LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Solemnitat traslladada

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 1, 12-14; Sl 86; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 39-47

Avui celebrem una solemnitat entranyable per a tot el nostre poble de Catalunya: la Mare de Déu de Montserrat. I aquesta festa podríem emmarcar-la o centrar-la, il·luminada per la Paraula de Déu, en una paraula: la muntanya.

La Sagrada Escriptura amomena «muntanyes» les persones que ofereixen llum i aliment per a l'ànima. Els àngels, els profetes i els apòstols són «muntnyes lluminoses», en els quals Déu posa els seus fonaments.

Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, i en ella, una «muntanya singular», trobem llum i aliment per a la nostra vida creient. Lluc destaca en el relat dels Fets la presència de Maria entre els Apòstols, en aquells dies en què esperaven ser confirmats des de dalt amb l'Esperit Sant enviat pel Pare i el Fill, per a preparar l'infantament de l'Església. La presència de Maria hagué de ser un estímul singular per a l'esperança dels deixebles de Jesús, una companyia singular per a una bona oració comunitària en les primeres hores de la vida de l'Església, un exemple per a obrir el silenci del cor a la llum i a l'aliment de la Paraula de Déu.

La litúrgia d'aquesta solemnitat ens proposa com a segona lectura el relat de la carta als Efesis en el seu capítol primer, en el qual Pau ens descobreix el misteri de Déu amagat des de la creació del món, i ara revelat com a salvació per a tots els homes, salvació que és una crida consagrar-nos a Ell, en l'amor. La revelació de l'Amor, que té un rostre concret en Jesús, nascut de la Mare de Déu.

L'evangeli és com un exercici concret, viu d'aquesta revelació de l'amor diví mitjançant Maria en la seva visita a Elisabet. El misteri amagat en el si de Déu des d'abans del temps, ara s'amaga en el si de Maria. L'eternitat s'ha revelat, s'ha manifestat en el temps, i ho fa amagant-se en el si de Maria. Un exercici, primer, d'ocultament en el temps com per a un primer exercici d'adaptació a la nostra feblesa humana; o també un primer exercici de revelació divina que faci possible que la mirada humana pugui contemplar la divinitat.

I Maria, a la muntanya de Judea, a les portes de la casa d'Elisabet, proclama la bondat de Déu; d'un Déu bo i amic dels homes: La meva ànima magnifica el Senyor, exulto en Déu que em salva. Un Déu proper a tots els homes i que desitja la salvació de tots. Escriu sant Agustí: «Rebin les muntanyes la pau per al seu poble i les serralades la justícia. Les muntanyes són les ànimes fortes... Només reben la pau, que anuncien al poble, els qui contemplen la Saviesa mateixa, en la mesura que és permès a la ment humana de percebre amb la seva vista allò que ni l'ull no ha vist, ni l'orella no ha sentit, ni ha estat mai donat de contemplar a la intel·ligència de l'home... Aixequem els nostres ulls a les muntanyes d'on ens ve l'auxili. Les muntanyes ens donen allò que reben. El Senyor. La meva fortalesa és el Senyor, que ha fet el cel i la terra...» (Sant Agustí, Sobre l'Evangeli de Joan, Tract. 1,6, BAC 139, Madrid 55, p.77).

Aquestes paraules tenen sobretot una projecció en Santa Maria, la Mare de Déu. Ànima forta, la dona forta de l'Escriptura, del si de la qual brolla la deu de la pau per a tot el poble, perquè prèviament va ser contemplativa de la Saviesa, perquè la seva mirada, els seus ulls, estaven girats vers el cim de la muntanya, vers la Muntanya mateixa, perquè el «Crist mateix és la muntanya», diu Orígenes, «en Ell hem estat plantats, en Ell hem estat empeltats, mireu de donar fruit... La vinguda del nostre Salvador en la carn és la pedra treta de la muntanya sense mans humanes. No va baixar tota la muntanya, perquè la fragilitat humana no podria captar tota la seva grandesa. Va baixar només una pedra; però aquesta pedra esdevingué "una gran muntanya"» (Orígenes, Homilies XIII, 3 i XVIII, 5 sobre Jeremies, SC 222).

Per pujar al cel cal ser «muntanyes en la virtut»; cal deixar de ser valls, per començar a ser «muntanyes de Déu». Si som «muntanyes» vindrà a nosaltres la Paraula de Déu. I Maria és, sobretot, «muntanya de Déu». Ella es va identificar plenament amb la Muntanya, amb el seu Fill Jesús. Ella, en la seva humiliació, va acollir la Paraula, i la Paraula la va enlairar fins a fer d'ella una muntanya plena de bellesa, muntanya de la suprema Bellesa, que aviva el nostre desig de Déu, ens projecta com ofrena viva, com un temple consagrat a la divinitat.

«I així és Montserrat: que de lluny vos semblarà de vegades un núvol blavós de retalls fantàstics; i segons per on vos hi acosteu, s'avança enfora com un castell de gegants amb centenars de torres; mes aixís que hi sou al peu, s'aixeca eixamplant-se i llençant cap al cel ses agulles envelades per la boira que corre com fum d'encens entremig d'elles, i llavors el Montserrat, més que tota altra cosa, és un altar, és un temple. I jo crec que aquesta és la seva més profunda essència; perquè mai m'hi he sentit a mi mateix com un home en una muntanya, sinó sempre com un home dins d'un temple. Un temple obert al cel i a la dolça estesa dels camps i de les altres terres als seus peus...» (Joan Maragall, Escrits en prosa. Articles. Montserrat, Edit. Selecta, Barna 60, p.750).

Que Maria, «muntanya de pau», «muntanya» on se'ns manifesta el misteri del Déu amor que ens salva, us acompanyi cada dia a cadascun de vosaltres, i a tots nosaltres com a comunitat monàstica, a viure aquesta experiència inefable de Montserrat, i a viure el goig de ser experiència d'un temple on sempre es canten les lloances i la glòria de Déu.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

Ac 8, 5-8. 14-17; Sl 65, c1-3. c4-5. c6-7. c16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3, 15-18; Jn 14, 15-21

Germans,

Quan l'autor de la primera carta de Pere demana als seus destinataris que estiguin sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui els demani raó de l'esperança que tenen, els exhorta a ser coherents en la seva vida pel que fa a la fe que professen. I no deixa d'impressionar-nos una exhortació com aquesta dirigida a uns novells cristians tot just convertits i procedents d'un estrat social més aviat de classe baixa, i, per tant, sense cultura i d'un comportament força primari. D'aquí que l'autor de la carta s'apressi a recomanar-los que ho facin serenament i amb respecte, de por que un fanatisme descontrolat no provoqui l'ensorrament de l'edifici que la sana predicació ha fonamentat en l'exemple de dolcesa i de paciència del Crist. Si ell, que és el Senyor, va voler morir pels injustos, també els seus servents han d'estar disposats a patir per la injustícia amb la mateixa mansuetud del seu Mestre i Senyor. I és que l'esperança dels creients en Crist apunta vers la mateixa vida que ell gaudeix ja en virtut de la seva resurrecció.

I nosaltres, com ens hauríem d'aplicar aquesta exhortació de Pere? Què voldrà dir en el nostre context i circumstàncies això d'estar sempre a punt per a donar una resposta vàlida a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança? I si ningú no ens demana resposta de l'esperança que tenim, no voldrà dir, tal volta, que la tenim molt diluïda aquesta esperança que ja no som capaços de transparentar-la? Les preguntes són necessàries però no suficients. Allò que importa és que les respostes siguin el ressò fidel d'allò que vivim o intentem viure. Si la nostra presència, ara i aquí, no suposa una adhesió sincera i convençuda al nostre Senyor Jesús, estem perdent el temps, un temps preciós que en altres dominis ben segur que sabem aprofitar millor. Per què ens resulta tan difícil donar raó de la nostra fe? Quina mena de fals pudor està paralitzant la nostra decisió d'obrir-nos d'una vegada a l'amor salvador de Déu i de comunicar-lo amb convenciment i sense respecte humà? Que potser no és Déu la nostra única esperança? Qui sap si no vivim la nostra fe amb un cert sincretisme mig inconscient i fem com els camaleons que s'adapten fàcilment als diferents ambients i comportaments sense criticar-nos massa i empassant-nos-ho tot.

Si la nostra manera d'entendre i de viure la fe que professem és més aviat grisa i sense relleu, no convencerem ningú, i fins i tot experimentarem una profunda contradicció interior que ens farà sentir malament a nosaltres mateixos. Ens cal trobar la manera de viure amb un entusiasme serè i al mateix temps engrescador la nostra opció de fe per tal que vagi prenent color i arreli en tot allò que fem i som. No es tracta d'imposar-se un esforç voluntarista per tal d'estar sempre a l'altura d'una exigència moral que ens faria caure en un exhibicionisme repel·lent. Tampoc no es tracta de pretendre de saber-ho tot com si se'ns demanés de ser unes enciclopèdies teològiques ambulants amb respostes sempre actualitzades però purament tècniques i sense vida. La solució ens ha de venir per un altre cantó més accessible a tothom, i també més sòlid i convincent. L'evangeli d'avui ens dóna la clau per a un autèntic testimoniatge de fe.

Hores abans del seu arrest, Jesús conversa amb els seus deixebles en el cenacle en un ambient càlid i amical no exempt d'un cert dramatisme. Hom s'imagina l'escena amb poca llum, amb un diàleg lent i espaiat, les mirades atentes, fixes en Jesús i amb un aire de preocupació en els rostres de tots. Les paraules de Jesús, amb un to serè, seran el seu darrer testament amb promeses encadenades i encara incompreses pels seus deixebles. «Si m'estimeu —els diu—, guardareu els meus manaments». En els manaments o doctrina de Jesús hi ha tota la riquesa i contingut de la missió que ell ha rebut del Pare en favor dels homes. En Jesús, la seva persona i el seu missatge són indissociables. Per això, estimar Jesús portarà els seus deixebles a complaure'l en tot. No s'entén una vida cristiana sense una adhesió personal, madura i incondicional a la persona i a la doctrina de Jesús. I un cristià que visqui una relació personal autèntica amb Jesús donarà per força testimoniatge amb la seva vida de ser un fidel complidor dels seus manaments.

Tot seguit Jesús els revela per primera vegada la promesa d'un altre Defensor que ell pregarà al Pare perquè els l'enviï. És l'Esperit de la veritat que tindrà la missió de donar testimoni de Jesús i d'enfortir la fe dels seus deixebles. L'Esperit Sant, memòria viva i operant de Jesús, serà la presència permanent del poder de Jesús Ressuscitat enmig dels seus. Més encara, L'Esperit habitarà dins d'ells i els preservarà de la malícia i de la mentida del món. L'Esperit serà d'aquesta manera el Do per excel·lència de Jesús Ressuscitat per a tots els qui creuen en ell. Jesús ha volgut preparar el terreny per a la vinguda de l'Esperit en els cors dels seus deixebles. No els vol deixar orfes, per això, l'Esperit Sant els infondrà la vida de Déu i farà que se sentin fills de Déu. Acollir l'Esperit de la veritat equival a participar de la intimitat de vida que hi ha entre Jesús i el Pare. El qui estima Jesús és estimat també pel Pare i per Jesús mateix, perquè el Pare i el Fill són una sola cosa en l'Amor de l'únic Sant Esperit.

Germans, després de tot el que hem dit, podem concloure dient que només serem capaços de donar una resposta convincent de l'esperança que tenim si deixem que aquest Esperit de la veritat vibri dins nostre i es manifesti a través nostre. Aquest Esperit se'ns dóna ara en l'eucaristia, Cos i Sang de Crist, per tal que amb ell puguem adorar el Pare en esperit i en veritat, és a dir, en tot el nostre ésser cada cop més unificat i més centrat en Déu. L'eucaristia, doncs, ens dóna l'oportunitat de reviure el Misteri Pasqual de Jesús i de fruir de la presència del seu Esperit com una perenne Pentecosta. Que ell ens ensenyi a caminar per la vida com a missatgers d'esperança.

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

En el 494 Jordi de Capadòcia va ser canonitzat pel papa Gelasi I, però el va incloure amb ...aquells els noms dels quals són justament reverenciats, però els seus actes només són coneguts per Déu. A partir d'aquí es creen entorn de la seva figura llegendes plenes de miracles.

El text més antic sobre la seva vida el trobem a l'Acta Sanctorum, identificat com un palimpsest del s. V, ple d'«extravagàncies i meravelles més enllà de qualsevol credibilitat».

Als inicis de l'Islam el sant cristià es va unir, a través del sincretisme religiós i cultural, amb el profeta jueu Elies, el predicador samarità Finees i el sant islàmic Al-Hadir, i esdevingué una figura venerada, encara avui, en les tres grans religions monoteistes. Un sant, doncs, amb una projecció ecumènica.

Són nombroses les nacions i diverses les institucions que el tenen per Patró. Per això llegim en els seus goigs:

«L'art, la historia i la llegenda

han brodat vostre mantell,

vós han dat millor penyora

amb la ploma i el cisell.

Des del Nord fins al Migdia,

de Llevant fins a Ponent...»

Però avui, a nosaltres, com a punt de referència més fort, ens interessen les paraules del papa Gelasi I: sant Jordi és d'aquells els noms dels quals són justament reverenciats, però els actes dels quals només són coneguts per Déu. I quan són celebrats per l'Església universal, cap punt de referència millor per a nosaltres que la pàgina litúrgica. Aquesta pàgina ens ofereix dues pinzellades significatives sobre sant Jordi i d'una cabdal importància per a la nostra vida de monjos: va ser imitador de la Passió de Crist, i és protector de la nostra debilitat.

El salmista ens suggereix 5 paraules com les cinc lletres de la paraula Jordi, que són una invitació a mirar el nostre Patró i a esforçar-nos per dur a la nostra vida el seu exemple, perquè també, com va succeir en ell: la nostra fe sigui la victòria que venç el món.

La primera paraula és BENEIR. Beneiré al Senyor en tot moment. Beneir és parlar bé, dir coses bones d'algú. És l'afirmació més significativa que podem oferir a algú. Déu, en beneir-nos, ens reafirma en la vida. Què és l'home perquè us en recordeu? Gairebé n'heu fet un déu, l'heu coronat de glòria i dignitat... La seva benedicció ens crea i recrea. Nosaltres, quan beneïm el Senyor, també, d'alguna manera, l'estem recreant en nosaltres... Aleshores jo em conec tal com sóc conegut en Ell i per Ell. Quan ens beneïm mútuament, ens afirmem mútuament en l'amor, en un amor que neix com a iniciativa en Déu, i neix com a correspondència en cadascun de nosaltres com a criatures seves. I d'aquesta manera es transforma l'home sencer i tot es converteix en una fervent lloança, fins i tot les proves més dures que hem de travessar.

El NOM, exalcem plegats el seu nom. Que n'és, de gloriós, el vostre nom per tota la terra. La seva alegria, el salmista, conscient de la bondat i de la grandesa del Senyor, la comparteix amb nosaltres. Aquesta és l'alegria dels màrtirs. Una alegria que es fa nostra quan fem nostre el seu testimoniatge de fe. Com l'alegria de Jesús quan compartia els seus sentiments en el darrer sopar: Us he dit aquestes coses perquè la vostra alegria sigui completa.

La MIRADA, alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum. És el rostre dels màrtirs. Quan anaven a apedregar el diaca Esteve diu que els membres del Sanedrí van mirar el seu rostre i van veure que tenia aspecte d'un àngel, irradiava llum. És un verset, aquest, que ens recorda Moisès quan, després de parlar amb Déu, com un amic parla amb un altre amic (Ex 33-34), sortia radiant, ple de llum. L'oració, el fet de posar la nostra mirada en el Senyor, ens transforma; la seva llum ens embolcalla com un mantell.

TASTEU, que n'és de bo el Senyor... Els sentits són símbols de l'experiència espiritual. Qui cerca el Senyor amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el desig, desig gran i insaciable, a la fi el troba, ja que Déu es deixa trobar pel qui el busca. Tastar, gaudir, assaborir les coses de Déu, és un do de l'Esperit Sant. És el que va viure sant Jordi, com tots els màrtirs.

VEUREU, tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor. Un veure, que més que veure és una experiència viva que commou tota la nostra persona i la nostra vida. És l'experiència de la saba de Déu corrent per tot el nostre espai interior, manifestació de la presència del Déu vivent. És viure l'experiència de l'evangeli: Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Una delícia, un tastar, un veure que es fan realitat especialment en l'Eucaristia.

Escriu Claudel: «Silenci, acluca els ulls, assaboreix! És bo de rebre tot el sol d'una vegada. Ell me l'ha posat damunt la llengua perquè jo me l'empassi».

Jordi, cinc lletres. Beneir, nom, mirada, tastar, veureu, ... cinc paraules per posar-nos en el camí de donar fruit abundant. Però no oblidem la precisió molt important de la Paraula que hem escoltat:

El meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més... La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit. Aquest és el fruit que avui contemplem en sant Jordi. Ell ens en dóna, d'aquest fruit, perquè també nosaltres en prenguem, en mengem i ens en sadollem.

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Jesús M. Oliver

Germans,

Quan la Pasqua camina cap al seu total acompliment amb el do de l'Esperit Sant, després de les primeres setmanes centrades en el fet transcendent i renovador de la resurrecció de Jesús, explicitat amb el relat de les diverses aparicions, les lectures, ara, ja ens van preparant per viure i celebrar el misteri de l'Església, que és el fruit de l'acció del Senyor ressuscitat al llarg de la història fins al seu retorn gloriós.

Avui se'ns presenta una de les qualitats més importants de ministeri eclesial que és el servei, expressat en el relat que ens narra la institució dels diaques, és a dir, els servidors que complementaven el servei de l'anunci de la Paraula a tots els homes. Fins a la reforma del darrer Concili, el diaca havia restat només com un grau del sagrament de l'Orde, però avui, ja totalment recuperat, ens recorda aquest aspecte imprescindible de la vida de l'Església, seguint el manament d'aquell que ens havia dit que venia a servir i a donar la vida. De la importància que se li dóna en resulta que l'Escriptura conservi amb veneració el nom dels set primers diaques, com abans ho ha fet amb el nom dels dotze apòstols, que formen el nucli fonamental. De dos d'aquests diaques encara ens en parlarà molt més: d'Esteve i de Felip, l'un com a primer testimoni del Crist, i l'altre com a evangelitzador, amb la qual cosa se'ns vol recordar que tan important és l'anunci de la Paraula i l'oració, com l'assistència dels pobres en les seves necessitats materials. I aquesta diaconia, a part dels qui han rebut el ministeri, és competència de tots segons que ens recorda sant Pere, quan afirma que tots som pedres vives i actives del temple sant de Déu, nascut, edificat, en la nova aliança que ha fet de tots els batejats un poble escollit, sense cap barrera de nació, raça o llengua, que participa del sacerdoci únic i etern de Jesucrist, per tal que amb la nostra vida proclamem la lloança de Déu que ens ha fet passar de les tenebres del pecat al seu regne de llum. Un regne obert a tothom cap al qual el mateix Senyor Jesús ens acompanya i ens serveix de guia.

Les paraules de comiat de Jesús al darrer sopar que ara llegim il·luminades per la llum de Pasqua i amb un aspecte més esperançador, ens recorden que no estem sols en la lluita d'aquesta vida. Ell se'n va, però es queda i ens assegura que té preparada una estada a la casa del Pare per tal que puguem viure allà on Ell viu en la plenitud de la vida trinitària. I Tomàs en nom propi i també nostre demana pel camí, com es pot arribar enmig de les contingències i dificultats de la vida present a aquesta meravellosa estada prop del Pare, per veure i sentir allò que l'ull no ha vist mai ni cap orella no ha sentit i que malgrat tot resta com una inquietud amorosa en el nostre cor que sap que només aleshores trobarà el repòs desitjat. I el camí és ben a prop, encara que a primera vista costi de reconèixer-lo. El camí de veritat i de vida és Jesús, però cal anar fent-lo dia a dia, aquest camí, seguint les seves petjades i el seu exemple, la seva paraula que ens invita a seguir-lo tot recordant que el deixeble no és més que el mestre i que per allà on Ell ha passat ens caldrà també passar nosaltres, i que no hi ha dreceres ni alternatives, hi ha tan sols un camí que és més que un conjunt de lleis o doctrines, és una Paraula viva i activa en l'Església. Un cop reconegut el Senyor com a camí ja no ens serà difícil arribar al Pare, ja que Ell ens ha dit que el qui el veu, veu també el Pare, i al Pare només hi podem arribar a través del Fill, que n'és l'únic i veritable camí. Aleshores, per les obres, sabrem que estem en Ell, perquè farem les obres que Ell fa.

L'Eucaristia ens permet de posar-nos a la taula on Jesús mateix ens serveix amb la seva Paraula i el seu Cos i Sang. Ell, el Senyor, es posa a servir els seus servents si els ha trobat vetllant, i dóna exemple de la seva diaconia divina en bé de tots els homes, per tal que amb les obres demostrem que som els seus deixebles i que seguim les seves petjades en el camí vers el Pare.

DISSABTE DE LA SETMANA III DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 9, 31-42 Sl 115, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 12); Jn 6, 60-69

«Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d'escoltar-lo?». Ai­xí explica l'evangelista Joan la reacció dels oients al discurs del pa de vida, que hem escoltat, sencer, durant aquesta setmana III de Pasqua, convertida, la nostra església abacial, en una altra sinagoga de Cafarnaüm.

«Aquest llenguatge és molt dur» Quin llenguatge? El llenguatge de l'encarnació. El llenguatge d'un Déu que es fa carn i sang nostra.

La comunitat per a la qual Joan escrivia el seu evangeli tenia dificultat a acceptar la carn i la sang de Déu. No li era fàcil creure que en Jesús, en la seva història humana, marcada per la precarietat i la contingència, en la seva carn i en la seva sang, hi residís «tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9).

I nosaltres? També tenim dificultats a acceptar-lo aquest llenguatge? Semblava que el concili de Calcedònia de l'any 451 ens havia resolt el problema quan va «ensenyar-nos a confessar un sol i mateix Fill: nostre Senyor Jesucrist, perfecte en la seva divinitat i perfecte en la seva humanitat, Déu veritable i home veritable, amb un cos i à­nima racional, consubstancial al Pare per la divinitat, consubstancial a nosaltres per la humanitat». Però, tot i aquesta confessió de fe tan solemne, l'Església ha continuat professant en ocasions un cert monofisisme, no sempre ha acabat de prendre's seriosament la humanitat de Crist, i ens l'ha presentat, de vegades, com un ésser mític, amb dos pisos, que fa trampes jugant la carta amagada de la seva divinitat, escamotejant la seva humanitat. Fixeu-vos si més no en la tendència al sobrenaturalisme o a l'espiritualisme que aflora de tant en tant en la vida de l'Església, en la malfiança envers la corporalitat, l'afecti­vitat, la sexualitat… I no cal anar tan lluny, germans: cada dimecres, a Matines, sentim aquestes paraules: «Ensenyeu-nos a menysprear les coses de la terra i a estimar les del cel». No hi heu pensat mai en l'absurd d'aquesta petició? No seria més coherent dir, si de debò hem assumit la fe de Calcedònia, «Ensenyeu-nos a estimar les coses de la terra per aprendre a estimar també les del cel»? O és que anem repetint mecànicament els continguts de la nostra fe i ens dispensem de pensar-los? Si també féssim trampes, si no penséssim la nostra fe, no podríem dir mai com Pere: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

En canvi, quan l'Església, el cristianisme, s'ha pres seriosament la humanitat de Crist, la humanitat de Déu, ha estat la promotora d'un veritable humanisme, de tots aquells valors que situen l'ho­me en la perspectiva correcta davant Déu i en fan un ésser lliure i responsable.

Si nosaltres, doncs, som dels qui sabem i creiem que Jesús, nascut veritablement de la Verge Maria, que va patir i fou immolat per nosaltres, és el Sant de Déu, mengem la seva carn i beguem la seva sang per poder tenir vida en Ell.