DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes», diu el salmista. Que Déu és arreu és ben cert, però per a nosaltres humans febles i vacil·lants ens cal sentir-lo present de manera especial en algun lloc, d’alguna manera particular. El poble d’Israel sentia també aquesta necessitat i Salomó va construir-li al Senyor un temple amb un lloc, el sant dels sants, on sentir de manera especial aquesta presència. Allí el núvol de gloria del Senyor omplia aquell temple, però malgrat que Salomó volia retenir-lo per sempre en aquell palau, la infidelitat acabà amb el temple i amb la seva fugissera presència allí. Ens sentim prop de Déu quan preguem, sigui per lloar-lo, sigui per suplicar-li ajut i és que quan preguem amb el cor sincer, Déu és a prop nostre, ens escolta i ens atén. Ell sap d’antuvi el que ens cal, però malgrat això li plau sentir-nos a prop seu, li plau que ens dirigim vers ell, sabent-nos petits davant la seva immensitat.

Aquest Déu la presència del qual el poble d’Israel volia retenir per sentir-se’l al costat va prendre una iniciativa singular, es va fer home, va viure, va patir i va morir com nosaltres i no hi ha presència més gran que aquesta, una presència que es fa de nou realitat cada cop que celebrem el seu memorial, que celebrem l’Eucaristia i ho fem en un lloc concret, en un temple que té el seu sentit ple quan acull el sacrifici de la salvació, presència real del Senyor, tant més real que en aquella muntanya palpable del Sinaí que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta. Els temples de pedra estant construïts a gloria de Déu per allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc sagrat, digne de ser venerat i de ser recordada la seva dedicació a aquest fi sacre i tant rellevant. En dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església sigui la consagració de l’altar

Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som nosaltres pobres pecadors. A imatge d’un temple, tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se’ns ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l’edificació de l’Església, a ser pedres ben vives (cf. 1Pe 2,5) d’aquest edifici sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill de Déu.

«El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família).

Hi ha un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec festiu. Allí serà on adorarem al Senyor en esperit i en veritat, tal com ho vol el Pare, com digué Jesús a la samaritana a Sicar bora el pou de Jacob. Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al món per alliberar-nos del pecat, per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del Senyor per ser polides de nou.

Escrivia el profeta Sofonies: «El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva.» (So 3,17). I així és, portem dins nostre la imatge de Déu però per la nostra deixadesa, per la nostra laxitud fem d’aquest temple privilegiat i únic que som nosaltres mateixos una cova de lladres, com deia Jesús d’aquells mercaders del temple que expulsà amb vehemència. Però per a nosaltres no està pas tot perdut, aquell qui va cridar a Zaqueu perquè baixés de l’arbre, aquell que va asseure’s a taula amb tan gran pecador no deixa mai de compadir-se de nosaltres, de la seva creatura, d’aquell qui porta la seva imatge i ens ofereix un cop i un altre la possibilitat de que aquest temple que som nosaltres, les parets del qual s’ennegreixen pel nostre pecat, pugui ser restaurat per acollir de nou la seva imatge amb tot el seu esplendor i tantes vegades com la malmetem, tantes vegades el Senyor ens crida perquè el convidem de nou a taula, ho fem quan ens n’adonem de que ens cal restituir allò que hem pres, que ens cal penedir-nos i acollir-nos a la seva misericòrdia, de la qual mai no hem de desesperar.

Realment la salvació pot entrar a casa nostra, pot entrar als nostres cors si ens n’adonem de les nostres mancances, si baixem del sicòmor del nostre egoisme, de la nostra migradesa i parant la taula amb les estovalles de la caritat el convidem a asseure’s amb nosaltres. No ens ha d’escandalitzar quan ens girem i hi vegem asseguts pecadors, publicans i recaptadors d’impostos de dubtable reputació; ells com nosaltres, també són fills d’Abraham, nosaltres com ells som també pecadors i és a tots a qui el Senyor ha vingut a buscar i ha salvar.

Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de fang; per la seva gràcia totes elles han de formar l’església celestial, el temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en esperit i en veritat.

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ml 1,14b-2,2b.8-10; Sl 130,1.2.3; 1Te 2,7b-9.13; Mt 23,1-12

Veure, jutjar i actuar.

Què hem de veure? Hem de rentar-nos la cara, netejar els ulls del cor, posar-nos el col·liri de la fe, per veure la nostra pròpia hipocresia. «Diuen i no fan». Així veu Jesús als mestres de la Llei i els fariseus.

Nosaltres podem caure en la mateixa hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei. També podem obrar per fer-nos veure de la gent, ocupant els primers llocs o exigint que ens diguin mestre.

Jesús jutja aquest comportament i ens ensenya que entre nosaltres no ha de ser així. Perquè el que els està dient als seus deixebles i seguidors, avui ens ho diu a cadascú de nosaltres: «Tots vosaltres sou germans», «de pare, només en teniu un, que és el del cel», «de guia, només en teniu un, que és el Crist».

Si després d’adonar-nos de la nostra hipocresia, escoltem aquesta exhortació que Jesús ens fa, podrem canviar la nostra manera de viure. I així, podrem actuar en conseqüència si volem seguir el camí de Jesús.

Tenim tots un mateix pare. No hi ha fills, de primera, de segona, de rebuig. La universalitat de la salvació és per a tothom. Si creiem en Jesús, la paraula de Déu, treballarà eficaçment en nosaltres, i podrem viure en una pau tranquil·la, tot esperant els dons de Déu.

Ara, l’escala que ens presenta Jesús per atansar-nos a Déu, és la humiliació, el fer-se no res, per estar al nivell de Jesús que es va fer no res.

Jesús que va ser el Servent per excel·lència, ens convida a actuar: «El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre».

Si veiem com estem entre el dir i el fer, si ens n’adonem de la nostra hipocresia, si jutgem que no anem bé, tal vegada ens hem de despertar i actuar com a servidors fidels de Déu.

Això, vol dir posar la nostra vida entera disponible a Déu, en la seva lloança. Això, vol dir estar sempre disponible a les necessitats dels altres fills de Déu. El servei que es fa al proïsme arriba a Déu com el perfum de l’encens de la pregària. Així, serà sempre lloat el Pare, juntament amb el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27; Sl 22, Rm 6,3-9; Lc 12,35-40

Ens ha de quedar ben clar que la mort desvincula del pecat, ens ha dit l’Apòstol. Pau podria repetir com Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites, gravades en una inscripció, fixades amb cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades per sempre a la roca!». Sovint no tenim ben clar que és la mort, la considerem com un accident, com una excepció que afecta sempre als altres, siguin més propers o més llunyans, coneguts o desconeguts.

Però la realitat és que la mort de fet forma part indestriable de la vida, tant com el mateix naixement i ben cert és que si naixem, tard o d’hora hem de morir i de fet morirem, segurament sempre massa aviat per al nostre gust. Perquè la mort és una realitat, és també la raó per la qual Crist vingué al món, la raó per la qual es va fer un home com nosaltres. Certament Ell no fou alliberat del pecat per la mort, perquè compartí en tot la nostra naturalesa humana llevat del pecat, però morint, essent sepultat i ressuscitant ens guanyà la vida.

Si pel baptisme hem estat sepultats amb Ell a la mort, per la resurrecció emprendrem una nova vida; així morint amb Crist, ressuscitarem amb Ell, viurem per sempre amb Ell. «Amb la mort de només un va ser redimit el món. Crist hauria pogut evitar la mort, si així ho hagués volgut; però no la va defugir com una cosa inútil, sinó que la va considerar com la millor manera de salvar-nos. I, així, la seva mort és la vida de tots.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà). Aquest és el pla de Déu per a nosaltres, per a tots i cadascun de nosaltres, aquesta és l’oferta de salvació universal. Però nosaltres ens entossudim i la rebutgem, en tot o en part. D’aquí que alguns siguin rebuts directament a la gloria, són tots els sants, els reconeguts als altars i els sants anònims, mentre que d’altres els cal encara recuperar aquella imatge de Déu que tot home porta dintre seu i que queda enterbolida pel pecat. Déu ens estima tant que ens dona fins i tot després de fer el pas d’una vida a l’altra, l’oportunitat d’apropar-nos a Ell.

El pecat ens allunya de Déu, l’amor ens hi apropa i de quina manera, perquè Déu és l’amor. Aquest és el sentit de la celebració d’avui, preguem per tots aquells difunts que d’una manera o d’altra encara no poden gaudir de la mirada diàfana i transparent de Déu, d’aquells que no se senten encara prou nets com per acostar-s’hi i demanem al Senyor per ells, li demanem que se n’apiadi i que el seu amor prevalgui per damunt del seu temor.

Estem en comunió amb tots els sants pregant-los que intercedeixin per nosaltres davant del Pare, el seu i nostre defensor, de la presència del qual ja gaudeixen; ells ens són model de vida cristiana. Estem en comunió també amb tots els altres difunts pregant per ells, perquè el Senyor, que també els estima, els perdoni i els aculli; ells ens són també exemple perquè ens esperonen a estar sempre a punt, amb les torxes enceses i vetllant.

Per això aquesta celebració té un altra sentit. Pregant pels difunts pensem alhora en la nostra pròpia mort, i no hem de fer-ho pas angoixats, sinó esperançats, certs de que l’home que som ara serà crucificat amb Crist, que sobre el nostre pobre cos pecador perdrà el seu domini el pecat, que tenint una mort semblant a la de Crist, com ens ha dit l’Apòstol, tindrem també una resurrecció com la seva.

Per aconseguir-ho, per ser mereixedors de tal gràcia, ens cal vetllar, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli segons sant Lluc. Hem de mirar d’estar sempre preparats, sempre a punt perquè no sabem si la nostra hora serà a mitjanit o a la matinada, perquè el Fill de l’home vindrà a buscar-nos a nosaltres a l’hora menys pensada, però del que hem d’estar ben segurs és de que la nostra hora arribarà i estar també certs primer de que quan ens arribi hem d’estar prestos i després confiar-nos sempre a la seva misericòrdia, no desesperar-ne mai. Ell sempre ens fa costat, nosaltres hem de mirar de no girar-li l’esquena per tal de poder contemplar-lo, per tal de veure’l amb els nostres propis ulls, com ens deia Job.

Déu ens fa costat en tota ocasió oferint-nos la seva gràcia. Escrivia sant Ambrós: «Quin remei hi ha per a això? Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? Gràcies a Déu, per Jesucrist, Senyor nostre, em veuré lliure! Tenim un metge, seguim els seus remeis. El nostre remei és la gràcia de Crist, i el cos de mort és el nostre propi cos. Per tant, emigrem del cos, per a no viure lluny del Senyor; encara que vivim en el cos, no seguim les tendències del cos ni obrem en contra de l’ordre natural, abans busquem amb preferència els dons de la gràcia.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà).

Com deia el Papa Benet XVI: «Cal preparar-se per a la mort. No en el sentit de realitzar determinats actes, sinó de viure preparant-se per a passar l’últim examen davant de Déu. Deixar aquest món i presentar-nos davant d’Ell i dels sants, dels amics i dels enemics. Acceptar, diguem, la finitud d’aquesta vida i proposar-se d’aconseguir la presència de Déu.» (Últimes converses amb Peter Seewald).

Pregant pels difunts amb la confiança de que la nostra pregària els ajudarà, preparant-nos per la nostra pròpia mort de manera sempre confiada, sense angoixes ni obsessions aferrades en aquesta nostra vida a la terra, sempre caduca i limitada; fem solemne professió de fe en el Crist que es va encarnar, va patir, va morir i va ressuscitar per tal de donar-nos la vida eterna i plena.

«La vida i la mort de l’home estan, doncs, a les mans de Déu, en el seu poder: «Ell té a la mà tots els vivents i l’alè de tots els homes.», exclama Job (12, 10). «És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora.» (1 Sa 2, 6). Només Ell pot dir: «Jo dono la mort o la vida» (Dt 32, 39).» (Joan Pau II, Evangelium Vitae, 39).

Confiats doncs en aquell qui tot ho pot, demanem-li que aculli als nostres germans difunts a la seva glòria, que els faci participar de la vida eterna i que a nosaltres ens ho concedeixi també, que ens ajudi a mantenir-nos vetllant perquè quan ens arribi aquella hora, sigui a mitjanit, sigui a la matinada, sigui aviat o més tard, ens trobi a punt i ens permeti de participar a la seva taula, que ens faci la gràcia de participar de la seva resurrecció i de ser semblants a Ell. Sols així podrem dir com Pau: «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Com es pot ser feliç estant de dol? Com es pot ser feliç tenim fam i set? Com es pot ser feliç essent perseguit pel sol fet de ser just? Com es pot ser feliç essent ofès i víctima de les calumnies? Déu estima als seus fills, especialment als febles i als desvalguts, als qui pateixen tant físicament com espiritualment, i tot i que el món no els estimi, tot i que el món cregui que són uns fracassats, que són els darrers de la societat; per al Senyor són els primers.

La clau està sempre en l’amor de Déu cap als seus fills. Ell els estima a tots, però com a pare amorós que és, estima de manera especial als qui sofreixen. Són aquests els qui han estat marcats com a servents del nostre Déu. Per a ser marcats no s’hi val ser d’un o altra país, de res serveix parlar una o altra llengua; el que vertaderament val és haver patit la tribulació en aquesta vida, haver rentat els vestits amb la sang de la persecució i haver quedat blancs amb la humilitat.

El que veiem en aquest món és al fons una pura aparença; la veritat la veurem quan la vertadera prova d’amor per part de Déu vingui el dia del judici, serà aleshores quan arribarà el consol als qui ara estan de dol, posseiran el país els qui ara són humils, seran saciats als qui ara tenen fam i set de ser justos, Déu compadirà als qui ara compadeixen, veuran Déu els nets de cor, tindran el regne de Déu i serà gran la recompensa al cel els qui ara són ofesos i calumniats a causa del Crist.

Però si la nostra societat ja defuig la idea de la mort, l’aparta, l’amaga, la pretén oblidar com a fet real; la idea d’un judici al final dels nostres dies es considerada encara més incorrecte per a molts. Però si Déu és amor, tot i que la crida a la salvació sigui universal, tot i que la seva misericòrdia sigui infinita; no pot oblidar-se mai Déu de la seva opció en favor dels qui han estat marcats, marcats per la caritat, marcats per la humilitat, marcats per la netedat de cor, marcats per la seva set de justícia; perquè Déu es també just.

Avui celebrem en aquesta solemnitat a aquesta multitud de sants, la major part dels quals no són ni coneguts, ni reconeguts públicament; són aquells sants de la porta del costat dels que parla el Papa Francesc; homes i dones humils, nets de cor i que han sofert al llarg de la seva vida, però que ara reben la seva recompensa. Déu no deixa mai de fer justícia i si la vocació a la santedat és irrenunciable, si neix en el baptisme i es pot practicar en qualsevol condició de vida el cert és que no tothom hi arriba, no tothom la practica.

La crida a la santedat és universal, cert, la vocació a la santedat és universal, cert, però arribar a la santedat no és pas universal. D’aquí la importància de poder adreçar-nos, de poder pregar a aquells qui l’han assolit. En paraules de sant Joan Pau II: «En el baptisme, sagrament del renaixement, el deixeble de Crist rep la santedat ontològica, queda constituït en la condició de nova criatura per mitjà de la gràcia santificant. És un germen, una llavor destinada a desenvolupar-se en un gran arbre mitjançant les cures personals i la constant ajuda que Déu no ens deixa de donar si l’invoquem. Però és un do que ha de ser també una conquesta. Sols així la santedat ontològica es transforma en santedat moral, gràcies a l’obstinació a traduir constantment en acció “els sentiments propis d’una vida en Crist Jesús” (Fl 2, 5).» (29 de març de 1987).

Aquesta és la clau per accedir a la santedat, una vida en Crist, una vida per Crist, ser davant del món i per als altres testimonis del Crist, d’aquell qui patí, morí i ressuscità per a la nostra salvació. Per això vingué al món, per fer-se proper als qui pateixen, per ser un d’ells i per això els qui pateixen li són tant propers, li són tan estimats.

No hi ha altre camí cap a la santedat que el camí que Crist ens vingué a mostrar per arribar al Pare. L’acolliment ple del missatge de les benaurances, la sincera imitació de Crist a través de la pregària i la caritat, són la resposta a la vocació a la santedat.

Que tots aquells qui hi han arribat i ara gaudeixen a la presència del Pare ens hi ajudin perquè també nosaltres, essent ja ara i aquí fills de Déu, puguem rebre la prova de l’amor del Pare; perquè també nosaltres siguem semblants a Ell, perquè també nosaltres l’arribem a veure tal com és.

Que aquesta sigui la nostra esperança, que aquesta sigui la nostra alegria, que aquesta sigui la nostra única meta. Que caminem amb delit, joiosos i a la llum de la fe vers la santedat.

En paraules del Papa Francesc: «Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils.» (Gaudete et exultate, 8).

DIUMENGE DE LA SETMANA XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 25,6-9; Sl 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

En el Regne de Déu passa com en un banquet de noces; el Senyor hi convida als qui considera els seus amics, és a dir als qui han escoltat el missatge de l’Evangeli, els qui han rebut la bona nova; als qui hem estat batejats i podem considerar-nos-hi convidats per dret propi. Però malgrat haver-hi estat convidats, malgrat ser deixebles seus pot ser que al moment del convit tinguem mil i una excuses per evitar de participar en el banquet.

Tots nosaltres pel baptisme, pels sagraments de la iniciació cristiana som els primers convidats a aquest banquet, en clau de futur, és a dir a participar del Regne quan hi siguem cridats, i en clau de present, és a dir a viure d’acord amb els preceptes de l’Evangeli basats en l’amor a Déu i l’amor als germans. Però no tenim garantit d’asseure’ns-hi, se’ns poden presentar impediments per a participar-hi, perquè podem anteposar a aquest amor a Déu mil i un pretextos. Com aquells convidats de l’Evangeli, sovint posem per endavant els nostres negocis, el lleure, la nostra suposada llibertat i així ens allunyem del convit etern, quan ens allunyem de viure d’acord amb els manaments de l’Evangeli.

En una segona lectura, en clau comunitària, així com Déu envià al seu Fill per a salvar a tots els homes; sovint el món no l’escolta aquest missatge de salvació, ofega la veu dels seus enviats amb les seves preocupacions mundanes i efímeres, quan no acaba per maltractar i matar als seus missatgers, com ho feu amb els profetes, amb els apòstols, amb els màrtirs, amb el mateix Crist. Si un cop hem escoltat la seva veu, endurim els nostres cors no tenim pretext, no tenim excusa per a no atendre la seva invitació i desatenent-la ens fem dignes de la indignació del Senyor i la invitació passa a d’altres.

Però alerta, ens diu Crist, tot convidat, sigui qui sigui, hagi estat cridat quan hagi estat cridat, s’ha de fer digne d’aquesta invitació, hi ha de correspondre amb vestit de festa, amb el reconeixement del messianisme de Jesús, donant-li glòria pels segles dels segles, acomplint els seus preceptes. Escriu sant Jeroni que el vestit nupcial és també la llei de Déu i les accions que es practiquen en virtut de la llei i de l’Evangeli constitueixen el vestit de l’home nou; el qual si algun cristià no portés en el dia del judici, serà allunyat del Regne, serà lligat de mans i peus i llançat a fora, a la fosca. Perquè lluny de Déu tot es foscor.

És aquest un convit especial, extraordinari, definitiu. Certament hi ha preparats plats gustosos i suculents, vins rancis clarificats. La taula està parada, el banquet on tot ha de ser joia, on ha de desaparèixer el dol i la mort, on totes les llàgrimes han de ser eixugades és a punt, com ens ha dit el profeta Isaïes. I malgrat saber-ho, malgrat ser-hi convidats, malgrat estar certs de que asseure’ns-hi significa ser salvats, malgrat saber que fora d’ell sols hi ha plors i cruixir de dents, cerquem mil i una excuses per refusar d’anar-hi, defugim de participar-hi. Ens manca aquell coratge del que ens parla l’Apòstol, ens manca veure’ns amb cor per a tot, ens manca confiar-nos i refiar-nos d’aquell que és l’únic que ens pot donar forces per aconseguir-ho, per avesar-nos a tot, a menjar bé i a passar fam; a tenir de tot i a trobar-nos mancats del que necessitem.

Nous sommes nombreux, nous sommes tous appelés, mais pas tellement élus. Personne, aucun d’entre nous n’a le siège garanti, il faut gagner chaque jour la place et être des invités de première ou de seconde heure ou être des invités de dernière minute ne garantit pas de pouvoir hi participer. Dieu est généreux avec nous, il nous offre son amitié, ses dons, sa joie, mais souvent nous n’accueillons pas ses propos, nous montrons plus d’intérêt pour d’autres choses, mettons d’abord nos préoccupations matérielles, nos intérêts, alors la mondanité étouffe notre foi.

Són molts, som tots els cridats, però no tants els elegits. Ningú, cap de nosaltres no hi té el seient garantit, cal guanyar-nos dia a dia el lloc i ni ser dels convidats de primera o de segona hora o ser-ho dels de darrera hora no garanteix de poder participar-hi. Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva joia, però sovint nosaltres no acollim les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posem en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos, aleshores la mundanitat ofega la nostra fe.

La invitació del rei no troba acollida en els nostres cors, fins hi troba reaccions hostils, agressives, però ni així s’atura la seva generositat; el rei no desconvoca el convit sota cap circumstància i mana de convidar-hi a d’altres persones.

El Senyor no para de convidar-nos al seu banquet. Primer ho feu al poble que Ell mateix s’escollí com a heretat, però no hi volien anar. Després enviar al seu Fill, però no en feren cas, i a Ell el maltractaren i el mataren i després d’Ell a molts dels homes enviats a avisar als convidats de que el banquet de la salvació ja és a taula. Finalment ni essent generós de cor, cridant a bons i a dolents, donant-nos a tots la possibilitat de salvar-nos, no pot evitar que algun s’hi presenti sense el vestit de noces.

El rebuig dels primers convidats té com a efecte l’extensió de la invitació a tots, sobretot als més pobres, als abandonats, als bons i als dolents, a tots els que troben a les sortides dels camins. La bondat de Déu és infinita i a tots dona l’oportunitat de unir-se al banquet que ja és a punt. Sols hi ha una condició per a unir-s’hi, estar ben abillat, portar el vestit nupcial. És la condició de l’amfitrió i aquest vestit no és altra que la pràctica de la caritat, aquest vestit està teixit simbòlicament amb dos fils, el de l’amor a Déu i el de l’amor al proïsme.

Nous sommes tous invités à être des invités du Seigneur, à entrer par la foi dans son banquet, mais nous devons porter le costume de noces, la charité, nous devons vivre cet amour à Dieu et au prochain. Sans l’amour, nous ne sommes pas dignes d’être invités par le Seigneur à sa table; sans l’amour, nous ne sommes rien. Et l’amour se concrétise dans la patience, dans la bonté; dans l’éloignement de l’envie, de l’arrogance, de la fierté, de la jalousie, de l’égoïsme, de l’irritation, de la vengeance et du mensonge. L’amour, comme l’écrit l’Apôtre, trouve la joie dans la vérité ; tout l’excuse, tout le croit, tout l’attend, tout le supporte. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tots estem convidats a ser comensals del Senyor, a entrar per la fe en el seu banquet, però hem de portar el vestit de noces, la caritat, hem de viure’l aquest amor a Déu i al proïsme. Sense l’amor no som dignes de ser convidats pel Senyor a la seva taula; sense l’amor no som res. I l’amor es concreta en la paciència, en la bondat; en l’allunyament de l’enveja, de l’altivesa, de l’orgull, de la grolleria, de l’egoisme, de la irritació, de la venjança i de la mentida. L’amor, com escriu l’Apòstol, troba el goig en la veritat;  tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tot altre vestit que no sigui aquest de l’amor, ens impossibilita d’asseure’ns al banquet de les noces de l’anyell i ens porta a la foscor i a la buidor de la caritat d’aquell qui és l’amor per damunt de tot altre amor, Crist nostre Senyor.

Demanem-li doncs que es faci sempre sol·lícits i constants en la pràctica del bé, zelosos per estimar i estar així sempre a punt per quan el banquet estigui preparat i hi siguem cridats.