DIUMENGE PASQUA: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

M’aporta esperança, molta esperança, davant de tant de sofriment que hi ha en el món. Perquè hi ha moltes persones que sofreixen. Hi ha moltes vides estroncades, moltes vides desgraciades. No, la mort no pot tenir la darrera paraula.

Crist el nostre anyell pasqual, ha estat immolat, per alliberar-nos de tots els mals, per donar-nos la vida eterna.

Nosaltres hem de viure la joia pasqual, netejant-nos ben bé del llevat que érem abans, el llevat que ens impedeix viure la joia del ressuscitat, per viure amb sinceritat i veritat.

Déu ens ha escollit a nosaltres perquè el seguim, encara que no hem menjat ni hem begut amb Jesús ressuscitat en persona, nosaltres som hereus dels deixebles que van poder veure’l ressuscitat. Som hereus del seu testimoni.

Som portadors del testimoni d’aquell matí del diumenge, d’aquella tomba buida. Som hereus d’aquells ulls de Maria Magdalena, d’aquells ulls de Joan i d’aquells ulls de Pere, d’aquells ulls que ho van veure.

Som cristians, som deixebles, som monjos, que encara que no hem tingut cap experiència mística creiem que Déu ha reconciliat tot el món amb la mort i la resurrecció del seu Fill, nostre Senyor Jesucrist.

Per això, la fe en la resurrecció ens dona ales, ens omple d’alè de vida, de vida espiritual que ens fa viure lliures. Lliures de qualsevol esclavatge que ens oprimeix i no ens permet ésser nosaltres mateixos.

Als deixebles els va costar entendre que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts, fins que ho van veure i van creure.

Nosaltres hem d’obrir ben oberts els ulls del cor, els ulls de la fe, per adonar-nos de tot el bé, el bo i millor que hem rebut de part de Déu. Jesús amb la seva resurrecció ens ha reconciliat i ens ha obert les portes de l’eternitat, amb el do de la vida, amb el do de la vida eterna.

Per això, agraïts lloem i glorifiquem Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Al·leluia, al·leluia!

DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

La nit s’ha trencat, la llum s’ha fet present. Perquè la vida ha ressuscitat. Jesús de Natzaret, que ha estat victorejat: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, ara ha ressuscitat.

D’ara en endavant la mort ja no tindrà cap poder sobre el seguidor del Crist.

Ets seguidor del Crist?

Viu amb esperança la teva vida, encara que amb tots els problemes i mals de caps que mai en manquen, viu-ho tot amb esperança. Crist ha ressuscitat i ja no mor més. Encara que nosaltres hem de morir, la mort ja no té la darrera paraula, perquè la fe en la resurrecció ens dona la vida per sempre.

Hem estat creats per lloar, som monjos per lloar, la boca s’ha d’obrir per cantar l’al·leluia. Avui és diumenge, el dia del Senyor, el dia que molt de matí les dones anaren al sepulcre amb les especies aromàtiques que havien preparat.

Però, no calen especies aromàtiques perquè el Senyor no hi és. La pedra havia estat apartada del sepulcre. Les dones esglaiades, els vestits resplendents del homes que els digueren: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu?»

No, no podem buscar entre els morts aquell que viu. Ha ressuscitat.

Les dones se’n tornaren del sepulcre i anunciaren tot als onze i a tots els altres. Quimera els semblava als apòstols i no se les cregueren.

La incredulitat roman en els apòstols, la incredulitat pot romandre en els nostres cors.

Pere se’n va al sepulcre, vol veure si és cert el que diuen les dones. Ho veu però encara es queda perplex. No hi és el cos del Mestre i Senyor, no hi és. Què ha passat? Però, no busques més, no hi és, ha ressuscitat el teu Mestre i Senyor. La mort no ha pogut retenir-lo per més temps.

Perquè ell és el camí, la veritat i la vida. És la vida i la mort no pot avenir-se amb la vida, com la foscor d’aquesta nit ha estat anul·lada amb la llum del Ciri Pasqual: La llum de Crist.

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci, «tot s’ha complert». El just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells; de fet prenia damunt seu el pecat de tots, el pecat teu i meu.

Així, Jesús, el Fill de Déu, un cop consagrat gran sacerdot s’ha convertit en font inesgotable de salvació per a tots, per a cadascú dels qui el seguim.

Però, nosaltres el seguim?

Judes la traït, Pere la negat, els altres han fugit, els grans sacerdots i la guàrdia del temple cridaven: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». Pilat els l’entregà.

Jesús ha begut el calze que el Pare li ha donat. Portant la creu al Gòlgota, ha pujat on s’ha abaixat fins a la mort. Ha estat crucificat entre dos més, per ser comptat entre els malfactors. Però, Pilat ha assenyalat qui és el rei dels jueus: Jesús de Natzaret. Els soldats es reparteixen els seus vestits i es juguen als daus la seva roba.

I a la creu enlairada entre cel i terra Jesús ens regala la seva mare. Mare, aquí tens el teu fill. Fill, aquí tens la teva mare. Així, nosaltres tenim una mare, Maria, mare nostra, mare de l’Església. L’Església que amb els seus sagraments sorgits del costat de Crist, sang i aigua, baptisme i eucaristia, afaiçonen la nostra vida eclesial.

L’Església és la nova arca de l’Aliança, on hi cabem tots, per iniciar així, la travessia fins a la vida eterna. El far és la creu, on germina la vida, des del silenci, tot s’acompleix.

L’últim alè expira, el Fill ha lliurat la vida per nosaltres pecadors, perquè amb la seva ofrena ens dona vida per sempre. Amb la seva mort ens ha estat donat el pas per a la vida eterna.

Silenci, foscor, tenebra i llum, ha estat tret de la creu el cos de Jesús, l’amortallaren amb un llençol de lli i les especies aromàtiques. Hi havia un sepulcre nou i posaren a Jesús.

Silenci, ha estat sepultat la vida, la font de la vida eterna, ara descasa en pau.

Silenci, silenci, no, no som nosaltres els qui l’hem de despertar, nosaltres no, és Déu Pare, qui el ressuscitarà.

Esperem, vivim amb esperança, siguem testimonis d’esperança. Perquè l’amor, la caritat d’ahir, de Jesús amb els deixebles, l’esperança en la vida eterna, ens portarà demà a viure la fe, la fe Pasqual de Crist entre nosaltres, fins a la fi del món.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Silenci, intimitat, memorial, per a celebrar la Pasqua, el Pas del Senyor. Les estovalles, els canelobres, la sang antiga marcant les portes, ha passat. Perquè Jesús ha fet nou aquest memorial antic, ha marcat els dintells del nostre cor amb la seva Passió.

L’Eucaristia: «Això, és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Aquest és el nostre memorial, que Jesús ens ha assenyalat per sempre, fins que torni.

Perquè Jesús demostra als seus deixebles com els estima. Ara arribat l’hora, l’hora que havia d’arribar, l’hora de passar d’aquest món al Pare. I en aquest darrer sopar, es fa el memorial, de la nostra salvació, de l’amor de Déu que s’ha vessat en cadascú de nosaltres.

I si cal un exemple del seu amor, Jesús , conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que a Déu tornava, s’aixecà de la taula i comença a abaixar-se fins als peus dels deixebles, fins als teus peus per rentar-te’ls, perquè quedis net.

Jesús es fa el teu servent, fa la feina que feien els esclaus: rentar, purificar els peus dels convidats a taula.

Pere, no vol, no vol permetre que Jesús el «Mestre» i «Senyor», ara s’hagi de posar a fer una tasca tan humiliant, com a criat des altres.

Jesús l’atura amb la seva paraula: «Si no et rento, tu no ets dels meus».

Queda clar que hem de deixar-nos purificar per Jesús, hem d’atansar-nos amb fe al sagrament de la reconciliació. Perquè sempre és Jesús qui treu el pecat del món.

Jesús ens deixa l’encàrrec: Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Entenem el que hem de fer?

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Entra el Senyor Jesús a la porta de Jerusalem. El poble l’aclama ple de joia, l’aclamen com a Messies. Però que prompte els crists canvien de to, canvien d’intencionalitat.

Crits, crists de festa prompte son crists, crists de mort. El salmista canta la tristor de l’ànima: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?».

I així, ha parat l’esquena als qui l’assotaven i les galtes als qui li arrencaven la barba, no ha amagat la cara davant d’ofenses ni escopinades.

Així, el qui era aclamat amb hosanna a dalt del cel, ara ell mateix que era de condició divina s’ha fet no res, s’ha fet esclau per nosaltres, encara que no ens n’adonem.

Perquè és ell qui ha patit la passió i la mort, per salvar la nostra vida, la vida de cadascú de nosaltres. ¿No hauríem de plantejar-nos, que si hem estat salvats hauríem de viure d’una altra manera?

Jesús s’ha comportat entre els deixebles com el qui serveix, doncs nosaltres, cadascú de nosaltres així ens hauríem de comportar entre els nostres.

Jesús ha vist com Judes el traïa, com Pere el negava, com l’abandonaven tots els seus seguidors. La soledat s’ha fes palesa entre la casa del sanedrí, el palau d’Herodes i el palau del governador Pilat.

Encara que Pilat no li ha trobat res que mereixi pena de mort, el clam del poble ressona per tot arreu; «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo».

On és la nostra veu? On és el nostre clam?

El Sant dels Sants ha estat portat al patíbul. I encara seguien els insults al Salvador de món. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit».

S’estengué per tota la terra una foscor, una foscor de por, la cortina del temple s’esquinçà, perquè el Fill estimat, Jesús de Natzaret esquinçava la vida per nosaltres a la creu i cridà: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». I expirà.

Per cadascú ha donat la vida, aprenguem a saber donar la vida pels altres com a signe d’agraïment per la misericòrdia que Déu ens ha tingut. Amén.