16 de juny del 2013

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
2S 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11 (R: 5c); Ga 2,16.19.21;Lc 7,36-8,3

Germanes, germans,

Penso que estem tots d’acord que ni el penediment ni el perdó no són moneda corrent en els nostres dies, com tampoc no ho són la humilitat i la compassió o la misericòrdia, virtuts engendradores del penediment i del perdó respectivament. L’home modern, amb la seva autosuficiència, considera una feblesa aquesta mena de manifestacions que li semblen posar obstacle al seu desig d’autoafirmació. Quan la imatge de Déu desapareix del propi horitzó, s’esvaeix també el sentit del pecat i ja no hi ha lloc pel temor de Déu. Aleshores hom esdevé jutge únic dels propis actes sense necessitat d’haver de donar comptes a ningú. D’aquesta manera hom viu satisfet de si mateix i enganyat al mateix temps.

El penediment brolla d’un cor conscient d’haver obrat malament i que sent la necessitat de confessar els propis torts davant d’aquell que tot ho sap i que es pot fer càrrec de la pròpia feblesa. El desencadenant del penediment és la virtut de la humilitat amb la qual hom reconeix la pròpia petitesa i el desig de ser objecte del perdó de Déu tot confiant en la seva misericòrdia. L’home humil recorre sovint al penediment per tal de no perdre l’amistat i la sintonia amb el Déu de qui depèn en tot.

És el cas del rei David, en l’escena que hem escoltat avui, quan tot i haver comès una sèrie de greus pecats encadenats: adulteri-fornicació, manipulació mentidera per encobrir el propi pecat i finalment provocació d’assassinat del seu fidel soldat Uries, espòs de Betsabé, davant l’acusació directa que li fa el profeta Natan, reconeix el seu pecat i obté així el perdó de Déu. L’autor del text vol posar en relleu tant la gravetat del pecat del rei David com el seu esperit de penediment sincer. D’aquesta manera dóna a entendre que ni el mateix rei no queda exempt del judici de Déu, malgrat que sigui l’Ungit de Déu. La justícia de Déu val per a tots, com també per a tots hi ha possibilitat de perdó i de reconciliació. L’exemple del rei penedit és també un referent a imitar per tot el poble, ja que, per gran que sigui el pecat que s’hagi comès, la misericòrdia de Déu no té límits.

L’evangeli ens ha presentat el cas d’una dona pecadora de domini públic que, penedida, s’acosta a Jesús, sense cap mena de respecte humà, moguda per un desig invencible d’estar prop d’aquell de qui reconeix la seva bondat i la seva comprensió. Al llarg del seu evangeli Lluc dóna un cert protagonisme a la dona, diumenge passat vam veure-ho en el cas de la viuda de Naïm i al final de l’evangeli d’avui hem vist com un grup de dones acompanyen Jesús al llarg del seu ministeri itinerant. Aquesta dona, que el fariseu Simó té etiquetada com a pecadora, porta a terme en Jesús una sèrie de gestos que corresponia al mateix Simó d’haver-los fet com a protocol. Jesús no es fixa en la condició pecadora de la dona sinó en el seu penediment sincer i l’amor que li manifesta. Tot plegat li ha valgut el perdó del Mestre, perquè ha estimat molt. Sant Pau dirà que l’amor cobreix una multitud de pecats. L’escena recalca la fe de la dona com a font del seu penediment. Veiem doncs, com la fe engendra l’amor i aquest es fa mereixedor del perdó diví.

Observem en aquesta perícope un doble tribunal, un condemnatori, el de Simó, i un altre absolutori, el de Jesús. Siguem sincers amb nosaltres mateixos i diguem-nos per quin cantó ens decantem alhora d’opinar sobre els altres. Ben segur que molt sovint ens mou més la severitat i el menyspreu que no pas la comprensió i la compassió. Tots portem un petit fariseu dins nostre que ens fa sentir cofois de nosaltres mateixos i ens mou a ser rigorosos i despietats amb els altres. Hauríem de fer més nostra l’actitud benvolent de Jesús envers els altres per tal que també nosaltres meresquem de ser tractats per ell amb la mateixa deferència.

Mirem de fer circular amb més freqüència la moneda del penediment i del perdó, que ens fa més autèntics i senzills, i així podrem gaudir de la misericòrdia d’Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils, tal com cantem en el càntic de Maria. I no oblidem que sempre que perdonem ens assemblem més a Déu, ja que com ha insistit recentment el papa Francesc, Déu no es cansa mai de perdonar. No ens cansem, doncs, tampoc nosaltres de demanar-li perdó.