DILLUNS DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 4,2-6; Sl 121; Mt 8,5-11

La fe, el nostre nivell de fe.

El centurió ens interpel·la avui en l'evangeli amb una fe ferma. Fe de la qual queda meravellat el mateix Jesús. «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva», però tinc fe. El centurió reconeix que l'autoritat de Jesús podrà salvar el seu criat. El centurió ho deixa tot a les mans de Jesús amb total confiança i esperança.

La fe, el nostre nivell de fe.

Tenim fe com el centurió? Reconeixem l'autoritat de Jesús? Es diu que l'autoritat no està molt en boga avui.

Però, tu què vols? En quina taula vols asseure't? Vols posseir la vida? Vols esdevenir sant?

Ah, Senyor! Renteu-nos la immundícia, per poder esdevenir sants.

Nosaltres no som dignes. Però, Jesús ens fa dignes. Nosaltres ens despitem i no reconeixem a Jesús ens els altres. Però, Jesús ens reconeix quan l'anem a trobar.

La fe, el nostre nivell de fe.

Estaria bé prendre aquest dies el termòmetre, no per veure la temperatura exterior, sinó per mesurar els graus de la nostra fe, de la nostra esperança i en definitiva del nostre amor. Perquè amb la fe, l'esperança i l'amor aconseguirem el tiquet per asseure a la taula, i posseir la vida per sempre, amb tots els sants, en el Regne del cel.

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l'Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l'experiència.

A les acaballes de l'any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se'ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L'Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l'Evange­li, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l'amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l'Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l'altar, l'aigua que ens ruixa, l'oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l'escola de les beceroles del Regne. L'ideal, que el salm d'avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l'any litúrgic és la pedagogia, l'assaig d'aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l'esbarzer punxent, el color de l'Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Ap 15,1-4; Sl 97; Lc 21,12-19

Estimats germans,

Els cristians de finals del s. I, estaven en una situació dramàtica: incompresos, menyspreats i perseguits. L'autor del Llibre de l'Apocalipsi els vol convèncer que la victòria és segura. També al s. XXI experimentem les dificultats i fatigues si volem seguir fidelment al Crist. És en els moments difícils quan cada u dóna la talla de si mateix i quan es posa de manifest la sinceritat de la nostra confiança en el Senyor. No hi ha res important en la vida que es pugui obtenir sense esforç. Certament, per la creu s'arriba a la resurrecció.

Les mil penalitats no impedeixen de creure en aquest himne de la primera lectura, i que continuem cantant a Vespres: «Senyor, Déu de l'univers, les vostres obres són grans i admirables». La imatge enigmàtica i bella que hem escoltat ens fa comprendre millor el món on vivim: «Vaig veure, també, com un mar de vidre i de foc». El vidre és feble i transparent: nosaltres som febles i hauríem de ser transparents. Diu el Salm: «Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses». Es tracta de l'obra prodigiosa que Déu realitza en nosaltres: febles com som, però podem esdevenir forts i transparents; instruments imperfectes, però útils, en mans de Déu; capaços de portar la seva Llum, i d'encendre en el cor dels altres el Foc del seu Amor si el nostre comportament és transparent.

Comportament net i transparent com el del sants. Recordem avui els 117 sants màrtirs del Vietnam. Recordem també, amb agraïment, els 4 monjos italians que avui fa 70 anys van venir a Poblet per sembrar la llavor de la vida monàstica, interrompuda durant 105 anys. Germans, donem-ne gràcies a Déu en aquesta Eucaristia. «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida», ens diu Jesús.

Si he citat un càntic de Vespres, inspirat en la primera lectura d'avui, voldria acabar amb un càntic de Laudes, del llibre del profeta Habacuc. En períodes difícils o en situacions límit, com les descrites a l'Evangeli d'avui, la petita obra mestra d'aquest profeta ha servit per a retrobar l'esperança cristiana. Podem veure-hi que la nostra resposta ha de ser la fidelitat. Quan sembla que ja no ens queda res, quan s'enfonsen les seguretats humanes, trobem una llum d'esperança en la nostra fe. Cito el text, però en plural: «Nosaltres celebrarem el Senyor, feliços de veure que Déu ens salva. El Senyor sobirà ens ha fet valents, i amb peus lleugers com els dels cérvols, ens encamina, invencibles, cap als cims».

LA VEU DELS PARES

Textos per a l'Advent

Sant Pascasi Radbert, abat (s. IX)

«Vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. Ens ho diu a tothom, encara que pugui semblar que s'adreça només als homes d'aquell temps, com s'esdevé en molts passatges de l'Escriptura. Aquestes paraules són per a tots nosaltres, i amb el mateix significat per a tots, perquè, en morir, tots ens trobarem davant el nostre darrer dia i serà per a nosaltres la fi del món.

»És inevitable que cadascú surti d'aquest món tal i com serà jutjat en aquell dia. Per això l'home ha d'estar atent a no desviar-se ni defallir mai en la seva vigilància, perquè el dia de la vinguda del Senyor no l'agafi d'imprevist. Ben cert, aquell a qui el darrer dia agafi d'imprevist, vol dir que no estava preparat.

»Penso que els apòstols sabien que el Senyor no vindria encara per al judici final mentre duressin els dies de llur vida; amb tot, i no cal dubtar-ne, s'esmerçaven a no caure en l'engany, vigilaven i posaven en pràctica el que a tots ens ha estat manat, perquè el Senyor els trobés preparats.

»Hem de pensar sempre en la doble vinguda del Crist: aquella en la qual es manifestarà i li haurem de donar compte de totes les nostres accions; i aquella altra vinguda de cada dia, amb la qual, contínuament, visita la nostra consciència i ve a nosaltres, perquè a la seva arribada ens trobi preparats».

Sant Lleó el Gran (s. V), Homilia 1

«Per l'oració es busca la propiciació de Déu, pel dejuni apaga la concupiscència de la carn, per les almoines es perdonen els pecats (Dn 4, 24) Al mateix temps per totes aquestes coses es restaura en nosaltres la imatge de Déu i sempre estem preparats per a la lloança divina, si som sol·lícits per a la nostra purificació i per a la sustentació dels altres. Aquesta triple observança ens atreu els afectes de totes les virtuts, ens fa arribar a la imatge i semblança de Déu, ens fa inseparables de l'Esperit Sant. Doncs en les oracions roman la fe recta, en els dejunis, la vida innocent, i en les almoines la benignitat».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Pau,

Aquests dies hem tingut una nova sessió de la Fundació Poblet entorn del tema de les ONG. S'han dit coses interessants per tenir molt presents i reflexionar. Es va parlar d'uns valors en alça en la nostra societat: «Individualisme, llibertat i autorealització, tolerància respecte a la llibertat dels altres, pluralisme ideològic i religiós..., democràcia com a forma d'organització social, consciència mediambiental, consciència d'igualtat de gènere, revaloració de l'oci i del temps lliure».

També es va apuntar als valors que van de baixa a la nostra societat: «treball com a cultura de l'esforç, sentit de la transcendència, religiosa o no; sentit de responsabilitat, dels drets, no dels deures; sentit del compromís, personal i social; solidaritat extensa, més enllà de l'àmbit local, austeritat».

Davant d'aquest panorama social he recordat tot aquest panorama previ a les eleccions. En una societat on també van de baixa l'associació assistencial, religiosa, política, sindical...

I quan ens disposem a començar aquest temps d'Advent, un temps amb el qual comencem els cristians l'Any litúrgic, i també la preparació espiritual de la festa de Nadal, llegeixo en la Paraula de Déu del diumenge 1r d'Advent: «Siguem conscients dels moments que vivim, ja és hora d'aixecar-nos... tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe... Comportem-nos dignament».

Serem capaços de mirar la nostra societat amb mirada senzilla, neta i deixar-nos interpel·lar? És a dir, adonar-nos del moment en què vivim. No ser inconscients del que ens envolta. O també viure les nostres responsabilitats amb dignitat.

Em preguntaràs, Pau quines són aquestes responsabilitats. Jo crec que hi ha prioritats.

I si el terreny polític no té un bon ressò social, seria bo que al llarg d'una nova legislatura que es presenta, seria un bon camí intentar complir un programa que pocs coneixen tot i la campanya, perquè el que domina són les desqualificacions mútues, fer un esforç de treballar junts per una dignificació de la classe política. I no només per arribar al poder, ja que d'altra banda ja sabem que el poder sempre té un camí d'alternança.

L'Església té també altres responsabilitats. Potser seria bo menys dinamisme i una més profunda reflexió per arribar a descobrir si l'evangeli l'escoltem i el practiquem, o només l'escoltem. Una escolta que després es dilueix en una acció superficial. I això ens pot portar a la duresa de cor. Sant Bernat parla de «la duresa del cor fruit de les maleïdes ocupacions... Tantes ocupacions, no seran, al capdavall, com una simple teranyina?»

En la sessió de la Fundació Poblet es va dir una altra cosa important: «El jove és generós. Però per a comprometre's necessita dues coses: una tasca apassionant, un líder amb una ètica, un compromís autèntic».

Mira Pau, m'has dit més d'una vegada que la tasca és a fora i no dins el monestir. Jo et diria que d'acord amb tot això la vida monàstica té aquestes dues coses que poden atreure per un compromís social, perquè els valors de la nostra vida són per a projectar-los en la vida de la societat i de l'Església.

Et desitjo que aquest temps d'Advent sigui un bon camí per a una bona celebració del Nadal, més enllà d'allò superficial i folklòric de la festa. Una abraçada.

+ P. Abat