Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17
«Això us mano: que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor».
Estimats germans: Estimar allibera de l’esclavatge de l’egoisme, ens apropa als altres. L’amor, segons el papa Francesc, és la clau que obre totes les portes. Si estimem, coneixem Déu i estem en Ell. El cristià, fent camí cap a Déu amb el cor eixamplat, ha d’estar disposat a estimar i servir sense condicions. La unió amb Déu ens empeny a estimar, a perdonar, a tornar a començar.
L’Evangeli d’avui és continuació de l’explicació del cep i les sarments. Si estem units a Crist, que és el cep, donarem bons fruits, com les sarments que tenen vida perquè estan unides al cep. Veiem les vinyes que van creixent i omplint els camps d’un verd intens, però ara no donen fruit. Encara no és el temps. La saba dóna força, la vitalitat fa créixer les sarments, el temps porta a la maduració. També nosaltres. El nostre fruit serà l’amor. «El nostre amor no ha de ser només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat» (1Jn 3,18). Si no estimem, la nostra vida serà estèril. Qui no estima viu mort, la seva vida és un fracàs.
El text evangèlic de la festa de sant Maties correspon al darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles (cc 13-17 de Joan). Als moments importants de la vida, i aquest ho fou molt, obrim els nostres cors i estimem més intensament. El discurs de Jesús és dens i profund. Com el misteri de l’amor! El veritable fonament i model de l’amor cristià és, doncs, l’amor de Jesús, que estimà fins a donar la vida. Jesús ens ha revelat el Pare i ens ha comunicat la seva vida, la vida de Déu.
Pasqua és temps de joia i d’esperança, malgrat tot lo negatiu que veiem per tot arreu. Crist, present enmig nostre, dóna forces per no quedar-nos en el camp de les idees abstractes. L’amor ha de manifestar-se en formes concretes, en gestos d’amor. No pensem només en gestos o accions esporàdiques i puntuals, que són manifestacions d’un determinat estat anímic. Jesús insisteix en que cal que ens mantinguem en l’amor, com una actitud continuada i permanent en nosaltres. Això representa un compromís de vida que ens afecta totalment.
Donem gràcies a Déu per manifestar-nos el seu Amor. Veritablement el necessitem. Donem gràcies també a Déu per la festa de l’apòstol Sant Maties, model de fidelitat i constància, discreció i saviesa. Que ell ens ajudi a ser bons monjos, amics del Crist!
14 de maig del 2014
11 de maig del 2014
DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6 (R. : 1); 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10
Germanes, germans,
El diumenge quart de Pasqua, al bell mig del temps pasqual, l'Església ens posa en consideració la imatge de Jesús com el Bon Pastor, que trobem en el capítol 10 de l'evangeli de sant Joan, del qual hem escoltat la primera part. La bella al·legoria del quart evangeli ens invita a la confiança i al seguiment del Mestre que té cura amorosament de cadascun de nosaltres, ovelles de la seva pleta. L'evangelista s'esplaia en metàfores ben plàstiques que escenifiquen un ambient bucòlic: porta o tanca, corral, ovelles, lladres o bandolers, el pastor, el guarda, la veu del pastor, etc. Jesús s'identifica tant amb la porta com amb el pastor, perquè la condició de ser ovelles seves és que el segueixin i entrin passant per ell, és a dir, que s'adhereixin a la seva persona i al seu missatge, que restin en ell i visquin de la seva plenitud de vida. Així doncs, com la porta representa la seva santa humanitat, els pasturatges equivalen a la doctrina divina de la qual s'alimenten els deixebles fidels. Aquesta doctrina i l'adhesió ferma a la persona de Jesús, el bon pastor, han de ser pels seus seguidors una defensa segura enfront de tots els embats provinents dels mestres mentiders i escandalosos que pretenen allunyar del bon camí els qui malden per seguir Jesús i el seu evangeli.
Darrere aquesta al·legoria aparentment innocent s'hi amaga probablement l'experiència de l'evangelista en un context posterior a la vida de Jesús, quan en les primeres comunitats cristianes de l'Àsia Menor, a les darreries del segle I, començaren a infiltrar-se elements pertorbadors que tergiversaven la sana doctrina de Jesús amb ideologies gnòstiques, una filosofia purament intel·lectual sense implicacions en la vida moral. El quart evangelista se serveix de la figura de Jesús com a bon pastor per tal d'alertar les joves generacions cristianes de la mala llavor sembrada pels propagandistes de corrents estranys i aliens a l'evangeli de Jesús, que negaven sobretot la seva humanitat, per considerar-la impròpia de Déu.
Vist així no deixa de ser interessant i actual un text que d'entrada no dóna una impressió tan conflictiva. També avui els creients hem de fer front a doctrines estranyes que volen conduir-nos a pletes insegures i plenes de perills. Hi ha molts mestres cridaners que deixen embadalits molts curiosos assedegats de novetats captivadores. Moltes portes enganyoses amb cartells llampants sedueixen fal·laçment i atreuen multitud d'admiradors que cauen com a mosques en els seus paranys seductors. Tenim el perill de caure en el desencís, de cansar-nos d'una doctrina austera i exigent com la que ens proposa Jesús, de dubtar fins i tot d'ell o bé de ser uns tastaolletes que van fent equilibris amb una mena de doble vida en la qual ens podem permetre certes llibertats de comportament, d'opinió, de pensament, que en el fons no són més que una mena d'adulteri doctrinal, encara que ho vulguem justificar dient que hem d'estar al dia. Anar contracorrent no és fàcil ni còmode, i quan volem ser coherents amb allò que creiem, hi ha qui ens pot censurar de retrògrads, d'antiquats o de ser uns fanàtics. S'han de tenir les idees molt clares, la doctrina ben assimilada i una fe a prova de foc per tal de no deixar-se impressionar per l'opinió general, sovint vulgar i sense fonament. Jesucrist, diu la carta als Hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles. Ell seguirà essent sempre el paradigma amb què s'ha de conjugar la nostra vida cristiana, ara i en cada moment. Jesucrist és immens i la seva doctrina abasta tots els segles i tots els llocs. Ell no enganya mai, i encara que el seu missatge sigui exigent, la recompensa que promet sobrepassa tots els eslògans de felicitat que pugui oferir el nostre món. «Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir», afirma ell mateix en el fragment de l'evangeli que hem escoltat. Creure en les seves paraules i posar-les en pràctica per la força del seu Esperit, és fer ja ara un tast de la plenitud de vida que ell ens garanteix indefectiblement.
La predicació de Pere el dia de la Pentecosta va també en aquesta línia. Ell i els apòstols no tenen cap més argument que pugui convèncer el poble que el fet de la resurrecció de Jesús. Aquell que els notables havien crucificat, ara viu per sempre, entronitzat com a Senyor i Messies. Els qui es deixaren tocar per la paraula de Pere i els apòstols els preguntaven: «Germans, digueu-nos què hem de fer?» I la solució que els donen és clara i contundent: «Convertiu-vos i feu-vos batejar en nom de Jesús». I encara: «Aparteu-vos d'aquesta gent innoble». Es tracta d'un programa de seguiment incondicional del Mestre bo, d'optar decididament per ser deixeble d'aquell que ha vençut el mal i la mort i que ara ens precedeix triomfalment cap al Regne.
Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6 (R. : 1); 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10
Germanes, germans,
El diumenge quart de Pasqua, al bell mig del temps pasqual, l'Església ens posa en consideració la imatge de Jesús com el Bon Pastor, que trobem en el capítol 10 de l'evangeli de sant Joan, del qual hem escoltat la primera part. La bella al·legoria del quart evangeli ens invita a la confiança i al seguiment del Mestre que té cura amorosament de cadascun de nosaltres, ovelles de la seva pleta. L'evangelista s'esplaia en metàfores ben plàstiques que escenifiquen un ambient bucòlic: porta o tanca, corral, ovelles, lladres o bandolers, el pastor, el guarda, la veu del pastor, etc. Jesús s'identifica tant amb la porta com amb el pastor, perquè la condició de ser ovelles seves és que el segueixin i entrin passant per ell, és a dir, que s'adhereixin a la seva persona i al seu missatge, que restin en ell i visquin de la seva plenitud de vida. Així doncs, com la porta representa la seva santa humanitat, els pasturatges equivalen a la doctrina divina de la qual s'alimenten els deixebles fidels. Aquesta doctrina i l'adhesió ferma a la persona de Jesús, el bon pastor, han de ser pels seus seguidors una defensa segura enfront de tots els embats provinents dels mestres mentiders i escandalosos que pretenen allunyar del bon camí els qui malden per seguir Jesús i el seu evangeli.
Darrere aquesta al·legoria aparentment innocent s'hi amaga probablement l'experiència de l'evangelista en un context posterior a la vida de Jesús, quan en les primeres comunitats cristianes de l'Àsia Menor, a les darreries del segle I, començaren a infiltrar-se elements pertorbadors que tergiversaven la sana doctrina de Jesús amb ideologies gnòstiques, una filosofia purament intel·lectual sense implicacions en la vida moral. El quart evangelista se serveix de la figura de Jesús com a bon pastor per tal d'alertar les joves generacions cristianes de la mala llavor sembrada pels propagandistes de corrents estranys i aliens a l'evangeli de Jesús, que negaven sobretot la seva humanitat, per considerar-la impròpia de Déu.
Vist així no deixa de ser interessant i actual un text que d'entrada no dóna una impressió tan conflictiva. També avui els creients hem de fer front a doctrines estranyes que volen conduir-nos a pletes insegures i plenes de perills. Hi ha molts mestres cridaners que deixen embadalits molts curiosos assedegats de novetats captivadores. Moltes portes enganyoses amb cartells llampants sedueixen fal·laçment i atreuen multitud d'admiradors que cauen com a mosques en els seus paranys seductors. Tenim el perill de caure en el desencís, de cansar-nos d'una doctrina austera i exigent com la que ens proposa Jesús, de dubtar fins i tot d'ell o bé de ser uns tastaolletes que van fent equilibris amb una mena de doble vida en la qual ens podem permetre certes llibertats de comportament, d'opinió, de pensament, que en el fons no són més que una mena d'adulteri doctrinal, encara que ho vulguem justificar dient que hem d'estar al dia. Anar contracorrent no és fàcil ni còmode, i quan volem ser coherents amb allò que creiem, hi ha qui ens pot censurar de retrògrads, d'antiquats o de ser uns fanàtics. S'han de tenir les idees molt clares, la doctrina ben assimilada i una fe a prova de foc per tal de no deixar-se impressionar per l'opinió general, sovint vulgar i sense fonament. Jesucrist, diu la carta als Hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles. Ell seguirà essent sempre el paradigma amb què s'ha de conjugar la nostra vida cristiana, ara i en cada moment. Jesucrist és immens i la seva doctrina abasta tots els segles i tots els llocs. Ell no enganya mai, i encara que el seu missatge sigui exigent, la recompensa que promet sobrepassa tots els eslògans de felicitat que pugui oferir el nostre món. «Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir», afirma ell mateix en el fragment de l'evangeli que hem escoltat. Creure en les seves paraules i posar-les en pràctica per la força del seu Esperit, és fer ja ara un tast de la plenitud de vida que ell ens garanteix indefectiblement.
La predicació de Pere el dia de la Pentecosta va també en aquesta línia. Ell i els apòstols no tenen cap més argument que pugui convèncer el poble que el fet de la resurrecció de Jesús. Aquell que els notables havien crucificat, ara viu per sempre, entronitzat com a Senyor i Messies. Els qui es deixaren tocar per la paraula de Pere i els apòstols els preguntaven: «Germans, digueu-nos què hem de fer?» I la solució que els donen és clara i contundent: «Convertiu-vos i feu-vos batejar en nom de Jesús». I encara: «Aparteu-vos d'aquesta gent innoble». Es tracta d'un programa de seguiment incondicional del Mestre bo, d'optar decididament per ser deixeble d'aquell que ha vençut el mal i la mort i que ara ens precedeix triomfalment cap al Regne.
3 de maig del 2014
SANT FELIP I SANT JAUME, APÒSTOLS
Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
«Mostra’ns el Pare i no ens cal res més»
Aquest desig de Felip de conèixer el Pare, és el nostre desig: El Pare, veure el Pare. Veure el final de la nostra pel·lícula, conèixer com acaba la història, la nostra pròpia història.
Però, Felip, «fa tant de temps que estic amb vosaltres». Però, encara no, encara no veiem amb els ulls clars de la fe. «Creieu-me, —diu Jesús—: Jo estic en el Pare i el Pare està en mi». Dubtes, de com acabarà la teva història?
Però, Senyor doneu-nos els ulls de la fe, per veure de lluny i de prop: per veure més clar, la vostra mort, la vostra resurrecció.
Us apareguéreu a Jaume. Poseu la graduació als nostres ulls per veure més clar quan us feu present enmig nostre: Ara en l’Eucaristia, en aquest pa què és el vostre cos, en aquest vi què és la vostra sang; ara en la pregària i en el cant de la litúrgia; ara en el germà i en el treball quotidià, ara en el més necessitat de la nostra societat.
«Silenciosament, sense paraules», feu-nos veure la vostra glòria, perquè puguem anunciar el camí, la veritat i la vida que sou Vós.
Apòstol vol dir enviat. I som enviats, sense moure’ns del lloc, per manifestar des d’ací la vostra presència, el vostre camí, la vostra veritat i la vostra vida, l’itinerari, el fil del film de la Bona Nova. Senyor ens heu donat la vida perquè la nostra pel•lícula, la nostra història acabi en el Pare.
Creiem i no ens cal res més.
«Mostra’ns el Pare i no ens cal res més»
Aquest desig de Felip de conèixer el Pare, és el nostre desig: El Pare, veure el Pare. Veure el final de la nostra pel·lícula, conèixer com acaba la història, la nostra pròpia història.
Però, Felip, «fa tant de temps que estic amb vosaltres». Però, encara no, encara no veiem amb els ulls clars de la fe. «Creieu-me, —diu Jesús—: Jo estic en el Pare i el Pare està en mi». Dubtes, de com acabarà la teva història?
Però, Senyor doneu-nos els ulls de la fe, per veure de lluny i de prop: per veure més clar, la vostra mort, la vostra resurrecció.
Us apareguéreu a Jaume. Poseu la graduació als nostres ulls per veure més clar quan us feu present enmig nostre: Ara en l’Eucaristia, en aquest pa què és el vostre cos, en aquest vi què és la vostra sang; ara en la pregària i en el cant de la litúrgia; ara en el germà i en el treball quotidià, ara en el més necessitat de la nostra societat.
«Silenciosament, sense paraules», feu-nos veure la vostra glòria, perquè puguem anunciar el camí, la veritat i la vida que sou Vós.
Apòstol vol dir enviat. I som enviats, sense moure’ns del lloc, per manifestar des d’ací la vostra presència, el vostre camí, la vostra veritat i la vostra vida, l’itinerari, el fil del film de la Bona Nova. Senyor ens heu donat la vida perquè la nostra pel•lícula, la nostra història acabi en el Pare.
Creiem i no ens cal res més.
29 d’abril del 2014
SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA
SOLEMNITAT TRASLLADADA
Homilia predicada pel diaca fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Els màrtirs no van estimar tant la vida que els fes por la mort. La vida és el regal més preuat que Déu ens ha donat, el bé més preciós, la mostra de l'amor gratuït de Déu i per això els cristians defensem la vida i que l'home la pugui viure amb dignitat, perquè és un regal de Déu, personal i intransferible que cap altre home no té dret a malmetre. Els màrtirs no menyspreen la seva vida, no estimen la mort per si mateixa ja que no hi ha cap home que no senti por de la mort, que no hagi de vèncer la por per poder lliurar la seva vida. Els màrtirs són els qui donen la seva vida per amor a Crist i al proïsme, en ells l'amor és més fort que la mort i amb l'amor vencen la por.
Ens deia el papa Francesc en el missatge per la beatificació dels màrtirs del segle XX a Tarragona que «Sempre cal morir una mica per sortir de nosaltres mateixos, del nostre egoisme, del nostre benestar, de la nostra mandra, de les nostres tristeses, i obrir-nos a Déu, als altres, especialment als qui més ho necessiten.» Els màrtirs són els qui es varen obrir i donar als altres de tal manera que varen donar la vida i ho varen poder fer amb la força que dona l'amor, l'amor de Déu i l'amor a Déu, estimaven a Déu i eren estimats per Déu.
Tots pel sol fet de ser cristians som testimonis de la fe que professem, i ens cal ser més testimonis que mestres. La nostra societat, el nostre poble, també avui i aquí té necessitat de testimonis de fe, ens ho recordaven els nostres bisbes amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del document Arrels Cristianes de Catalunya dient-nos «La societat contemporània vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. (...) Tots —afegien els bisbes catalans— necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles». Cal donar doncs testimoni de la nostra fe amb la nostra vida.
Els màrtirs són aquelles sarments esporgades que donen fruit. Jesús sovint pren exemples de coses familiars per als seus deixebles, la vida al camp, els conreus, el cicle de la natura. Aquí ens mostra un vincle profund, el del cep i les sarments; la sarment és una ramificació del cep, comparteixen una mateixa vida però la sarment sense el cep és nores, mort sense fruit, sense sentit. En l'Evangeli Jesús ens presenta dos camins un de negatiu amb una sarment seca sense fruit que ha de ser tallada i cremada; de l'altra costat una sarment viva de la que el vinyater espera fruit i per això l'esporga perquè en doni encara més; la corregeix, perquè sinó la seva força es dispersaria i no donaria prou fruit, i per esperonar-la a donar tot allò que és capaç de donar, li esporga l'egoisme, la mandra, les tristeses i així doni fruit obrint-se a Déu i als altres.
Els màrtirs són els qui han donat fruit, els qui havent estat esporgats han esdevingut testimonis i arriben a estimar fins a l'extrem, els testimonis per amor, i com deia Pau VI «L'amor és el principi, la força, el mètode, l'amor és la causa per la qual val la pena actuar i lluitar», l'amor és la causa per la que val la pena donar-ho tot, fins i tot la vida.
En aquest temps pasqual en el que celebrem encara amb més força la redempció que Déu ens ha donat per amor, en el seu Fill, el record dels màrtirs adquireix un marcat protagonisme. La nostra terra ha estat de sempre regada amb la sang dels màrtirs i a la protecció d'un altre màrtir, sant Jordi, es confia. Els màrtirs són els qui varen donar fruit perquè estaven amb Crist i en Crist; amb la força del seu amor, varen ser capaços de lliurar la seva vida, d'estimar fins a l'extrem perquè sense Ell res no podien. Ells varen obrir les portes del seu cor de bat a bat a l'amor de Déu i no varen tenir por de ser testimonis de la presència de Déu en el món.
Homilia predicada pel diaca fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Els màrtirs no van estimar tant la vida que els fes por la mort. La vida és el regal més preuat que Déu ens ha donat, el bé més preciós, la mostra de l'amor gratuït de Déu i per això els cristians defensem la vida i que l'home la pugui viure amb dignitat, perquè és un regal de Déu, personal i intransferible que cap altre home no té dret a malmetre. Els màrtirs no menyspreen la seva vida, no estimen la mort per si mateixa ja que no hi ha cap home que no senti por de la mort, que no hagi de vèncer la por per poder lliurar la seva vida. Els màrtirs són els qui donen la seva vida per amor a Crist i al proïsme, en ells l'amor és més fort que la mort i amb l'amor vencen la por.
Ens deia el papa Francesc en el missatge per la beatificació dels màrtirs del segle XX a Tarragona que «Sempre cal morir una mica per sortir de nosaltres mateixos, del nostre egoisme, del nostre benestar, de la nostra mandra, de les nostres tristeses, i obrir-nos a Déu, als altres, especialment als qui més ho necessiten.» Els màrtirs són els qui es varen obrir i donar als altres de tal manera que varen donar la vida i ho varen poder fer amb la força que dona l'amor, l'amor de Déu i l'amor a Déu, estimaven a Déu i eren estimats per Déu.
Tots pel sol fet de ser cristians som testimonis de la fe que professem, i ens cal ser més testimonis que mestres. La nostra societat, el nostre poble, també avui i aquí té necessitat de testimonis de fe, ens ho recordaven els nostres bisbes amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del document Arrels Cristianes de Catalunya dient-nos «La societat contemporània vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. (...) Tots —afegien els bisbes catalans— necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles». Cal donar doncs testimoni de la nostra fe amb la nostra vida.
Els màrtirs són aquelles sarments esporgades que donen fruit. Jesús sovint pren exemples de coses familiars per als seus deixebles, la vida al camp, els conreus, el cicle de la natura. Aquí ens mostra un vincle profund, el del cep i les sarments; la sarment és una ramificació del cep, comparteixen una mateixa vida però la sarment sense el cep és nores, mort sense fruit, sense sentit. En l'Evangeli Jesús ens presenta dos camins un de negatiu amb una sarment seca sense fruit que ha de ser tallada i cremada; de l'altra costat una sarment viva de la que el vinyater espera fruit i per això l'esporga perquè en doni encara més; la corregeix, perquè sinó la seva força es dispersaria i no donaria prou fruit, i per esperonar-la a donar tot allò que és capaç de donar, li esporga l'egoisme, la mandra, les tristeses i així doni fruit obrint-se a Déu i als altres.
Els màrtirs són els qui han donat fruit, els qui havent estat esporgats han esdevingut testimonis i arriben a estimar fins a l'extrem, els testimonis per amor, i com deia Pau VI «L'amor és el principi, la força, el mètode, l'amor és la causa per la qual val la pena actuar i lluitar», l'amor és la causa per la que val la pena donar-ho tot, fins i tot la vida.
En aquest temps pasqual en el que celebrem encara amb més força la redempció que Déu ens ha donat per amor, en el seu Fill, el record dels màrtirs adquireix un marcat protagonisme. La nostra terra ha estat de sempre regada amb la sang dels màrtirs i a la protecció d'un altre màrtir, sant Jordi, es confia. Els màrtirs són els qui varen donar fruit perquè estaven amb Crist i en Crist; amb la força del seu amor, varen ser capaços de lliurar la seva vida, d'estimar fins a l'extrem perquè sense Ell res no podien. Ells varen obrir les portes del seu cor de bat a bat a l'amor de Déu i no varen tenir por de ser testimonis de la presència de Déu en el món.
20 d’abril del 2014
DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«El mataren penjant-lo en un patíbul, però Déu el va ressuscitar». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem, dies després de la seva mort. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l'acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d'arrel el seu projecte d'un món més just.
Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i sofriments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els que pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos... seguir els passos de Jesús no és una cosa absurda. És caminar cap al misteri d'un Déu que ressuscitarà per sempre les nostres vides, per donar-nos una vida nova. Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscs. A poc a poc hem d'anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha en el món i en l'Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús tot dient: «Ningú no em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement»?
Seguir el crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i potser la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues.
Però això ens demana estar en el camí de la saviesa que predica sant Pau als cristians de Colosses: «ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra, perquè així com Crist va ser ressuscitat de la mort pel poder del Pare, així també vosaltres comenceu una vida nova». Canvieu les alegries i consols humans pel que Déu vol, per gaudir de la devoció santa i espiritual.
La resurrecció de Jesús és l'últim capítol d'una fase de la seva existència humana en aquest món, i el primer capítol d'una altra existència més enllà de la mort física. La resurrecció no és un fet com els d'aquest món sinó la perforació de la realitat que ens envolta mitjançant la força d'una vida nova que engoleix la mort. Per això no podem parlar d'ella com hem parlat de la vida i mort anteriors; per conèixer Jesús ressuscitat serà necessària també una transformació dels testimonis. Déu ressuscita Jesús convertint-lo en cap d'una nova humanitat, la qual viurà de la veritat proposada per Jesús, es conformarà al seu projecte de vida i intentarà portar-lo a terme. La resurrecció atorga un valor absolut a la seva forma de vida i a la seva doctrina; anticipant el final de la història revela el seu contingut definitiu i amb això fa la revelació última. L'home és l'ésser destinat per Déu a la vida. La mort de Jesús és la consumació de l'encarnació de Déu, el qual d'aquesta forma sap per si mateix el que és ser mortal i un mortal destinat a morir. La resurrecció de Jesús és la consumació de la redempció i la glorificació de l'home, ja que en Jesús som introduïts en Déu.
La resurrecció sempre ens remet d'una banda a la creu com a expressió de l'amor suprem que es lliura, i d'altra banda ens convida a mirar el futur d'una vida nova i treballar amb l'esperit de Jesús per fer-lo realitat.
És eficaç en la nostra vida «la humilitat d'aquell que malgrat la seva condició divina, no es va aferrar a la seva categoria de Déu, es va despullar del seu rang i va prendre la condició d'esclau. Crist no ha nascut per als que defugen el treball i temen la mort, ja que no accepten que la seva victòria va consistir en suportar el dolor i passar per la mort. Crist no ha ressuscitat en aquells que senten angoixes mortals enfront del pes de la vida i el rigor de la penitència i desconeixen els goigs de l'esperit» (cf. Sant Bernat, sermó 4).
Crist ressuscita en aquells que, a cada nova albada, caminen cap al sepulcre i el troben buit, i plens d'un goig interior inexplicable se'n van corrents a dir-ho, a comunicar-ho amb el cant d'una vida nova.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«El mataren penjant-lo en un patíbul, però Déu el va ressuscitar». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem, dies després de la seva mort. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l'acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d'arrel el seu projecte d'un món més just.
Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i sofriments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els que pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos... seguir els passos de Jesús no és una cosa absurda. És caminar cap al misteri d'un Déu que ressuscitarà per sempre les nostres vides, per donar-nos una vida nova. Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscs. A poc a poc hem d'anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha en el món i en l'Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús tot dient: «Ningú no em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement»?
Seguir el crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i potser la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues.
Però això ens demana estar en el camí de la saviesa que predica sant Pau als cristians de Colosses: «ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra, perquè així com Crist va ser ressuscitat de la mort pel poder del Pare, així també vosaltres comenceu una vida nova». Canvieu les alegries i consols humans pel que Déu vol, per gaudir de la devoció santa i espiritual.
La resurrecció de Jesús és l'últim capítol d'una fase de la seva existència humana en aquest món, i el primer capítol d'una altra existència més enllà de la mort física. La resurrecció no és un fet com els d'aquest món sinó la perforació de la realitat que ens envolta mitjançant la força d'una vida nova que engoleix la mort. Per això no podem parlar d'ella com hem parlat de la vida i mort anteriors; per conèixer Jesús ressuscitat serà necessària també una transformació dels testimonis. Déu ressuscita Jesús convertint-lo en cap d'una nova humanitat, la qual viurà de la veritat proposada per Jesús, es conformarà al seu projecte de vida i intentarà portar-lo a terme. La resurrecció atorga un valor absolut a la seva forma de vida i a la seva doctrina; anticipant el final de la història revela el seu contingut definitiu i amb això fa la revelació última. L'home és l'ésser destinat per Déu a la vida. La mort de Jesús és la consumació de l'encarnació de Déu, el qual d'aquesta forma sap per si mateix el que és ser mortal i un mortal destinat a morir. La resurrecció de Jesús és la consumació de la redempció i la glorificació de l'home, ja que en Jesús som introduïts en Déu.
La resurrecció sempre ens remet d'una banda a la creu com a expressió de l'amor suprem que es lliura, i d'altra banda ens convida a mirar el futur d'una vida nova i treballar amb l'esperit de Jesús per fer-lo realitat.
És eficaç en la nostra vida «la humilitat d'aquell que malgrat la seva condició divina, no es va aferrar a la seva categoria de Déu, es va despullar del seu rang i va prendre la condició d'esclau. Crist no ha nascut per als que defugen el treball i temen la mort, ja que no accepten que la seva victòria va consistir en suportar el dolor i passar per la mort. Crist no ha ressuscitat en aquells que senten angoixes mortals enfront del pes de la vida i el rigor de la penitència i desconeixen els goigs de l'esperit» (cf. Sant Bernat, sermó 4).
Crist ressuscita en aquells que, a cada nova albada, caminen cap al sepulcre i el troben buit, i plens d'un goig interior inexplicable se'n van corrents a dir-ho, a comunicar-ho amb el cant d'una vida nova.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
