DIUMENGE XII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Za 12,10-11;13,1; Sl 62; Ga 3,26-29; Lc 9, 18-24

Estimats germans i germanes,

Segons una màxima dels Pares del desert, del s. IV, un monjo li pregunta a un altre: Com puc arribar a ser monjo? L'altre li respon: «Si vols trobar la pau, ara i sempre, aleshores digues en cada acció: Jo, qui sóc jo? I no jutgis a ningú».

Qui sóc jo realment? El tema de la identitat és molt complex. Volem conèixer el nostre interior, però alhora ens fa por. Volem donar una bona imatge de nosaltres mateixos fins al punt que no sempre és la real. El culte a l'"ego" és perillós perquè dificulta les bones relacions amb els altres. Sobreabunda el perfil de la persona individualista, necessitada de sentir-se estimada, informada però no formada, impulsada al consum i abocada a la exterioritat. Jesús ens invita a entrar dins nostre, i a descobrir als altres. Qui sóc jo? Per a mi, qui són els altres? Jesús pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?»

La tradició monàstica veu Jesús com el camí que ens duu al nostre jo autèntic. Comença l'Evangeli d'avui dient que «Jesús es trobava pregant en un lloc apartat». La pregària posa als nostres llavis la paraula "Pare" dirigida a Déu, obre els ulls a l'Evangeli de Jesucrist, i prepara els nostres cors a rebre els dons del seu Esperit. La pregària permet entrar sense por dins nostre; amb ella descobrim que «l'amor que Déu ens té val més que la vida», segons un salm. La pregària ens fa descobrir la nostra personalitat amb naturalitat, sense trampes ni falses il·lusions. La pregària dóna forces per a continuar caminant i per a millorar.

Jesús vol que el descobrim a Ell mateix, que el coneguem. «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Jesús comunica el seu secret als deixebles, els confia la seva intimitat, vol conèixer quin és el nivell de la seva fe. Ser cristià és creure que Jesús és l'enviat del Pare; creure que ens estima; creure les seves paraules; i creure també en nosaltres, enfortits pel seu Esperit. Ser seguidor d'Ell no significa buscar el poder i la glòria —ho hem d'evitar—, sinó estar disposat a donar la vida pels altres, i assumir tant la joia com el sofriment que això comporta. Ser cristià de debò no és fàcil perquè comporta esforços i renúncies. «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi».

Negar-se a si mateix no vol dir perdre la pròpia personalitat ni el sentit de la responsabilitat, sinó deixar de ser esclau d'un mateix i mirar el món amb més claredat. Germans, se'ns fa difícil comprendre i acceptar la creu. No la podem evitar! Només tenim dues opcions: o l'acollim amb Jesús o ens caurà a sobre. És molt important experimentar que no estem sols en el sofriment. Jesús és amb nosaltres. Els altres, per amor a Déu, també ens acompanyen. Déu fa més lleugera la nostra càrrega, encara que el camí sigui costerut.

Penso que la creu més grossa, i més difícil de portar, és quan no podem creure en l'amor i el perdó de Déu, i en la bondat de les persones. Cal mirar la creu, ella fa visible el perdó. La creu ens transmet l'amor de Déu-Pare que perdona. Déu mateix visita el món, es fa home, ofereix un camí de vida que passa per la creu i per l'alliberament. El qui contempla Jesús com a imatge de la humanitat penjada en la creu, aquest descobreix Déu. La contemplació d'aquest espectacle el transforma, el fa trobar-se amb ell mateix, el condueix cap al altres, i comprèn la força renovadora de l'amor. Ser fidel a l'amor fins a la donació total és difícil i ens costa, però és l'únic camí que ens permet de ser plenament humans i de ser col·laboradors de l'acció amorosa de Déu en nosaltres. La fe fa endevinar el seu rostre de mirada profunda i ajuda a comprendre la seva Paraula d'esperança.

Jesús, qui ets Tu per a mi? Acullo en la meva vida la Vida que Tu em dones?