Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 3,1-4; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R.: 2b); Jo 20,1-2.11-18
A la riba occidental del Mar de Galilea, entre Cafarnaüm i Tiberíades, hi ha la petita ciutat de Magdala o Migdal, avui Khirbet Majdal. D’aquesta ciutat, segons els evangelis, provenia Maria Magdalena, una dona alliberada de set dimonis per Jesús i que el va acompanyar com a deixebla fidel fins a Jerusalem, als peus de la creu i a la vora del sepulcre, testimoni acreditada de la mort i de la resurrecció del seu Mestre.
És molt significatiu que la perícope de Lluc 8,1-3, on l’evangelista esmenta Maria de Magdala en companyia dels Dotze amb altres dones benestants —Joana, Susanna— que assistien Jesús amb els seus béns, no fos mai llegida en la litúrgia de l’Església fins a la reforma del leccionari després del Vaticà II. I és que Maria Magdalena, amb tantes altres dones que trobem pels camins de l’Evangeli, ens mostra el rostre femení de l’Església, i ens ofereix una clau femenina de seguiment del Mestre i de comprensió del seu missatge.
La litúrgia d’avui ens presenta Maria com l’esposa del Càntic que cerca, plena d’amor, el seu Estimat, pels carrers de la ciutat, amb les primeres clarors de l’alba. L’autor de l’evangeli que hem proclamat va voler rellegir i dramatitzar aquesta bella pàgina del Càntic, posant en escena Maria Magdalena, que cerca, sense trobar-lo, l’Estimat de la seva ànima, Jesús, el seu Mestre. Així el misteri de la Resurrecció del Senyor se’ns presenta com un itinerari que l’amor va clarificant, tot passant des de la imprecisió d’una absència —el sepulcre buit— a la concreció d’una presència i d’un trobament: el Mestre i Maria, que es retroben i inicien un diàleg d’amor. Un diàleg inacabat: «Corre, deixa’m, que encara no he pujat al Pare!» (Jo 20,17). Un diàleg inacabat que ara som cridats a reprendre, cada vegada que prenem l’Escriptura i en desglossem les paraules i deixem que, en llavis de Jesús, elles diguin el nostre nom.
És el diàleg de la vida, que floreix en un jardí, i que ens empeny a ser hortolans de l’Evangeli per fer de tants deserts, de tants llocs de mort, de tants sepulcres, buits o plens, conreus de fruit abundós, jardins de flors perfumades. Fem-ho, germans, cavem amb l’aixada que ens dóna Jesús cada matí de Pasqua, i, com Maria, anem a dir que l’hem vist i proclamem que sí, «que el seu amor val més que la vida» (Sl 62,4), per tal que «el bon anunci de la vida nova arribi als extrems de la terra» (prefaci de Santa Maria Magdalena).
22 de juliol del 2017
11 de juliol del 2017
EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Ef 4,1-6; Mt 5,1-12a
«Benet, desitjós de plaure solament Déu, buscà l’hàbit d’una vida santa. Habitava tot sol amb ell mateix, sota els ulls d’aquell que ens mira amorosament» (Diàlegs II,3). Un mestre preclar en l’escola del servei diví, el camí del qual, que fou forçosament estret al començament, el portà a comprendre que Déu és absolut i que havia de viure dins l’absolut animat per una vida de pregària i de treball alimentada per la Paraula de Déu. El missatge de Sant Benet és una invitació a la interioritat, a entrar, abans que res, en nosaltres mateixos, a conèixer-nos profundament, a descobrir dins nostre l’alè, la imatge de Déu, les petjades de l’Absolut. Sant Benet fou un baró de vida venerable, beneït per la gràcia, que lliurà el seu cor al delit per Déu, que el guardava com un tresor, sempre amatent a escoltar, a entendre, a cercar Déu com si cerqués la plata, com per un tresor amagat. El Senyor el mirà amorosament i li donà la saviesa, el coneixement i la intel·ligència. Com que era un home recte amb una vida honrada i un home just, rebé el seu ajut, el Senyor vetllà pel seu camí i a la fi entengué la bondat i la justícia.
Visqué com li demanava la seva vocació, amb humilitat, mansuetud, paciència, suportant les seves flaqueses i les dels altres, tan físiques com morals, no escatimant cap esforç, amb un sol cos i un sol esperit i una sola esperança nascuda de la vocació que rebé del Senyor; la de servir Déu cercant-lo. La seva pobresa d’esperit, la seva humilitat, la seva fam de Déu, la seva netedat de cor, li feu vèncer tota mena de calumnies, de persecucions, de dols i d’ofenses. A la fi la seva recompensa fou gran en el cel. Ha esdevingut així model i guia dels monjos, dels qui maldestrament cerquem Déu com ell ho va fer, intentant d’assolir en el nostre servei els dons de la unitat i de la pau. Benet fou un home zelós, que no cercava el seu propi bé ans el dels altres; un home temorós de Déu que cercava la pau. Ens deixà un exemple de la pràctica del zel, del temor del Senyor i de la pau. Un exemple davant les circumstàncies i les dificultats que el camí de recerca de Déu ens presenta quan el zel amarg ens envolta i tantes vegades ens envaeix fins enfonsar-nos en el fangar del nostre egoisme. Sant Benet, com nosaltres, no nasqué monjo, ho va esdevenir recorrent el camí estret de la vocació i de la conversió; no nasqué cristià, ho va esdevenir per la gràcia i lliurement, pas a pas, dia a dia.
L’anomenem mestre perquè va tenir alguna cosa a dir a l’home del seu temps i perquè ho va saber dir; perquè va ser escoltat i segueix sent escoltat. Des de la seva adolescència la Sagrada Escriptura va ser l’aliment de la seva ànima i del seu cor. De la paraula de Déu va aprendre l’art de viure en Crist. Va assimilar-la per viure els valors de l’Evangeli a fons, fins a les seves últimes conseqüències. En les benaurances que hem escoltat es resumeix el camí traçat per Crist i que sant Benet seguí. Qui així lluita i viu, no solament reflecteix els ensenyaments de Jesús en el seu comportament sinó que arriba assemblar-se més i més al Fill de Déu. Seguir sant Benet, seguir la seva Regla, és seguir Crist.
La seva norma rectíssima per a la vida humana fou la Paraula de Déu, corrent per les bones obres. Seguint el guiatge de l’Evangeli, rebutjà de cor el maligne quan li suggeria alguna cosa i sense envanir-se mai de la seva bona observança glorificà el Senyor que actuava en ell. L’Evangeli fou per sant Benet una crida, per ell visqué la joiosa notícia del Regne que ha de venir, el missatge de Jesucrist perquè no es pot arribar a Déu sense passar per Crist, cap recerca de Déu no pot trobar-lo sense cercar d’antuvi Crist a qui sant Benet mai no anteposà res. Tingué un amor intens pels seus germans, practicà l’hospitalitat, es posà al servei dels altres, amb els dons que havia rebut, com a bon administrador de la múltiple i variada gràcia de Déu. Parlà en la Regla per transmetre paraules de Déu; prestant un servei, amb les forces que Déu li concedí i glorificant en tot Jesucrist.
Com sant Benet, el monjo conscient i amant de la vida a la qual s’ha compromès voluntàriament, seguint la crida del Senyor, ha de veure amb claredat que de Crist ve tot, per Ell passa tot i a Ell s’encamina tot. Ell és l’únic salvador del món a qui arribem per la força de l’Esperit Sant sota el guiatge de l’Evangeli que inspira la Regla, perquè tenint l’Evangeli tenim Crist. Ell és la Paraula feta carn, que està amb nosaltres i en nosaltres per vèncer tots els obstacles que ens impedeixen acostar-nos a Déu. Tant de bo avui sentíssim la seva veu i no endurim els nostres cors.
Pr 2,1-9; Ef 4,1-6; Mt 5,1-12a
«Benet, desitjós de plaure solament Déu, buscà l’hàbit d’una vida santa. Habitava tot sol amb ell mateix, sota els ulls d’aquell que ens mira amorosament» (Diàlegs II,3). Un mestre preclar en l’escola del servei diví, el camí del qual, que fou forçosament estret al començament, el portà a comprendre que Déu és absolut i que havia de viure dins l’absolut animat per una vida de pregària i de treball alimentada per la Paraula de Déu. El missatge de Sant Benet és una invitació a la interioritat, a entrar, abans que res, en nosaltres mateixos, a conèixer-nos profundament, a descobrir dins nostre l’alè, la imatge de Déu, les petjades de l’Absolut. Sant Benet fou un baró de vida venerable, beneït per la gràcia, que lliurà el seu cor al delit per Déu, que el guardava com un tresor, sempre amatent a escoltar, a entendre, a cercar Déu com si cerqués la plata, com per un tresor amagat. El Senyor el mirà amorosament i li donà la saviesa, el coneixement i la intel·ligència. Com que era un home recte amb una vida honrada i un home just, rebé el seu ajut, el Senyor vetllà pel seu camí i a la fi entengué la bondat i la justícia.
Visqué com li demanava la seva vocació, amb humilitat, mansuetud, paciència, suportant les seves flaqueses i les dels altres, tan físiques com morals, no escatimant cap esforç, amb un sol cos i un sol esperit i una sola esperança nascuda de la vocació que rebé del Senyor; la de servir Déu cercant-lo. La seva pobresa d’esperit, la seva humilitat, la seva fam de Déu, la seva netedat de cor, li feu vèncer tota mena de calumnies, de persecucions, de dols i d’ofenses. A la fi la seva recompensa fou gran en el cel. Ha esdevingut així model i guia dels monjos, dels qui maldestrament cerquem Déu com ell ho va fer, intentant d’assolir en el nostre servei els dons de la unitat i de la pau. Benet fou un home zelós, que no cercava el seu propi bé ans el dels altres; un home temorós de Déu que cercava la pau. Ens deixà un exemple de la pràctica del zel, del temor del Senyor i de la pau. Un exemple davant les circumstàncies i les dificultats que el camí de recerca de Déu ens presenta quan el zel amarg ens envolta i tantes vegades ens envaeix fins enfonsar-nos en el fangar del nostre egoisme. Sant Benet, com nosaltres, no nasqué monjo, ho va esdevenir recorrent el camí estret de la vocació i de la conversió; no nasqué cristià, ho va esdevenir per la gràcia i lliurement, pas a pas, dia a dia.
L’anomenem mestre perquè va tenir alguna cosa a dir a l’home del seu temps i perquè ho va saber dir; perquè va ser escoltat i segueix sent escoltat. Des de la seva adolescència la Sagrada Escriptura va ser l’aliment de la seva ànima i del seu cor. De la paraula de Déu va aprendre l’art de viure en Crist. Va assimilar-la per viure els valors de l’Evangeli a fons, fins a les seves últimes conseqüències. En les benaurances que hem escoltat es resumeix el camí traçat per Crist i que sant Benet seguí. Qui així lluita i viu, no solament reflecteix els ensenyaments de Jesús en el seu comportament sinó que arriba assemblar-se més i més al Fill de Déu. Seguir sant Benet, seguir la seva Regla, és seguir Crist.
La seva norma rectíssima per a la vida humana fou la Paraula de Déu, corrent per les bones obres. Seguint el guiatge de l’Evangeli, rebutjà de cor el maligne quan li suggeria alguna cosa i sense envanir-se mai de la seva bona observança glorificà el Senyor que actuava en ell. L’Evangeli fou per sant Benet una crida, per ell visqué la joiosa notícia del Regne que ha de venir, el missatge de Jesucrist perquè no es pot arribar a Déu sense passar per Crist, cap recerca de Déu no pot trobar-lo sense cercar d’antuvi Crist a qui sant Benet mai no anteposà res. Tingué un amor intens pels seus germans, practicà l’hospitalitat, es posà al servei dels altres, amb els dons que havia rebut, com a bon administrador de la múltiple i variada gràcia de Déu. Parlà en la Regla per transmetre paraules de Déu; prestant un servei, amb les forces que Déu li concedí i glorificant en tot Jesucrist.
Com sant Benet, el monjo conscient i amant de la vida a la qual s’ha compromès voluntàriament, seguint la crida del Senyor, ha de veure amb claredat que de Crist ve tot, per Ell passa tot i a Ell s’encamina tot. Ell és l’únic salvador del món a qui arribem per la força de l’Esperit Sant sota el guiatge de l’Evangeli que inspira la Regla, perquè tenint l’Evangeli tenim Crist. Ell és la Paraula feta carn, que està amb nosaltres i en nosaltres per vèncer tots els obstacles que ens impedeixen acostar-nos a Déu. Tant de bo avui sentíssim la seva veu i no endurim els nostres cors.
4 de juliol del 2017
DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Zaqueu, era cobrador d’impostos, ric i petit d’estatura. També nosaltres som pecadors i petits davant l’alçada de Jesús. Per això, tenim l’arbre de la pregària, per enfilar-nos cap amunt per veure Jesús.
Jesús alça els ulls i li demana de quedar-se a casa seva. Jesús contínuament està alçant els ulls per mirar-nos i demanar-nos reposar a casa nostra. I, això, no sols espiritualment, sinó realment en aquells hostes i passants que vénen a casa nostra.
Perquè la vida espiritual, la relació afectiva amb Déu sempre s’ha de desenvolupar en una posada en pràctica efectiva.
No oblidem que com Zaqueu som pecadors i la presència de Jesús en la nostra vida ens és salvadora.
La nostra casa interior, la nostra comunitat, la nostra arxidiòcesi, amb tots els seus habitants, només es pot salvar si vivim a la presència de Jesús i ens donem als altres per l’amor que Déu ens ha manifestat en la nostra existència. Obrim el cor a la misericòrdia de Déu.
Zaqueu, era cobrador d’impostos, ric i petit d’estatura. També nosaltres som pecadors i petits davant l’alçada de Jesús. Per això, tenim l’arbre de la pregària, per enfilar-nos cap amunt per veure Jesús.
Jesús alça els ulls i li demana de quedar-se a casa seva. Jesús contínuament està alçant els ulls per mirar-nos i demanar-nos reposar a casa nostra. I, això, no sols espiritualment, sinó realment en aquells hostes i passants que vénen a casa nostra.
Perquè la vida espiritual, la relació afectiva amb Déu sempre s’ha de desenvolupar en una posada en pràctica efectiva.
No oblidem que com Zaqueu som pecadors i la presència de Jesús en la nostra vida ens és salvadora.
La nostra casa interior, la nostra comunitat, la nostra arxidiòcesi, amb tots els seus habitants, només es pot salvar si vivim a la presència de Jesús i ens donem als altres per l’amor que Déu ens ha manifestat en la nostra existència. Obrim el cor a la misericòrdia de Déu.
3 de juliol del 2017
SANT TOMÀS, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Senyor meu i Déu meu», Jesús ha estat reconegut com a Déu per l’incrèdul Tomàs. Nosaltres com a comunitat cristiana som feliços si creiem. No podrem posar la mà ni el dit en el cos de Jesús, però podrem fer experiència de la seva resurrecció, de la pau que ens ha donat, de la família de Déu que formem.
La nostra comunitat està construïda sobre el fonament dels apòstols que té Jesucrist per pedra angular. No hi pot haver comunitat si no hi ha Crist al centre. D’aquest centre existencial podrem teixir la fe, l’esperança i la caritat que ens manca per albirar el Misteri de Crist en la nostra vida i en la nostra experiència cristiana.
Com a poble sant reposem sobre Jesucrist, que amb la lectura de la seva paraula, amb la meditació i amb la seva contemplació, ens atansa a viure a la presència de l’Esperit Sant que ens guia en el nostre quefer diari. Així, anunciem amb el nostre testimoni de vida l’evangeli per tot el món.
«Senyor meu i Déu meu», Jesús ha estat reconegut com a Déu per l’incrèdul Tomàs. Nosaltres com a comunitat cristiana som feliços si creiem. No podrem posar la mà ni el dit en el cos de Jesús, però podrem fer experiència de la seva resurrecció, de la pau que ens ha donat, de la família de Déu que formem.
La nostra comunitat està construïda sobre el fonament dels apòstols que té Jesucrist per pedra angular. No hi pot haver comunitat si no hi ha Crist al centre. D’aquest centre existencial podrem teixir la fe, l’esperança i la caritat que ens manca per albirar el Misteri de Crist en la nostra vida i en la nostra experiència cristiana.
Com a poble sant reposem sobre Jesucrist, que amb la lectura de la seva paraula, amb la meditació i amb la seva contemplació, ens atansa a viure a la presència de l’Esperit Sant que ens guia en el nostre quefer diari. Així, anunciem amb el nostre testimoni de vida l’evangeli per tot el món.
2 de juliol del 2017
DIUMENGE XIII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Deixeu-me pintar el text que Jesús ens ha donat per escoltar i meditar. Al centre d’aquest retaule tenim la vida. La nostra vida se’ns presenta al davant i podem donar-li un color viu, o bé un color de mort. Quan ens apropiem de la nostra vida acabem perdent-la. Quan la deixem al servei de Déu i la perdem per causa d’Ell, la retrobem per sempre, en la vida eterna. La vida és al centre, no pot estar situada en cap altre lloc, nosaltres hi podem afegir els colors que vol la nostra llibertat de fills de Déu.
Si al mig del retaule hi ha la nostra vida, a un costat del retaule ens trobem Jesús com absolut de la nostra estimació. Podem estimar-lo, o bé podem posar molts amors que no són Jesús precisament. Al costat tenim la creu, la nostra, que hem de prendre si volem seguir Jesús. Sempre hem de decidir acompanyar-lo o no.
A l’altre costat del retaule ens trobem la relació amb els altres. Primer l’acolliment, acollir l’altre com el Crist mateix. I més al costat encara ens trobem l’acció de servei als altres. Cal donar un vas d’aigua fresca a l’altre necessitat, ja que ens ha estat enviat per Jesús, perquè reaccionem.
El retaule porta per títol el seguiment de Jesús. I les escenes ens interpel·len en les nostres actituds i relacions, què és bo o què no és bo per seguir Jesús. Cal discernir la vida que portem, per veure què és bo i què no és bo en la nostra vocació de cristians.
El seguiment de Jesús pot ser fàcil o difícil. Complicat pels peròs, contrarietats, indecisions, dubtes i supersticions. Però fàcil per qui és deixa portar per l’Esperit Sant que et porta per on vol si no li poses cap impediment.
Mira el retaule de la teva vida, pensa qui estimes com a absolut, quina creu portes i quin servei dones. Jesús ha vingut perquè visquis ara i en el seu Regne del cel. Deixa’t portar pel seu Esperit. Estima’l, segueix-lo, acull i dona’t i assoliràs la vida per sempre.
Deixeu-me pintar el text que Jesús ens ha donat per escoltar i meditar. Al centre d’aquest retaule tenim la vida. La nostra vida se’ns presenta al davant i podem donar-li un color viu, o bé un color de mort. Quan ens apropiem de la nostra vida acabem perdent-la. Quan la deixem al servei de Déu i la perdem per causa d’Ell, la retrobem per sempre, en la vida eterna. La vida és al centre, no pot estar situada en cap altre lloc, nosaltres hi podem afegir els colors que vol la nostra llibertat de fills de Déu.
Si al mig del retaule hi ha la nostra vida, a un costat del retaule ens trobem Jesús com absolut de la nostra estimació. Podem estimar-lo, o bé podem posar molts amors que no són Jesús precisament. Al costat tenim la creu, la nostra, que hem de prendre si volem seguir Jesús. Sempre hem de decidir acompanyar-lo o no.
A l’altre costat del retaule ens trobem la relació amb els altres. Primer l’acolliment, acollir l’altre com el Crist mateix. I més al costat encara ens trobem l’acció de servei als altres. Cal donar un vas d’aigua fresca a l’altre necessitat, ja que ens ha estat enviat per Jesús, perquè reaccionem.
El retaule porta per títol el seguiment de Jesús. I les escenes ens interpel·len en les nostres actituds i relacions, què és bo o què no és bo per seguir Jesús. Cal discernir la vida que portem, per veure què és bo i què no és bo en la nostra vocació de cristians.
El seguiment de Jesús pot ser fàcil o difícil. Complicat pels peròs, contrarietats, indecisions, dubtes i supersticions. Però fàcil per qui és deixa portar per l’Esperit Sant que et porta per on vol si no li poses cap impediment.
Mira el retaule de la teva vida, pensa qui estimes com a absolut, quina creu portes i quin servei dones. Jesús ha vingut perquè visquis ara i en el seu Regne del cel. Deixa’t portar pel seu Esperit. Estima’l, segueix-lo, acull i dona’t i assoliràs la vida per sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
