SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

Què escoltem? Què obeïm? Què estimem?

La primera paraula de la Regla de sant Benet ens diu: Escolta. Però, què hem d’escoltar? Les prescripcions del mestre.

És el nostre programa de vida: escoltar. Podem sentir moltes coses, moltes informacions, estar a la ultima en noticies; però el que ens cal sempre és saber escoltar. Sí, el cristià ha de saber escoltar la Paraula de Déu.

El cristià ha de saber escoltar el sofriment del món. El cristià ha de tenir les orelles del cor ben atentes a tot el que se’ns presenta al davant i saber discernir-ho tot des de la fe en Déu.

L’escolta ens atansarà a obeir. Perquè si escoltem la Paraula de Déu, vol dir que aquesta Paraula va prenent presència en el nostre cor, i això ens portarà a saber obeir les prescripcions que hem escoltat.

Els apòstols comparegueren davant el sanedrí. No podien ensenyar res més en el nom de Jesús. Però ells no podien deixar d’anunciar el que havien experimentat.

Obeir Déu és primer que obeir els homes. Estaven plens de l’experiència del ressuscitat, del Salvador i de l’Esperit Sant. S’estimaven més ser maltractats pel nom de Jesús, que obeir les prescripcions del sanedrí.

I nosaltres?

A qui escoltem? A qui obeïm? A qui estimem?

Set deixebles vora el llac de Tiberíades. Sembla que encara no han escoltat prou a Jesús. Els deixebles, però, ja estant agrupats al voltant de Simó Pere. De fet és interessant que Pere els digué: «Me’n vaig a pescar». I els altres també el segueixen. És l’Església en comunió.

Però, tota la nit i no pescaren res. Nit ben fosca sense cap fruit. Com una animà en la nit més fosca.

Clarejava el dia i tot canvia amb la presència del ressuscitat. És Jesús amb la seva presència que ho transforma tot.

Però, els deixebles l’escolten, l’obeeixen i tiren les xarxes a la dreta de la barca i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia.

Una nit buida, un dia ple, gràcies a saber escoltar la veu del mestre, a saber obeir de seguida.

La diada d’avui ens convida a escoltar, a obeir Jesús ressuscitat i més encara.

Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?». Jesús també ens pregunta si l’estimem. També Jesús ho sap tot i sap si l’estimem o no, si l’escoltem o no, si l’obeïm o no.

Estimem el ressuscitat, deixem-nos estimar per ell, i així també nosaltres estimem els altres, escoltem-los en les seves necessitats i per amor a Déu obeïm-los quan calgui. Això és, posar-nos al servei dels altres.

Tot sigui per a lloança de l’Anyell degollat, Jesús que és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor i glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén. Al·leluia.

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA, SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 12,10-12a; Sl 33; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Estimats germans i germanes,

La contemplació de la bellesa sòbria, harmoniosa i elegant de la Capella de Sant Jordi al monestir de Poblet és una ocasió magnífica per a la reflexió serena o per a deixar anar la imaginació. La iconografia ens presenta Sant Jordi com un cavaller que venç en la lluita. Lluita per salvar la seva princesa del perill del drac que la ataca. Veiem el nostre sant amb escut i espasa. El silenci dins de la capella orienta el nostre pensament.

Contra qui o que hem de lluitar? Contra el mal que viu, també dins del nostre cor. Amb les armes de les virtuts i la cuirassa de la pregària. Un monjo ha escrit que el monestir és el nostre camp de batalla continuada per als qui vivim dintre. Hi vivim esforçant-nos per ser homes bons, cristians virtuosos, sants monjos, o almenys ho intentem. No sempre lluitant “en contra de” sinó “en pro de”. La nostra espasa no és per a matar sinó per donar vida. El nostre instrument de lluita ha de ser l’amor, la generositat, una vida consagrada als ideals nobles de l’Evangeli.

El Llibre de l’Apocalipsi descriu als sants com a vencedors. Són vencedors amb el seu amor, la seva capacitat de perdonar, pels seus desitjos de reconciliació, amb la humilitat que no vol recompenses ni honors, que troben sentit a la resposta més simple però més profunda: «estimo perquè sí, estimo per estimar». Els qui es senten estimats per un mateix Pare, podran encontrar en Aquell que els estima la força per reconèixer-se germans, germans units per lluitar contra tots els dracs que ens amenacen. Com aconseguir-ho, això? L’Evangeli d’avui ens dóna la resposta. Si l’home se sent estimat per Déu, és capaç d’estimar. Que Ell sigui «protector de la nostra feblesa», segons l’oració col·lecta. Qui està unit a Jesús com les sarments al cep, dóna fruit. Sense Ell no podem fer res. Empeltats a la vida de Crist, vivim una vida fecunda i transformadora, viscuda amb fe i creadora d’esperança perquè provenen de l’amor. «La nostra fe és la victòria». La fe ens fa comprendre que si compartim els sofriments de Crist, també per Ell ens arriba la abundància del seu consol.

La nostra princesa és Maria, la nostra Mare. Ella ens allibera del drac persistent, sempre a punt per atacar. Ens defensa ella a nosaltres: quan la contemplem amb amor de fills, rebem el valor per superar les proves. Maria és el nostre model a seguir perquè afronta el camí de la seva vida amb realisme i humanitat. Resumint molt, penso que ella ens ensenya tres paraules que ens ajuden a córrer pel camí dels Manaments amb el cor eixamplat per l’amor: escoltar, decidir i actuar. Abans de sortir de la Capella de Sant Jordi, podem recordar el salm:

«Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA FRANCESC

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 4,32-37; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Jo 3,7b-15
 
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima. I així, anava formant-se la comunitat cristiana. Tot estava disposat per al bé de tots. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles.

I així, anava creixen el nombre de cristians. Perquè el testimoni fa molt, el testimoni fa tot. Un bon exemple de comunitat fa testimoni de l’amor de Déu.

El testimoni que ens ha deixat el Papa Francesc, el testimoni d’amor, el testimoni de fe, d’esperança ens ha portat ha reconèixer la gràcia d’un home de Déu.

Jesús ens diu avui a l’evangeli: «Heu de néixer de nou». Sí, hem de néixer de l’Esperit, de l’Esperit que ens omple del do de Déu. Hem estat empeltats en la vida monàstica per néixer de nou a la vida de l’esperit per creure en Jesucrist que enlairat en la creu ens ha obert la porta de la vida eterna.

Podem caure en el nostre camí cap a la vida eterna, podem perdre’ns en el nostre camí de la vida monàstica, però com deia el Papa Francesc, encara que ens equivoquem tantes vegades no hem de perdre l’esperança i si caiem hem d’aixecar-nos. No estem sols, Jesús sempre ens espera.

Per això la nostra mirada ha d’anar mirant cap al davant, cap al Crist que des de la Creu ens ha donat la vida, que amb la resurrecció ens ha donat la joia de viure. I encara ens ha deixat el seu memorial amb l’Eucaristia.

Ara preguem, en aquest memorial de l’Eucaristia pel Papa Francesc, perquè el Senyor Déu de tota bondat li concedeixi la pau i la vida eterna, la vida que també nosaltres desitgem quan sigui la nostra hora, mentrestant hem de viure la nostra fe, la nostra caritat vers els altres, la nostra donació amb molta esperança.

DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Estimats germans,

Cada pàgina de l’Evangeli inspira reflexions sempre diferents. Avancem en el nostre camí i tot passa i canvia. Caminant al costat de Jesús escoltem i meditem. El drama que els seus deixebles van viure pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara se senten decebuts i perduts: tot se’n va a terra. Acompanyats per Jesús, veiem persones abatudes pels camins de la vida, que necessiten ajut i consol. Trobem situacions desconcertants i incomprensibles. Pels camins i carrers solitaris Crist ens cerca. Ell és Paraula de vida i silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor, el seu silenci ens interpel·la, ens invita a un canvi de comportament.

Acabem d’escoltar que les dones se li acostaren a Jesús, se li abraçaren als peus i l’adoraren. Anunciaren al Crist ressuscitat, que significa per a nosaltres la alegria de la trobada amb Ell i el desig de ser-li fidel. Queda un sepulcre buit on hem de llençar les nostres pors i el que ens impedeix anar sempre endavant amb el cor eixamplat per l’amor. Cal avançar pel camí que condueix a la claror de la Llum del Senyor.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn. Després de reconèixer el Senyor, les dones tornen plenes d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: El Mestre ha mort i pensen que és inútil esperar res. Volem allunyar-nos de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la nostra desesperança, ens ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. No tinguem por a escoltar-lo i fer-li cas, encara que les seves exigències semblen lluny de les nostres possibilitats. «Senyor, ningú com Vós no ens fa feliç».

Jesús ens ensenya el camí que duu a la vida. Tots sabem prou que la seva Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens allibera dels llaços de la ignorància, de la por i de la mediocritat. Retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant el ciri pasqual encès, la flama de la alegria i de la pau. La Seqüència de Pasqua acaba dient: «Jesús ressuscitat,... tingueu-nos pietat».