18 de gener de 2015

DIUMENGE II DE DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 3,3b-10.19; Sl 39; 1Co 6,13c-15a.17-20; Jn 1,35-42

Estimats germans i germanes,

El tema de la crida del Senyor i de la vocació cristiana ens toca molt a fons. Cal reflexionar-hi sovint per mantenir qualitat i fidelitat en la nostra resposta. Podem ressaltar dos elements. Primer: El paper dels mitjancers que ajuden a reconèixer la crida de Déu, a fer la valoració, i a veure les conseqüències en la nostra vida. Hem de saber manifestar la nostra fe amb paraules i gestos, però sobretot amb el testimoni d'una vida autènticament cristiana. Allò que es descobreix ho volem compartir, encara més si ens ha impactat. Només Déu pot omplir el cor insaciable del ser humà. La vocació inicial si madura en l'escola de la pregària i de l'amor ens uneix al Senyor formant «amb Ell un sol esperit». Hi ha un segon element: Fa falta una experiència personal per seguir Jesús, no és suficient conèixer-lo. Podem parlar-li de tu a tu, com un amic i confident, perquè «tenim posada l'esperança en el Senyor». Segons Ramon Llull, «l'Amat posa confiança en el cor de l'amic». Parla «a cau d'orella», com diu el Salm.

«Ells hi anaren... i es quedaren amb Ell aquell dia». Què degueren dir? En la relació cordial i directa coneixem a l'altre, el valorem tal com és, compartim, respectem, madurem. En el diàleg sincer i profund s'aprèn a caminar junts i units en un projecte. Afirma el Papa Francesc: «L'Evangeli és exigent i requereix ser viscut amb radicalitat i sinceritat». Això vol dir viure els sentiments del Crist, imitar el seu comportament, donar la vida, moure's a impuls de l'Esperit.

Som com el jovenet Samuel que, amb l'espontaneïtat i entusiasme de la seva edat, va acollir la Paraula de Déu i es va posar al seu servei. Som també com els primers deixebles de Jesús que, des de la seva fragilitat i dubtes van ser fidels al senyor. Es tracta, doncs, de procurar fer el bé allà on som, de poder servir el bé comú des de la humilitat de reconèixer els nostres valors i els nostres límits.

El diàleg que establim amb Jesús en la vocació inicial, inexpert i tímid, va madurant i es va convertint en coneixement i confiança, acompanyant-lo allà on sigui pels camins de la vida, també a la Creu i a la Resurrecció. Per amistat, per amor, perquè en Crist veiem el rostre de Déu, fidel i misericordiós. L'amor autèntic no posa condicions, implica decisió i generositat fins a exclamar, com el salmista:

«Aquí em tens... Déu meu, vull fer la teva voluntat, guardo la teva Paraula al fons del cor».