11 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 25,6-10; Sl 22; Filp 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Santa Teresa escriu en un poema molt bonic:

«Porque tú eres mi aposento,
eres mi casa y mi morada,
y así llamo en cualquier tiempo
si hallo en tu pensamiento
estar la puerta cerrada...»


I en el salm de l’eucaristia d’avui hem cantat: «Viuré sempre a la casa del Senyor».

Però sembla que no sempre estem a la casa de el Senyor. La mateixa santa Teresa té un altre vers que sembla suggerir-ho: «visc sense viure en mi», però que en realitat és una expressió que, coneixent la vida de santa Teresa, posa de relleu més aviat el desig tan viu que tenia sempre de reposar en Déu, de viure aquesta íntima familiaritat amb Déu en el seu espai interior.

Però ens pot succeir també l’experiència de sant Agustí quan es lamentava: «Tard et vaig estimar». «Tu estaves dins meu i jo estava fora, i allà et buscava. Em vas cridar, i vas trencar la meva sordesa. Resplendires davant meu. I vas treure la ceguesa dels meus ulls. Vas exhalar el teu perfum i vaig poder respirar.
I ara sospiro per tu. Sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau.»

Cal sentir fam i set de Déu. Escoltant les lectures d’avui també podríem afirmar que Déu té fam i set de tu, de mi, de nosaltres.

Déu ha preparat un banquet per a tots els pobles, i eixuga les llàgrimes de tots els homes, esborra totes les humiliacions... és el que anuncia el profeta a la primera lectura d’Isaïes.

Aquest anunci el presenta l’evangeli com una realitat que es compleix en el seu Fill. Jesús fa lloc als pobres. Jesús es fa present en la vida dels homes i els convida a la seva taula per compartir amb ells el pa i el vi, per compartir la seva vida.

És evident que es repeteix la història: són molts els que rebutgen la invitació, o que reaccionen amb violència a la invitació de el Senyor. Però el Senyor no retira la invitació i mana sortir als camins i convidar tothom. I la sala del banquet es va omplir de convidats, i encara hi afegeix: «bons i dolents».

Déu cerca tothom, busca l’home. Això deixa sorprès el salmista quan es pregunta: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? (Sal 8)»

L’home, tota persona humana, és objecte de desig de Déu, del seu amor. Perquè la mirada de Déu arriba al cor de l’home. Arriba fins a l’interior de l’home on hi ha casa seva, la seva estança, com diu santa Teresa. I és aquí on Déu comença a treballar a favor de l’home, ajudant-nos a teixir el vestit de festa, per entrar dignament al convit.

Ell, el nostre Déu, el teu Déu, està dins teu, i espera que nosaltres entrem dins i li proporcionem els fils per anar teixint, amb la nostra col·laboració, aquest vestit de festa de què tenim necessitat per entrar al convit.

I aquests fils que Déu vol que nosaltres li proporcionem són els que ell mateix ens ha donat, els que posa a les nostres mans: aquesta saviesa que ens ensenya amb la seva vida amb la seva Paraula, i que ha de moure a sortir als camins a buscar més convidats; aquesta saviesa que ens permeti dir i parlar com és el cor del nostre Déu que ens convida a la seva taula.

La litúrgia d’aquest diumenge ens mostra com és el cor de Déu, la seva sensibilitat per tot allò que és humà, la seva tendresa amb l’home. La litúrgia d’aquest diumenge, la paraula de Déu que hem escoltat, hauríem de guardar-la ben bé al cor, perquè cada dia creixi el nostre desig d’aquest Déu, que, en el seu gran amor, que no arribem a comprendre del tot, ens revela el que ens té preparat.

Un camí per a comprendre una mica més aquest amor pot ser recordar amb freqüència el salm d’avui: «Viuré sempre a la casa de el Senyor. Ell és el meu pastor, ell em guia, em fa reposar en prats deliciosos, em porta a descansar tot escoltant la remor de les aigües, la bellesa de les senderes d’aquest món. Ell va amb mi, el seu amor i la seva bondat m’acompanyen sempre.
I ens prepara la taula. El és un Pare amorós i una mare bona».