DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 7,1-5.8b-11.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I - Maria

«Responde Verbum, et suscipe Verbum.»
«Digueu una paraula i rebeu el qui és la Paraula.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

A casa d’una noia el nom de la qual era Maria, en un poblet de Galilea anomenat Natzaret el Fill s’encarnà, l’Esperit actuà cobrint a la noia amb la seva ombra i la voluntat del Pare s’acomplí. Així és la irrupció de la divinitat en la vida humana, manifestació perfecta de la Trinitat i alhora teofania discreta, quasi silenciosa, en la que calen poques paraules, cal algun silenci i en la que Maria amb una sola paraula, fiat, (que es faci), obre la porta de la humanitat cap a la salvació i alhora obre la porta de la humanitat a l’acció de la Trinitat.

Mentre el poder de l’Altíssim la cobreix amb la seva ombra, l’ombra del dubte s’esvaeix; mentre la noia es torba i es pregunta, l’àngel la treu de dubtes comunicant-li que té el favor de Déu i que res no ha de témer. La torbació, la pregunta i la perplexitat de concebre sense conèixer home desapareixen i la voluntat de Déu s’imposa de manera suau, sense estridències, sense fer soroll, com silenciosament un cop acomplerta la seva missió es retirà l’àngel.

Realment per a Déu res no és impossible, a Déu no li calen escenaris magnificents per a actuar, ho fa en la petitesa d’un poble de Galilea, sobre una noia promesa amb un home descendent de David, que es deia Josep, i a casa seva li anuncia que aquell qui concebrà obtindrà el tron de David.

Aquesta és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta ha estat la decisió del Déu etern, tal com ho havien anunciat els profetes però que pocs van entendre. Molts esperaven al Messies, però pocs van comprendre que havia de venir humilment per tal de poder compartir la nostra humanitat amb les seves limitacions, mancances, dolors i sofriments i també joies i alegries.

En aquesta senzilla escena a Natzaret Déu i l’home es troben i trobant-se tota la humanitat acabarà redimida, l’home tindrà part en la divinitat i tot per la decisió del Déu etern i el fiat, el sí d’una noia. Així la salvació ha arribat a l’abast de tots els pobles, el qui és l’únic ple de saviesa ens posa la salvació a tocar, si nosaltres som obedients a la fe, com Maria ho fou.

«Profer tuum et concipe divinum.»
«Pronuncieu la vostra paraula humana i concebeu el qui és la Paraula divina.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

Aquell qui té a Déu per Pare i qui és per a Déu el seu fill s’ha escollit per palau el ventre virginal de Maria. El Pare ha trobat per al seu Fill una arca on engendrar-lo i amb una sola paraula humana, fiat, (que es faci), la Paraula divina que està en l’origen i la creació de totes les coses, hi ha fet estada i ha començat així la nova creació. L’home caigut per un home serà salvat per un home; a la dona enganyada en altre temps pel maligne li serà ara comunicada la veritat de la salvació per un àngel.

La salvació no la fa Déu d’esquena a l’home, ans al contrari, la humanitat hi participa de manera directe, com Maria que no sabent-se d’antuvi destinada a tal alta missió en el moment clau, donant el seu consentiment ve a representar com si tota la humanitat assentís a la voluntat de Déu. Certament no és pas així, el pla de Déu fou rebutjat en el seu moment per part de molts i ho és també avui. La humanitat rebutja a Déu a vegades de manera radical, negant-lo, obviant-lo o combatent-lo; a vegades amb la indiferència, a vegades, com sovint fem nosaltres, de manera més subtil intentant de manipular-lo, d’interpretar-lo d’acord amb la nostra voluntat i allunyant-nos de la voluntat de Déu.

Quan ens assalta el dubte, quan ens assetja la temptació, quan ens afecta el desencís, tenim en Maria el model a seguir. Ella malgrat no entendre-ho tot, deixà fer a Déu, es posa a les seves mans i així d’aquesta manera senzilla, humil i confiada obri les portes a la salvació. Maria, la noia de Natzaret, és part insubstituïble de la vinguda de Déu al món. Sense Maria, sense la seva acceptació no hi hauria hagut encarnació i sense que Déu es fes home, la nostra fragilitat humana hauria perviscut eternament.

«Emitte transitorium et amplectere sempiternum.»
«Proferiu una paraula transitòria i rebeu en el vostre si el qui és la Paraula eterna.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

En aquesta senzilla escena a Galilea, l’eternitat entrà en la història humana. L’home s’hi havia allunyat, l’havia perduda, però un sol mot transitori, fiat, (que es faci), obre la porta a la recuperació de la imatge divina que impresa en cada home i en cada dona, havia estat enterbolida pel pecat i ennegrida per la mort. Aquest qui és la Paraula és qui té paraules de vida eterna i encarnant-se ha posat l’eternitat a l’abast de l’home.

Som a les portes del Nadal, transcorregut el camí de l’Advent, el camí de l’esperança, aquesta nostra esperança, l’esperança de tota la humanitat, encara que sovint la ignori, està a punt de fer-se realitat, humilment, de manera casi silenciosa i en aquesta sublim realitat hi ha un personatge imprescindible, Maria. En aquest darrer diumenge d’Advent, en aquesta vigília del Nadal girem els ulls vers Maria. Del seu assentiment ha depès la nostra salvació i ella ha accedit dient una sola paraula, fiat, (que es faci) a acollir aquell qui és Paraula i els qui escolten aquesta paraula i creuen en el qui l’ha enviada, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida. (Cf. Jn 5,24).

Com escrivia sant Bernat de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no cauràs avall. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17).

FÈRIA MAJOR D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ml 3,1-4.23-24; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: Lc 21,28); Lc 1,57-66

Un noi, una mare i un pare, una família admirada per allò que el Senyor ha fet saber.

S’ha de dir Joan. Què serà aquest noi? Serà el que prepara la vinguda del Messies. Serà el que anuncia, assenyala, mireu l’Anyell de Déu, ordena un poble reconciliat, prepara el seguiment de Crist, fent de frontissa entre l’Antic i Nou Testament.

Joan prepara el camí perquè Jesús ve.

Què serà de cadascú de nosaltres? Estem preparats per rebre el Senyor?

En la meva vida, en la meva relació amb Déu, en la meva relació amb els altres, estic preparat? Soc testimoni? Donem testimoni de Crist?

La meva vida, com a monjo, com a cristià, és testimoni de conversió, de penediment, d’obertura a l’Amor que ve a salvar-nos?

Joan no és digne de deslligar-li el calçat; Jesús es fa digne de ser batejat en el Jordà. Nosaltres no som dignes que Jesús entri a casa nostra; Jesús ens dona el seu pa de vida, el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna. Quina elevació més alta no ens ha estat donada en Crist a tota la humanitat, que de la vellura de la mort ens ha atorgat la novetat de la vida eterna, ens ha fet partícips de la seva glòria amb el Pare i l’Esperit Sant.

«Oh Emmanuel, Rei i legislador nostre, esperança i salvació de les nacions. Vine a salvar-nos, Senyor Déu nostre».

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre, ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova Llei de l’amor en la Paraula feta carn.

«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment, tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los, però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu misteri transcendent.

Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir, acollir.  En llatí, accipere. En efecte, el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus. En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.

Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà donat de conjugar el verb acollir. El mateix verb que resol la història de Jesús, als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes paraules de Josep, que el deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo 19,27). Josep acull Maria, arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim Maria, i, amb ella, el foc de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra tristesa i a escalfar la nostra fredor. Que així sigui!

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

«Maria ha estat preservada de l’herència del pecat original. D’aquesta manera, des del primer instant de la seva concepció, és a dir de la seva existència, és de Crist.» (Sant Joan Pau II, Redemptoris Mater, 10).

Maria és anomenada sovint com la nova Eva. Aquestes dues dones van ser creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, immaculades. Totes dues són considerades mares, una Eva de la humanitat i l’altra Maria de la nova humanitat ja redimida. Però al cap i a la fi partint de les mateixes condicions una serà expulsada del paradís, mentre que l’altre hi serà assumpta en cos i ànima. On està la diferència entre una i altre? Eva va desobeir al Senyor, ho tenia tot i ho va perdre tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat. Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada per la serp, però havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li ha estat concedit.

«Es tracta d’una mare del tot singular, triada per Déu per a una missió única i misteriosa, la d’engendrar per a la vida terrena al Verb etern del Pare, que va venir al món per a la salvació de tots els homes. I María, Inmaculada en la seva concepció, així la venerem avui amb devoció i gratitud, va realitzar la seva peregrinació terrenal sostinguda per una fe intrèpida, una esperança indestructible i un amor humil i il·limitat, seguint les petjades del seu fill Jesús.» (Papa Benet XVI 8 de desembre de 2007).

Maria és l’escollida per Déu; és la primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació. Ella és la primera deixeble, perquè ja acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de salvar a la humanitat del pecat i de la mort. Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor i digué «sí».

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l’Advent, un temps d’espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d’avui se’ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d’avui el considerem el començament d’aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l’amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel així, temorosa com l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la por; s’obre a complir la voluntat de Déu, és considera l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no serà altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veu créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.

Davant de la realitat de Déu hi ha dos camins possibles. Un el que no porta enlloc o millor dit porta a la mort; quan la nostra ambició de ser iguals a Déu ens allunya d’Ell perquè la seva imatge l’enterbolim amb l’egoisme, la murmuració, la voluntat de fer la nostra per damunt de tot i per davant de qualsevol, sense importar-nos per res el mal que puguem fer a Déu, als altres i a nosaltres mateixos. Però hi ha un altre camí a recórrer, ben possible i ben real, aquell que escollí Maria des del mateix moment en que fou interpel·lada per l’àngel, fer la voluntat de Déu, no pas de manera resignada, pesarosa o acomodatícia; sinó de manera resolutiva, generosa i amorosa. L’amor a Déu ens mou a obrir-nos a fer la seva voluntat, certs de que Ell vol sempre el millor per a nosaltres, tot i que a vegades ens costi descobrir-ho, tot i que a vegades ens sentim fins i tot infeliços, envejosos en certa manera de la felicitat del injust.

Molts cops, com diu el salmista, estem a punt de desviar-nos, els nostres peus estant a punt de relliscar de l’enveja que sentim pels injustos, veient el benestar dels insolents; mirem com aquests injustos acumulen tranquils les riqueses i ens preguntem què en traiem nosaltres de guardar pur el cor i de rentar-nos les mans en senyal d’estar nets de culpa, si creiem que a cada instant hem de sofrir, si creiem que ens veiem castigats tot el dia (cf. Sl 73). La temptació de ser Eva i Adam està sempre davant dels nostres ulls; la possibilitat d’imitar a Maria i al mateix Crist se’ns obre en tot moment per acció de la gràcia salvadora de Déu que un cop i un altre ens crida a la salvació, a seguir-lo, a creure-hi; com el seguí i hi cregué Maria; malgrat els dolors i a vegades fins i tot dels afronts. El camí d’Eva i d’Adam, és el camí de la humanitat caiguda, és el camí de l’ambició, una ambició que neix en el seu cor i que traspua pels seus ulls, que fins i tot els surten de la cara; escarnint amenaçant de fer mal, posant-se altius amenaçant amb la força i desafiant a Déu com si res, creient saber-ho tot a la terra. Però malgrat saber que el camí d’Adam i el d’Eva és un camí equivocat, és una opció de vida sempre present davant els nostres ulls, una temptació sempre present.

El camí de Maria és el camí de Crist; ella no se separà mai del Senyor, Ell li donà la mà i la guià amb el seu consell i en acabar se l’endugué a la gloria; perquè ella tenint a Crist , el seu fill, no desitjava ja res més a la terra. En paraules del Papa Francesc: «la Paraula de Déu va ser dirigida a María, i ella la va acollir amb tot el seu ésser, en el seu cor, perquè prengués carn en ella i naixés com a llum per als homes. (...) En la Mare de Jesús, la fe ha donat el seu millor fruit (...). En la seva vida, María ha realitzat la peregrinació de la fe, seguint al seu Fill. Així, en María, el camí de fe de l’Antic Testament és assumit en el seguiment de Jesús i es deixa transformar per ell, entrant a formar part de la mirada única del Fill de Déu encarnat.» (Lumen fidei, 58).

En Maria la nova Eva, la primera deixebla de Crist, la porta a l’esperança, s’acomplia ja allò que diria l’Apòstol: «Déu, que coneixia els qui l’estimen d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.» (Rm 8, 29-30).

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Salm 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9; Mc 13,33-37

«El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37). És la crida de Jesús a estar atents, a no baixar la guàrdia, a no adormir-nos. No és pas Déu qui deixa que ens desviem del seus camins, ni tampoc vol que els nostres cors s’obstinin a no creure en Ell. Ell és sempre i per damunt de tot el nostre Pare i recorda tothora que som obra de les seves mans. I ens estem preparant amb aquest temps d’Advent per recordar aquell moment quan Déu esquinçà el cel i baixà; no ho feu fonent muntanyes, certament, però cap orella no havia sentit fins llavors, ni cap ull havia vist mai un Déu que s’abaixés per tal de salvar als qui esperen en Ell. Déu girà des del cel els seus ulls cap a l’home, vingué a visitar aquesta seva vinya i tot ho feu per amor a la seva creatura, Ell que és l’amor.

Ens cal viure esperant la manifestació de Jesucrist, com els cristians de Corint dels que Pau elogia llur vida en comunió amb Crist. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8), ens trobarà vetllant i atents? Pot ser que quan Ell arribi ja no hi hagi ningú que invoqui el seu nom i es recolzi en Ell en desvetllar-se? Si sabéssim per endavant que el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada seria molt més fàcil, sens dubte, encara que marcida la nostra fe com la fulla caiguda, maldaríem per estar a punt a l’hora convinguda. Però Déu no ens vol seguidors seus interessats, a darrera hora, a temps parcial; ens hi vol sempre i per estar sempre a punt no hi ha altra camí que vetllar i per poder vetllar, per treure les forces, per no adormir-nos, perquè la nostra fe no s’adormi, no n’hi ha d’altra que pregar per poder estar a punt i arribar així a veure la claror de la seva mirada i ser salvats.

El Senyor els ho va dir als deixebles a Getsemaní, «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble.» (Mc 14,38). Però fins i tot ells, sabent que una angoixa de mort consumia al seu mestre, s’adormiren i és que els ulls els pesaven; i sorpresos per Crist en aquell estat de somnolència, no sabien ni què dir-li. Si als deixebles que eren al costat del mestre els queien els ulls, i sucumbiren a la temptació, com no hi caurem nosaltres sinó deixem que sigui el Senyor qui ens mantingui ferms fins a la fi. Però ens cal demanar-li, ens cal pregar. Vetlla i pregària van de la mà.

Aquest temps d’Advent que avui encetem ha de ser també un temps privilegiat per a la pregària. Una pregària confiada, esperançada, però també una pregària atenta i perseverant perquè aquella hora menys pensada pot arribar en qualsevol moment i no ens ha de trobar amb una fe adormida, relaxada, atordida. Ens preparem per recordar aquell moment en que el Fill de Déu baixà del cel i es feu un de nosaltres; però alhora ens preparem, ens hem de preparar en tot moment pel doble adveniment del Senyor, aquell particular per cadascun de nosaltres i el de la fi dels temps i ni d’un ni de l’altre no sabem ni el dia, ni l’hora. Aquesta espera no la podem viure d’altra manera que des de la proximitat amb Déu, estant certs de que el Senyor és a prop, i això és el que ens recordarà cada dia la litúrgia de l’Advent, i cal que aquesta proximitat del Senyor la sentim al fons dels nostres cors. La proximitat amb el Senyor implica vetlla i pregària.

L’Advent se’ns ofereix com un temps per viure’l amb la mirada fixa i atenta a la seva vinguda. «El cristianisme no és només una “religió d’advent”, sinó l’Advent mateix. El cristianisme viu el misteri de la vinguda real de Déu cap a l’home, i d’aquesta realitat palpita i batega constantment. Aquesta és senzillament la vida mateixa del cristià. Es tracta d’una realitat profunda i al mateix temps senzilla.» (Sant Joan Pau II, 29 de novembre de 1978). La nostra vida es una espera i aquesta espera ha de ser atenta, vetllant i pregant perquè quan el tinguem aquí ens trobi a punt per rebre’l.