LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Esther:

Em dius a la teva carta que «cada dia has de fer més piriuetes per no defallir, per continuar amb serenitat el camí. Cada matí he de fer un gran esforç per superar la soledat. Tot i això tinc sort, perquè em sento afortunada de poder comptar amb gent que em vol bé. Això fa que sigui menys difícil aquest camí».

Evident. Són molts els que cada dia, en aquest món, obrint els ulls a la llum del nou dia, no perceben sinó foscor, aixecar-se no sempre és una tasca fàcil. Cal fer veritables piruetes o equilibris. I aquests equilibris són d'allò més variat: n'hi ha provocats per la manca de recursos materials, els qui es pregunten de què menjaran aquell dia, què donaran als seus fills. Terrible! Equilibris dels qui es podreixen en la seva riquesa i busquen al•licients que els allunyin de la pudor de podrit. Hi ha equilibris també provocats per l'asfíxia d'un ritme de vida poc humà, un estrès aclaparador, angoixant. Les piruetes, encara, per aprofitar-se de la bona fe dels altres. En una paraula, equilibris i piruetes per a tots els gustos. S'ha comentat en els mitjans de comunicació la possibilitat de plantejar una Europa de dues velocitats. Una altra versió de les piruetes. Una veritable esquizofrènia, que d'una manera o altra ens posa a la vora del camí. Als uns i als altres.

Algú ha escrit que «el nostre llenguatge ha percebut sàviament els dos aspectes de trobar-se sol. Ha creat la paraula “solitud” o “soledat” per expressar el dolor d'estar sol. I ha creat la paraula “recés” per expressar la glòria d'estar sol».

Estar sol, aïllat, és dolorós. És estar a la vora del camí. Són multitud els qui, en aquesta societat, estan a la vora del camí. Dius bé de sentir-te afortunada si comptes amb gent que t’estima, és la porta per sortir d'una solitud dolorosa.

També és veritat que ens enfonsa en la solitud l'aclaparament de les coses de la vida. Una vida supeditada per complet a l'agenda, una vida absorbida pel mòbil, per internet..., que són mitjans que ens obren a una relació amb la gent però també, ben sovint, una porta oberta a la soledat i al buit.

Necessitem conèixer i viure l'experiència de l'altra paraula: el recés. El recés ens posa en relació amb nosaltres mateixos. Si som estranys a nosaltres mateixos, ho som també per als altres, ja que no arribem a tenir un contacte profund amb nosaltres, i difícilment connectem en profunditat amb els altres.

Estem en el camí de la vida. El camí no el fem sols, sinó que molts ens hi acompanyen. És important ser conscients que hem de voler bé als altres, i desitjar que s'incorporin amb nosaltres al camí.

Jesús feia camí, de vegades envoltat de multitud, una multitud que li volia impedir d’escoltar les veus del qui cridava ran del camí, però a cau d'orella de Jesús percebia perfectament les ones dels crits de la persona sola, aïllada. Per això es pot dir d'ell: «va passar fent el bé».

Jo crec que aquest és avui el camí de l'alegria. No et deixis seduir pels records negatius. Mira de conèixer tot el bo i positiu que hi ha en tu. I passa fent el bé. És el camí que dóna sentit a la vida i ens obre les portes de l'alegria. Una abraçada,

+ P. Abat