NADAL: Dia 7 de gener

Homilia predicada per fra Rafel Barruè

1Jn 3,22-4,6; Sl 2; Mt 4,12-17.23-25

Som en el temps de l'acompliment. «S'havia de complir allò del profeta: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum».

Jesús s'ha manifestat ahir com a nen, avui adult se'ns manifesta amb paraules i gestos, predicant i guarint.

«Convertiu-vos!».

Jesús és exigent, ens exigeix una conversió, un canvi de sentit en la marxa de la nostra vida. Jesús ens exigeix un canvi de sentit perquè el Regne del cel és a prop. La presència de Déu transforma la realitat. La presència de Déu és a tocar en la persona de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres poderoses.

En la nostra vida quotidiana, en cada dia i cada moment Jesús ens exigeix un canvi de sentit, una conversió.

«Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell», ens diu la primera carta de sant Joan.

Som en el temps de l'acompliment. Jesús es manifesta exigent amb les paraules que predica i amb els fets. Exigència que hem de tenir en compte, cadascú de nosaltres en el nostre actuar quotidià, en les paraules i en els gestos, en el que diem i fem, per poder passar de viure a les fosques a viure a la llum de l'esplendor de la veritat, per poder ser veritablement de Déu.

L'EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

«La Verge mig reia, i la bona gent

trobaren-la bella;

mig reia la Verge, i els Reis d'Orient

per la nit seguien l'estrella

que els duia a ponent…

al Misteri».

(Joan Maragall, Nadal)

L'estrella ens duu al Misteri. La teva estrella, l'estrella ens duu a cadascun de nosaltres al Misteri. La festa d'Epifania és la festa de Nadal. La festa de Nadal és la fi del trajecte de Déu fins al nostre temps, la nostra humanitat. Epifania, començament d'un nou viatge pels camins del món. Nadal és transbord de l'eternitat al temps. Epifania, transbord al tren que s'atura a totes les estacions. Déu vol manifestar-se a tots els homes, vol que la llum de la seva estrella guiï i orienti fins l'última de les seves criatures.

La solemnitat que avui celebrem ens manifesta un Déu que es revela en la història com a llum del món, per guiar i introduir per fi la humanitat en la terra promesa, on regnen la llibertat, la justícia i la pau.

«Arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra. Els pobles s'acosten a la teva llum, busquen la claror de la teva albada, l'albada de Déu». Canten la grandesa del Senyor. Canta que Ell clarejarà en tu. Però canta des del cor.

Ens diu Benet XVI que el Concili Vaticà II es va sentir «impulsat a anunciar a la humanitat el Crist, com a llum del món. Que en el cor de l'Església va brollar amb força, suscitat per l'Esperit Sant, el desig d'una nova epifania de Crist en el món, un món que roda vertiginosament cap a una civilització global». I el Papa es fa i ens fa unes preguntes: «En quin sentit, avui, Crist és encara "lumen gentium", llum dels pobles? en quin punt roman aquest itinerari universal dels pobles cap a ell? resta en camí de progrés o de reculada?».

Nadal és el camí de Déu cap a nosaltres. Epifania, el camí o la peregrinació de Déu cap a tota la humanitat, perquè els homes, la humanitat es posi en camí cap a Déu. Com diu la carta de Pau als Efesis: «Des d'ara, per l'evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos, i comparteixen la mateixa promesa».

Però el fet que tots plegats formem un «veïnatge universal» ja no és tan clar. Més aviat la consciència que tenim és d'enfrontament de races, pobles i nacions. No apareix clar aquest amor universal que brolla de la font divina, del seu enviat Jesucrist. Som catòlics. La paraula catòlic vol dir universal. On està aquesta universalitat? Quan en ocasions neguem la pau al qui està al nostre costat. A nivell d'Església hi ha divisió per les nostres idees, per les nostres discriminacions. Ens falta un amor universal i sense fronteres, sense prejudicis, capaç d'obrir-se a tots i cadascun dels pobles i persones. I aquesta divisió baixa fins i tot fins al nivell de comunitats, de famílies... I aquí no pensem solament en el veí, sinó que hauríem de preocupar-nos, des d'ara, de com rentem la nostra pròpia roba bruta. Ens hauríem de preguntar com caminar cap a una fraternitat més àmplia i universal, com treballar per una unitat i reconciliació més profunda a casa nostra. Per quina raó la fe no ens fa més universals? per quina raó la fe no ens fa més evangèlics, més allunyats del judici i més donats a la contemplació.

L'evangeli ens parla del relat dels Mags, de l'atracció del Nadó de Betlem. Al cor de la nit segueixen l'estrella que els duu fins al Misteri. El Misteri que ens sobrepassa, que ens atreu per eixamplar el nostre cor, el nostre horitzó i encaminar-nos per senderes de col·laboració i solidaritat.

Avui l'home sembla que treballa bé per fer-se "incapaç de Déu". I se li va assecant el cor. Ben sec. Com els pernils de Terol. Aquest enduriment i sequedat és un gran perill per a l'home modern. Es perden nivells de contemplació. Baixem esglaons solament per collir de terra "coses útils", "articles de consum"... No hem de baixar esglaons, sinó que hem de seguir l'estrella en la nit... cap al Misteri. Per despertar la nostra capacitat d'adoració, contemplant la bondat d'un Déu amor i essent agraïts a la generositat d'un Déu que ha vingut a casa nostra, col·laborant amb el nostre servei en la seva obra de reconciliació universal. Aquest és el millor regal que podem oferir a Déu, que sempre va davant nostra en la generositat dels seus dons.

NADAL: Dia 5 de gener

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5 (R.: 2a); Jo 1,43-45

Durant l'Advent hem acompanyat les verges prudents en el seguici nupcial fins a l'atri de la casa de l'Espòs. Ara ja som a la sala de les noces. Encetàvem el Nadal amb aquella bella antífona: «Quan surti el sol a l'horitzó veureu el Rei dels reis que surt del Pare com un espòs de la seva cambra», amb ressons del salm 18, especialment indicat per a la meditació de Nadal. L'església, encara, ens fa llegir el Càntic dels càntics, a Matines, aquests dies, un llibre que els nostres germans jueus llegeixen per Pasqua. És igual: Nadal i Pasqua ens renoven cada any el misteri de les noces de Déu amb la humanitat, de les noces del Crist amb el seu poble, de les noces de Jesús, l'Amic, amb cadascun de nosaltres. Va bé repensar el Nadal sota aquesta clau nupcial tan profunda i tan suggeridora, perquè la nostra sensibilitat tendeix a reduir aquest temps litúrgic a l'anècdota de «l'infant en bolquers ajagut en una menjadora». I aquest infant en bolquers que captivava els pastors és signe, sagrament d'una realitat molt gran, esbalaïdora: Déu de tornaboda amb la humanitat!

Ben mirat, l'evangeli d'avui el podem llegir sota la mateixa clau. Joan ens fa assistir, després del pròleg solemníssim, a un mogut anar i venir de gent entorn de Jesús, en un seguici que culmina a la taula de les noces de Canà! Avui presenciem la trobada simbòlica de Jesús, el Crist, l'Espòs d'Israel, amb el seu poble, amb Israel, representat pel nostre Natanael, un «israelita de debò». La figuera, que sovint en aquest relat llegim amb registre humorístic, ens porta ressons del Càntic dels càntics: «Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!» (Ct 2,3). És Jesús que crida Natanael, l'Espòs que crida l'esposa.

Jesús ve per Nadal i ens crida. És Déu que ve a fer les noces amb la humanitat: «O admirable intercanvi!». Nadal —l'epifania del Jordà— és el misteri d'aquest cel obert amb els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l'home, el Rei, el Messies d'Israel, el Fill de la complaença del Pare. «O admirable intercanvi»: l'Espòs muda l'aigua en vi, l'Espòs muda la nostra timidesa en fe robusta, la nostra tristesa en joia, els rivets del nostre dol en el perfum de la vinya florida i de la festa: la figuera que cobria la nuesa del vell Adam, ara ja no és motiu de vergonya, sinó d'alegria pel retrobament.

DIUMENGE II DE NADAL (C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

Sir 24,1-4.12-16; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

En un dels tresors del s. XII que conservem a Catalunya, el frontal d'Avià, hi ha representada, entre d'altres, l'escena del naixement del Senyor. Aquesta escena, que els monjos hem reproduït en el llibre de Matines, col·loca al centre l'infant Jesús tot just nat, embolcallat amb llençols dins d'un pessebre; al seu costat, la Mare de Déu, sant Josep, el bou i la mula que dirigeixen el seu esguard vers l'infant amb una mirada serena, pacificada, plena d'admiració per allò que els seus ulls contemplen. Aquesta mirada, aquest mateix esguard, és el que avui, en aquest segon diumenge de Nadal, l'Església ens proposa en la taula de la Paraula que ha estat proclamada.

Ens hem preparat durant l'Advent seguint la veu d'aquell que Déu envià per donar testimoni de la Llum; hem celebrat solemnement, plens de goig i de joia, el naixement d'aquell qui té en ell la Vida i és la Llum dels homes; avui ens toca, com en l'escena del frontal d'Avià, mirar admirant: amb l'ànima més asserenada, deixada una mica de banda l'agitació de la festa, sense però abandonar l'estupefacció d'aquest meravellós intercanvi, podem degustar tranquil·lament, com qui paladeja confits, el sabor veritable que té el Nadal per nosaltres.

Aquesta mirada capaç de degustar copsa admirada dues coses: l'epifania de Déu en la carn; la nostra filiació divina en el Fill.

«Déu, ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat». Aquella Paraula que era amb Déu i que era Déu, que ja existia al principi; aquella Paraula que en el silenci de la nit deixà els trons reials; ha plantat el seu tabernacle enmig nostre fent-se primer infant per nosaltres per poder esdevenir paraula humana per nosaltres; fent-se fragilitat per nosaltres per poder esdevenir fortalesa per nosaltres; fent-se temporalitat per nosaltres per poder esdevenir porta de l'eternitat per nosaltres. En la infantesa, en la fragilitat, en la temporalitat, precisament en tot això, contemplem la seva glòria, aquella «que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat». I és així com la humanitat d'un infant revela i és manifestació plena d'Aquell qui és la inefable i inaferrable font de la divinitat. La mirada de l'Església, com la dels personatges del naixement d'Avià, contempla en la fragilitat de l'infant, el rostre mateix de Déu, la seva pròpia revelació, la seva epifania. Per això al cor de l'Església hi reposa sempre l'alegria i la joia, fruit de la certesa del Déu-amb-nosaltres.

La gloria que contemplem en l'infant és, doncs, la de la seva divinitat, el pes de tot el seu ésser Déu, del seu ésser Paraula existent des del principi, del seu ésser Vida i Llum; el pes de la seva plenitud. Però, «de l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia»: de la seva plenitud, nosaltres en rebem el do de la filiació. La Paraula no només s'ha fet home per manifestar el Pare als homes sinó per invitar-los a viure de la seva comunió d'amor intradiví; per oferir-nos el do d'esdevenir fills en ell mateix. Un do que li ha estat donat per a nosaltres pel Pare, ja que el Pare, «per amor, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat». Crist, esdevingut rostre humà de Déu, ens mostra en aquest mateix rostre què significa haver estat elegits en ell pel Pare «abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls». El rostre humà de Déu és el conjunt de «benediccions espirituals amb què el Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist». El rostre humà de Déu és una invitació a esdevenir fills en el Fill. Per això, aquesta filiació divina ens ve de l'acollida d'aquest infant per la fe.

No diguis que tu no pots; que el teu pecat te n'allunya; que el teu egoisme et tanca; que per la teva sensualitat ets rebutjat. No treguis supèrbiament per excusa la teva indignitat. Acosta't al Crist, contempla admirat i admirant el meravellós misteri del Déu fet home per nosaltres. Contempla'l i la teva mirada s'asserenarà; acosta-t'hi i el teu cor es pacificarà; apropa-t'hi i la teva pobresa esdevindrà la teva més gran riquesa; prega-li i la teva paraula es dulcificarà; rep-lo a casa teva i, no en dubtis, la justícia hi regnarà.

Fem, doncs, germans i germanes com el bou i la mula del frontal d'Avià, inclinem el nostre cap vers el Senyor, mirem admirant el misteri, deixem-nos transformar per la mirada del Déu fet home per tal que també en nosaltres resplendeixi el rostre amable del Crist, aquell rostre amb què Déu ens veu a cada un de nosaltres des de tota l'eternitat.

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Nm 6,22-27; Sl 66,2-8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

El Senyor digué a Moisès: Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules: "Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau"…

Henri Nouwen ens conta una experiència personal del poder d'una benedicció en la seva comunitat: «Em preparava per a presidir un temps d'oració a la meva comunitat i s'apropà una disminuïda, Joana, i em va dir: —Henri, pots donar-me una benedicció? Vaig respondre gairebé de manera automàtica, traçant sobre el seu front el senyal de la creu. Però, en lloc d'agrair-m'ho, va protestar amb vehemència: —No, així no té valor; no és una veritable benedicció. —Perdó, ho sento —li vaig dir— quan estiguem reunits en la comunitat per a l'oració, et donaré una benedicció autèntica. Quan va arribar aquest moment vaig dir: —La Joana m'ha demanat una benedicció. Ella sent que la necessita ara. Llavors, espontàniament, la Joana es va aixecar, em va envoltar amb els seus braços i reposà el seu cap en el meu pit. La vaig cobrir amb els plecs de les meves mànigues i li vaig dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat envers els de casa, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Una persona especial, profundament estimada per Déu. Quan vaig acabar de parlar em va mirar amb un somriure que inundava tot el seu rostre.»

Beneir, és parlar bé, dir coses bones d'algú. Beneir algú és l'afirmació més significativa que podem fer a una persona; és més que una paraula d'estima o de lloança. La benedicció crea allò que diu.

Al llibre dels Nombres veiem com Déu convida Moisès a fer sobre el poble una benedicció. Després, el poble s'anima a invocar Déu. Déu torna a beneir-los com a resposta. I el poble viu com una segona creació.

Déu ens ha beneït de manera singular mitjançant Santa Maria. Ella, la plena de gràcia, que acostumava a guardar la paraula en el cor. Guardava la paraula de Déu, com la dona beneïda per Ell que era, plena a vessar de la seva gràcia. La benedicció divina portarà la pau divina també al seu cor: la segona persona de la Trinitat. El Verb de Déu, per qui totes les coses has estat creades, beneïdes; el Verb de Déu que, finalment, es revesteix de la nostra naturalesa i ens ve a través de Maria com la nostra pau. Crist és la nostra pau (Ef 2,14).

Maria, és una nova Judit que duu la salvació al seu poble, i aquest poble reconeix l'obra que Déu ha fet a través d'ella i l'exalta. Així també el poble cristià al llarg dels segles ha demanat les benediccions de Déu, i les ha rebudes a través de Santa Maria.

I el poble creient, al llarg dels segles, s'ha acostat a ella amb el desig de rebre la seva benedicció, amb la seguretat que aquesta benedicció, que espera trobar en ella, li portarà la pau. És el que ens suggereix sant Bernat en convidar-nos a dirigir-nos a ella: Maria és l'estrella radiant, la llum de la qual es difon per tot el món, es propaga per tota la terra, abriga no tant els cossos com els esperits, envigoreix les virtuts i extingeix els vicis. És l'estrella més brillant i més bella. No apartis la teva vista de la resplendor d'aquesta estrella si no vols submergir-te sota les aigües; si et veus arrossegat contra les roques de l'abatiment, mira l'estrella, invoca Maria... Si t'assalta el perill, l'angoixa o el dubte recorre a Maria, invoca Maria. Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que no sigui absent del teu cor, que no oblidis l'exemple de la seva vida, així podràs comptar amb la seva intercessió i amb la seva benedicció. (A lloança de la Verge Mare, Hom. 2).

O també és el que ens suggereix la pregària atribuïda a sant Bernat: Recordeu-vos... mai no s'ha sentit dir que Maria hagi desatès ningú dels qui hi han acudit.

De Maria ens ve la Pau; ella és Reina de la pau, com diem a les lletanies. La pau que ens ve d'ella és la pau de Crist. És Crist mateix.

Però aquesta pau, diu T. Merton, no és una formula d'evasió individual, egoista. No hi pot haver pau en el cor de l'home que busca la pau per a ell sol. Per trobar la veritable pau en Crist hem de desitjar que uns altres tinguin la pau i estar disposats a sacrificar part de la nostra pau i de la nostra felicitat, amb la finalitat que uns altres tinguin pau i siguin feliços.

I això ens duu a tenir en compte la persona. Cal avui dia aquesta valoració, aquesta atenció concreta a la persona, a escoltar-la, a preocupar-nos per ella. És també el que suggeria Benet XVI en el seu missatge per al dia mundial de la pau de l'any 2007: La persona humana, cor de la pau. Estic convençut que respectant la persona es promou la pau i que construint la pau es posen les bases per a un autèntic humanisme integral. Així és com es prepara un futur serè per a les noves generacions.

Som conscients que cada dia celebrem l'Eucaristia, l'amor de Déu per nosaltres, l'amor que ens salva, que ens renova, i que cada dia l'acabem rebent la benedicció de Déu? Estiguem segurs que Déu no dóna benediccions rutinàries, com marcar una creu al nostre front, sinó que en cada nova celebració ens cobreix amb el seu mantell, per dir-nos el molt que ens estima. En tot cas la rutina serà cosa nostra.