19 de març del 2017

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42

Joan Pau I, en una catequesi, durant el seu curt pontificat, va donar aquest ensenyament: «Em trobava en l’estat d’un que està al llit al matí. Li diuen: fora, aixeca’t. Jo, al meu torn, deia: Sí, però una mica més tard, encara una miqueta més. Finalment, el Senyor em va donar una empenta, em va fer fora. Així, doncs, no hem de dir: Sí, però..., sí, però més tard. No, cal dir: Senyor, sí! Ara mateix! Això és la fe. Respondre generosament al Senyor. Però qui és el qui diu aquest sí? Qui és humil i es fia plenament de Déu».

Aquest, sí, però!... és freqüent en la nostra vida de fe. Succeeix que abunda en les nostres vides la cardio-esclerosi, la duresa del cor, per rebre el missatge de Jesús, i en conseqüència per a l’escolta i la resposta. I això ens porta al perill de la rutina, l’estancament espiritual, la tebiesa, el desamor. I això ja ve de lluny com ho certifica el salmista:

«Tant de bo que avui sentíssim la seva veu,
no enduriu els vostres cors...»

Aquest és un salm que comença amb una processó festiva, un himne alegre, comunitari: «Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la roca que ens salva, ell és el nostre Déu, som el seu poble...» Però, de sobte s’alça la veu de Déu amb una greu amonestació: «Si avui escolteu la seva veu no enduriu els vostres cors». Déu apareix com un esgarriacries, tanca la festa, o crida l’atenció. Com si un fill dissolut i malgastador vingués a celebrar el seu pare amb efusives mostres d’afecte i el pare, en comptes de rebre-les i agrair-li-ho, deixés anar una severa reprimenda... Aquesta és la impressió que produeix el salm.

Però aquesta crida d’atenció ens pot fer bé, quan hem escoltat en la primera lectura, com el poble d’Israel enduria el seu cor i murmurava contra Moisès i Déu, tot i haver vist els prodigis per sortir de l’esclavitud d’Egipte. Sembla que gaudim posant a prova la paciència de Déu. Posar-lo a prova. Això també és d’avui: Déu, existeix o no?, està amb nosaltres o no? Com permet tanta desgràcia i violència?

Això és conseqüència de la superficialitat de la nostra vida religiosa. No hem arribat a viure un encontre en profunditat amb el Senyor. Ens sadollem, com la Samaritana, de l’aigua del pou, dels plaers del segle, i tenim necessitat de tornar repetidament a buscar aigua al pou. «Aquesta dona —diu sant Agustí— és figura de l’Església», ens hi podem reconèixer cadascú de nosaltres.

Aquí, en aquest relat, trobem un preciós ensenyament, una brillant catequesi, per a la nostra vida creient:

«Dóna’m aigua», demana Jesús. Aquesta invitació ens arriba avui a nosaltres a través de moltes veus de germans nostres, marginats en la societat..., fins i tot en les nostres mateixes famílies i comunitats... I jo què hi tinc a veure amb tu?, responem. Quantes vegades diem amb la paraula o el silenci: I jo què hi tinc a veure amb tu? I Jesús, encara que no l’escoltem, respon: «Si sabessis que vol donar-te Déu, i qui és el qui et demana aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donat».

Aigua viva és la que s’agafa de la deu mateixa. Jesús comença a suggerir-li un altre nivell més profund: és el nivell de l’Esperit Sant. «Tot el qui beu d’aquesta aigua torna a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set, ja que l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font d’aigua viva que rajarà sempre dins d’ell per donar-li vida eterna».

La Paraula de Jesús promet no només saciar sinó posar dins nostre la deu, una deu de vida permanent, eterna. En el teu mateix cor.

La necessitem. Per això la samaritana li diu: «Dóna’m d’aquesta aigua».

I Jesús la va portant cap al seu interior:

«Crida el teu marit. No en tinc, de marit. Tens raó, perquè n’has tingut cinc i el que ara tens no és el teu marit».

Sant Agustí ens ensenya com aquests cinc marits són els cinc sentits que utilitzem des que naixem, per viure segons la carn. Per viure només una religiositat exterior. Pur folklore.

Jesús ens convida a viure des de dins, segons l’Esperit que ens ve d’ell: viure segons l’Esperit, que és l’energia divina que unifica tota la nostra persona, tota la nostra vida. És a dir, que necessitem que la Paraula de Déu no es quedi a l’exterior, en els sentits externs, sinó que penetri dintre per impedir que se’ns endureixi el cor, sinó que pugui gaudir sempre de la remor de les fonts de la vida.

«Sobretot vetlla el fons del cor, què d’allí surt la vida» (Pr 4,23).