20 d’agost del 2019

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel senyor arquebisbe Joan Planellas i Barnosell
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R: 2b); Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Molt estimat pare Abat Fra Octavi. [Molt estimat pare Prior Fra Rafel] Molt estimats monjos. Molt estimat Poble sant de Déu.

M’ha plagut moltíssim acceptar la invitació a presidir l’eucaristia avui, en la solemnitat de sant Bernat, en aquesta meva primera visita com a bisbe de la diòcesi a aquest estimat monestir de Santa Maria de Poblet i a vosaltres, monjos, que en sou les seves pedres vives. És un gran goig per a mi, poder celebrar avui amb vosaltres aquesta eucaristia.

Bernat de Claravall, monjo cistercenc i pare de monjos, fou gairebé un dels personatges més importants de l’Europa occidental de la primera meitat del segle XII. Home contemplatiu, predicador i també escriptor, intervingué en molts dels problemes teològics, eclesials i, en gran part, també, polítics del seu temps. Gaudia de la saviesa lloada en la primera lectura. Aquella saviesa que avui, tots els qui participem d’aquesta celebració, hauríem de demanar per a nosaltres i per a la mateixa vida d’aquest monestir.

Tal com se’ns deia al final de la primera lectura, «demanem al Senyor que se’ns concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que hem rebut d’ell, que guia cap a la Saviesa i fa tornar els savis al camí dret». El que ens cal és que nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i amb tota la destresa, ens posem a les mans de Déu.

Gaudint d’aquesta saviesa, cercada i trobada d’una manera fonamental en la contemplació de Déu, Bernat de Claravall parlava i escrivia gairebé sempre vivament. El seu estil, la seva paraula, sortien de la convicció dels grans valors cristians. L’abat de Claravall havia tastat la gran força espiritual de la pobresa, l’energia d’ànima i la claror d’esperit que brollen d’un ésser que s’ha pres seriosament les consignes del Crist. Per això tenia tanta seguretat quan blasmava les desviacions, les marrades espirituals o les desviacions dels seus mateixos monjos o d’altres persones que coincidien en el seu camí. Bernat tenia la mateixa força de sant Pau a la Carta als Filipencs quan denuncia a aquells que han esdevingut enemics de la creu de Crist. Ho hem escoltat avui a la segona lectura: «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals». En un sermó adreçat als clergues, Sant Bernat afirma que si aquests viuen de Déu evangelitzaran quasi espontàniament. Igualment, en alguna de les seves cartes, Bernat adoctrina els laics, homes i dones, blasmant-los la seva vida ostentosa i poc evangèlica, donat que amb les seves exhibicions luxoses són contraris a la humilitat, que els allunya de poder ajudar més acuradament els pobres. De fet, sobre aquest punt, hi ha expressions de sant Bernat que ens recorden la doctrina de sant Joan Crisòstom sobre la pobresa, sobretot quan afirma que els rics roben als pobres allò que despenen inútilment o supèrfluament.

En Sant Bernat hi trobem l’home savi i l’home just lloats en l’Escriptura. Anant a l’Evangeli d’avui que ens parla de ser sal i de ser llum, podríem parafrasejar aquell salm que diu que «l’home just és llum que apunta en la fosca». La fraternitat cristiana és molt més que un eslògan, és una actitud evangèlica substancial que té les seves arrels en una justícia impregnada d’amor universal. Els qui cerquen en els altres el propi benefici són els qui esdevenen expressió d’injustícia. L’home just i savi, és el qui s’entrega al germà desinteressadament. És aleshores quan comença a esdevenir llum enmig de moltes situacions enfosquides per la cobdícia o la rivalitat. El qui s’entrega sense més ni més, encara que no se n’adoni instantàniament, capgira el món tal com Déu l’ha capgirat a través del seu Fill. La justícia de Déu beu de l’amor, no dels raonaments estratègics. Així en pren nota també l’home just, l’home savi, l’home bo, l’home de Déu.

No hi ha major alegria per a un cristià que la descobrir-se com a senzill instrument de l’amor de Déu, i per tant, de la seva justícia. És aleshores que el cristià anhela trobar i realitzar la justícia ja en el moment present —com desitjava sant Bernat—, sense tancar els ulls a aquelles realitats mancades d’amor, de justícia, de coherència, de vida, de fe.

Som cridats a fonamentar la nostra justícia en l’amor, a esdevenir imatge viva de l’esperança de Déu, presència significativa en el nostre present. És a dir, hem de ser llum, hem de ser sal. De fet, el nostre ser testimonis de Crist en la nostra jornada laboral, i per a vosaltres, els monjos, en l’«ora et labora» aquí en el monestir, té molt a veure en la recerca d’aquell equilibri que hem de trobar entre la manifestació evident de vida cristiana —ser llum—, i la presència significativa enmig de la realitat i la rutina diària —ser sal—. Es tractarà de cuidar la missió cercant de compaginar de manera senzilla, amb esforç i sacrifici, aquests dos elements —ser llum i ser sal— que provenen d’una vida arrelada en la Paraula de Déu i d’una existència moguda per l’Esperit. El papa Francesc, en la recent Exhortació apostòlica sobre la santedat cristiana en la vida ordinària, afirma que «no és sa estimar el silenci i defugir el trobament amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar la pregària i menysprear el servei. Tot pot ser acceptat i integrat com a part de la pròpia existència en aquest món, i s’incorpora en el camí de santificació. Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció, i ens santifiquem en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió» (núm. 26). I afegeix encara que «l’Esperit Sant» no «pot llançar-nos a complir una missió i al mateix temps demanar-nos que la defugim, o que evitem de lliurar-nos-hi totalment per preservar la pau interior» (núm. 27).

La vida interior d’un cristià i més encara la d’un monjo, no anirà deslligada de la seva expressió visible: siguem, doncs, llum i sal en les nostres ocupacions diàries. Aleshores, la vida pública del cristià serà un record constant de l’invisible que habita en el nostre cor.

En el final del llibre De consideratione ad Eugenium papam, un escrit sublim de sant Bernat, dirigit al papa Eugeni III que havia estat cistercenc i deixeble de Bernat mateix, el sant monjo es fa la pregunta de com podem assolir la contemplació de Déu. Com podem copsar els seus atributs, es pregunta. I la resposta que dóna és clara i nítida: per la santedat, no pas pel simple raonament. I la santedat es troba composta per dos elements: pel sant temor de Déu i també per l’amor sant. I l’amor sant foragita la por que podria anar embolcallada en el temor. I és aleshores quan parla dels quatre modes de contemplació que —tot i que ara no és el moment d’explanar— corresponen als atributs que abans ha donat a Déu. I aquests quatre modes de contemplació són: l’admiració per la majestat de Déu, la consideració dels judicis de Déu que colpeix l’ànima i en foragita els vicis per la humilitat, la recordança dels beneficis divins, i el repòs en l’esperança de les promeses divines. Aplicar aquestes quatre menes de contemplació, afegeix sant Bernat, ens ajudaria a continuar cercant Aquell que encara no hem trobat prou i que mai no cercarem massa. I afegeix encara: potser Déu serà cercat més dignament i més fàcilment per mitjà de la pregària que no pas per la simple discussió.

Estimats, qui és capaç de cercar Déu per mitjà d’aquesta contemplació us asseguro que és sal i és llum, tal com demana Jesús avui a l’Evangeli. Us asseguro que és un home que es deixa d’històries i que va a totes. Us asseguro que és algú que ha començat a viure en el seu cor l’evangeli de les benaurances, i que anhela, treballa, es desviu i manifesta un gran desfici perquè els qui l’envolten puguin viure la mateixa experiència.

Que aquesta Eucaristia d’avui, memorial de la mort del Senyor per fidelitat a Déu i a nosaltres, ens ajudi a viure amb més coherència la nostra vida cristiana per tal que resplendeixi las nostra llum davant els qui ens envolten. Llavors, com succeí als qui conegueren i compartiren la vida amb Bernat de Claravall, «en veure el bé que hem obrat, glorificaran el nostre Pare del cel».

Que Santa Maria, patrona d’aquest monestir, ella que va saber combinar amb una extraordinària finor espiritual la contemplació de Déu i l’esperit de servei, ens ajudi en aquest bon propòsit.