8 de febrer de 2021

MISSA EXEQUIAL DE FRA MARC (ANICET) VALLÈS I ROVIRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Sl 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 1Jo 3,1-2 i Jo 14,1-6

«Espera en el Senyor, sigues valent», ens ha dit el salmista. Aquest és el vertader sentit d’aquesta celebració en memòria i pregària pel nostre germà Marc: l’esperança. La vida de tot creient té un únic objectiu i aquest no és altre que trobar-se amb el Pare, arribar davant seu, poder viure a casa seva tots els dies de la vida, de la vida vertadera i eterna; d’aquella que el Fill de Déu fet home ha guanyat per a nosaltres amb la seva mort en creu i la seva resurrecció.

«L’home no puja, Déu baixa», escrivia simplificant-ho fra Marc (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 8). Déu es va fer home per compartir en tot la nostra humanitat llevat del pecat, per compartir les nostres malalties, els nostres sofriments, les nostres angoixes, la nostra mort. El nostre germà ha conegut ben de prop el que és la malaltia i l’angoixa, primer tenint cura de tants germans malalts i ancians, a la fi essent ell mateix malalt i ancià. Tot plegat per a la fi poder compartir amb el Senyor la seva resurrecció que és l’acompliment d’una esperança com la de Job, que enmig de tanta tribulació, està cert que el seu defensor viu i ell viu amb el seu defensor de tal manera que un dia podrà contemplar Déu amb els seus propis ulls.

És aquesta mateixa esperança la que ha guiat la vida del nostre germà Marc, una esperança que ha viscut tocant de peus a terra, al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida i més de seixanta de vida monàstica, nascut a l’Empordà i arrelat a Poblet, on el portà la tramuntana de l’Esperit. Una esperança posada en la promesa del Senyor, i aquesta promesa com escriu sant Agustí, «és la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem, on no plorarem el qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Avui demanem al Senyor que el nostre germà gaudeixi ja d’aquesta promesa, que la vegi feta realitat i la visqui en plenitud.

En paraules del nostre fra Marc «la vida és quelcom que depèn de nosaltres mateixos i de Déu» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàg. 20). Certament viure-la, creure en aquesta esperança depèn de nosaltres i és alhora regal, gràcia de Déu; és la prova més gran d’amor que ens ha donat el Pare, aquell que ens reconeix com a fills seus; com diu la carta de sant Joan. La clau és la confiança, ens ha dit el quart Evangeli, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor.

«On vius?» preguntava fra Marc als visitants, sorpresos no tant per la pregunta com per la inexactitud de la seva resposta, que donava pas a un joc dialèctic entre divertit i de resultat incert per al seu interlocutor. Però també es posava ell mateix una pregunta encara més important: Per a què i per a qui vivim? «Què és el més important que hem de fer en aquesta vida?» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàg. 3). «Si vivim, vivim per al Senyor i si morim, morim per al Senyor, per això tant si vivim, com si morim, som del Senyor», respon sant Pau (cf. Rm 14,8). Aquesta ha estat la vida de cristià, de monjo del nostre germà; seguint el camí cap a l’objectiu que el mateix sant Benet ens marca, la vida eterna. Tenint de model aquell qui és el camí, la veritat i la vida: Crist.

Tota la nostra vida, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a fra Marc, l’hora de viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens ha preparat estada, on hi ha lloc per a tots.

La vida dels monjos, la de tot cristià, però molt especialment la nostra, és un recórrer el camí cap a aquesta hora de plenitud i de vida, un camí al llarg del qual tenim pors, on ens surt al pas qui ens vol esfereir, on tan sols la certesa de poder fruir de la bondat del Senyor aixeca un mur que res ni ningú no és capaç d’esfondrar. Aquest camí és el que el nostre germà Marc ha conclòs avui i nosaltres, confiant en Déu, confiant en Jesucrist, el seu Fill, demanem que gaudeixi ja de la contemplació de la claror de la mirada del Senyor i sigui considerat digne d’ocupar una d’aquelles estances que Crist ens hi ha preparat.

I ara Marc et preguntem a tu: On vius? On tens els peus? I demanem per a tu que visquis a la casa del Senyor, allí on el Senyor està, que els teus peus reposin segurs al seu temple, que respiris l’aire pur de l’eternitat; que El Senyor t’hagi concedit de ser semblant a Ell i poder veure’l tal com és. Recordant allò que vas escriure «allà on estiguis, amb qui estiguis, sol o acompanyat, el Pare està sempre present ja sigui en tu mateix, en la bondat de la creació i amb els qui t’envolten» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 41).

Has estat valent, el teu cor no ha defallit, has esperat en el Senyor, acabada la cursa t’has mantingut fidel. Demanem per a tu que estiguis ja amb el Senyor, com ho has demanat amb tota l’ànima, que estiguis allí on no es perd mai l’alegria, que havent escoltat Ell el teu clam frueixis en el país de la vida de la seva bondat.

Que Ell, el Verb encarnat per a l’home salvat, sempre misericordiós, t’hi aculli avui a tu i demà a tots nosaltres amb el Pare i l’Esperit Sant.