MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lm 3,17-26; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Rm 8,14-23;  Jn 14,1-6

Al llarg de la nostra vida hi ha moments per a tot; moments per a la joia i moments per al desencís, moments per a l’optimisme i moments per a la desesperança. Per la fe i amb la força de la gràcia vivim la nostra vida com un peregrinar, un avançar constant i indefallent cap una realitat molt més gran que nosaltres; però aquest camí no està exempt de situacions de flaquesa, de dubte i aquests també poden sorgir quan les forces decauen i a la vellesa quan, com deia Crist a Pere, ja no ens cenyim a nosaltres mateixos; ja no anem on volem sinó que hem d’obrir  els braços i un altre ens cenyies per portar-nos allà on potser no volem anar. Aquesta limitació, que podem viure a causa de la vellesa, de la malaltia o de qualsevol altra circumstància ens pot fer dir com escriu Jeremies «he perdut tota l’esperança, no puc confiar en el Senyor»; és quan el record de les nostres penes ens amarga i enverina. Però en la vellesa, en la malaltia i en tantes altres circumstancies, el Senyor és sempre al nostre costat, ni en moments d’adversitat no s’han extingit els seus favors, la seva pietat es segueix renovant cada matí i la seva fidelitat continua essent immensa. Per mantenir ferma la confiança ens cal haver rebut aquell esperit del que ens parla l’Apòstol, l’esperit que ens fa viure una i altra vegada en la confiança esperançada dels qui som fills de Déu i podem dir a Déu Pare. Sols així els sofriments del món present, les flaqueses, les fragilitats, les febleses, les penes es poden viure en l’esperança de que un dia serem alliberats de l’esclavatge de qualsevol situació que puguem viure com a desgraciada.

Aquesta és la fortalesa del creient, aquesta és la força que ens dona la fe i que no ens ve pas per cap mèrit nostre, sinó per pura gràcia de Déu. La gràcia és un pur do, un regal que val més que qualsevol altra tresor que puguem tenir o desitjar. El creient ha obtingut pel baptisme aquesta gràcia però l’ha de cuidar, l’ha de mantenir, ha de lluitar per viure-la sempre amb esperança. I si pel baptisme ja rebem aquesta gràcia quan més l’hem de viure agraïts aquells qui ens hem sentit cridats a seguir al Crist de manera més radical, certament no pas més perfecte perquè sols Déu és perfecte i nosaltres sempre i en tot lloc i moment som perfectibles, però sí amb la ferma voluntat de caminar cada dia un pas endavant cap a la vida eterna, sense por als retrocessos, que sempre n’hi haurà, sinó sempre confiats en aquell qui ens acompanya i espera al final del camí. Perquè Ell és el camí, la veritat i la vida i ningú no arriba al Pare sinó hi va per Ell. La vida del monjo és doncs una vida de recerca no tant sols de Déu, que és a qui venim a cercar al monestir, sinó també del camí que hi porta, de a quin camí ens sentim cridats, una cerca que pot tenir respostes diverses al llarg de la nostra vida. Si aconseguim interpretar la voluntat de Déu no és que per això sols el recorregut se’ns faci planer i desapareguin les pedres d’ensopec, sinó que tenint el rumb clar i la ruta fixada se’ns farà més fàcil vèncer les dificultats del trajecte.

La nostra vida de creients ve marcada per tres naixements. Naixem a la vida per un acte d’amor i aquest naixement és sempre com un miracle que sols podem entendre com un primer do de Déu. Pel baptisme naixem de nou, ara a una vida de fe, més plena i amb un objectiu més clar al que ens hi anem apropant dia a dia aprofundint en el coneixement del Crist. El tercer naixement és el definitiu, el que per la fe sabem que Déu ens ofereix al final del camí si ens hem sabut mantenir fidels. El nostre germà Francesc, el P. Paco, ha viscut els dos primers naixements, primer per l’amor dels seus pares fou portat al món i també per amor, aquests volgueren batejar-lo, introduir-lo en la fe, certs de que era el millor que li podien oferir. Anys a venir ell mateix decidiria comprometre’s de manera més clara primer com a escolapi, dedicant-se a l’educació dels joves, i després, com si d’una progressió en el seu camí es tractés, volgué viure com a cistercenc dedicat més intensament a la pregària i al contacte amb la Paraula de Déu. En cap de les dues vocacions li mancà disponibilitat a la voluntat de Déu i al servei dels altres, perquè fou sempre algú obert a escoltar i a parlar amb Déu i a tractar de Déu amb qui se li apropés. Descobrí així al cap i a la fi on hem d’anar i quin camí pot portar-nos-hi. El nostre germà ha gemegat, com diria l’Apòstol, dins seu esperant l’hora de ser plenament fill, quan el seu cos serà redimit i ara aquesta hora tal volta li ha arribat.

Nosaltres ens reunim avui ara i aquí no tant sols per acomiadar-nos d’ell, per recordar amb nostàlgia mil i una anècdotes de la seva llarga i intensa vida, sinó que estem reunits essencialment i fonamentalment per demanar-li al Senyor que el nostre germà Francesc sigui ja plenament fill, que el seu cos hagi estat redimit i que hagi nascut a aquesta vida eterna i definitiva de la que Crist ens obrí les portes per la seva mort i la seva resurrecció.

Morint el nostre germà en la festa del baptisme del Senyor, aquesta realitat se’ns fa més evident encara, ha mort a la vida que a voltes vivim o creiem viure lluny del benestar i de la felicitat; per a néixer a la vida promesa a tots aquells que cerquen al Senyor i són incorporats a l’Església pel baptisme. Ara i aquí li demanem al Senyor que li perdoni les seves faltes, que com tot home ha comés voluntàriament o involuntàriament, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió; i que valori la seva vida dedicada a cercar-lo, a cercar a aquell qui ens ha preparat estances suficients per a acollir-nos a tots els qui ha cridat. Tant sols confiats en el Senyor els nostres cors trobaran la serenor, aquí una serenor que no aconseguirà apartar del tot penes, amargors i sensacions d’abandó; quan arribem a aquella salvació que silenciosament esperem, serà ja una serenor plena. Això és el que demanem pel nostre germà Francesc, pel P. Paco. Per ell que va saber portà una paraula de consol en els moments de dolor dels altres, ara demanem que pugui ocupar una de les estances que Crist, el Fill de Déu fet home, ens ha anat a preparar a la casa del seu Pare, que és també per obra i gràcia seva, el nostre Pare. Deia el Papa Francesc en les exèquies del Papa Benet XVI: «nosaltres, aferrats a les últimes paraules del Senyor: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46), i al testimoniatge que va marcar la seva vida, volem, com a comunitat eclesial, seguir les seves petjades i confiar al nostre germà a les mans del Pare: que aquestes mans de misericòrdia trobin el seu llum encès amb l'oli de l'Evangeli, que ell va escampar i va testimoniar durant la seva vida (cf. Mt 25,6-7).» (5 de gener de 2023).

Podem fer nostres avui tots nosaltres aquestes paraules per encomanar al Senyor al nostre germà Francesc a la misericòrdia del Pare.

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 42,1-4.6-7; Sl 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10; Fets 10,34-38; Mt 3,13-17

«Com és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seva mare Elisabeth en sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seva creatura des de la seva concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.

Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Ell tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seva totalitat en la redempció, si responem afirmativament a la seva crida. Des dels inicis del cristianisme el baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu mateix ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats que ens fan caure en el pecat.

Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull tothom qui creu en Ell, som nosaltres qui rebutgem a alguns o a molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que s’esberla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós a prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres passions; a treure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavatge del pecat.

La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens digués “ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la recordem cada any de manera molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.

Aquest any el Senyor ens ha fet el regal de que un dels nostres germans, el Pare Francesc, hagi estat cridat a la casa del Pare tot just encetada la festa del baptisme del Senyor, tot just haver escoltat les primeres Vespres d’aquesta festa; en certa manera ha estat cridat així a l’acompliment d’allò que pel baptisme va ser convidat a compartir; amb el baptisme iniciem el camí a la fe i en ser cridats davant del Pare completem el trajecte més penós i iniciem el més planer, si és que en som trobats realment dignes.

En paraules del Papa Benet: «Tot el que comença a la terra, abans o després acaba, com l’herba del camp, que brolla al matí i es marceix al capvespre. Però en el baptisme el petit ésser humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que el capacitat per a entrar en relació personal amb el Creador, i això és per sempre, per a tota l’eternitat.» (13 gener de 2008).

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Els pobles s’acosten a la llum de Déu, els reis busquen la claror de la seva albada i sobre el poble clareja la llum de la glòria del Senyor. La universalització de la salvació parteix del triple caràcter d’aquest infant que rep or com a rei, encens com a Déu i mirra com a home. És veritablement el Fill unigènit de Déu, és realment el fill de Maria i és assumint ambdues naturaleses el rei que havia de venir i que ha de tornar en gloria i majestat al darrer dia, quan el temps arribi a la seva plenitud. En paraules de sant Pere Crisòleg, els mags oferint-li l’encens professen la seva divinitat; amb l’or expressen la fe en la seva reialesa i amb la mirra mostren la seva condició mortal. (Cf. Sermó 160).

No ens podem aturar tant sols en la tendre imatge de tres savis, d’uns mags als qui la tradició ha fet reis; en aquesta manifestació trasllueix tota la grandesa del misteri de la redempció, sense deixar de banda tampoc tota la iniquitat humana que perseguirà al Messies des del bressol fins a la creu; avui és Herodes, demà seran els grans sacerdots, els escribes i els fariseus i a la fi serà tota una multitud que clamarà i aconseguirà la mort de l’innocent.

Aquest infant és rei, per això tot i la seva fragilitat uns poderosos venen de lluny per postrar-se als seus peus, adorar-lo i fer-li presents; però al cap i a la fi la seva corona no serà d’or, perquè Ell no és un rei com els altres, el seu Regne no és d’aquest món ni segueix els models dels reialmes humans, sempre caducs, sempre corruptes, sempre cobdiciosos.

La seva humanitat ha estat assumida en bé nostre, ara fràgil enfaixat amb bolquers, quan arribi la seva hora fort per carregar sobre les seves fràgils espatlles la redempció del món; la mirra anuncia la seva mortalitat ben humana i ben real, però no és un home qualsevol, ben aviat en unes noces la seva mare descobrirà als qui l’escolten que hem de confiar-nos a la seva paraula, que hem de mirar de fer el que Ell ens digui per poder compartir a la fi del camí el seu regne.

Aquest infant rep encens com a Déu i ben aviat acostant-se com a home al Baptista per rebre un bateig d’aigua el cel s’obrirà i mentre el Pare el reconeixerà com a Fill seu, l’Esperit davallarà sobre aquell que fou concebut en el ventre virginal de Maria com a vertader home, sense deixar de ser Déu.

En la història de la salvació tot quadra, no hi ha lloc per a la improvisació malgrat que a nosaltres se’ns escapin molts matisos i no sapiguem reconèixer els signes que Déu fa a l’home, cal cercar-los, obrir-se al misteri de Déu.

El desig de cercar, de saber més de Déu és representat per aquets mags vinguts d’orient que va partir cap al desconegut, homes de cor inquiet i moguts per la recerca de Déu i de la salvació. Uns homes que esperaven sobre tota desesperança, que no es conformaven amb la seva vida possiblement còmoda i inquietament cercaven una realitat més gran. No sols volien saber moltes coses, que ja les sabien, sinó sobretot arribar a saber allò que és essencial i no volien tant sols adquirir saber humà; sinó arribar a conèixer la veritat a aquell qui és la Veritat. No dubtaren en emprendre un llarg i incert viatge, sinó que també estaven interiorment en camí, en camí cap a Déu com a veritables cercadors de Déu. Com ens ha dit l’Apòstol aquests homes per una revelació han conegut el misteri secret velat a tantes generacions cegues als signes de Déu.

En paraules del Papa Benet: «L’Església anomena a aquesta festa “Epifania”, és a dir l’aparició del Diví. Si ens fitxem en el fet que, des d’aquell començament, homes de tota provinença, de tots els continents, de totes les cultures i maneres de pensar i de viure, s’han posat i es posen en camí cap a Crist, podem dir veritablement que aquesta peregrinació i aquesta trobada amb Déu en la figura del Nen és una Epifania de la bondat de Déu i del seu amor pels homes.» (Homilia 6 de gener de 2013).

Després d’uns humils pastors, després d’uns mags vinguts de llunyanes terres, el secret s’escamparà a tots els pobles convocats per Crist a tenir part d’una mateixa herència, a formar un mateix cos i a compartir la mateixa promesa. L’Epifania ens convida a sortir a la recerca de Déu, a abandonar una fe a voltes acomodatícia per descobrir a Déu fet home per portar el seu regne a tota la humanitat.

Déu es manifesta davant uns mags vinguts d’Aràbia i de Sabà; Déu es manifesta davant uns convidats a una boda que tasten un bon vi que prefigura aquella copa que es convertirà en la sang de Crist; Déu es manifesta al Jordà convidant-nos a participar del seu baptisme que ja no serà tant sols d’aigua, sinó per l’aigua i per l’Esperit.

Aquest infant que recull or, encens i mirra apunta maneres, ens indica ja el que ha vingut a fer entre els homes, a apiadar-se dels pobres i dels febles, fent-se pobre i feble; a governar amb justícia i a portar aquella pau que l’home és incapaç de procurar-se; ha vingut al cap i a la fi a salvar-nos de la mort.

Oferim-li el nostre homenatge a aquest rei, home i Déu vertader, oferim-li l’or de la nostra obediència, fent el que Ell ens digui, la mirra de la nostra humilitat davant d’aquell qui és el Fill de Déu i l’encens de la conversió dels nostres cors, com Maria, la seva Mare que observava i guardava en el seu cor tot el que veia per meditar-ho. Aquestes són les ofrenes agradables a aquell qui és el nostre Déu, el nostre rei i el nostre germà, per qui hem estat fets fills del Pare.

MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA EMÈRIT BENET XVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5:  Jo 1,43-51

«Qui no estima continua mort» ens ha dit la primera Carta de sant Joan. L’amor és la base de la relació de l’home amb Déu, perquè tant va estimar Déu a l’home que envià al seu Fill per fer-se carn, igual amb tot a nosaltres llevat del pecat; així l’amor de Déu per l’home arriba fins a l’extrem de néixer en una establia i de morir en una creu vexat i abandonat per tal d’assumir d’aquesta cruel manera la nostra mort i poder-la vèncer compartint llur resurrecció amb la seva creatura imperfecta. És a la creu, on pot contemplar-se amb tota la seva magnitud aquesta veritat i a partir de la creu s’ha de definir què és l’amor, sols així el cristià troba l’orientació de la seva vida i de la seva caritat (cf. Deus caritas est, 12).

Déu es feu home perquè l’home pogués esdevenir fill de Déu amb el Fill o com escriu sant Agustí el «Fill únic de Déu, és feu fill de l’home, per convertir en fills de Déu tots els fills de l’home» (sermó 194). Aquesta realitat transforma la vida de l’home, la irrupció de Déu en la humanitat esdevé un punt i a part en la història i és una invitació constant a seguir a Jesús. Amb la mateixa intensitat amb que l’atengueren Pere, Andreu o Felip Crist mateix ens convida ara i aquí a escoltar-lo i a seguir-lo. Però pot sortir res de bo dels nostres cors? Sí, si ens deixem amarar per l’amor d’aquell qui és l’amor. Ell ens ha estimat primer i sempre continua estimant-nos primer; nosaltres tant sols hem de correspondre-li també amb l’amor, tot i que no ho fem pas sempre. Però Déu no ens imposa pas un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos; Ell estimant-nos ens fa veure i experimentar el seu amor, i d’aquesta experiència de Déu ha de néixer també en nosaltres l’amor amb una resposta que es concreta en la fe (Cf. Deus caritas est, 17).

Estimar «consisteix justament en el fet que, en Déu i amb Déu, estimo també a la persona que no m’agrada o a la que ni tan sols conec. Això només pot dur-se a terme a partir de la trobada íntima amb Déu, una trobada que s’ha convertit en comunió de voluntat, arribant a implicar el sentiment. Llavors aprenc a mirar a aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist. El seu amic és el meu amic.» (Deus caritas est, 18).

Un home de vida venerable, que escollí el nom de Benet, feu de la fe, de l’esperança i de la caritat, el centre de la seva vida, la seva no fou per a ell una esperança vana, sabia que al final del camí, havent mantingut la fe, om pot esperar la desitjada abraçada del Pare. El seu no fou un amor només de frases i de paraules, tot i que en pronuncià i n’escrigué moltes al llarg de la seva vida, sinó sobretot una caritat de fets i de recerca esperançada d’aquell qui és la veritat. Tota la vida del Papa Benet ha estat una recerca apassionada del Crist, d’aquell qui l’havia cridat a la fe lúcida viscuda amb intensitat en el si de la seva família, aquell qui l’havia cridat a la vocació sacerdotal, al ministeri com a bisbe, al treball al servei de la fe de l’Església, al ministeri petrí com a bisbe de Roma i a la fi a uns anys de vida de pregària retirada i silenciosa.

L’Evangeli no és tant sols una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida (cf. Spe salvi, 9). Així aquest home de vida venerable, que escollí el nom de Benet escoltà la Paraula del Senyor que li deia «vine i ho veuràs» i hi anà, el seguí allí on el volia en cada moment i seguint-lo veié i cregué en el Fill de Déu, el mateix al qui li demanem ara que li obri les portes del cel on pugui veure coses encara més grans, on pugui veure al qui ell definí com l’amor fet carn; perquè «la intercessió de cap manera és una cosa aliena per a l’altre, una cosa externa, ni tan sols després de la mort.» (Spe salvi, 48). Com tot ésser humà aquest home que escollí per nom el de Benet visqué a vegades el desamor del món, però fou sabedor que per Crist hem passat de la mort a la vida, que qui no estima continua mort, que només la trobada amb Déu permet no veure sempre en el proïsme tant sols a l’altre, sinó que ens permet reconèixer en ell la imatge divina, arribant així a descobrir veritablement a l’altre i a madurar un amor que és ocupar-se i preocupar-se per l’altre (cf. Caritas in veritate, 11). Com el mateix Crist que fou especialment proper als qui sofreixen, i que Ell mateix, el Verb de Déu encarnat, carregà amb els nostres dolors i patí per amor a l’home, donant així sentit a la malaltia i a la mateixa mort. (cf. Verbum Domini, 61)

Fe, esperança i caritat estan unides. La fe és reconèixer que el Senyor és Déu, és creure que «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i que l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos». (Testament). La fe que porta a viure en l’esperança, es viu des de l’amor i així la visqué aquest home de vida venerable, que escollí per nom el de Benet; ell escoltà la veu del Senyor, anà i veié, i llur consciència el mantingué en pau davant de Déu confiat en la gran misericòrdia d’aquell qui ho sap tot, que sap que hi ha al nostre cor i que coneixent les nostres fragilitats ens estima així imperfectes, però cridant-nos sempre a la conversió.

«Sense Déu l’home no sap on anar ni tampoc aconsegueix entendre qui és.» (Caritas in veritate, 78) però amb Déu al costat i mogut per la veritat, l’home tot ho pot. Ara encomanem al nostre germà, el Papa Benet, a la misericòrdia del Senyor, que a ell que en fou un servidor fidel i prudent li concedeixi de compartir la victòria de Crist sobre la mort, aquella que té lloc pel poder creador de la Paraula de Déu; aquella força divina l’única que dona esperança i goig.

Aquest és en definitiva el contingut alliberador de la revelació pasqual, centre del misteri de la salvació. En la Pasqua, Déu es revela a si mateix amb la potència de l’amor trinitari que aniquila les forces destructores del mal i de la mort (cf. Verbum Domini, 13). No ens deixem confondre, mantinguem-nos ferms en la fe, en l’esperança i en la caritat i encomanem al nostre germà, al Papa Benet, a l’amor del Pare, aquell amor en el que ell cregué, confià i predicà.

OCTAVA DE NADAL: SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); He 1,1-2; Lc 2,16-21

Dir, beneir, guardar, fer, veure, mirar, apiadar-se, girar, donar, interposar. Son els verbs que apareixen en la lectura del llibre dels Nombres, que hem escoltat. Avui ens poden ajudar a meditar el Misteri de Déu, el Misteri de Déu fet home.

«Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau».

Deia Benet XVI, en una homilia d’avui fa deu anys: «És significatiu que al començament de cada any Déu projecte sobre nosaltres, el seu poble, la lluminositat del seu sant Nom, el Nom que ve pronunciat tres vegades en la solemne fórmula de la benedicció bíblica. Resulta també molt significatiu que el Verb de Déu, que “es va fer carn i habità entre nosaltres” com la “llum veritable, que il·lumina a tothom” (Jo 1,9.14), se li doni, vuit dies després del seu naixement —com ens narra l’evangeli d’avui— el nom de Jesús (cf. Lc 2,21). (Benet XVI, Homilia en la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, 1 de gener de 2013, Basílica Vaticana).

És el desig de Déu, la seva benedicció, per al poble de l’Aliança, i la benedicció més gran que ens ha fet amb la seva Paraula; és el desig de Déu, per a nosaltres en aquest Cap d’Any: la pau i la benedicció, de part de Déu, amb la seva Paraula feta carn per portar-nos la salvació i la pau, Jesús, el Nom que ha estat imposat ja abans de concebre’l Maria, el Nom del qui salva.

I, si ens arriba aquesta pau i benedicció, nosaltres ens hem de convertir i esdevenir instruments de pau i de benedicció.

Conèixer, alegrar-se, cridar, regir, guiar, lloar, venerar. Aquests verbs del Salm també ens han de servir en motiu de joia en aquest Nadal.

«Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi».

Ja podem començar l’any amb pau amb Déu que tant ens estima fins a donar-nos la seva Paraula per agomboiar-nos cada dia amb pau i felicitat. Serà el viure segons la seva voluntat el que ens durà la pau amb Déu, amb un mateix, amb el proïsme i amb tota la creació (cf. Homilia de Benet XVI).

Arribar, enviar, nàixer, rescatar, viure, obtenir, provar, ser. Aquests verbs de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia ens atansen en la nostra relació amb el Verb encarnat.

«Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills».

És molt fort, ser fill en el Fill, és molt fort que l’Esperit del seu Fill cridi en els nostres cors: «Abbà, Pare!». I encara és més fort que siguem hereus per gràcia de Déu.

Si tot això, ho conservàrem en el nostre cor i ho meditàrem bé. Com, no seríem de diferents? Com, no seríem de benaurats? Com, no seríem de feliços?

Anar, trobar, haver, contar, sentir, meravellar-s’hi, conservar, recordar, meditar, tornar, glorificar, anunciar, circumcidar, posar, indicar, concebre. Son els verbs de l’evangeli, els verbs de donar-nos la Bona Nova que esperem i necessitem aquests dies i aquest any que comencem.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Deia Benet XVI: «Sant Lluc, ens proposa contemplar la pau interior de Maria, la mare de Jesús. A ella, en els dies en que va donar a llum el seu fill primogènit (Lc 2,7), li van succeir molts esdeveniments imprevistos: no sols el naixement del fill, sinó que abans un viatge fatigat des de Natzaret a Betlem, el no trobar lloc a l’hostal, la recerca d’un refugi per a la nit; i després el cant dels àngels, la visita inesperada dels pastors. Malgrat tot això, Maria no perd la calma, no es neguiteja, no se sent atordida per els esdeveniments que la superen; simplement considera amb silenci tot el que succeeix, el guarda en la seva memòria i en el seu cor, reflexionant sobre tot això amb calma i serenitat. És aquesta la pau interior que ens agradaria tenir enmig dels esdeveniments de vegades turbulents i confusos de la història, esdeveniments que de vegades no captem el seu sentit i ens desconcerten». (Benet XVI, Homilia en la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, 1 de gener de 2013, Basílica Vaticana).

Maria, en el seu saber estar a l’alçada de les circumstàncies, ens hi ajuda a valorar la nostra capacitat de relacionar-nos amb Déu.

No hi ha pressa: Problemes, circumstàncies adverses, perills, incomprensions, lluites, a nivell personal; guerres a prop i lluny, desequilibris socials, turbulències econòmiques, problemes mediambientals i ecològics, a nivell social; calma, no t’irritis, ni t’exasperis, el que cal és posar la confiança en Déu. Perquè ell vol la nostra pau, vol la nostra salvació, vol el nostre bé.

Per això, Maria, la Verge Inmaculada, la plena de Gràcia, la que ha escoltat la Paraula de Déu, la que ha acceptat la voluntat de Déu, la que ha engendrat el Fill de Déu, ens porta Jesús el qui és el nostre salvador.

Que Maria, la Mare de Déu ens acompanyi aquest any en la recerca del bé i de la pau que ens porta cada dia en la nostra litúrgia el seu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, l’Emmanuel, Déu que és amb nosaltres. Amén.