DIMARTS V DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8 (R.: 7c); Jo 16,5-11

El bell relat de la 1a lectura és com un ressò dels relats de la resurrecció de Jesús que escoltàvem els primers dies de la cinquantena pasqual. Un terratrèmol sobtat, portes obertes, l’esglai inicial, la constatació posterior que hi són tots els qui hi han de ser, és a dir, que la resurrecció no és motiu de dispersió sinó llavor de retrobament en la unitat de l’església. Així, la presó alliberada de les seves cadenes per la força dels càntics i dels himnes —de la fe— de Pau i Siles, esdevé la casa de l’església, la casa dels aplegats per i en el Ressuscitat. Els signes sacramentals del baptisme, que reben l’escarceller i els de casa seva, i de l’àpat final —la fracció del pa— confirmen aquesta dinàmica pasqual i eclesial que es mou entre la sorpresa, l’astorament, la conversió i l’acceptació per la fe. I és que les promeses del Senyor, com canta el salm 137, sempre sobrepassen el que podíem pensar i imaginar, sempre ens sobrepassen.

Un altre tret d’aquesta església que es posa en camí amb la força i l’alegria pasqual, és l’absència de Jesús. «Us convé que me’n vagi», diu Jesús. Aquest «us convé», que és la clau de la seva absència, omple de sentit el camí de la nova comunitat, simbolitzada en Pau i Siles, en els presos alliberats, en l’escarceller i els seus, en tots els qui accepten la fe i en fan motiu de vida i de celebració; l’omple de sentit i del dinamisme consolador d’aquest Defensor que Jesús envia per confortar la seva església, per encoratjar-la, per guiar-la pels camins de la llibertat plena, una llibertat que des d’ara signa els himnes i els càntics que cantem «en l’Esperit del Senyor Jesús».

Així doncs, no tinguem por de trencar cadenes i dels camins que s’obren davant nostre. Perquè «el sobirà d’aquest món ja ha estat condemnat». Ho ha estat, certament, però també és tasca nostra fer fracassar les seves tramoies, denunciar-les i desarticular-les.
Amén. Al·leluia.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 10,25-26.34-35.44-48; Sl 97; 1Jn 4,11-16; Jn 17,11b-19

Germanes, germans,

En aquest diumenge previ a la solemnitat de l’Ascensió del Senyor, la litúrgia de la paraula ens presenta en primer lloc la conversió del centurió Corneli en el llibre dels Fets dels Apòstols. Es tracta d’un esdeveniment molt significatiu pel poble jueu, ja que fa referència a la conversió d’un pagà i de la seva família, una conversió de la qual el mateix Esperit Sant s’ha avançat als esdeveniments a través d’un element simbòlic que és relatat per dues vegades en el text dels Fets. Pere és el protagonista privilegiat d’aquesta missió entre els pagans, i el testimoni qualificat per garantir l’autenticitat de la presència de l’Esperit entre tots els qui escoltaven la seva predicació. Per això no dubta en batejar-los en el nom de Jesucrist. D’aquesta manera la predicació de l’evangeli surt dels estrets límits del judaisme i s’expandeix d’una manera definitiva als pobles pagans.

El fragment de la primera carta de sant Joan que hem escoltat, després de donar la primacia de l’amor de Déu, ens exhorta també a traduir aquest amor que Déu ens té als nostres germans. Si ens estimem de debò, no hi ha dubte que l’amor de Déu fa acte de presència en nosaltres, i si Déu està en nosaltres, el seu amor hi fa estada en tota la seva plenitud de tal manera que Ell s’estima també en nosaltres per la presència del seu Esperit d’amor, un amor on ja no hi manca res. El testimoniatge del apòstol avança encara més quan confessa que Jesús és el Fill d Déu i que Jesús i Deu formen una unió indissoluble, una unió centrada en un amor perfecte. Déu és amor, i qui viu en l’amor, Déu fa estada en ell.

El fragment de l’evangeli escollit per avui correspon a una part de la llarga pregària anomenada sacerdotal de Jesús abans de la seva passió. És una pregària que Jesús dirigeix en veu alta al Pare i que comprèn tres parts: la primera correspon a la pregària de Jesús per sí mateix (pregària sacerdotal), a continuació Jesús prega pels seus deixebles i en la tercera Jesús prega pels qui creuran en els seus deixebles. El nostre fragment correspon a una part de la pregària de Jesús pels seus deixebles.

Jesús invoca al Pare amb el qualificatiu de ‘Sant’ demanant-li que guardi els que ell li ha donat per tal que es mantinguin en la unitat mateixa que existeix entre el Pare i el Fill. Jesús garanteix el seu interès en vetllar per ells mentre era amb ells, però ara Jesús torna al Pare i cal que les seves paraules es mantinguin en ells enmig d’un món hostil amb el qual ells no combreguen perquè no són del món com Jesús tampoc no ho és. Jesús parla del món segons dues connotacions: el món bo és aquell al qual Jesús ha estat enviat, i també els deixebles, i el món dolent és aquell que no acull la paraula de Jesús i fins i tot s’hi oposa perquè està dominat pel Maligne. Finalment, el fragment fa referència a consagrar els deixebles en la veritat, és a dir, separats del món entren en l’esfera divina i participen de la vida de Déu, que és essencialment veritat.

Nosaltres recollim aquest testimoniatge de Jesús dirigit als seus deixebles com a missió que també nosaltres hem de portar a terme en el nostre context. Jesús ens vol seguidors seus, i ens demana que visquem en la unitat, unitat en l’amor amb què ell ens ha estimat que és el mateix amor del Pare i que ha d’arrelar en les nostres vides per tal que el nostre testimoniatge no perdi la força de la veritat amb què ell ens ha consagrat amb la seva paraula.

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Ac 9,26-31; Sl 21,26b-27.28 i 30ab.30c-32; 1Jn 3,18-24 i Jn 15,1-8

«L’Església s’anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l’Esperit Sant.»

La primera comunitat esdevé fidel al manament del Senyor de creure en Jesucrist i estimar-se els uns als altres. En la comunitat que viu sota aquesta regla d’or de la vida sovint per difondre la bona nova Déu es val de peces de rebuig. Pau que ha esdevingut evangelitzador, propagador d’aquest missatge ha estat perseguidor; en ell la llavor d’Esteve, el primer màrtir cristià, ha donat un fruit admirable, en ell que era un dels qui assentien en la seva mort. Déu l’ha cridat i l’ha fet testimoni, fora d’hora, de la resurrecció del seu Fill i l’ha portat a Jerusalem on molts, amb raó, encara no creien en la seva conversió. Pau fidel a l’amor no sols amb paraules sinó també amb fets i veritat, esdevé la sarment ben empeltada al cep, empeltada a Crist. Jesús, el Crist, s’ha fet un de nosaltres i ara en la vinya del Senyor, el poble de Déu, el Pare hi ha plantat al seu mateix Fill, la vinya ja no cal que sigui arrancada però la sarment perquè no s’assequi i pugui donar fruit cal que rebi la saba de Crist. Jesús és el Messies, la llum del món, el pa de vida, la porta de les ovelles, el bon pastor, la resurrecció, el Senyor, el Mestre, el camí, la veritat, la vida; el Fill de Déu. Tot això ens convida a compartir-ho amb nosaltres que estem empeltats al cep veritable i estant en Ell, Ell està en nosaltres.

Tota la nostra vida de cristians esdevé així un sense sentit si manca la unió amb Jesús i aquesta unió implica coneixement i amor. Tot deixeble, com Pau, ha estat cridat a donar fruit, a estimar a Déu i als altres no sols amb paraules, sinó en veritat i amb obres. Sense Ell no podem fer res; ésser cristià exigeix una experiència vital de Jesucrist, una passió pel seu projecte Les preocupacions de cada dia no ens han de fer oblidar que som sarments del cep veritable, si la sarment s’asseca és que la saba de Crist no hi flueix i no mou la nostra vida, és que no deixem que Crist entri dins nostre i ens cal deixar-la fluir lliurament per comunicar la joia del ressuscitat. Si no vivim amarats de la saba de Crist no podrem transmetre el missatge, sinó en som testimonis en obres i en veritat la sarment s’assecarà i en lloc de transmetre la alegria de la bona nova, en lloc de ser-ne testimonis que contagien l’alegria contagiarem, com tants cops hem fet, pors, angoixes i sofrences. Acostant-nos a Déu amb tota confiança, amb la consciència tranqui-la, obtindrem allò que li demanem, en creure en Jesucrist i estimant als altres, tal com Ell ens ho ha dit, romandrem en Jesús i en l’Evangeli.

DISSABTE DE LA SETMANA IV DE PASQUA

Primera missa del P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Ac 13,44-52; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4; Jn 14,7-14

«Fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes?»

En el quart Evangeli la relació de Jesús amb el Pare és un punt que esdevé fonamental en el discurs final de Jesús i en la seva idea de creure, en el camí vers la fe que passa necessariament per aquesta relació de paternitat i filiació. Perquè si a «Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.» Jesús és el Fill únic que s’ha fet un com nosaltres. El relat del quart Evangeli ens presenta una aproximació en clau familiar a Déu i ens mostra al Pare en tant que Jesús fa el que li ha vist fer i diu el que li ha sentit dir i així ens fa a nosaltres fills del Pare, fills de Déu.

La presència del Pare per mitjà de Jesucrist, que és l’únic mitjancer, ens mostra que Jesús no és ni l’inici ni la fi en si mateix sinó com Ell mateix ens diu «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare.» El Fill és el camí, en tant que és la veritat, però la vida és del Pare i li dona al Fill perquè la pugui apropar a l’home.

La presència del Pare per mitjà del Fill se’ns fa real en l’Eucaristia en l’assemblea reunida en nom seu, en la seva Paraula proclamada, essencialment en l’Eucaristia que és presència real del fill de Déu però també és present en el rostre dels altres i som nosaltres mateixos els qui l’hem de fer present al voltant nostre, arreu del món. Fa tant de temps que coneixem a Jesús que a voltes se’ns oblida que està al nostre costat, tant ens sovinteja la seva presència que acabem per no ser-ne prou conscients.

Fa uns dies el Papa Francesc ens convidava a no oblidar mai el primer amor, a no oblidar el primer encontre amb Jesucrist. Fa temps que el coneixem, potser des del baptisme, sempre el tenim present en l’Eucaristia i ens parla per l’Evangeli però sovint la seva presència i la seva veu ens passen desapercebudes i demanem de nou a Jesús un gest extraordinari en el que ens mostri al Pare. Els gentils s’alegraren en sentir la Paraula i la lloaven i els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant. Recobrar al frescor de la Paraula, de la presència de Crist en les nostres vides ens ha de portar a reconèixer al Pare en el rostre de Jesús i en el dels germans. La nostra relació amb Crist és una relació d’amor, una relació bilateral, entre el tu del Crist i el jo nostre; acceptant, envigorint i mantenint aquesta relació ja no ens caldrà res més. Mantinguem la frescor del primer dia, l’entusiasme dels inicis, la joia del primer encontre, del primer amor amb Jesús i en Ell coneixerem al Pare.

ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA OCTAVI VILÀ MAYO

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol i Balcells
Fets 13,26-33; Sl 2; He 5,1-10; Jn 15,9-17

Benvolguts P. Abat i comunitat de Santa Maria de Poblet, i especialment tu, fra Octavi, que avui rebràs l’ordenació sacerdotal. Saludo també els preveres concelebrants i diaques. Saludo els teus familiars, i a tots vosaltres, germans i germanes que assistiu en aquesta celebració eucarística.

És per a mi un goig molt gran poder ordenar avui fra Octavi, un membre de la vostra comunitat monàstica, un fill del Cister. En el vostre web, on anuncieu l’ordenació sacerdotal, es pot llegir: «Per la imposició de mans, la pregària d’ordenació i la unció amb el crisma, el nostre fra Octavi serà instituït servidor de la litúrgia i de la caritat en el si de la nostra comunitat monàstica. En donem gràcies a Jesucrist, ungit per l’Esperit per portar l’alegria als pobres i la llibertat als oprimits.»
Abans de comentar els bonics textos que has escollit per a aquesta eucaristia d’ordenació sacerdotal, penso que és important que et recordi, Octavi, que a través del ministeri sacerdotal continuaràs vivint i observant la regla de vida del teu Orde, que t’exigeix l’ascesi, la pau interior i la recerca de Déu. Amb la teva vida buscaràs continuar guiant els fidels «cap a la contemplació de Crist encarnat i de la seva mare Maria». Un dels objectius de l’espiritualitat cistercenca és estar atent a la paraula de Déu i impregnar-se’n per portar-te cap a Déu.

En la primera lectura, llegim en els Fets dels Apòstols la predicació de Pau a la sinagoga d’Antioquia de Pisídia, on els anuncia la bona nova que Déu, ressuscitant Jesús, ha complert en bé de nosaltres, els fills, la promesa feta als nostres pares (cf. Ac 13,31). És la predicació del que és essencial, del kerigma, del que hem de proclamar constantment: la passió, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. És el nucli central de la nostra fe. Sí, Crist ha ressuscitat realment, ens ha salvat, i només ell és qui ens pot salvar i donar un sentit a la nostra vida, l’autèntica esperança.

Medita sovint el text de la segona lectura treta de la Carta als hebreus, tan plena de riquesa sobre el sacerdoci. Tu, Octavi, que avui reps lliurement el sacerdoci ministerial, has estat escollit per Déu entre els homes. No has estat tu qui ha pres la iniciativa, sinó el Senyor; ningú no es pot apropiar l’honor de ser sacerdot: Déu és qui escull. I si, amb paraules inspirades, se’ns recorda que tampoc Crist no es va conferir a si mateix la dignitat de gran sacerdot, sinó aquell que li va dir: «Tu ets el meu fill, jo t’he engendrat avui», ¡què hauríem d’afirmar de nosaltres mateixos, que som pobres criatures, plenes de misèries i defectes! Veritablement, el ministeri sacerdotal, com qualsevol vocació divina, és un regal esplèndid de la Santíssima Trinitat.

Mai no oblidis, doncs, que la iniciativa d’aquesta nova crida ha partit de Déu, encara que has estat proposat per ordenar-te prevere seguint els criteris i la praxi que teniu en el vostre Orde. El mateix que fa anys et va convidar a servir dins aquesta comunitat cistercenca et concedeix ara per sempre el do del sacerdoci.

Alta és la meta a la qual ets cridat, però no tinguis por: Déu és amb tu i no et deixarà sol. Confia particularment en l’ajuda de l’Esperit Sant. La teva ordenació sacerdotal es realitza precisament en l’any que l’Església dedica a la vida religiosa, en el V Centenari del naixement de Teresa de Jesús. Pots considerar que aquesta circumstància et porta una ajuda especial del Paràclit en l’exercici del teu ministeri sacerdotal futur.

L’Epístola als hebreus mostra també el contingut de la missió sacerdotal quan afirma: el sacerdot, escollit entre els homes, està constituït en favor dels homes pel que fa a Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats i per compadir-se dels ignorants i extraviats, ja que ell mateix està envoltat de debilitat.

En aquesta direcció apunta l’Evangeli de sant Joan que estem llegint en aquest temps pasqual i que tu, Octavi, has escollit. És la llarga confidència que Jesús va tenir amb els seus deixebles en l’Últim Sopar. Jesús els demana que «si observeu el meus manaments, us mantindreu en el meu amor». I d’allí vindrà l’alegria veritable, perquè un dels fruits més característics de la Pasqua ha de ser l’alegria. I és el que Jesucrist vol per als seus deixebles: una alegria que sigui plena, una alegria forta, no superficial ni tova; la mateixa alegria que omple el cor de Jesús, perquè se sent estimat pel Pare, ja que està complint la seva voluntat per a la salvació del món. I ara ens vol comunicar aquesta alegria a nosaltres. Aquesta alegria la sentirem en la mesura que «estem en l’amor» de Jesús, «guardant els seus manaments», seguint el seu estil de vida, encara que resulti difícil i moltes vegades anem a contracorrent.

Però en aquest text Jesús afegeix matisos entranyables: «Ja no us dic servents, sinó amics.» I sobretot, assenyala una direcció més compromesa d’aquest seguiment: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres.» No és un suggeriment, és un manament.

Aquestes paraules de Jesús no necessiten gaires explicacions. El fruit de la Pasqua que aquí se’ns proposa, junt amb l’alegria, és l’amor fraternal, un amor que certament no és fàcil. Com no ho va ser l’amor de Jesús als seus, pels quals, després d’haver lliurat les millors energies, va oferir la vida. Tots podem contribuir en la nostra vida a fer més amable la vida als altres. Saber estimar com ho ha fet Jesús, sortint de nosaltres mateixos i estimant no de paraula, sinó d’obra, amb la comprensió, amb l’ajuda oportuna, amb la paraula amable, amb la tolerància, amb la donació gratuïta de nosaltres mateixos.

Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure aquest gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el sagrament de l’orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Diria que estàs cridat a ser un servidor fidel dels teus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes.

Avui és Sant Josep Obrer. No va ser fàcil, la vida de Josep. El Senyor va permetre que sofrís el bandejament, l’exili, la fugida davant l’amenaça de mort… i, sobretot, no li va estalviar les dificultats normals d’una vida de treball com la nostra. I és aquí, enmig d’aquesta vida comuna i corrent, on Josep ens ensenya a practicar el que el Senyor ens demana. Fe, amor, esperança: aquests són els eixos de la vida de sant Josep i els de tota vida cristiana No es queixa: va d’un lloc a un altre amb fe, obedient al manament de Déu. S’esforça, esperançat, a resoldre els problemes que se li presenten. El sosté en la lluita l’amor a Maria, a Jesús, a Déu.

Sant Josep, prega per l’Església, i avui, junt amb la teva esposa santa Maria, prega per aquest fill teu que ara ordenarem prevere.