DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49; Lc 6,27-38

Si uns joves que no van mai a Missa i uns adults que han perdut la fe escolten aquest fragment d’Evangeli, ¿Què poden pensar del missatge de Jesús? ¿irrealitzable o genial? I nosaltres, ¿què en pensem? Crec que la novetat del Cristianisme és d’haver-nos revelat que l’amor diví és un amor de Pare, és a dir, un amor que crea noves raons per a estimar. Crist, davant de Pere, de Zaqueu, de Maria Magdalena o de la Samaritana, veu la bondat que no saben manifestar, i els fa millors perquè confia en ells. Jesús ens invita a ultrapassar els nostres límits i a ser lo suficientment lliures com per abraçar la vida virtuosa. Cal que aprenguem, no només a fer coses bones, sinó a ser imatge i semblança de Déu. Crist ens invita al reconeixement de la veritat, al perdó i a la reconciliació.

Quan el Papa Joan XXIII va rebre un ambaixador ateu, li va dir: “Senyor, veig als vostres ulls que tots dos estimem la llum i que en tenim necessitat”. Les persones cerquem els valors evangèlics proclamats avui, com a desitjables. L’odi, les envejes, les crítiques i les rivalitats són punts obscurs. El misteri del mal obre ferides en nosaltres, i sovint ens veiem incapaços per fer res. Nosaltres som com els edificis: no aguanten més els que estan millor decorats, sinó els que tenen bons fonaments i materials de qualitat. Déu actua en nosaltres quan estem arrelats i fonamentats en Crist, quan les virtuts i la bondat ens van construint. És molt difícil perdonar els enemics, necessitem l’ajut de Déu, que ens fa comprendre que la font de la misericòrdia és l’amor, i no només la compassió i la justícia.

La visió del mal ens és insuportable i sentim el desig de posar-hi remei. Tota la humanitat és còmplice i solidària en el mal i en el pecat, i també en l’expiació. Però per la porta mig oberta de la fe es veu una llum d’esperança: «El Senyor és compassiu i benigne». La persona que estima segons l’Evangeli obre les portes del seu cor a Déu. Qui estima fa possible el Regne de Déu en aquest món. Se’ns demana que visquem en la bondat i en l’amor, no en la superficialitat. Les persones madures parlen dels seus problemes i alegries, comparteixen els diferents dons que Déu ha posat a les seves mans. Hem de superar els grans problemes, començant pels més petits. En les relacions humanes és difícil prendre iniciatives agosarades. Però de les paraules de Jesús no es desprèn que cal ser resignat, més bé humil; prudent sí, però també decidit. Quan ja es porta un “curriculum” d’experiències considerable, es pot veure clarament que el bàlsam i la guarició de les ferides de la convivència està en viure un amor misericordiós, com el del Pare del Cel. Quan sentim llàstima per l’enemic o per la persona que ens complica la vida, quan ens desfem dels nostres sentiments negatius vers ell, quan aprenem a tornar-lo a estimar, quan preguem per ell i li desitgem el bé, aleshores esdevenim fills estimats de Déu, experimentant una joia i una pau molt grans.

Que així sigui!

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10 (R.: cf. 8a); He 2,14-18; Lc 2,22-40

Llum, necessitem llum. La presentació de Jesús al Temple ens dona llum. Nosaltres hem portat una petita candela entre les mans, però si les ajuntem totes realment tenim llum. Sí, és la llum de l’Església que ens convoca a viure com a consagrats a Déu en el seu temple sant.

Necessitem llum, per veure amb els nostres ulls el Salvador, igual que Simeó, ara és el nostre torn per adonar-nos de la presència del Senyor.

De fet, vivim com la profetessa Anna, mai no ens movem del Temple, dedicats nit i dia al culte de Déu, la litúrgia de les hores i la celebració de l’Eucaristia van afaiçonant la nostra vida en aquest món, i ens obre la mirada cap a l’altre definitiu i etern.

Perquè avui se’ns presenta el Salvador. Jesús és la llum, el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: ens purificarà i ens refinarà com la plata, i l’or.

Perquè ell és el gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els nostres pecats i els de tots els pobles.

Com a fills de la mateixa Església de Crist, avui hauríem de viure agraïts a Déu, que ens ha donat el seu Fill, Jesús, que s’ha emparentat amb nosaltres, per poder destituir el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures.

Perquè ens cal ser molt lliures, per poder donar testimoni de la fe en qui creiem. Per això, necessitem purificar cada dia el nostre cor.

Si vivim purificats ens endinsarem en el coneixement més pregon de Jesús. Així viurem esperançats com Simeó i Anna, que vivien desvetllats esperant la manifestació del Messies, el Senyor.

Llum, necessitem llum, per seguir les petjades del Crist, per poder esperar-lo cada moment del nostre dia a dia, perquè ens il·lumini en la nostra història personal i col·lectiva com a comunitat eclesial.

Oferim ara, no ja dos tórtores o un parell de colomins. No, ara hem d’oferir la nostra vida entera, la nostra vida de consagrats que pel baptisme hem estat empeltats al Salvador, per seguir la Llum que es revela cada dia en el nostre temple interior. I així, poder donar glòria al Pare i al Fill, i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c (R.: 3); 1C 12,5-11; Jo 2,1-11

Senyal, un senyal per adonar-nos que no estem sols. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La-Desolada» a la teva terra; a tu et diran «Jo-me-l’estimo». Són els prodigis del Senyor que de vegades sense adonar-nos ens envolten.

Però hem de tenir una mirada neta, uns ulls de la fe límpids, perquè puguem arribar a veure que vol Déu de nosaltres.

Hem de veure els senyals que Déu ens marca, ens ensenya cada dia, en cada petita cosa que fem.

Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diverses les esglésies, però l’Esperit que ens empeny a la unitat és el mateix.

Avui Déu, en la seva Paraula dona un senyal, molt clar i ras. Se celebra un casament, on hi havia com a convidats la mare de Jesús, Jesús mateix i els seus deixebles.

Un casament és una festa que no pot faltar el vi de l’alegria, de la felicitat compartida dels nuvis amb els seus amics i familiars.

Un senyal se’ns presenta, i la mare de Jesús se n’adona: «No tenen vi». L’alegria pot transformar-se en dolor: «No tenen vi».

Sembla que no és l’hora de Jesús. Però, pren la iniciativa, perquè el seu do i el seu poder de salvació es manifesti clar i ras per a tots els qui hi són presents. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar la felicitat i l’alegria de viure en comunitat. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar el do de la unitat entre tots els cristians.

Hem de veure amb els ulls de la fe aquest senyal. Hem de ser lliures per entendre que Jesús mai ens fallarà, perquè sempre ens vol donar el millor. Un millor que de vegades no coincideix amb els meus desitjos, però aquí rau la nostra fe, la nostra esperança en que la voluntat de Déu suri sempre per damunt dels meus propis desitjos.

Maria ho té clar: «Feu tot el que ell us digui». Maria ens obre els ulls per mirar a Jesús i obrir-nos a l’experiència de la novetat de Jesús.

I aquest: «Feu tot el que ell us digui», ens impulsa a seguir també nosaltres, a tenir clar que si volem la vida veritable sols podem fer el que ell ens digui. I si toca posar aigua per a ajudar els altres ho hem de fer sense cap problema. I si ens toca traure aigua per al cap de servei, la portem sense cap problema. És el servei de la disponibilitat. I això, és una joia en una comunitat

Jesús es dona ell mateix, i ens dona la possibilitat de donar-nos nosaltres mateixos.

Perquè de l’aigua incolora podem transformar-nos. Acceptant la Paraula de Déu, el Misteri de Déu, la seva humanitat, la seva mort en creu, la seva resurrecció, la seva ascensió a la dreta del pare, podrem començar a estimar i a fer-li cas: a fer el que ell ens diu.

Jesús transforma les persones, com l’aigua en vi, ara ens vol transformar a nosaltres, perquè sapiguem donar gust i paladar a la gent que ens envolta.

I en aquests dies de pregària per la unitat ens vol fer propers els uns dels altres, perquè tots som fills del mateix Pare. Hem rebut diversos dons, cadascú els seus, però tots són obra de l’únic Esperit.

La felicitat que ens proposa Jesús sols pot venir d’ell. Aquest és el senyal que hem de seguir. I si hem experimentat aquesta felicitat no ens la podem guardar, ara ens toca portar-la al món, portar-la en nosaltres mateixos, estimant, fent el que ell ens digui, estimant la unitat dels cristians, estimant els més pobres, els qui pateixen per tants mals que hi ha, els més necessitats de felicitat.

Jesús ens posa el vi a taula, en aquest convit de l’Eucaristia, on ens donarà el seu cos i la seva sang per a la vida eterna.

Que l’Esperit ens faci veure el camí de la unitat entre els cristians perquè puguem el dia de demà presentar-nos units davant de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

Jesús decideix anar al Jordà, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat. Jesús participa, així, en el moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble «apassionat per fer el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc».

Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan, les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la Paraula dins d’una església, qui cerca compulsivament pàgines d’internet... tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les coses fugisseres d’aquest món. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a abandonar «els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili, segons el Llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla possible quan descobrim qui és Déu: per una part es presentat com un guerrer poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons Sant Pau, «esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador».

Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre Jesús pregava». El pregar ens fa sentir fills. Qui prega i estima no dubta en posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats de conversió per tal de no humiliar a aquells als quals els és proposada. Jesús es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat de complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva immaduresa i la confessa. El acceptar les nostres faltes i limitacions no ens aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare misericordiós.

El Baptisme no és només un record del passat, sinó un pacte d’amor que ens compromet sempre. «Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes».

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció ara amb una estrella. Una estrella que clareja sobre nosaltres cada vegada que obrim la Sagrada Escriptura.

Perquè la Paraula de Déu és l’estrella que ens guia en el camí de la vida monàstica, en el camí de cada cristià.

De fet, més encara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

L’estrella s’aixeca per il·luminar a tothom, l’estrella és guia per a cada persona en el seu camí de la vida. La Paraula de Déu va guiant-nos en el nostre dia a dia.

Avui l’estrella ens guia cap a Bet-Lèhem. I com els mags d’Orient, també son molts els qui es pregunten: On és aquest nen , Jesús, que acaba de néixer?

Perquè en el nostre món son molt els qui no veuen, no senten, no escolten, no entenen que malgrat tanta foscor encara hi ha llum, encara hi ha l’estrella que ens guia, encara hi ha l’evangeli que ens il·lumina el cor i ens fa créixer en llum, en gràcia i en veritat.

Aquest nen, és Jesús, el salvador que avui s’ha manifestat a tots els pobles del món representats en els mags.

Ells l’han reconegut com a sobirà de tots els pobles i nacions, com a sacerdot mitjancer del gènere humà i com a home que ha de morir i ser sepultat per seguir la voluntat de Déu, per la nostra redempció.

Per això li ofereixen: or, encens i mirra.

Nosaltres com a monjos, com a persones de fe: Què és el que li podem oferir?

Segons la Regla de sant Benet: Obediència, estabilitat i viure com a monjos. És a dir conversió, conversió, conversió de costums per a que el nostre itinerari estigui il·luminat per l’estrella de l’evangeli i així puguem arribar a adorar Jesucrist nostre Senyor pels segles dels segles, fins a la vida eterna. Amén.