LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 24,1-4.12-16; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18
Reflexió: La Paraula
La Paraula estava amb Déu, la Paraula era Déu... Déu va fer totes les coses per mitjà de la Paraula. Tota la creació. I de tota la creació solament la criatura humana té el do de la paraula. Mitjançant la paraula podem comunicar-nos amb altres criatures, comunicar el nostre ésser més profund, i ser receptius a la paraula d'un altre. També mitjançant la paraula arribem a viure una experiència de Déu. Es diu que quan llegeixo l'Escriptura Ell em parla, i quan prego jo parlo a Déu. Sempre el vehicle més adequat és la paraula. Tenim un testimoniatge molt bonic de la Comunitat contemplativa de Bose: Tu no tens regla; la teva regla serà l'Evangeli. Jesús serà per a tu un model inesgotable. Va viure la filiació divina amb plenitud i la fraternitat fins a l'extrem, fins a la fi. Per penetrar-te de l'esperit de l'Evangeli, per viure d'ell en la teva vida espiritual tractaràs d'"escoltar-lo, meditar-lo, assimilar-lo", fins que formi cos i unitat amb tu. En la "pregària", durant les hores de treball, has de continuar la "meditació" del mateix i repetir en veu baixa, amb amor i atenció, la Paraula de Déu.
La Bíblia és el llibre que cal escoltar, i sobre el qual cal treballar; és la font on cal beure per alimentar-se en les dificultats del camí; "és el mirall posat davant els ulls de la nostra ment per veure el nostre rostre interior" (Sant Gregori Gran). És una experiència que permet captar els criteris de Déu per a orientar la vida; és l'autèntic pedagog de l'existència de cada creient.
La Paraula de Déu l'actualitzem en l'encontre fecund i constant de la Bíblia i la història. La Paraula de Déu necessita ser llegida a la llum de la vida, de la història.
La Paraula
La saviesa fa l'elogi d'ella mateixa, enmig del seu poble proclama la seva glòria... No hi ha perill de vanagloria en aquest cas. És ella mateixa, i així és reconeguda i admirada amb tota veritat. En la seva bellesa, bondat, justícia... és reconeguda, admirada i valorada.
En la possessió del Senyor tinc la meva heretat... Enmig dels homes. En el si de la creació es perceben els trets de la mateixa. O roman en condicions de ser reconeguda, ja que no tots van arribar a això. Encara que les seves arrels s'estenen àmpliament són molts els qui no són conscients d'aquestes ramificacions de vida que arriben a tota criatura.
Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles, als seus ulls, per amor... Déu mereix les nostres benediccions perquè ha obrat així amb les seves criatures. Un projecte amorós pensant solament en nosaltres, donant-nos el seu Fill perquè poguéssim conèixer el camí.
Que Déu us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació..., que il·lumini la mirada interior del vostre cor. És tot el sentit de la nostra existència: conèixer-lo. Però en això sempre té Ell la iniciativa.
En la Paraula hi havia la vida i la vida era la llum dels homes… Anem, doncs, cap a aquesta font de vida. Aquesta vida serà llum. La llum que il·lumini els ulls del cor.
A Déu ningú no l'ha vist mai; el seu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat... Cal buscar al Fill, conèixer-lo, estimar-lo... i Ell ens anirà duent al Pare. "Qui m'ha vist a mi ha vist al Pare". La nostra recerca és, doncs, la recerca del Crist.
Saviesa sobre la Paraula
"Al principi existia el qui és la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu." L'esperit animal no ho pot comprendre. Així, doncs, què fem? callem? Explicar això supera tota capacitat. Ni tan sols Joan va explicar com és, sinó com ho va explicar. És un home el qui parla de Déu. Déu l'inspirava, és veritat, però no deixava de ser home. Perquè va rebre la inspiració un home no va dir tot el que és el msiteri, sinó el que en pot dir un home. Joan va ser una muntanya d'aquelles de les quals s'ha escrit: "Que les muntanyes duguin pau al poble, que li duguin benestar els turons". Les muntanyes són les ànimes fortes, els turons les febles. Les muntanyes reben la pau perquè la justícia arribi als turons. Quina justícia? La fe. El just viu de la fe … (Sant Agustí, Sobre l'evangeli de Joan, 1,1)
Neix Crist Déu, fet home mitjançant la incorporació d'una carn dotada d'ànima intel·ligent; el mateix que havia fet sorgir del no-res totes les coses. Mentrestant brilla en les altures l'estrella d'Orient i condueix els mags al lloc on jeu la Paraula encarnada; amb això mostra que en la Llei i els Profetes hi ha una paraula místicament superior, que condueix les nacions a la suprema llum del coneixement. Així, doncs, la paraula de la Llei i dels Profetes, entesa al·legòricament, condueix, com una estrella, al ple coneixement de Déu a aquells que havien estat cridats per la força de la gràcia, d'acord amb el seu designi. (Sant Màxim el Confessor, Capítols de les cinc centúries)
28 de desembre del 2009
Dia 28 de desembre: ELS SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem el martiri dels sants Innocents. Ja des del segle VI que l'Església ha honorat durant els dies de Nadal a aquells que reben a l'Orient el nom dels "nens executats" i a l'Occident el dels "sants innocents". En fer això, rememorem els que foren condemnats a mort "per causa de Crist" (cant d'entrada), en lloc d'Aquell a qui la litúrgia anomena "l'anyell innocent". Els nens de Betlem constitueixen per això "les primícies dels redimits" (cant de comunió): tot i que "encara no podien confessar Crist de paraula" (postcomuni), amb tot, "van ser coronats de glòria, per la gràcia del naixement del vostre Fill" (ibídem). Per mitjà d'ells, doncs, la Creu ha estat emplaçada junt al "pessebre"; i la seva mort és una profecia de la redempció. Pel què cal afegir que el fet d'honorar a aquests nens com a màrtirs dóna llum sobre la naturalesa mateixa del martiri, ja que, primer que tot, és un do gratuït del Senyor, el mateix que ho és també el do del baptisme.
La primera lectura ha estat treta de la primera carta de sant Joan [1, 5-2, 2], carta la qual lectura fou començada ahir i prossegueix avui sense cap lligam directa amb la festa del dia. Tanmateix, les seves al·lusions a la sang de Jesús, que "és la víctima propiciatòria pels nostres pecats" (verset 2), ens donen llum sobre el misteri de la mort dels "nens", que es feren per la seva immolació membres del cos de Crist.
El salm responsorial escollit ha estat el 123, que ens ha fet cantar: "Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors". I és que els assaltants eren com una riuada que tot ho arrossega. Sort que Déu ens ha auxiliat! Les riuades són perilloses, però de vegades són l'única manera de fer una bona esbandida, i deu ser per això que de tant en tant Déu les permet pel bé de l'Església.
I l'evangeli era de sant Mateu [2, 13-18], on se'ns ha narrat el fet d'avui que "Herodes ordenà que matessin tots els nois de Betlem" (verset 16). Les narracions però de la fugida d'Egipte, del retorn i establiment a Natzaret, són redactades per l'autor de l'evangeli de Mateu a la llum de la vida de Moisès per a convidar els lectors a reconèixer en Jesús, des de la més tendra edat, un nou Moisès, el fundador de la nova i definitiva llei. Herodes i els seus escribes corresponen al Faraó i als seus savis; el degollament dels innocents, al que envolta el naixement de Moisès; la fugida a Egipte, al retorn de Moisès a aquest país després de la seva estada a Orient; el retorn de Josep a Palestina, a l'Èxode del poble sota la direcció de Moisès. Algunes paraules de l'àngel a Josep són textualment les de l'àngel a Moisès. Això és prou per a convèncer els lectors contemporanis de Mateu, àvids de meravelles, que Jesús és veritablement el nou Moisès i que s'està establint —a través d'ell— un nou tipus d'aliança, la nova aliança. Amén.
Celebrem el martiri dels sants Innocents. Ja des del segle VI que l'Església ha honorat durant els dies de Nadal a aquells que reben a l'Orient el nom dels "nens executats" i a l'Occident el dels "sants innocents". En fer això, rememorem els que foren condemnats a mort "per causa de Crist" (cant d'entrada), en lloc d'Aquell a qui la litúrgia anomena "l'anyell innocent". Els nens de Betlem constitueixen per això "les primícies dels redimits" (cant de comunió): tot i que "encara no podien confessar Crist de paraula" (postcomuni), amb tot, "van ser coronats de glòria, per la gràcia del naixement del vostre Fill" (ibídem). Per mitjà d'ells, doncs, la Creu ha estat emplaçada junt al "pessebre"; i la seva mort és una profecia de la redempció. Pel què cal afegir que el fet d'honorar a aquests nens com a màrtirs dóna llum sobre la naturalesa mateixa del martiri, ja que, primer que tot, és un do gratuït del Senyor, el mateix que ho és també el do del baptisme.
La primera lectura ha estat treta de la primera carta de sant Joan [1, 5-2, 2], carta la qual lectura fou començada ahir i prossegueix avui sense cap lligam directa amb la festa del dia. Tanmateix, les seves al·lusions a la sang de Jesús, que "és la víctima propiciatòria pels nostres pecats" (verset 2), ens donen llum sobre el misteri de la mort dels "nens", que es feren per la seva immolació membres del cos de Crist.
El salm responsorial escollit ha estat el 123, que ens ha fet cantar: "Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors". I és que els assaltants eren com una riuada que tot ho arrossega. Sort que Déu ens ha auxiliat! Les riuades són perilloses, però de vegades són l'única manera de fer una bona esbandida, i deu ser per això que de tant en tant Déu les permet pel bé de l'Església.
I l'evangeli era de sant Mateu [2, 13-18], on se'ns ha narrat el fet d'avui que "Herodes ordenà que matessin tots els nois de Betlem" (verset 16). Les narracions però de la fugida d'Egipte, del retorn i establiment a Natzaret, són redactades per l'autor de l'evangeli de Mateu a la llum de la vida de Moisès per a convidar els lectors a reconèixer en Jesús, des de la més tendra edat, un nou Moisès, el fundador de la nova i definitiva llei. Herodes i els seus escribes corresponen al Faraó i als seus savis; el degollament dels innocents, al que envolta el naixement de Moisès; la fugida a Egipte, al retorn de Moisès a aquest país després de la seva estada a Orient; el retorn de Josep a Palestina, a l'Èxode del poble sota la direcció de Moisès. Algunes paraules de l'àngel a Josep són textualment les de l'àngel a Moisès. Això és prou per a convèncer els lectors contemporanis de Mateu, àvids de meravelles, que Jesús és veritablement el nou Moisès i que s'està establint —a través d'ell— un nou tipus d'aliança, la nova aliança. Amén.
26 de desembre del 2009
Dia 26 de desembre: SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6,8-10;7,54-60; Mt 10,17-22
Estimats germans i germanes,
Estem vivint dies molt intensos. Celebrem el segon dia del Nadal, i ja recordem el primer martiri. El cor s'esponja i s'alegra en contacte amb el corrent de Vida que neix quan Déu es fa home i quan els homes sants són invitacions constants a submergir-se en aquesta Vida. Jesús neix a la nostra vida i Esteve neix a la Vida de Déu.
Van matar Esteve perquè molestava i posava en evidència les falses seguretats d'aquells que l'acusaven. El van apedregar, i el màrtir sofria. Esteve, "home ple de fe i de l'Esperit Sant", se sentia en mans de Déu; per això tenia una pau profunda. Si fixem al Cel la mirada, podrem pregar pels nostres perseguidors i estimar els qui no ens estimen, com diu l'oració col·lecta. M'impressiona molt la presència de Saule, tot aprovant la mort d'Esteve. Hi veiem el misteri meravellós de la misericòrdia de Déu. Estic convençut que l'exemple d'Esteve va obrir el procés de conversió de Pau.
Segons un abat benedictí, la vida d'un monjo —i també la vida de tot ésser humà— ha de ser un esforç d'aprenentatge, un intent de purificació, i un exercici constant de fidelitat en les coses petites que ens ajuden a superar els grans reptes quan arriben. És tracta d'un treball lent, monòton, llarg, de cada dia, que generalment no es manifesta eficaç. Però arriba l'hora que el Senyor té prevista: l'hora del testimoni heroic d'Esteve o de la conversió de Saule. No coneixem els camins i els procediments per mitjà dels quals el Senyor actua en nosaltres. El Pessebre de Betlem i la Creu del Calvari són dues senyals de circulació per a tot cristià, en un camí que ens condueix cap a Déu. Quan permetem que Déu faci en nosaltres, com S. Pau, ens trobem alliberats; i mirem amb ulls nets i transparents, com S. Esteve. Així podrem dir: "Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit"; és a dir, rebeu, Senyor, la meva vida sencera, els meus pensaments, les meves accions, les meves mancances... us les ofereixo. Aquí ho teniu tot!
Jesús, el Senyor, ja ha vingut i es fa company dels nostres misteris de dolor. Ens fa ara participar dels seus misteris de goig en la Litúrgia de Nadal. Ens prepara a viure l'esperança, compartint amb Ell els seus misteris de glòria. La pregària ens disposa a comprendre millor els misteris de llum, com el de l'Eucaristia.
Continua havent-hi moltes víctimes apedregades per les injustícies i la marginació. Actualment també tenim molts sants, no canonitzats, que eixuguen les llàgrimes i guareixen les ferides de tanta gent que pateixen un llarg martiri. Voldria citar una persona, que admiro i que va viure consagrada als oblidats, aquells que reben pedrades de tots els cantons: el germà Adrià, de la Salle, va anunciar l'Evangeli amb el seu exemple. Us proposo, germans, meditar les següents paraules seves, contemplant l'Infant Jesús i escoltant-lo:
"Amor és compartir, compartir-ho tot: els objectes i les propietats, el temps, la companyia, les preocupacions, les angoixes i les alegries. Amor és escoltar i parlar de tu a tu amb els altres, sabent que sempre puc aprendre d'ells, com a camí de manifestació del Crist. Amor és acceptar l'altre tal com és i desitjar sempre que pugui ser feliç en Déu".
Ac 6,8-10;7,54-60; Mt 10,17-22
Estimats germans i germanes,
Estem vivint dies molt intensos. Celebrem el segon dia del Nadal, i ja recordem el primer martiri. El cor s'esponja i s'alegra en contacte amb el corrent de Vida que neix quan Déu es fa home i quan els homes sants són invitacions constants a submergir-se en aquesta Vida. Jesús neix a la nostra vida i Esteve neix a la Vida de Déu.
Van matar Esteve perquè molestava i posava en evidència les falses seguretats d'aquells que l'acusaven. El van apedregar, i el màrtir sofria. Esteve, "home ple de fe i de l'Esperit Sant", se sentia en mans de Déu; per això tenia una pau profunda. Si fixem al Cel la mirada, podrem pregar pels nostres perseguidors i estimar els qui no ens estimen, com diu l'oració col·lecta. M'impressiona molt la presència de Saule, tot aprovant la mort d'Esteve. Hi veiem el misteri meravellós de la misericòrdia de Déu. Estic convençut que l'exemple d'Esteve va obrir el procés de conversió de Pau.
Segons un abat benedictí, la vida d'un monjo —i també la vida de tot ésser humà— ha de ser un esforç d'aprenentatge, un intent de purificació, i un exercici constant de fidelitat en les coses petites que ens ajuden a superar els grans reptes quan arriben. És tracta d'un treball lent, monòton, llarg, de cada dia, que generalment no es manifesta eficaç. Però arriba l'hora que el Senyor té prevista: l'hora del testimoni heroic d'Esteve o de la conversió de Saule. No coneixem els camins i els procediments per mitjà dels quals el Senyor actua en nosaltres. El Pessebre de Betlem i la Creu del Calvari són dues senyals de circulació per a tot cristià, en un camí que ens condueix cap a Déu. Quan permetem que Déu faci en nosaltres, com S. Pau, ens trobem alliberats; i mirem amb ulls nets i transparents, com S. Esteve. Així podrem dir: "Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit"; és a dir, rebeu, Senyor, la meva vida sencera, els meus pensaments, les meves accions, les meves mancances... us les ofereixo. Aquí ho teniu tot!
Jesús, el Senyor, ja ha vingut i es fa company dels nostres misteris de dolor. Ens fa ara participar dels seus misteris de goig en la Litúrgia de Nadal. Ens prepara a viure l'esperança, compartint amb Ell els seus misteris de glòria. La pregària ens disposa a comprendre millor els misteris de llum, com el de l'Eucaristia.
Continua havent-hi moltes víctimes apedregades per les injustícies i la marginació. Actualment també tenim molts sants, no canonitzats, que eixuguen les llàgrimes i guareixen les ferides de tanta gent que pateixen un llarg martiri. Voldria citar una persona, que admiro i que va viure consagrada als oblidats, aquells que reben pedrades de tots els cantons: el germà Adrià, de la Salle, va anunciar l'Evangeli amb el seu exemple. Us proposo, germans, meditar les següents paraules seves, contemplant l'Infant Jesús i escoltant-lo:
"Amor és compartir, compartir-ho tot: els objectes i les propietats, el temps, la companyia, les preocupacions, les angoixes i les alegries. Amor és escoltar i parlar de tu a tu amb els altres, sabent que sempre puc aprendre d'ells, com a camí de manifestació del Crist. Amor és acceptar l'altre tal com és i desitjar sempre que pugui ser feliç en Déu".
25 de desembre del 2009
Dia 25 de desembre: NADAL DEL SENYOR
Missa de la Nit
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
En la nit dels temps, és a dir, quan el temps dormia encara en els somnis de l'eternitat, Déu va pensar en un gran projecte: crear l'home; crear-lo a imatge i semblança seva.
El projecte primer de Déu, era fer-lo amb un cor gran, com el seu, és clar; amb portes i finestres obertes, com ho estan les seves. Ja que Déu és comunicació i obertura total i permanent. Evidentment, per viure un amor apassionat de foc, de llum, d'amor a tres bandes. Però els vents desencadenats aquí baix, i els vents forts de l'Esperit bufant des de dalt, van colpejar amb el temps portes i finestres del cor de l'home, i aviat la casa se'n va començar a ressentir, obrint-se greus esquerdes. L'home, la humanitat, experimentarà un sofriment agut i desconcertat. Déu va voler posar remei a tan lamentable situació: El mateix Déu va preparar el viatge per baixar fins al cor de l'home; i allí, en el cor de la humanitat, va començar a ajustar portes i finestres d'aquell cor humà. Una preparació que es va perllongar durant segles dels nostres.
En aquesta nova creació, Déu canvia la disposició de les portes i finestres de la casa: les ajusta per a obrir i tancar, per a tancar i obrir. Tot comença a ser distint. L'home se sent amb un cor nou. I amb l'alegria de sentir-se l'amo de la clau. Pot obrir i tancar, tancar i obrir.
Però a la casa de l'home continuava havent-hi i hi continua havent sofriment. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava. Les botes dels soldats, i els mantells rebolcats en sang seran cremats...
L'home ha d'aprendre bé el dinamisme del seu cor: quan ha de tancar, quan ha d'obrir. Aquí hi ha la clau de l'alegria i la clau del sofriment.
Però mireu: avui la Paraula de Déu ens recorda que tenim un infant nascut que és Conseller prodigiós, Pare per sempre, Príncep de pau, per a sostenir i consolidar la seva obra. Aquest Conseller és a prop teu, en el teu cor i el pots posar en els teus llavis. Però necessites saber escoltar, tenir l'oïda atenta a la remor del seu ensenyament que ens parla al cor. Cal aprendre el dinamisme del cor. Saber quan cal tancar i saber quan cal obrir. Aprendre el dinamisme del cor, el dinamisme de la veritable saviesa de la vida.
El papa Benet XVI ens suggereix l'escola on podem aprendre aquesta destresa: El Naixement és una escola de vida on podem aprendre el secret de la veritable alegria, que no consisteix a tenir moltes coses sinó a sentir-se estimats per Déu, a donar-se als altres i a estimar-se. La veritable alegria —va explicar Benet XVI—, consisteix a sentir que la nostra existència personal i comunitària s'ompli d'un misteri més gran, el misteri de l'amor de Déu. Per alegrar-nos necessitem (...) amor i veritat. Necessitem un Déu proper que escalfi els nostres cors i respongui a les nostres expectatives més profundes. (Benet XVI, Benedicció del Naixement)
Ell és qui pot configurar, crear en tu un cor nou, perquè puguis cantar un càntic nou, perquè puguis proclamar la glòria i la bondat del Senyor, el teu Déu, que és bo i t'estima.
Però aquesta Paraula et diu que un cor nou és fruit d'una vida de SOBRIETAT, de JUSTÍCIA i de PIETAT, una vida HONRADA i RELIGIOSA que posa la seva esperança en l'aparició gloriosa del Senyor. A més, escoltem aquesta recomanació en uns temps de greu crisi econòmica de la nostra societat, on s'ha dit que, necessàriament, aquesta crisi hauria de dur-nos a una vida més sòbria, després d'una època de salvatge i incontrolat consumisme. On s'ha dit que, fonamentalment, aquesta crisi té les seves fonts en la falta d'uns valors, una falta de confiança en la vida i les relacions humanes.
Ha aparegut la gràcia de Déu per a ensenyar-nos una vida de SOBRIETAT, de JUSTÍCIA i de PIETAT, mentre esperem l'aparició gloriosa del nostre Salvador: Jesucrist.
Hem après, o estem aprenent i practicant una vida més sòbria, més honrada (ésser en veritat el que hem de ser) més religiosa, volent viure més propers a l'angoixa i desesperança de tants germans nostres? Sentim aquesta aparició gloriosa de Jesucrist?
Puc passar a l'evangeli? És a dir: Voldria dir-vos com està la vostra capacitat d'escolta, si teniu el vostre cor receptiu al Senyor. I també al teu germà. Ets capaç de dir: "nosaltres", amb qualsevol membre de la teva comunitat? Però com una afirmació que et brolla des de dins del cor. Voldria dir-vos que, si no tenim en compte tot el que acabo d'indicar, el que ve ara no pot ser una Bona Notícia per a vosaltres. Difícilment podreu penetrar en el Misteri del Naixement, contemplar les figures del pessebre. Que no podreu donar glòria i lloança a Déu tal com conviden a fer els àngels de Betlem. I que tampoc no podreu arrelar-vos en la pau que anhela el vostre cor en les seves relacions humanes.
En aquest cas no podem passar a l'evangeli. No esteu preparats per al Nadal. Però la celebració d'aquest Misteri ens pot ajudar a preparar-lo per poder celebrar-lo una mica més tard. Ja que, com diuen, cada dia és Nadal. En aquest cas, donem gràcies a Déu.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
En la nit dels temps, és a dir, quan el temps dormia encara en els somnis de l'eternitat, Déu va pensar en un gran projecte: crear l'home; crear-lo a imatge i semblança seva.
El projecte primer de Déu, era fer-lo amb un cor gran, com el seu, és clar; amb portes i finestres obertes, com ho estan les seves. Ja que Déu és comunicació i obertura total i permanent. Evidentment, per viure un amor apassionat de foc, de llum, d'amor a tres bandes. Però els vents desencadenats aquí baix, i els vents forts de l'Esperit bufant des de dalt, van colpejar amb el temps portes i finestres del cor de l'home, i aviat la casa se'n va començar a ressentir, obrint-se greus esquerdes. L'home, la humanitat, experimentarà un sofriment agut i desconcertat. Déu va voler posar remei a tan lamentable situació: El mateix Déu va preparar el viatge per baixar fins al cor de l'home; i allí, en el cor de la humanitat, va començar a ajustar portes i finestres d'aquell cor humà. Una preparació que es va perllongar durant segles dels nostres.
En aquesta nova creació, Déu canvia la disposició de les portes i finestres de la casa: les ajusta per a obrir i tancar, per a tancar i obrir. Tot comença a ser distint. L'home se sent amb un cor nou. I amb l'alegria de sentir-se l'amo de la clau. Pot obrir i tancar, tancar i obrir.
Però a la casa de l'home continuava havent-hi i hi continua havent sofriment. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava. Les botes dels soldats, i els mantells rebolcats en sang seran cremats...
L'home ha d'aprendre bé el dinamisme del seu cor: quan ha de tancar, quan ha d'obrir. Aquí hi ha la clau de l'alegria i la clau del sofriment.
Però mireu: avui la Paraula de Déu ens recorda que tenim un infant nascut que és Conseller prodigiós, Pare per sempre, Príncep de pau, per a sostenir i consolidar la seva obra. Aquest Conseller és a prop teu, en el teu cor i el pots posar en els teus llavis. Però necessites saber escoltar, tenir l'oïda atenta a la remor del seu ensenyament que ens parla al cor. Cal aprendre el dinamisme del cor. Saber quan cal tancar i saber quan cal obrir. Aprendre el dinamisme del cor, el dinamisme de la veritable saviesa de la vida.
El papa Benet XVI ens suggereix l'escola on podem aprendre aquesta destresa: El Naixement és una escola de vida on podem aprendre el secret de la veritable alegria, que no consisteix a tenir moltes coses sinó a sentir-se estimats per Déu, a donar-se als altres i a estimar-se. La veritable alegria —va explicar Benet XVI—, consisteix a sentir que la nostra existència personal i comunitària s'ompli d'un misteri més gran, el misteri de l'amor de Déu. Per alegrar-nos necessitem (...) amor i veritat. Necessitem un Déu proper que escalfi els nostres cors i respongui a les nostres expectatives més profundes. (Benet XVI, Benedicció del Naixement)
Ell és qui pot configurar, crear en tu un cor nou, perquè puguis cantar un càntic nou, perquè puguis proclamar la glòria i la bondat del Senyor, el teu Déu, que és bo i t'estima.
Però aquesta Paraula et diu que un cor nou és fruit d'una vida de SOBRIETAT, de JUSTÍCIA i de PIETAT, una vida HONRADA i RELIGIOSA que posa la seva esperança en l'aparició gloriosa del Senyor. A més, escoltem aquesta recomanació en uns temps de greu crisi econòmica de la nostra societat, on s'ha dit que, necessàriament, aquesta crisi hauria de dur-nos a una vida més sòbria, després d'una època de salvatge i incontrolat consumisme. On s'ha dit que, fonamentalment, aquesta crisi té les seves fonts en la falta d'uns valors, una falta de confiança en la vida i les relacions humanes.
Ha aparegut la gràcia de Déu per a ensenyar-nos una vida de SOBRIETAT, de JUSTÍCIA i de PIETAT, mentre esperem l'aparició gloriosa del nostre Salvador: Jesucrist.
Hem après, o estem aprenent i practicant una vida més sòbria, més honrada (ésser en veritat el que hem de ser) més religiosa, volent viure més propers a l'angoixa i desesperança de tants germans nostres? Sentim aquesta aparició gloriosa de Jesucrist?
Puc passar a l'evangeli? És a dir: Voldria dir-vos com està la vostra capacitat d'escolta, si teniu el vostre cor receptiu al Senyor. I també al teu germà. Ets capaç de dir: "nosaltres", amb qualsevol membre de la teva comunitat? Però com una afirmació que et brolla des de dins del cor. Voldria dir-vos que, si no tenim en compte tot el que acabo d'indicar, el que ve ara no pot ser una Bona Notícia per a vosaltres. Difícilment podreu penetrar en el Misteri del Naixement, contemplar les figures del pessebre. Que no podreu donar glòria i lloança a Déu tal com conviden a fer els àngels de Betlem. I que tampoc no podreu arrelar-vos en la pau que anhela el vostre cor en les seves relacions humanes.
En aquest cas no podem passar a l'evangeli. No esteu preparats per al Nadal. Però la celebració d'aquest Misteri ens pot ajudar a preparar-lo per poder celebrar-lo una mica més tard. Ja que, com diuen, cada dia és Nadal. En aquest cas, donem gràcies a Déu.
Dia 25 de desembre: NADAL DEL SENYOR
Missa del dia
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18
I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres. Anunci sorprenent. Déu està de la nostra part. Li caiem divinament. Li complau ser veí nostre. (d'una felicitació de Nadal)
La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu... I la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... Oh quina cosa més sagrada! Quin abisme de llum, Déu meu! amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! (Joan Maragall)
Aquesta nit, en la nit de la humanitat, en aquest dia de Nadal, en el silenci, Déu ha dit a l'home la seva Paraula definitiva. La seva Paraula que contemplem en la carn il·lusionada d'un infant acabat de néixer. L'home sap que el seu llarg caminar té una meta. Pelegrí de tants segles d'història, de llums i d'ombres, va saber que havia arribat a la seva meta.
En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat en la persona del fill...
L'home és sempre un infant caminant cap a Déu. Déu és la meta de l'home. Déu ha arribat al nostre temps i a casa nostra; Déu ha arribat al nostre esforç i a la nostra il·lusió; Déu ha arribat a la nostra vida i al nostre amor; Déu és més nostre que nosaltres mateixos. Déu és aquest Infant. Aquesta Paraula, revestida de la feblesa de la nostra naturalesa, per la qual es van crear totes les coses, i per la qual estem cridats a ser un home nou, una nova creació.
En la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món. De la Paraula eterna ha brollat tota la bellesa i bondat de la creació; de la Paraula eterna ha brollat i brolla tota la paraula humana. Tot el misteri i tota la llum del món es manifesten, es revelen a través de la fràgil paraula humana, l'única capaç de manifestar i revelar la bellesa i la bondat de la Paraula i del Misteri divins. Per això ens exhorta el poeta Maragall a parlar com encantats, il·luminats, enlluernats. Perquè no hi ha mot, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món.
En la Paraula hi ha les fonts de la llum i de la santedat per a l'home, per això el salmista pren aquesta Paraula com a llum per als seus passos, com a llum per al seu camí... (Sl 118,105)
Molts segles hagueren de passar perquè la Paraula creadora, naixent des del silenci de l'eternitat, es manifestés com a paraula fràgil revestida de la nostra naturalesa, però com a llum i foc per al cor de la humanitat.
Llavors: Com podem parlar tan fredament i en tanta abundància?, ens dirà, no precisament la Sagrada Escriptura, sinó el poeta profundament sensible al valor simbòlic i comunicatiu de la paraula. I és que ens escoltem els uns als altres amb molta indiferència; l'hàbit de parlar en excés enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula, i nosaltres mateixos ens fem una vida vulgar i superficial que impedeix desenvolupar i madurar tota la nostra rica vida interior. Per això planeja sobre les nostres vides, sobre la vida de la humanitat, el dubte de la presència viva de Déu en la nostra vida, i fins sobre la mateixa existència d'aquest Déu. Uns dubten, altres ni afirmen ni neguen, uns altres prescindeixen o neguen...
Potser el Nadal pot ser, i ha de ser avui la invitació a un silenci profund, per deixar que arribin fins a nosaltres els interrogants de la nostra humanitat, d'una humanitat cada vegada més desorientada a causa del que se sol anomenar «l'absència de Déu»:
Pregunta't si realment has perdut Déu. No és més aviat que encara no l'has posseït mai? Creus que qui realment el té podria perdre'l com es pot perdre una pedreta qualsevol?... Per què no penses que Ell és el qui ve, el qui sorgeix des de l'eternitat, el futur, el fruit final d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? Què et priva de projectar el seu naixement cap a l'esdevenidor i viure la teva vida com un dia dolorós i bell en la història d'una gran gravidesa? (R.M. Rilke)
Però nosaltres monjos, o cristians, que ens creiem segurs d'aquesta possessió de Déu, vivim en aquest món, en aquesta comunitat? Vivim la paraula de Isaïes: Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, que porta la bona nova... I els teus sentinelles esclaten de goig perquè veuen cara a cara al Senyor... ?
Anunciem nosaltres la pau, anunciem i vivim l'obra de l'amor i de la pau? No fos cas que Ell, la Paraula encarnada, vingués a casa nostra i nosaltres no l'acollíssim.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18
I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres. Anunci sorprenent. Déu està de la nostra part. Li caiem divinament. Li complau ser veí nostre. (d'una felicitació de Nadal)
La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu... I la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... Oh quina cosa més sagrada! Quin abisme de llum, Déu meu! amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! (Joan Maragall)
Aquesta nit, en la nit de la humanitat, en aquest dia de Nadal, en el silenci, Déu ha dit a l'home la seva Paraula definitiva. La seva Paraula que contemplem en la carn il·lusionada d'un infant acabat de néixer. L'home sap que el seu llarg caminar té una meta. Pelegrí de tants segles d'història, de llums i d'ombres, va saber que havia arribat a la seva meta.
En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat en la persona del fill...
L'home és sempre un infant caminant cap a Déu. Déu és la meta de l'home. Déu ha arribat al nostre temps i a casa nostra; Déu ha arribat al nostre esforç i a la nostra il·lusió; Déu ha arribat a la nostra vida i al nostre amor; Déu és més nostre que nosaltres mateixos. Déu és aquest Infant. Aquesta Paraula, revestida de la feblesa de la nostra naturalesa, per la qual es van crear totes les coses, i per la qual estem cridats a ser un home nou, una nova creació.
En la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món. De la Paraula eterna ha brollat tota la bellesa i bondat de la creació; de la Paraula eterna ha brollat i brolla tota la paraula humana. Tot el misteri i tota la llum del món es manifesten, es revelen a través de la fràgil paraula humana, l'única capaç de manifestar i revelar la bellesa i la bondat de la Paraula i del Misteri divins. Per això ens exhorta el poeta Maragall a parlar com encantats, il·luminats, enlluernats. Perquè no hi ha mot, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món.
En la Paraula hi ha les fonts de la llum i de la santedat per a l'home, per això el salmista pren aquesta Paraula com a llum per als seus passos, com a llum per al seu camí... (Sl 118,105)
Molts segles hagueren de passar perquè la Paraula creadora, naixent des del silenci de l'eternitat, es manifestés com a paraula fràgil revestida de la nostra naturalesa, però com a llum i foc per al cor de la humanitat.
Llavors: Com podem parlar tan fredament i en tanta abundància?, ens dirà, no precisament la Sagrada Escriptura, sinó el poeta profundament sensible al valor simbòlic i comunicatiu de la paraula. I és que ens escoltem els uns als altres amb molta indiferència; l'hàbit de parlar en excés enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula, i nosaltres mateixos ens fem una vida vulgar i superficial que impedeix desenvolupar i madurar tota la nostra rica vida interior. Per això planeja sobre les nostres vides, sobre la vida de la humanitat, el dubte de la presència viva de Déu en la nostra vida, i fins sobre la mateixa existència d'aquest Déu. Uns dubten, altres ni afirmen ni neguen, uns altres prescindeixen o neguen...
Potser el Nadal pot ser, i ha de ser avui la invitació a un silenci profund, per deixar que arribin fins a nosaltres els interrogants de la nostra humanitat, d'una humanitat cada vegada més desorientada a causa del que se sol anomenar «l'absència de Déu»:
Pregunta't si realment has perdut Déu. No és més aviat que encara no l'has posseït mai? Creus que qui realment el té podria perdre'l com es pot perdre una pedreta qualsevol?... Per què no penses que Ell és el qui ve, el qui sorgeix des de l'eternitat, el futur, el fruit final d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? Què et priva de projectar el seu naixement cap a l'esdevenidor i viure la teva vida com un dia dolorós i bell en la història d'una gran gravidesa? (R.M. Rilke)
Però nosaltres monjos, o cristians, que ens creiem segurs d'aquesta possessió de Déu, vivim en aquest món, en aquesta comunitat? Vivim la paraula de Isaïes: Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, que porta la bona nova... I els teus sentinelles esclaten de goig perquè veuen cara a cara al Senyor... ?
Anunciem nosaltres la pau, anunciem i vivim l'obra de l'amor i de la pau? No fos cas que Ell, la Paraula encarnada, vingués a casa nostra i nosaltres no l'acollíssim.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
