DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

La nit s’ha trencat, la llum s’ha fet present. Perquè la vida ha ressuscitat. Jesús de Natzaret, que ha estat victorejat: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, ara ha ressuscitat.

D’ara en endavant la mort ja no tindrà cap poder sobre el seguidor del Crist.

Ets seguidor del Crist?

Viu amb esperança la teva vida, encara que amb tots els problemes i mals de caps que mai en manquen, viu-ho tot amb esperança. Crist ha ressuscitat i ja no mor més. Encara que nosaltres hem de morir, la mort ja no té la darrera paraula, perquè la fe en la resurrecció ens dona la vida per sempre.

Hem estat creats per lloar, som monjos per lloar, la boca s’ha d’obrir per cantar l’al·leluia. Avui és diumenge, el dia del Senyor, el dia que molt de matí les dones anaren al sepulcre amb les especies aromàtiques que havien preparat.

Però, no calen especies aromàtiques perquè el Senyor no hi és. La pedra havia estat apartada del sepulcre. Les dones esglaiades, els vestits resplendents del homes que els digueren: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu?»

No, no podem buscar entre els morts aquell que viu. Ha ressuscitat.

Les dones se’n tornaren del sepulcre i anunciaren tot als onze i a tots els altres. Quimera els semblava als apòstols i no se les cregueren.

La incredulitat roman en els apòstols, la incredulitat pot romandre en els nostres cors.

Pere se’n va al sepulcre, vol veure si és cert el que diuen les dones. Ho veu però encara es queda perplex. No hi és el cos del Mestre i Senyor, no hi és. Què ha passat? Però, no busques més, no hi és, ha ressuscitat el teu Mestre i Senyor. La mort no ha pogut retenir-lo per més temps.

Perquè ell és el camí, la veritat i la vida. És la vida i la mort no pot avenir-se amb la vida, com la foscor d’aquesta nit ha estat anul·lada amb la llum del Ciri Pasqual: La llum de Crist.

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci, «tot s’ha complert». El just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells; de fet prenia damunt seu el pecat de tots, el pecat teu i meu.

Així, Jesús, el Fill de Déu, un cop consagrat gran sacerdot s’ha convertit en font inesgotable de salvació per a tots, per a cadascú dels qui el seguim.

Però, nosaltres el seguim?

Judes la traït, Pere la negat, els altres han fugit, els grans sacerdots i la guàrdia del temple cridaven: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». Pilat els l’entregà.

Jesús ha begut el calze que el Pare li ha donat. Portant la creu al Gòlgota, ha pujat on s’ha abaixat fins a la mort. Ha estat crucificat entre dos més, per ser comptat entre els malfactors. Però, Pilat ha assenyalat qui és el rei dels jueus: Jesús de Natzaret. Els soldats es reparteixen els seus vestits i es juguen als daus la seva roba.

I a la creu enlairada entre cel i terra Jesús ens regala la seva mare. Mare, aquí tens el teu fill. Fill, aquí tens la teva mare. Així, nosaltres tenim una mare, Maria, mare nostra, mare de l’Església. L’Església que amb els seus sagraments sorgits del costat de Crist, sang i aigua, baptisme i eucaristia, afaiçonen la nostra vida eclesial.

L’Església és la nova arca de l’Aliança, on hi cabem tots, per iniciar així, la travessia fins a la vida eterna. El far és la creu, on germina la vida, des del silenci, tot s’acompleix.

L’últim alè expira, el Fill ha lliurat la vida per nosaltres pecadors, perquè amb la seva ofrena ens dona vida per sempre. Amb la seva mort ens ha estat donat el pas per a la vida eterna.

Silenci, foscor, tenebra i llum, ha estat tret de la creu el cos de Jesús, l’amortallaren amb un llençol de lli i les especies aromàtiques. Hi havia un sepulcre nou i posaren a Jesús.

Silenci, ha estat sepultat la vida, la font de la vida eterna, ara descasa en pau.

Silenci, silenci, no, no som nosaltres els qui l’hem de despertar, nosaltres no, és Déu Pare, qui el ressuscitarà.

Esperem, vivim amb esperança, siguem testimonis d’esperança. Perquè l’amor, la caritat d’ahir, de Jesús amb els deixebles, l’esperança en la vida eterna, ens portarà demà a viure la fe, la fe Pasqual de Crist entre nosaltres, fins a la fi del món.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Silenci, intimitat, memorial, per a celebrar la Pasqua, el Pas del Senyor. Les estovalles, els canelobres, la sang antiga marcant les portes, ha passat. Perquè Jesús ha fet nou aquest memorial antic, ha marcat els dintells del nostre cor amb la seva Passió.

L’Eucaristia: «Això, és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Aquest és el nostre memorial, que Jesús ens ha assenyalat per sempre, fins que torni.

Perquè Jesús demostra als seus deixebles com els estima. Ara arribat l’hora, l’hora que havia d’arribar, l’hora de passar d’aquest món al Pare. I en aquest darrer sopar, es fa el memorial, de la nostra salvació, de l’amor de Déu que s’ha vessat en cadascú de nosaltres.

I si cal un exemple del seu amor, Jesús , conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que a Déu tornava, s’aixecà de la taula i comença a abaixar-se fins als peus dels deixebles, fins als teus peus per rentar-te’ls, perquè quedis net.

Jesús es fa el teu servent, fa la feina que feien els esclaus: rentar, purificar els peus dels convidats a taula.

Pere, no vol, no vol permetre que Jesús el «Mestre» i «Senyor», ara s’hagi de posar a fer una tasca tan humiliant, com a criat des altres.

Jesús l’atura amb la seva paraula: «Si no et rento, tu no ets dels meus».

Queda clar que hem de deixar-nos purificar per Jesús, hem d’atansar-nos amb fe al sagrament de la reconciliació. Perquè sempre és Jesús qui treu el pecat del món.

Jesús ens deixa l’encàrrec: Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Entenem el que hem de fer?

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Entra el Senyor Jesús a la porta de Jerusalem. El poble l’aclama ple de joia, l’aclamen com a Messies. Però que prompte els crists canvien de to, canvien d’intencionalitat.

Crits, crists de festa prompte son crists, crists de mort. El salmista canta la tristor de l’ànima: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?».

I així, ha parat l’esquena als qui l’assotaven i les galtes als qui li arrencaven la barba, no ha amagat la cara davant d’ofenses ni escopinades.

Així, el qui era aclamat amb hosanna a dalt del cel, ara ell mateix que era de condició divina s’ha fet no res, s’ha fet esclau per nosaltres, encara que no ens n’adonem.

Perquè és ell qui ha patit la passió i la mort, per salvar la nostra vida, la vida de cadascú de nosaltres. ¿No hauríem de plantejar-nos, que si hem estat salvats hauríem de viure d’una altra manera?

Jesús s’ha comportat entre els deixebles com el qui serveix, doncs nosaltres, cadascú de nosaltres així ens hauríem de comportar entre els nostres.

Jesús ha vist com Judes el traïa, com Pere el negava, com l’abandonaven tots els seus seguidors. La soledat s’ha fes palesa entre la casa del sanedrí, el palau d’Herodes i el palau del governador Pilat.

Encara que Pilat no li ha trobat res que mereixi pena de mort, el clam del poble ressona per tot arreu; «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo».

On és la nostra veu? On és el nostre clam?

El Sant dels Sants ha estat portat al patíbul. I encara seguien els insults al Salvador de món. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit».

S’estengué per tota la terra una foscor, una foscor de por, la cortina del temple s’esquinçà, perquè el Fill estimat, Jesús de Natzaret esquinçava la vida per nosaltres a la creu i cridà: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». I expirà.

Per cadascú ha donat la vida, aprenguem a saber donar la vida pels altres com a signe d’agraïment per la misericòrdia que Déu ens ha tingut. Amén.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Js 5,9a.11-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris. Menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o estan borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure “la creació nova”, el “món nou” que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. El salm expressa molt bé el nostre desig més profund: «He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta». Aquesta confiança, que expressa el seu amor i la nostra fe, ens fa exclamar entre nosaltres, avui el diumenge “Laetare”: Alegrem-nos i estiguem contents!