LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Cr 15-16 o bé Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28

Pecat nostre, gràcia de Maria.

Tacat pel pecat, estic molt lluny de ser sortós. Maria és immaculada, és sortosa perquè és plena de gràcia.

Una dona crida. Jesús respon interpel·lant als seus oients: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Sortosos, feliços, qui pot ser? Qui escolta. Maria és qui escolta per això és sortosa: «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lc2,19).

Jesús ens recorda el que cal fer per trobar la veritable felicitat i esdevenir sortós. Cal fer silenci, cal fer-nos silenci, per escoltar la paraula de Déu. Una paraula de Déu que és el mateix Jesús, Déu fet home.

Maria és sortosa no per ser la mare, sinó perquè escolta i ho conserva tot en el seu cor (cf. Lc2,51). Nosaltres pecadors podrem esdevenir sortosos, a imitació de Maria, si escoltem i guardem en el nostre cor això que Déu ens parla. Cal fer atenció perquè Déu ens parla contínuament en cada esdeveniment.

Tacat pel pecat jo, plena de gràcia Maria, però Jesús ens salva. Jesús fa una incursió directa en la nostra vida de pecat i ens dóna la veritable felicitat. Vols la gràcia de Maria? Escolta!

DIJOUS DE LA SETMANA XXVII DURANT L'ANY (II)

INICI DE L'ANY DE LA FE

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà». I, què hem de demanar? Hi ha molta incredulitat, molt d'escepticisme, molta deixadesa davant el Misteri de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. La fe és el que hem de demanar.

Si el sant Pare ha convocat un any de la fe és naturalment per "redescobrir l'alegria de creure i tornar a trobar l'entusiasme de comunicar la fe" (Porta fidei 7).

Els monjos per tant aquest any tenim la tasca de redescobrir la fe que professem. Cal demanar un cor obert per redescobrir la nostra vocació. La vocació de cercar Déu per damunt de totes les coses. Al mateix temps ens cal comunicar la fe que vivim amb el nostre testimoni.

La fe com a virtut mai va sola, va acompanyada de l'esperança. Una esperança que ens porta a albirar amb anhel l'encontre amb el Senyor Jesús, el nostre Salvador. I encara, la fe i l'esperança ens portent a desenvolupar la caritat vers els altres.

Demanem l'amor, cerquem l'esperança i truquem amb fe a Déu perquè ens obri els ulls de la fe, trobem l'esperança de la vida futura i obtinguem l'amor que ens cal per viure veritablement la bellesa de la vida en Crist en aquest any de la fe.

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Gn 2,18-24; Sl 127; He 2,9-11; Mc 10,2-16

Que em besi amb besos de la seva boca! Unitat, unió que Déu creà al principi l'home i la dona. Tots som fills d'aquesta unitat creada per Déu. Una unitat que es forma en la complementarietat de l'home i la dona. I, d'aquesta complementarietat tots som fills. Aquesta unió és Déu qui la creada per això Jesús ens diu: «Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar».

És una sola carn, una sola família, una sola cosa. Qui pot anar en contra de Déu? És l'egoisme de cada persona el que fa la contra a la bellesa de Déu. És l'egoisme el qui fa el cor dur, reseca i quarteja la vida. És l'egoisme el qui separa, divorcia, el qui trenca l'harmonia de la bellesa de la unitat. Tots hi participem en la tasca de l'egoisme i, l'egoisme trenca la unitat, unitat d'una sola carn.

Si això és per al matrimoni, als monjos que ens va i que ens ve? No estem casats. Però si que som una família, una mateixa carn que lloa al Senyor. Hi ha unitat i complementarietat dels diferents monjos. Hi ha bellesa de la unitat. Quan no hi ha aquesta unió i es va a la seva es comet adulteri davant la professió feta a Déu.

Què més? Vaja, ens cal ser com a nens. El nen és el qui diu: Abba! Papa! El nen se'l creu tot, amb uns ulls atents i brillants, amb una confiança total al Pare. Aquest nen és signe del senzill que escolta i acull les paraules de Jesús amb fe. Això ho hem de recuperar. Sí, ens cal redescobrir la il·lusió del nen que portem a dintre per rebre el missatge del Regne de Déu i fer-lo nostre.

«Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». Ens convé doncs, aquesta recuperació del nen que portem a dintre; perquè així deixats els nostres interessos, egoismes i altres coses per l'estil, Jesús ens podrà prendre als braços i ens podrà beneir imposant-nos les mans.

Deixa't que et prengui. Deixa't que et beneeixi. Deixa't que t'imposi les mans. Deixa't que et besi amb els besos de la seva boca!

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L’ANY
Diumenge 27è durant l’any (Cicle B)

Dels discursos de sant Gregori de Nazianç (PG 36,287-291)
Els fariseus, una vegada més, posen a prova el Senyor: «És permès de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se?» Novament els qui llegeixen la Llei, no entenen la Llei. Ell els contesta: «Al principi, Déu els creà home i dona». Comprenc que el problema que m’heu plantejat fa referència a l’estimació i a l’honor de la castedat, i demana una resposta humana i justa. Però m’adono que sobre aquest tema molts estan mal informats i obeeixen una legislació injusta i incoherent. De fet, ¿amb quin fonament asservien la dona mentre eren tolerants amb el marit i el deixaven lliure? Si una dona atemptava contra la fidelitat conjugal es veuria obligada a expiar l’adulteri amb sancions duríssimes, i, en canvi, el marit adúlter, hauria quedat absolt de la seva infidelitat. ¿Per què? Aquesta llei jo no l’aprovo; no estic gens d’acord amb aquesta tradició.

Els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.
Per tant, ¿amb quin valor exigeixes una honestedat que tu, per la teva part, no guardes? ¿Com goses demanar el que tu no dones? ¿Com pots fixar unes lleis diferents per a una persona que és tan digna de ser respectada com tu? Si et fixes en la culpa, va pecar la dona Eva, però també pecà Adam. La serp seduí l’un i l’altra i els portà a pecar. No es va pas manifestar ella més dèbil i ell més fort. ¿T’estimes més fixar-te en l’aspecte de la salvació? Tots dos van ser salvats pel Crist amb la seva Passió. S’encarnà a favor de l’home i de la dona; i morí per tots dos.

Em diràs, potser, que el Crist va ser proclamat descendent del llinatge de David, i en conclouràs possiblement que la precedència en l’honor correspon als homes. Ja ho sé. Però, també va néixer d’una verge i, per tant, l’honor també val per a la dona. Per això diu: «Tots dos formen una sola carn». Per tant, si la carn és una de sola, té la mateixa honra.

Sant Pau, fins i tot amb el seu exemple, dóna caràcter de llei a la castedat. ¿Què diu i en què es fonamenta? Diu: «És un misteri molt gran; ho dic del Crist i de l’Església». És bonic per a una esposa honorar el Crist en el seu marit. I és bonic per a un marit no menysprear l’Església en la seva muller. «La dona —diu— ha de respectar el marit en atenció al Crist. I l’home ha de sostenir i d’estimar l’esposa, com ho fa el Crist amb l’Església».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramon,

«Quan somnio, somnio! Somnio amb una realitat increïble, episodis de la meva vida, de la meva muller, dels meus fills i amics; algunes vegades són deliciosos i altres, desagradables. Quan em desperto adoro els primers i oblido aviat els altres». Aquest és un paràgraf preciós de la teva carta, on m’he detingut amb més atenció, per diverses raons: tot i els teus 80 anys tens una ment jove, ets un somniador molt viu, molts dels teus somnis giren al voltant de la vida familiar. Jo en diverses ocasions he convidat i convido a somniar... Em sembla un aspecte important de la vida de la persona: somniar!

Escriu el filòsof Ernst Bloch: «Si l’home no tingués capacitat de somniar no podria traspassar el seu propi horitzó i crear. L’escissió somni-realitat no és perjudicial sempre que el que somnia cregui seriosament en el seu somni, observi atentament la vida, compari les seves observacions i les seves quimeres, treballi per fer realitat allò que ha somiat. Els somnis són escassos en el nostre temps. La culpa la té romandre proper al concret. Es tracta que es desvetlli en l’home la fam de plenitud, més enllà del concret material, i deixar-se impregnar d’aquest impuls cap a una plenitud. Cap a un Transcendent no alienador».

Aquestes paraules jo crec que tenen a veure amb els somnis, que acostumen a girar al voltant de la família, a la qual contemples com un factor clau per a una regeneració de la vida i dels disminuïts valors de la nostra societat.

D’altra banda, hom escolta la paraula de Déu que ens revela el projecte diví que l’home no estigui sol, sinó que formi amb la dona com a ajuda inestimable una sola carn, una família. Hom escolta que la voluntat de Déu és que el que Déu ha unit no ho separi l’home... I a continuació si es contempla la vida s’observa que aquest projecte diví té grans dificultats per a la seva realització. Que el divorci, la separació, el trencament del que Déu ha unit, o el trencament del que Déu ja no ha unit està essent «moneda de circulació normal».

Crec que es deu, en gran part al fet que ens movem a nivells molt de superfície en el ritme de la vida. La persona no aprofundeix en els valors de la seva riquesa personal, en una societat, d’altra banda, que s’obstina a deixar-lo en aquesta ignorància. I quan vivim a nivell de superfície els llaços de tota relació personal són febles, i amb facilitat arriben les ruptures. Per un altre costat la plenitud es preveu en aquest nivell superficial només en la línia del concret, de la realitat material. I això afebleix fàcilment la imaginació i altres facultats de la persona.

Cal baixar a nivells més profunds de la nostra persona on podem descobrir que en el projecte de Déu «santificador i santificats, Jesucrist i els homes», procedeixen tots del mateix. Per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans. Podem descobrir, doncs, que el projecte diví per a la humanitat està ja arrelat a la condició humana. I és des d’aquí quan pot néixer la fam de plenitud, el despertar de la imaginació que obre als camins d’una vida creativa.

Teilhard de Chardin deia: «el món només té interès cap endavant», sí però des de la profunditat de la persona que va despertant al fil dels seus somnis, i posa en joc la seva condició d’imatge del que és, d’alguna manera el primer gran somiador: Déu.

Ramon, hem de somniar amb aquesta realitat increïble. Una abraçada,

+ P. Abat