DIMARTS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
He 2,5-12; Sl 8; Mc 1,21-28

«¿Què vol dir tot això?». L'esperit maligne xoca amb Jesús. Els habitants de Cafar-Naüm queden intrigats. L'autoritat de Jesús és palesa amb l'expulsió de l'esperit maligne. Jesús és doctrina nova. La novetat de Jesús és el que crida l'atenció dels seus conciutadans. Jesús parla i guareix, les obres confirmen l'autoritat de les paraules.

«¿Què vol dir tot això?». Jesús ens porta la paraula i l'acció que guareix, l'home malalt queda trastocat al pas de Jesús. Tot el mal xoca i fuig davant la bellesa alliberadora de la salvació absoluta de Jesús.

«¿Què vol dir tot això?». Nosaltres també podem estar sense adonar-nos carregats amb una motxilla plena d'esperits malignes. Disposem-nos a acceptar que Jesús és el «Sant de Déu», l'únic que ens pot alliberar del pes de la motxilla per caminar lleugers cap a Déu.

Reconeixem doncs les nostres mancances, investiguem els nostres furs interns, perquè l'autoritat de Jesús ens alliberi de tot mal.

DILLUNS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
He 1,1-6; Sl 96,1 i 2b.6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1,14-20

«A la riba humida
seu el pescador
—Veniu amb nosaltres?
—li fan els pastors.
—D'aquest riu que passa
espio el corrent.
En l'ona lluenta
cerco el peix d'argent
que amb la cua viva
travessa els cristalls
transparents i frescos
dels amagatalls
on mon ham l'espera
amb esquer traïdor
a l'ombra que en l'aigua
fa el saüquer d'or.
—Doncs au, bona pesca!
Seguim endavant.
—D'amagat dels pares
digueu a l'Infant
que li pesco els peixos
que haurà de donar
a les grans gentades
que iran a escoltar
les santes paraules
que voldrà dictar.
Ell, el Gran Pescaire,
se n'alegrarà».

Són versos del poema «El pessebre», de Joan Alavedra, a partir del qual Pau Casals va compondre el seu oratori «El Pessebre». El qui parlava era el pescador, que tantes vegades les nostres mans d'infant hauran col·locat a la vora d'un riu de paper de plata entre prats de molsa.

És el riu Jordà que, desbordant les tanques del pessebre, aboca les seves aigües vitals vers els paisatges del temps ordinari que tot just reprenem després de les solemnitats nadalenques i d'Epifania. Aigües vives, renovellades per la presència del Salvador que hi ha davallat, aigües plenes de peixos, que som nosaltres, els cristians; plenes de peixos, aliment per a tota la humanitat.

De fet la història comença, com acabem de llegir, amb la crida d'uns pescadors avesats als filats i a la pudor de peix i al quitrà de les barques. A Galilea, al llac, a les fonts del riu Jordà: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes», els acaba de dir el Gran Pescaire.

Sí, germans, som enviats a pescar. I som convidats, nosaltres mateixos, a esdevenir peixos, és a dir, altres Crists, en els rius de la vida i del món, per portar l'esperança, l'amor, la llum, la veritat, i el foc de l'Evangeli. El foc, i l'aigua viva. Amén.

Diumenge després d'Epifania: EL BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 42,1-4.6-7; Sl 28; Ac 10,34-38; Mt 3,13-17

El regal del temps fort de Nadal acaba amb un llaç trinitari: «Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua a l'instant. Llavors el cel s'obri i veié que l'Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut"».

Se'ns manifesta la veu del Pare, l'acció de l'Esperit i l'acceptació del Fill. El Fill accepta batejar-s'hi, complint «tot el que és bo de fer». El Fill baixa a les aigües per ensenyar-nos que Déu s'ha fet un de nosaltres, entre nosaltres, compartint les aigües del nostre perdó. Déu s'ha barrejat en les aigües del nostre món, de la nostra cultura, de la nostra societat.

L'estimat del Pare, en qui s'ha complagut és l'únic, l'únic que al baixar a les aigües ens purifica a tots «els qui creiem en ell i fem el bé». Perquè les aigües del baptisme ens donaran la llum, ens trauran de les nostres presons on vivíem encadenats i ens alliberaran de qualsevol taca de foscor.

El Fill baixa al riu per fer saludable l'aigua del nostre món, perquè nosaltres mitjançant el perdó esdevinguem saludables per al nostre món.

El nostre camí cristià per a la vida passa per baixar al riu, per baixar a rentar-nos amb les aigües que Jesús ha purificat. Jesús ha baixat al riu perquè nosaltres baixem. S'ha humiliat perquè nosaltres ens humiliem, perquè nosaltres sapiguem quin és el camí per accedir a Déu.

Ens cal humilitat per baixar al riu. I, baixant és com és puja cap a Déu, és com Déu ens reconeix i es complau de cadascú de nosaltres, fills estimats seus que som.

Baixar per pujar, és el camí de la humilitat que hem de recórrer, l'únic camí per arribar a ser reconeguts com a fills estimats. L'únic camí per a que l'Esperit vingui a fer estada en cadascú de nosaltres.

Anem-hi, baixem-hi al riu, rentem-nos-hi amb l'aigua de la reconciliació.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL III

El Baptisme del Senyor

Del sermo II sobre l'Epifania de sant Odiló, abat

Avui el Crist s'ha manifestat al món. Avui ha rebut el baptisme i, en rebre'l, l'ha consagrat amb la seva presència divina. Avui, a Canà, tal com ho testimonia la fe dels creients, converteix l'aigua en vi. L'aigua es converteix en vi espiritualment, perquè en cessar la lletra de la llei, brilla gràcies al Crist la gràcia de l'Evangeli. El Crist rep el baptisme i nosaltres som despullats de l'home vell i revestits del nou. El primer home, que pel fet de procedir de la terra és terrenal, es veu foragitat. El segon, que pel fet de procedir del cel és celestial, ens és imposat com a vestit. En ser batejat el Crist fou consagrat el misteri del sant baptisme amb la presència de tota la Trinitat: es va sentir la veu del Pare que deia: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut». I l'Esperit Sant va aparèixer en forma de colom. Jesús va voler ser batejat per Joan i manifestar-se com a Fill únic.

Del sermó XXXIX de sant Gregori Nazianzè, bisbe

Crist és il·luminat: deixem-nos il·luminar juntament amb Ell. Crist es fa batejar: baixem al mateix temps que ell, per ascendir amb Ell.

Joan està batejant, i Crist s'acosta, potser per santificar al mateix per qui serà batejat, i sens dubte per sepultar en les aigües a tot el vell Adam, santificant el Jordà abans de nosaltres i per la nostra causa, i així el Senyor, que era esperit i carn, ens consagra mitjançant l'Esperit i el aigua.

Però Jesús, per la seva banda, ascendeix també de les aigües; i ens porta juntament amb ell cap amunt, a tot el món, i mira com s'obren de bat a bat els cels que Adam havia fet que es tanquessin per a si i per a la seva posteritat.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Joan Pau,

Recordant el nostre recent diàleg a través del telèfon quan vaig dir-te: «hem de ser en aquest temps molt humans», tu vas respondre: «en això estem d'acord».

En altres coses no estem tan d'acord. Per exemple pel que fa a la nostra vida monàstica. És evident que no ets l'únic a tenir aquesta idea de la vida monàstica. Molts creieu que la nostra vida seria més eficaç en una vida cristiana més activa. Però no és l'activisme humà que canvia el món, ni tampoc, per descomptat, el cor de l'home. És l'amor. Només l'amor pot transformar el món. I difícilment pot transformar el món quan l'home viu l'amor a nivell de la superfície, ja que l'eficàcia de l'amor es produeix quan penetra a l'interior de l'home i arriba al cor. I avui l'home modern viu la vida superficialment. I per això també és humanament molt superficial.

La vida monàstica, els monestirs, són centres d'amor. Són comunitats que estan cridades a viure l'amor dins la nostra societat. I amb l'amor altres valors molt humans dels quals té necessitat l'home del avui. I això dins de la nostra debilitat humana, amb la qual sempre s'ha de comptar. No som super-homes.

Però en el nostre diàleg per telèfon encara apuntem a un nivell més profund: «i quan som profundament humans, de manera creixent, estem tocant el diví». Tu vas tornar a contestar: «en això estem també d'acord».

He pensat en aquestes línies amb motiu de la festa del Baptisme del Senyor, el proper diumenge, que també ens ve a recordar el nostre propi baptisme i la nostra responsabilitat cristiana, que en molts cristians no arriba a l'alçada.

Pel baptisme ens incorporem al Crist, a través de l'Església, rebem l'Esperit del Crist. Com que hi ha cristians no practicants, o que estan en contra del que fa l'Església, que tampoc ho fa tot malament, decideixen no batejar els seus fills, i que decideixin ells de grans.

Però incorporar un fill a l'Església pel baptisme és sobretot incorporar-lo a Crist, obrir-lo a l'Esperit de Crist, en una paraula: és posar-lo en el camí de Déu, començar a donar-li el sentit de Déu, com el sentit més il·luminador i ple de la seva vida. I aquest camí ha de ser sobretot un camí profundament humà, de creixement humà, perquè arribi a tenir un dia una experiència personal de l'«home»: Crist.

La Paraula de Déu de la festa del Baptisme ens ensenya també en aquesta línia: «Déu no fa diferències, acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui... Jesús va passar pertot arreu, entre els homes, amb la força de l'Esperit Sant, fent el bé i donant la salut».

Moltes altres referències podríem referir dels evangelis, que ens posen de relleu la profunda humanitat de Jesucrist, com el camí que Déu ha triat perquè l'home es trobi amb Ell.

Joan Pau, espero que continuem estant de acord. Una abraçada,

+ P. Abat