9 de juny de 2022

DIJOUS DE LA SETMANA X DURANT L’ANY (II)

TROBADA D’ABATS I PROVINCIALS DE CATALUNYA (RAP) A POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 18,41-46, Sl 64 i Mt 5,20-26

Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una
gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un rierol pot acabar per desbordar d’aigua, ho sabem prou bé en aquestes terres, així com un gra de mostassa pot esdevenir a la fi la més gran de les hortalisses. La vida religiosa també està feta a base de petits núvols, de rierols, que som cadascun de nosaltres, que són les nostres comunitats, que són les nostres congregacions; i tots junts, units, acabem per esdevenir un riu cabalós, que és l’Església. També és cert que ara per ara, en aquests darrers temps que són els nostres, difícilment aquest riu acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta, segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3). Davant la precarietat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és fàcil degut a les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet (cf. RB 72,5).

Avui Jesús, en l’Evangeli que acabem d’escoltar, aposta per uns manaments màxims.
No n’hi ha prou amb no matar; si odiem, si menyspreem, si menystenim o deixem de banda al nostre germà no seguim al Senyor. Cada dia ens acostem a l’altar per a compartir el cos i la sang del Crist i és aquest un sagrament essencialment de comunió, amb Crist i amb els germans. Com doncs ens hi podem acostar amb la consciència tranquil•la sabent-nos en conflicte amb un altre? Ens cal abans que res pacificar el nostre esperit, cercar de fer les paus “abans de la posta de sol” (Cf. RB 4.73), com ens recomana sant Benet i per contra massa sovint els nostres altars haurien de restar envoltats d’ofrenes abandonades quan ens n’adonem, febles com som, de que no arribem a ser-ne dignes, de que no estem preparats per rebre el sagrament de comunió.

Deia el Papa Francesc en el seu darrer missatge per a la Jornada Mundial de la Vida Consagrada: «Podem preguntar-nos, germans, què és el que anima els nostres dies? Quin amor ens impulsa a seguir endavant? L'Esperit Sant o la passió del moment, o qualsevol altra cosa? Com ens movem en l'Església i en la societat? A vegades, fins i tot darrere de l'aparença de bones obres, pot amagar-se el virus del narcisisme o l'obsessió de protagonisme. En altres casos, fins i tot quan realitzem tantes activitats, les nostres comunitats religioses sembla que es mouen més per una repetició mecànica —fer les coses per costum, només per fer-les— que per l'entusiasme d'entrar en comunió amb l'Esperit Sant. Ens farà bé a tots – afegia el Papa Francesc - verificar avui les nostres motivacions interiors, discernir les mocions espirituals, perquè la renovació de la vida consagrada passa sobretot per aquí.» (2 de febrer de 2022).

Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribi la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança. Recordem que Déu actua també des de la senzillesa i com es mostrà a Elies en un ventijol suau. A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajudaran la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor: no enfadant-nos, no dient una paraula de menyspreu, no murmurant. En definitiva cercant d’estimar com el Crist ens va estimar i no anteposant-li mai res, com ens demana sant Benet (cf. RB 4,21).