, anodina, insípida, tèbia. O bé crec que l'Esperit és important en la meva vida i em deixo guiar per ell en tot moment i circumstància. I llavors estic atent als seus suggeriments que m'arriben de fora, en l'escolta, i també de dins a través del moviment del meu cor. I aquesta pot ser una Quaresma apassionant. Una abraçada,
+ P. Abat
17 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle C)
D'un comentari d'Orígenes, prevere
La vida de l'home es veu contínuament abocada als escàndols, com una trampa, o a les il·lusions, com uns llaços. I com que l'enemic havia parat arreu els seus llaços, i hi havia agafat gairebé la humanitat sencera, fou necessari que aparegués algú de més fort per poder-lo dominar, per poder trencar els seus filats, i per poder obrir d'aquesta manera el camí per a tots els qui el seguissin. És per això que el Salvador, abans d'unir-se a la seva Església com a l'esposa, fou temptat pel diable. D'aquesta manera mostrava a l'Església que no és pas per la indolència ni per les delícies, sinó per la creu i les tribulacions, que hem de seguir el Crist.
En efecte, no hi havia ningú més que pogués destruir aquests paranys, perquè tots els homes havien pecat, tal com està escrit. I l'Escriptura encara diu més: «No hi ha damunt la terra cap just que hagi fet el bé i no hagi pecat mai». Nostre Senyor Jesucrist és l'únic que no ha comès pecat i en la seva boca no s'ha trobat injustícia, però el Pare l'ha fet pecat per nosaltres, per tal de condemnar el pecat per mitjà del pecat, en una carn semblant a la de l'home pecador.
Jesús, doncs, entra també en aquests paranys, però és l'únic que no s'hi ha vist atrapat. Més encara, els ha trencats i els ha destruïts i d'aquesta manera ha pogut omplir de confiança l'Església. Des d'ara ens podem atrevir a trepitjar els llaços, escapar-nos dels paranys, i podem cantar amb joia: «Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors; s'ha trencat el llaç i tots hem fugit».
Així i tot, però, el Senyor ha sucumbit a la mort, per bé que voluntàriament, i no com nosaltres que morim per la necessitat del pecat. Perquè ell és l'únic que ha estat «lliure entre els morts»; i ja que era lliure entre els morts, pogué vèncer aquell que tenia el poder de la mort i li arrabassà la captivitat, és a dir, la multitud d'aquells que es trobaven detinguts en la mort. Perquè el Crist, no solament s'ha ressuscitat a si mateix de la mort, sinó que ha ressuscitat tots aquells que n'eren presoners, i els ha fet seure amb ell dalt del cel. «Pujant cel amunt, s'endugué captiva la captivitat». I val a dir que no ha fet sortir únicament les ànimes, sinó que ha ressuscitat també els cossos. L'Evangeli, efectivament, dóna testimoni que «molts cossos dels sants van ressuscitar, que es van aparèixer a molts i que van entrar a la ciutat santa» del Déu vivent, Jerusalem.
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle C)
D'un comentari d'Orígenes, prevere
La vida de l'home es veu contínuament abocada als escàndols, com una trampa, o a les il·lusions, com uns llaços. I com que l'enemic havia parat arreu els seus llaços, i hi havia agafat gairebé la humanitat sencera, fou necessari que aparegués algú de més fort per poder-lo dominar, per poder trencar els seus filats, i per poder obrir d'aquesta manera el camí per a tots els qui el seguissin. És per això que el Salvador, abans d'unir-se a la seva Església com a l'esposa, fou temptat pel diable. D'aquesta manera mostrava a l'Església que no és pas per la indolència ni per les delícies, sinó per la creu i les tribulacions, que hem de seguir el Crist.
En efecte, no hi havia ningú més que pogués destruir aquests paranys, perquè tots els homes havien pecat, tal com està escrit. I l'Escriptura encara diu més: «No hi ha damunt la terra cap just que hagi fet el bé i no hagi pecat mai». Nostre Senyor Jesucrist és l'únic que no ha comès pecat i en la seva boca no s'ha trobat injustícia, però el Pare l'ha fet pecat per nosaltres, per tal de condemnar el pecat per mitjà del pecat, en una carn semblant a la de l'home pecador.
Jesús, doncs, entra també en aquests paranys, però és l'únic que no s'hi ha vist atrapat. Més encara, els ha trencats i els ha destruïts i d'aquesta manera ha pogut omplir de confiança l'Església. Des d'ara ens podem atrevir a trepitjar els llaços, escapar-nos dels paranys, i podem cantar amb joia: «Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors; s'ha trencat el llaç i tots hem fugit».
Així i tot, però, el Senyor ha sucumbit a la mort, per bé que voluntàriament, i no com nosaltres que morim per la necessitat del pecat. Perquè ell és l'únic que ha estat «lliure entre els morts»; i ja que era lliure entre els morts, pogué vèncer aquell que tenia el poder de la mort i li arrabassà la captivitat, és a dir, la multitud d'aquells que es trobaven detinguts en la mort. Perquè el Crist, no solament s'ha ressuscitat a si mateix de la mort, sinó que ha ressuscitat tots aquells que n'eren presoners, i els ha fet seure amb ell dalt del cel. «Pujant cel amunt, s'endugué captiva la captivitat». I val a dir que no ha fet sortir únicament les ànimes, sinó que ha ressuscitat també els cossos. L'Evangeli, efectivament, dóna testimoni que «molts cossos dels sants van ressuscitar, que es van aparèixer a molts i que van entrar a la ciutat santa» del Déu vivent, Jerusalem.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada M. Lluïsa,
Comentem, i potser amb massa freqüència, que vivim avui temps difícils, per a la vida de fe, i també, sens dubte, per a la vida de la societat en general. L'ambient en què es desenvolupa la vida de molta gent no és gens fàcil: violències, guerres fam, injustícies .. la llista no s'acabaria mai.
Què fa una persona de fe, creient, en un món com aquest?
La teva carta em dóna un suggeriment preciós: «”Déu meu, et dedicaré un càntic nou, acompanyaré amb les arpes el meu cant” (Sl 143). És com una crida a tenir una ànima melodiosa, alegre. No creus que viure la fe en el Senyor ha d'anar acompanyada d'aquesta corda alegre i harmoniosa?»
Estic d'acord, viure la nostra fe és fer el nostre camí en aquest temps que ens dóna Déu, amb la tensió de treballar aquesta harmonia a la nostra vida, una ànima harmoniosa.
Els d'avui són temps «recios» que deia santa Teresa, però és el temps que el Senyor ens ha donat, i tot el temps que tenim, i tots els temps que ha tingut i té la humanitat, té un mateix horitzó: la reconciliació de l'humà i el diví, inserir la divinitat en l'humà, la qual cosa ja l'inicia el mateix Déu amb el seu Fill encarnat, i també elevar l'humà a la comunió amb la divinitat.
D'aquest teixit de relacions humanes i divines ha de néixer aquest cant nou que necessitem cantar acompanyats per l'arpa, o amb tots els instruments com ens convida el salm 150.
El temps de Quaresma que comencem és un temps molt apropiat per assajar aquest cant nou. El cant de l'Amor que es lliura. L'Amor que posa el nou al·leluia al cor i a la boca. No és fàcil aquest cant nou. Per això durant aquest temps de Quaresma no cantem el cant més expressiu d'aquest Amor que es lliura: «Al·leluia», per exercitar-nos en la modulació de les notes que necessita la nostra boca i el nostre cor. Perquè la nostra societat té necessitat d'aquest cant com posa de relleu Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Estimat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»
Aquest temps de Quaresma és el temps propici, i caldria dir també tota la vida, ja que, com ensenya sant Agustí, tota la vida és com una Quaresma que ens ha de portar a l'encontre amb el Senyor, és el temps propici, per aprendre les notes de l'Amor. El temps per escoltar aquesta paraula que està a prop teu: «la tens als llavis i al cor». Ja que com ens diu Jesús: «No només de pa viu l'home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu». Només que cal escriure amb aquesta Paraula que està a la boca i en el teu cor, la melodia sobre el pentagrama de la vida.
M. Lluïsa sigues generosa per cantar aquest cant nou. Que la teva arpa sigui agradable al Senyor. Una abraçada,
+ P. Abat
Comentem, i potser amb massa freqüència, que vivim avui temps difícils, per a la vida de fe, i també, sens dubte, per a la vida de la societat en general. L'ambient en què es desenvolupa la vida de molta gent no és gens fàcil: violències, guerres fam, injustícies .. la llista no s'acabaria mai.
Què fa una persona de fe, creient, en un món com aquest?
La teva carta em dóna un suggeriment preciós: «”Déu meu, et dedicaré un càntic nou, acompanyaré amb les arpes el meu cant” (Sl 143). És com una crida a tenir una ànima melodiosa, alegre. No creus que viure la fe en el Senyor ha d'anar acompanyada d'aquesta corda alegre i harmoniosa?»
Estic d'acord, viure la nostra fe és fer el nostre camí en aquest temps que ens dóna Déu, amb la tensió de treballar aquesta harmonia a la nostra vida, una ànima harmoniosa.
Els d'avui són temps «recios» que deia santa Teresa, però és el temps que el Senyor ens ha donat, i tot el temps que tenim, i tots els temps que ha tingut i té la humanitat, té un mateix horitzó: la reconciliació de l'humà i el diví, inserir la divinitat en l'humà, la qual cosa ja l'inicia el mateix Déu amb el seu Fill encarnat, i també elevar l'humà a la comunió amb la divinitat.
D'aquest teixit de relacions humanes i divines ha de néixer aquest cant nou que necessitem cantar acompanyats per l'arpa, o amb tots els instruments com ens convida el salm 150.
El temps de Quaresma que comencem és un temps molt apropiat per assajar aquest cant nou. El cant de l'Amor que es lliura. L'Amor que posa el nou al·leluia al cor i a la boca. No és fàcil aquest cant nou. Per això durant aquest temps de Quaresma no cantem el cant més expressiu d'aquest Amor que es lliura: «Al·leluia», per exercitar-nos en la modulació de les notes que necessita la nostra boca i el nostre cor. Perquè la nostra societat té necessitat d'aquest cant com posa de relleu Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Estimat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»
Aquest temps de Quaresma és el temps propici, i caldria dir també tota la vida, ja que, com ensenya sant Agustí, tota la vida és com una Quaresma que ens ha de portar a l'encontre amb el Senyor, és el temps propici, per aprendre les notes de l'Amor. El temps per escoltar aquesta paraula que està a prop teu: «la tens als llavis i al cor». Ja que com ens diu Jesús: «No només de pa viu l'home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu». Només que cal escriure amb aquesta Paraula que està a la boca i en el teu cor, la melodia sobre el pentagrama de la vida.
M. Lluïsa sigues generosa per cantar aquest cant nou. Que la teva arpa sigui agradable al Senyor. Una abraçada,
+ P. Abat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
