Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ne 8,1-4a.5-6.8-10; Sl 18, 8.9.10.15 (R. : Jo 6,63b); 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21
Germanes, germans,
Amb aquest diumenge tercer durant l'any reprenem pròpiament el ritme ordinari d'aquest cicle C en el qual anirem endinsant-nos en els misteris de la vida de Jesús de la mà de l'evangelista sant Lluc, autor també del llibre dels Fets del Apòstols, que ve a ser com la continuació de l'evangeli on ell exposa l'activitat apostòlica de l'Església sorgida de la Pentecosta. El tercer evangelista és d'origen grec i es dirigeix a les comunitats creients de la diàspora, és a dir, a les comunitats hel·lenístiques que han acceptat l'evangeli de Jesús. Per això el seu grec és més culte que el dels altres evangelistes. Lluc, tant en el pròleg del seu evangeli com en el dels Fets dels Apòstols van dirigits a un tal Teòfil, procediment corrent en els escrits antics. A més Teòfil significa «el qui estima Déu» i en aquest sentit tots els lectors dels escrits de Lluc poden apropiar-se aquest nom. Lluc s'esmerça, així almenys ho afirma, en donar-nos una informació segura i ordenada dels fets de la vida històrica de Jesús. És del seu interès també, dibuixar-nos una fisonomia plena d'humanitat del Jesús històric. Dante ja va dir d'ell que era l'evangelista de la mansuetud del Crist. Per tant, Lluc vol donar a conèixer als seus lectors la dolcesa exquisida del Mestre de Galilea. I així ho veiem tant en les seves paràboles, com en els seus miracles i en el tracte amb la gent: amb els pecadors, els pobres, els malalts, les dones i les viudes. També li agrada de presentar Jesús en oració, d'una manera més freqüent fins i tot que els altres sinòptics. Per a Lluc Jesús és, a més, el veritable Salvador del món, ja des de l'anunci de l'àngel als pastors, passant pel càntic de Simeó, fins al final del seu evangeli amb la missió dels apòstols de convertir tots els pobles en el seu nom. El mateix nom de Jesús, anunciat per l'àngel Gabriel a Maria, significa «Déu salva».
La taula de la paraula d'avui ha estat ben substanciosa i amb uns textos bíblics escollits força extensos. La primera lectura és del llibre de Nehemies, un llibre per a molts segurament desconegut. Nehemies era un governador de la Jerusalem restaurada després de l'exili de Babilònia enviat per un benèvol rei persa perquè restaurés les muralles de la ciutat de Jerusalem. La seva activitat se situa a mitjans del segle V abans de Crist. Junt amb ell va actuar el sacerdot Esdres, que dóna nom també a un altre llibre bíblic, com a restaurador del culte a Jerusalem. En retornar el poble de Babilònia a Terra Santa es va haver d'organitzar tot de nou, materialment, culturalment i moralment. Nehemies fou l'artífex de la part material i Esdres de la formació cultual i moral. Esdres i els levites que l'acompanyaven es van disposar a instruir el nou poble en el coneixement de la Llei. Ho hem vist en el fragment que hem escoltat en la primera lectura, escollida, per altra banda, pel seu paral·lelisme amb el text de Lluc que hem sentit en l'evangeli. Lluc presenta Jesús com el nou Esdres que comunica la Paraula de Déu al Poble. Ell que era la Paraula, en expressió de sant Joan, s'identifica ell mateix amb ella. Enmig de l'assemblea, a la sinagoga de Natzaret, el seu poble, després que el seu nom ja s'havia fet famós pels seus miracles i per la seva autoritat en la forma d'ensenyar, ell, la Paraula eterna del Pare, enviat per Ell com a Salvador del món, dret enmig de l'assemblea, llegeix un fragment del llibre d'Isaïes on hi ha tot un programa messiànic alliberador que Jesús assumeix integralment. Isaïes profetitzava la presència enmig del poble d'un profeta ungit de Déu que seria portador d'un missatge de consolació i alliberament per al Poble. Aquest text té un parentiu amb els càntics del Servent de Déu. Amb els miracles que Jesús ha portat ja a terme dóna a entendre als compatriotes de Natzaret que ell és el protagonista de l'acció messiànica anunciada per Isaïes. La seva presència enmig del Poble ja és l'acompliment d'aquella profecia i en ell s'inaugura l'any de gràcia del Senyor, és a dir el procés redemptor i alliberador que anirà més enllà de la condonació dels deutes i de la llibertat dels esclaus de què parlava la Llei amb motiu de l'any jubilar. Amb sobirana autoritat Jesús s'autoproclama com el Messies esperat.
Germanes, germans, acabem de celebrar la setmana per la unitat dels cristians i justament la segona lectura d'avui, de la primera carta als cristianes de Corint, sant Pau, preocupat per la unió d'aquella comunitat conflictiva, utilitza la imatge del cos humà com a signe del Cos de Crist, que és l'Església, aquesta Església que, com el cos humà, consta de molts membres que exerceixen distintes funcions però que tots col·laboren al bé del conjunt i al creixement integral de tot el cos. Què se n'ha fet, germanes i germans, de la túnica indivisa del Crist quan llegim que ni tan sols els soldats romans, al peu de la creu, no gosaren trossejar-la? La unitat de l'Església demana la submissió de tots els membres a la llei del Crist. Però això no pot ser obra ni de la nostra perícia ni del nostre esforç. Qui fa créixer i viure l'Església és l'Esperit Sant, ànima increada de la mateixa pel fet de ser Déu. Per tant, la unió entre els cristians serà més estreta i eficaç com més dòcils siguem a l'Esperit Sant vivificador que actua invisiblement en tots els batejats. I aquest Esperit és el mateix que animava el desig vehement de Jesús quan demanava insistentment al Pare que tots fóssim u.
En la reflexió que ens proposen les lectures d'avui seria bo que ens preguntéssim ara i aquí amb quin interès i atenció escoltem la Paraula de Déu en cada eucaristia. I si som capaços d'aplicar-nos aquesta Paraula i apropiar-nos-la per tal que sigui una Paraula que actuï eficaçment en les nostres vides. La Paraula de Déu és viva i eficaç, diu l'autor de la carta als Hebreus. La Paraula de Déu té una força totpoderosa, capaç de transformar les nostres vides. Però això demana fe, és a dir una adhesió personal i confiada a Déu, i un convenciment absolut de la seva eficàcia salvadora. En aquest any de la fe hauríem de centrar amb més interès la nostra atenció interior en la Paraula de Déu, tal com ens proposa el Papa Benet en la seva Carta Apostòlica, la Porta de la Fe, quan diu que hem de «redescobrir el gust de nodrir-nos amb la Paraula de Déu» (n. 3), per tal que, tot familiaritzant-nos més amb ella tinguem també nosaltres fits els ulls en Jesús, l'únic que pot comunicar-nos paraules de vida eterna.
27 de gener del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PARA AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 3r durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc I,6.XXXII: SC 87,108-109.386-393)
«Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit d'escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut». Hom podria pensar, llegint aquestes paraules, que l'evangeli ha estat escrit per a un personatge anomenat Teòfil. Vosaltres, però, tots els qui m'escolteu, si sou uns homes veritablement estimats per Déu, sou «teòfils», i és per a vosaltres que ha estat escrit l'evangeli. El qui se sap estimat per Déu és fort. Troba el seu vigor i la seva fortalesa en Déu i en la seva Paraula, pot comprovar la solidesa de l'ensenyament que ha rebut i comprendre en Crist el missatge de l'evangeli.
«En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». Però ara, després d'haver lluitat i superat les tres temptacions que esmenta l'Escriptura, «Jesús se'n torna a Galilea ple del poder de l'Esperit». Ple del poder de l'Esperit, sí, perquè acaba de trepitjar la Serp i de vèncer el Temptador en un combat singular. Jesús, doncs, torna a Galilea i la seva anomenada s'escampa per tota la regió.
«Ensenyava en les sinagogues d'ells i tothom el lloava». Compte però, a considerar sortós només aquell auditori del Crist i a jutjar-vos vosaltres mateixos privats del seu ensenyament. Si el que llegim en l'Escriptura és veritat, el Senyor continua parlant avui en aquesta nostra assemblea, i no només en aquesta, sinó en totes les altres aplegades arreu del món per escoltar la seva paraula. I així com Déu, en altre temps, quan cercava profetes que parlessin als homes en nom seu, trobà per exemple Isaïes, Jeremies, Ezequiel o Daniel, també avui Jesús cerca mitjans i instruments adients —i tant de bo que jo en sigui— per transmetre la seva paraula, per tal que el seu ensenyament arribi a tots els pobles i pugui ser lloat per tots.
«I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia per costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit». No fou pas per atzar, sinó pel voler de Déu, que Jesús desplegà el volum i hi trobà el passatge que es referia a ell. Si està escrit que «un ocell no cau a terra si no ho permet el Pare i que fins i tot té comptats els cabells» dels apòstols, ¿seria casualitat que hom li lliurés el volum del profeta Isaïes i que hi trobés precisament aquest text que expressa el misteri de Crist: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit?»
Considerem, doncs, el sentit de les paraules del profeta i la interpretació que en fa Jesús a la sinagoga aplicant-se-les a ell mateix. «M'ha enviat —diu— a portar la Bona Nova als desvalguts». Els desvalguts, els pobres, designen els gentils. Eren realment pobres, no posseïen res de res: ni Déu, ni la Llei, ni els Profetes, ni justícia, ni cap altra virtut. És per això que Déu l'ha enviat als pobres, com a missatger, «a proclamar als captius la llibertat». En altre temps tots érem captius i el Maligne ens tenia encadenats i subjectats al seu poder. Jesús ha vingut «a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum». ¿Trobaríem un ésser més oprimit i capolat per la sofrença que l'home, abans de ser guarit i alliberat per Jesús? «A proclamar l'any de gràcia del Senyor». Ací, la paraula de Déu expressa un misteri. El futur no es podrà comparar amb aquest temps nostre. Aquest any del Senyor, portador de tota gràcia, serà una realitat insòlita, totalment nova. I tot això ens és anunciat perquè, després de passar de les tenebres a la llum i de l'esclavatge a la llibertat, guarits de totes les nostres ferides, arribem a la plena possessió d'aquest any de gràcia del Senyor.
«Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús». També ara, si voleu, els qui formeu aquesta assemblea, podeu posar els ulls en Jesús, el Salvador. Quan amb la mirada interior del vostre cor contemplareu la Saviesa, la Veritat i el Fill únic de Déu, tindreu, certament, els ulls posats en Jesús. Sortosa aquella assemblea, de la qual diu l'Escriptura que tots tenien els ulls posats en Jesús! Sortosos també vosaltres si teniu els vostres ulls, no els del cos, sinó els del cor, ocupats a mirar Jesús! Quan el mirareu, el vostre rostre irradiarà la seva llum i la seva contemplació, i podreu dir amb el salmista: «El nostre estendard és la claror de la vostra mirada, Senyor!»
Diumenge 3r durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc I,6.XXXII: SC 87,108-109.386-393)
«Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit d'escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut». Hom podria pensar, llegint aquestes paraules, que l'evangeli ha estat escrit per a un personatge anomenat Teòfil. Vosaltres, però, tots els qui m'escolteu, si sou uns homes veritablement estimats per Déu, sou «teòfils», i és per a vosaltres que ha estat escrit l'evangeli. El qui se sap estimat per Déu és fort. Troba el seu vigor i la seva fortalesa en Déu i en la seva Paraula, pot comprovar la solidesa de l'ensenyament que ha rebut i comprendre en Crist el missatge de l'evangeli.
«En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». Però ara, després d'haver lluitat i superat les tres temptacions que esmenta l'Escriptura, «Jesús se'n torna a Galilea ple del poder de l'Esperit». Ple del poder de l'Esperit, sí, perquè acaba de trepitjar la Serp i de vèncer el Temptador en un combat singular. Jesús, doncs, torna a Galilea i la seva anomenada s'escampa per tota la regió.
«Ensenyava en les sinagogues d'ells i tothom el lloava». Compte però, a considerar sortós només aquell auditori del Crist i a jutjar-vos vosaltres mateixos privats del seu ensenyament. Si el que llegim en l'Escriptura és veritat, el Senyor continua parlant avui en aquesta nostra assemblea, i no només en aquesta, sinó en totes les altres aplegades arreu del món per escoltar la seva paraula. I així com Déu, en altre temps, quan cercava profetes que parlessin als homes en nom seu, trobà per exemple Isaïes, Jeremies, Ezequiel o Daniel, també avui Jesús cerca mitjans i instruments adients —i tant de bo que jo en sigui— per transmetre la seva paraula, per tal que el seu ensenyament arribi a tots els pobles i pugui ser lloat per tots.
«I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia per costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit». No fou pas per atzar, sinó pel voler de Déu, que Jesús desplegà el volum i hi trobà el passatge que es referia a ell. Si està escrit que «un ocell no cau a terra si no ho permet el Pare i que fins i tot té comptats els cabells» dels apòstols, ¿seria casualitat que hom li lliurés el volum del profeta Isaïes i que hi trobés precisament aquest text que expressa el misteri de Crist: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit?»
Considerem, doncs, el sentit de les paraules del profeta i la interpretació que en fa Jesús a la sinagoga aplicant-se-les a ell mateix. «M'ha enviat —diu— a portar la Bona Nova als desvalguts». Els desvalguts, els pobres, designen els gentils. Eren realment pobres, no posseïen res de res: ni Déu, ni la Llei, ni els Profetes, ni justícia, ni cap altra virtut. És per això que Déu l'ha enviat als pobres, com a missatger, «a proclamar als captius la llibertat». En altre temps tots érem captius i el Maligne ens tenia encadenats i subjectats al seu poder. Jesús ha vingut «a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum». ¿Trobaríem un ésser més oprimit i capolat per la sofrença que l'home, abans de ser guarit i alliberat per Jesús? «A proclamar l'any de gràcia del Senyor». Ací, la paraula de Déu expressa un misteri. El futur no es podrà comparar amb aquest temps nostre. Aquest any del Senyor, portador de tota gràcia, serà una realitat insòlita, totalment nova. I tot això ens és anunciat perquè, després de passar de les tenebres a la llum i de l'esclavatge a la llibertat, guarits de totes les nostres ferides, arribem a la plena possessió d'aquest any de gràcia del Senyor.
«Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús». També ara, si voleu, els qui formeu aquesta assemblea, podeu posar els ulls en Jesús, el Salvador. Quan amb la mirada interior del vostre cor contemplareu la Saviesa, la Veritat i el Fill únic de Déu, tindreu, certament, els ulls posats en Jesús. Sortosa aquella assemblea, de la qual diu l'Escriptura que tots tenien els ulls posats en Jesús! Sortosos també vosaltres si teniu els vostres ulls, no els del cos, sinó els del cor, ocupats a mirar Jesús! Quan el mirareu, el vostre rostre irradiarà la seva llum i la seva contemplació, i podreu dir amb el salmista: «El nostre estendard és la claror de la vostra mirada, Senyor!»
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Maria Lluïsa,
El diumenge proper, tercer de durant l'any, l'evangeli recull un text de sant Lluc, que ens ofereix el primer anunci de la Bona Nova de Jesús. Quan comença la primera evangelització. Avui, amb l'Any de la Fe, estem obstinats a portar a terme una nova Evangelització, en una societat difícil, potser més difícil que en temps de Jesús. Encara que això mai no es pot saber amb certesa. A Jesús, de fet, al final el rebutgen i el crucifiquen. Avui també Jesús és rebutjat i crucificat. Potser, això ens podria posar davant d'aquest evangeli de la primera evangelització realitzada per Jesús, i considerar alguns punts que ens puguin donar llum per a la nostra evangelització.
«Jesús ve ple del poder de l'Esperit». Ha estat en el silenci del desert, i ve ple del poder de l'Esperit. «I la seva anomenada s'estengué per tota la regió». Va als seus, a Natzaret, i a la sinagoga com solia fer cada dissabte, com a persona profundament religiosa. I llegeix Isaïes: «L'Esperit reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit ... Avui es compleix aquesta escriptura» dirà més avall. És veritat, arriba a Natzaret precedit per la fama de ser portat per aquest Esperit. A continuació posa en relleu la motivació de la seva vinguda: «portar la bona nova als desvalguts, anunciar la llibertat, retornar la llum als cecs, alliberar els oprimits... Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». No cal dir que un missatge d'aquest calibre era per despertar l'interès. Per això subratlla l'evangeli: «tots a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús».
Tots miren Jesús. Podríem entendre: tots els que estaven en aquell moment a la sinagoga, i també tot el poble jueu que habitualment escoltava la Paraula de Déu, reunit a la sinagoga.
«Jesús s'assegué». Possiblement mirant aquella gent del seu poble. Ells tenien els ulls posats en Jesús. Es creuen les mirades. Aquest gest és molt important en l'evangelització: la mirada de l'evangelitzador, i la mirada de qui és evangelitzat. L'evangeli subratlla repetides vegades la mirada de Jesús: quan crida els seus deixebles (Jn 1,38), la mirada al Pare (Jn 5,19), la mirada a la pecadora (Jn 8,8), la mirada al jove ric (Mc 10,21), Zaqueu (Lc 19,5), a Pere que l'acaba de negar (Lc 22,61)... I altres més, totes elles de gran interès.
No tots accepten la mirada de Jesús, però Jesús manifesta la força de l'Esperit que mou tota la seva persona i la seva vida, complint aquest anunci primer, com un gest profund, extrem, d'amor que el porta a la Creu. Ell passava mirant, escoltant, fent el bé, en una paraula estimant amb la força del seu Esperit d'amor.
I avui ens preguntem com ha de ser una persona evangelitzadora, i tu m'envies una resposta preciosa que has recollit d'una entrevista a un cardenal: «Una persona evangelitzadora seria aquella que, només veure els seus ulls, sents que et parla i estima com el Crist».
Volem evangelitzar en aquest segle XXI, però no hem d'oblidar que Jesús va venir, per començar, amb la força de l'Esperit. No comença amb programes o projectes, sinó en la solitud del desert, per contemplar en aquest silenci el rostre del Pare. I amb la mirada del Pare en el seu cor, Crist mira la gent que el miren.
Maria Lluïsa, et desitjo moltes estones de silenci per contemplar el rostre del Pare, per mirar, després, a la gent a qui serveixes, des del cor. Des del cor, una abraçada,
+ P. Abat
El diumenge proper, tercer de durant l'any, l'evangeli recull un text de sant Lluc, que ens ofereix el primer anunci de la Bona Nova de Jesús. Quan comença la primera evangelització. Avui, amb l'Any de la Fe, estem obstinats a portar a terme una nova Evangelització, en una societat difícil, potser més difícil que en temps de Jesús. Encara que això mai no es pot saber amb certesa. A Jesús, de fet, al final el rebutgen i el crucifiquen. Avui també Jesús és rebutjat i crucificat. Potser, això ens podria posar davant d'aquest evangeli de la primera evangelització realitzada per Jesús, i considerar alguns punts que ens puguin donar llum per a la nostra evangelització.
«Jesús ve ple del poder de l'Esperit». Ha estat en el silenci del desert, i ve ple del poder de l'Esperit. «I la seva anomenada s'estengué per tota la regió». Va als seus, a Natzaret, i a la sinagoga com solia fer cada dissabte, com a persona profundament religiosa. I llegeix Isaïes: «L'Esperit reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit ... Avui es compleix aquesta escriptura» dirà més avall. És veritat, arriba a Natzaret precedit per la fama de ser portat per aquest Esperit. A continuació posa en relleu la motivació de la seva vinguda: «portar la bona nova als desvalguts, anunciar la llibertat, retornar la llum als cecs, alliberar els oprimits... Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». No cal dir que un missatge d'aquest calibre era per despertar l'interès. Per això subratlla l'evangeli: «tots a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús».
Tots miren Jesús. Podríem entendre: tots els que estaven en aquell moment a la sinagoga, i també tot el poble jueu que habitualment escoltava la Paraula de Déu, reunit a la sinagoga.
«Jesús s'assegué». Possiblement mirant aquella gent del seu poble. Ells tenien els ulls posats en Jesús. Es creuen les mirades. Aquest gest és molt important en l'evangelització: la mirada de l'evangelitzador, i la mirada de qui és evangelitzat. L'evangeli subratlla repetides vegades la mirada de Jesús: quan crida els seus deixebles (Jn 1,38), la mirada al Pare (Jn 5,19), la mirada a la pecadora (Jn 8,8), la mirada al jove ric (Mc 10,21), Zaqueu (Lc 19,5), a Pere que l'acaba de negar (Lc 22,61)... I altres més, totes elles de gran interès.
No tots accepten la mirada de Jesús, però Jesús manifesta la força de l'Esperit que mou tota la seva persona i la seva vida, complint aquest anunci primer, com un gest profund, extrem, d'amor que el porta a la Creu. Ell passava mirant, escoltant, fent el bé, en una paraula estimant amb la força del seu Esperit d'amor.
I avui ens preguntem com ha de ser una persona evangelitzadora, i tu m'envies una resposta preciosa que has recollit d'una entrevista a un cardenal: «Una persona evangelitzadora seria aquella que, només veure els seus ulls, sents que et parla i estima com el Crist».
Volem evangelitzar en aquest segle XXI, però no hem d'oblidar que Jesús va venir, per començar, amb la força de l'Esperit. No comença amb programes o projectes, sinó en la solitud del desert, per contemplar en aquest silenci el rostre del Pare. I amb la mirada del Pare en el seu cor, Crist mira la gent que el miren.
Maria Lluïsa, et desitjo moltes estones de silenci per contemplar el rostre del Pare, per mirar, després, a la gent a qui serveixes, des del cor. Des del cor, una abraçada,
+ P. Abat
26 de gener del 2013
SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30
1098. És una època feudal, una època dura. La necessitat d’una subsistència econòmica, porta a viure en dependència del senyor feudal. Molts abusos i injustícies. Això dels abusos i injustícies continua de viva actualitat. Dominava la idea que cada individu ja tenia assignat el seu lloc en aquest món, des de tota l’eternitat. Avui, en el nostre temps la persona és més conscient de la seva dignitat humana, i dels seus drets. Encara que no falten grups privilegiats que continuen creient que cadascú ja té determinat el seu lloc en aquesta societat. Amb aquest panorama feudal augmenten les riqueses en els monestirs, són atretes les masses. El monestir esdevé un signe del triomf escatològic, una anticipació de la Jerusalem celestial. Es porta la mirada al més enllà, per oblidar que cal afrontar la vida aquí, exercitant-se en viure uns valors profundament humans.
Arriba el segle XI i amb ell comença un gran viratge:
Sorgeixen noves experiències monàstiques eremítiques i cenobítiques. Retorn a l’ideal dels Pares del Desert, un compromís més efectiu amb la pobresa i la perfecció personals. Es desperta una nova sensibilitat. Apareixen personatges carismàtics. Entre aquests els sants abats de Cister. Una nova sensibilitat, encara enmig d’unes referències socials religioses no gaire favorables: el fenomen de les croades, enfrontaments entre el papat i l’imperi, simonia i tràfic de béns eclesiàstics.
El monaquisme portarà llum i esperança a aquella societat. Influirà en l’economia i la societat a Europa i en la reflexió teològica, almenys fins a l’aparició dels ordes mendicants i les universitats.
I avui, què? En una societat que té molt de feudal, però amb més refinament, ens hauríem de preguntar pel paper del monaquisme, pel sentit de la vida monàstica. Avui la societat necessita «escoltar un càntic nou. Necessita cantar lloances a Déu» en una societat on l’home està cada dia més abandonat en mans de l’home. Alhora que es busca esborrar el nom de Déu de la seva memòria. Avui es busca aprendre i cantar altres càntics: cant i lloança a la degeneració i a la injustícia, a l’anul•lació de la persona i a la manipulació, a la ignorància i a la corrupció. Els mass-media van plens d’aquests cants. No és fàcil escriure un cant nou. Un cant nou que sorgeixi d’un Monestir Nou. Però hauríem d’intentar-ho, de desitjar-ho.
És una de les raons que ens porten a celebrar avui als nostres sants pares. Ells van ser capaços de dur a terme la fundació d’un Monestir Nou, i «cantar un càntic nou», que va deixar una profunda empremta a Europa. La història és un testimoni fidel d’aquest servei cistercenc a Europa. Evidentment, van haver de pagar el preu de la creu. Però això sempre és i serà així. La fe no té un altre suport que el Crucificat. Però la fe, d’altra banda, no té altra raó de ser.
Nosaltres venerem els sants abats de Cister, i els celebrem perquè «encara que és impossible als homes salvar-se, per a Déu no ho és». Nosaltres hauríem de deixar-nos interpel•lar per la Paraula de Déu. En quina mesura jo també estic afectat pel tema del jove ric? En quina mesura em despulla o em deixo despullar per abandonar-me amb confiança a la voluntat de Déu? En una paraula, si estic disposat, portat de la mà de Déu, a passar per l’ull, pel forat d’una agulla.
Va ser arriscada l’aposta dels sants abats de Cister, com ho va ser segles abans la d’Abraham, com ho ha estat sempre l’aposta dels que estan disposats a viure la fe en el Ressuscitat. Però els sants abats ho van fer «i no han estat oblidats. La seva esperança no s’ha acabat». Hem rebut una rica herència, i els pobles o els monestirs, avui, parlem i celebrem la seva saviesa. Nosaltres, la seva descendència, guardem el seu record, perquè «la seva caritat no sigui oblidada», és a dir, perquè el seu servei d’un càntic nou es continuï escoltant a Europa i al món.
La nostra vida, la vida monàstica, té avui una raó de ser en una Europa vella, confusa, desorientada; la necessita aquest món injust que cada dia obre nous camins de deshumanització i d’injustícia. Però que, avui també, i més que mai, necessita que li lletregin la paraula DÉU, incorporada en una cançó nova, harmoniosa, que es deixi escoltar des del recinte d’un Monestir Nou. Però l’assaig per encertar en una cançó nova té un preu: «passar pel forat d’una agulla».
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30
1098. És una època feudal, una època dura. La necessitat d’una subsistència econòmica, porta a viure en dependència del senyor feudal. Molts abusos i injustícies. Això dels abusos i injustícies continua de viva actualitat. Dominava la idea que cada individu ja tenia assignat el seu lloc en aquest món, des de tota l’eternitat. Avui, en el nostre temps la persona és més conscient de la seva dignitat humana, i dels seus drets. Encara que no falten grups privilegiats que continuen creient que cadascú ja té determinat el seu lloc en aquesta societat. Amb aquest panorama feudal augmenten les riqueses en els monestirs, són atretes les masses. El monestir esdevé un signe del triomf escatològic, una anticipació de la Jerusalem celestial. Es porta la mirada al més enllà, per oblidar que cal afrontar la vida aquí, exercitant-se en viure uns valors profundament humans.
Arriba el segle XI i amb ell comença un gran viratge:
Sorgeixen noves experiències monàstiques eremítiques i cenobítiques. Retorn a l’ideal dels Pares del Desert, un compromís més efectiu amb la pobresa i la perfecció personals. Es desperta una nova sensibilitat. Apareixen personatges carismàtics. Entre aquests els sants abats de Cister. Una nova sensibilitat, encara enmig d’unes referències socials religioses no gaire favorables: el fenomen de les croades, enfrontaments entre el papat i l’imperi, simonia i tràfic de béns eclesiàstics.
El monaquisme portarà llum i esperança a aquella societat. Influirà en l’economia i la societat a Europa i en la reflexió teològica, almenys fins a l’aparició dels ordes mendicants i les universitats.
I avui, què? En una societat que té molt de feudal, però amb més refinament, ens hauríem de preguntar pel paper del monaquisme, pel sentit de la vida monàstica. Avui la societat necessita «escoltar un càntic nou. Necessita cantar lloances a Déu» en una societat on l’home està cada dia més abandonat en mans de l’home. Alhora que es busca esborrar el nom de Déu de la seva memòria. Avui es busca aprendre i cantar altres càntics: cant i lloança a la degeneració i a la injustícia, a l’anul•lació de la persona i a la manipulació, a la ignorància i a la corrupció. Els mass-media van plens d’aquests cants. No és fàcil escriure un cant nou. Un cant nou que sorgeixi d’un Monestir Nou. Però hauríem d’intentar-ho, de desitjar-ho.
És una de les raons que ens porten a celebrar avui als nostres sants pares. Ells van ser capaços de dur a terme la fundació d’un Monestir Nou, i «cantar un càntic nou», que va deixar una profunda empremta a Europa. La història és un testimoni fidel d’aquest servei cistercenc a Europa. Evidentment, van haver de pagar el preu de la creu. Però això sempre és i serà així. La fe no té un altre suport que el Crucificat. Però la fe, d’altra banda, no té altra raó de ser.
Nosaltres venerem els sants abats de Cister, i els celebrem perquè «encara que és impossible als homes salvar-se, per a Déu no ho és». Nosaltres hauríem de deixar-nos interpel•lar per la Paraula de Déu. En quina mesura jo també estic afectat pel tema del jove ric? En quina mesura em despulla o em deixo despullar per abandonar-me amb confiança a la voluntat de Déu? En una paraula, si estic disposat, portat de la mà de Déu, a passar per l’ull, pel forat d’una agulla.
Va ser arriscada l’aposta dels sants abats de Cister, com ho va ser segles abans la d’Abraham, com ho ha estat sempre l’aposta dels que estan disposats a viure la fe en el Ressuscitat. Però els sants abats ho van fer «i no han estat oblidats. La seva esperança no s’ha acabat». Hem rebut una rica herència, i els pobles o els monestirs, avui, parlem i celebrem la seva saviesa. Nosaltres, la seva descendència, guardem el seu record, perquè «la seva caritat no sigui oblidada», és a dir, perquè el seu servei d’un càntic nou es continuï escoltant a Europa i al món.
La nostra vida, la vida monàstica, té avui una raó de ser en una Europa vella, confusa, desorientada; la necessita aquest món injust que cada dia obre nous camins de deshumanització i d’injustícia. Però que, avui també, i més que mai, necessita que li lletregin la paraula DÉU, incorporada en una cançó nova, harmoniosa, que es deixi escoltar des del recinte d’un Monestir Nou. Però l’assaig per encertar en una cançó nova té un preu: «passar pel forat d’una agulla».
20 de gener del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 2n durant l'any (Cicle C)
Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis
(Llibres V,1-1.XII,1 2: SC 121,107-112.213-214)
«Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. Jesús li respon: Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». És a dir, «jo no m'imposo, que s'adonin ells mateixos que manca el vi, i que em demanin de beure». Parlant així, Jesús volia fer esclatar davant els ulls de Maria la immensitat del seu do. La pressa de Maria fou un xic excessiva, i Jesús n'hi fa retret. Ella, però, que ho conservava tot en el seu cor, sabia prou què anava a fer el seu fill. Ens ho mostra clarament quan diu als servidors: «Feu tot el que ell us digui».
«Encara no ha arribat la meva hora». Vol dir l'hora de la seva mort. No ha arribat encara la seva hora i, tanmateix, després de la proesa del desert on acaba de vèncer l'Enemic, veiem Jesús, com un heroi, acudir a aquestes noces meravelloses per realitzar-hi una nova gesta.
¿Per què, com a primer signe, nostre Senyor va mudar la naturalesa de l'aigua? Fou, en primer lloc, per mostrar que la divinitat que havia transformat la naturalesa dins les piques de pedra, havia transformat aquesta mateixa naturalesa dins les entranyes de la verge. Semblantment, com a coronament dels seus miracles, obrirà una tomba per deixar ben clar que la voracitat de la mort no el pot engolir. Autentificà, doncs, i confirmà el doble capgirament del seu naixement i de la seva mort mitjançant aquesta aigua transformada substancialment en vi, sense que, en canvi, les piques de pedra sofrissin cap alteració. Era el símbol del seu cos, miraculosament concebut i meravellosament creat dins d'una verge, sense intervenció d'home. Les sis piques ens fan pensar en la verge que l'ha portat al món. En aquelles, la humilitat de l'aigua de la font fou transformada en la grandesa del vi millor. En Maria, en canvi, la grandesa i la glòria de la divinitat bescanviaren llur aspecte pel de la feblesa i la ignomínia. Si va canviar l'aigua en vi, fou, doncs, per fer palès el misteri de la seva concepció i del seu naixement.
Això, però, no és tot. En un lloc despoblat, nostre Senyor multiplicà el pa, i ara, a Canà, canvia l'aigua en vi. D'aquesta manera habituava la boca de l'home al seu pa i al seu vi, fins al moment que els donaria el seu cos i la seva sang. Els va fer gustar un pa i un vi transitoris, per excitar en ells el desig del seu cos i de la seva sang vivificadors. Els donà liberalment aquestes coses petites perquè sabessin que el seu do suprem fóra gratuït. Els les donà de franc, encara que les hi haurien pogudes comprar, perquè sabessin que no els demanaria de pagar una cosa de valor inestimable, puix que encara que haguessin pogut pagar el preu del pa i del vi, no podien pagar el seu cos i la seva sang. Ens ha donat aquestes coses d'una manera gratuïta per atreure'ns, perquè ens hi atansem i rebem aquesta cosa tan gran que és l'Eucaristia. Ens ha atret per mitjà d'unes coses agradables al paladar, per arrabassar nos cap a allò que vivifica les ànimes. Ha amagat la dolçor en el vi que ha fet, per indicar als convidats quin tresor tan magnífic s'amaga en la seva sang vivificadora.
Com a primer signe, va fer un vi que alegrés els convidats, per manifestar així que la seva sang fóra l'alegria de totes les nacions. El vi intervé en totes les alegries imaginables; i, d'una manera semblant, tots els alliberaments estan relacionats amb el misteri de la seva sang.
Va donar, finalment, als convidats un vi excel·lent que els transformà l'esperit, per fer los saber que la doctrina amb què els abeuraria els transformaria el cor. En efecte, en aquestes «piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus», nostre Senyor hi vessa la seva doctrina, per manifestar que ell ha vingut segons la Llei i els profetes, però per renovar-ho tot amb la paraula del seu ensenyament, com l'aigua transformada en vi. «Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest vi, doncs, que originàriament no era més que aigua, era el símbol dels primers manaments portats a la perfecció. L'aigua transformada era la Llei perfeccionada. Els convidats begueren allò que havia estat aigua, però sense trobar-hi el gust d'aigua. Igualment, nosaltres, quan sentim els manaments antics, els gustem en el seu sabor nou. Al precepte de: «ull per ull i dent per dent, l'ha substituït la perfecció de: Al qui et pegui en una galta, para li també l'altra».
Diumenge 2n durant l'any (Cicle C)
Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis
(Llibres V,1-1.XII,1 2: SC 121,107-112.213-214)
«Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. Jesús li respon: Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». És a dir, «jo no m'imposo, que s'adonin ells mateixos que manca el vi, i que em demanin de beure». Parlant així, Jesús volia fer esclatar davant els ulls de Maria la immensitat del seu do. La pressa de Maria fou un xic excessiva, i Jesús n'hi fa retret. Ella, però, que ho conservava tot en el seu cor, sabia prou què anava a fer el seu fill. Ens ho mostra clarament quan diu als servidors: «Feu tot el que ell us digui».
«Encara no ha arribat la meva hora». Vol dir l'hora de la seva mort. No ha arribat encara la seva hora i, tanmateix, després de la proesa del desert on acaba de vèncer l'Enemic, veiem Jesús, com un heroi, acudir a aquestes noces meravelloses per realitzar-hi una nova gesta.
¿Per què, com a primer signe, nostre Senyor va mudar la naturalesa de l'aigua? Fou, en primer lloc, per mostrar que la divinitat que havia transformat la naturalesa dins les piques de pedra, havia transformat aquesta mateixa naturalesa dins les entranyes de la verge. Semblantment, com a coronament dels seus miracles, obrirà una tomba per deixar ben clar que la voracitat de la mort no el pot engolir. Autentificà, doncs, i confirmà el doble capgirament del seu naixement i de la seva mort mitjançant aquesta aigua transformada substancialment en vi, sense que, en canvi, les piques de pedra sofrissin cap alteració. Era el símbol del seu cos, miraculosament concebut i meravellosament creat dins d'una verge, sense intervenció d'home. Les sis piques ens fan pensar en la verge que l'ha portat al món. En aquelles, la humilitat de l'aigua de la font fou transformada en la grandesa del vi millor. En Maria, en canvi, la grandesa i la glòria de la divinitat bescanviaren llur aspecte pel de la feblesa i la ignomínia. Si va canviar l'aigua en vi, fou, doncs, per fer palès el misteri de la seva concepció i del seu naixement.
Això, però, no és tot. En un lloc despoblat, nostre Senyor multiplicà el pa, i ara, a Canà, canvia l'aigua en vi. D'aquesta manera habituava la boca de l'home al seu pa i al seu vi, fins al moment que els donaria el seu cos i la seva sang. Els va fer gustar un pa i un vi transitoris, per excitar en ells el desig del seu cos i de la seva sang vivificadors. Els donà liberalment aquestes coses petites perquè sabessin que el seu do suprem fóra gratuït. Els les donà de franc, encara que les hi haurien pogudes comprar, perquè sabessin que no els demanaria de pagar una cosa de valor inestimable, puix que encara que haguessin pogut pagar el preu del pa i del vi, no podien pagar el seu cos i la seva sang. Ens ha donat aquestes coses d'una manera gratuïta per atreure'ns, perquè ens hi atansem i rebem aquesta cosa tan gran que és l'Eucaristia. Ens ha atret per mitjà d'unes coses agradables al paladar, per arrabassar nos cap a allò que vivifica les ànimes. Ha amagat la dolçor en el vi que ha fet, per indicar als convidats quin tresor tan magnífic s'amaga en la seva sang vivificadora.
Com a primer signe, va fer un vi que alegrés els convidats, per manifestar així que la seva sang fóra l'alegria de totes les nacions. El vi intervé en totes les alegries imaginables; i, d'una manera semblant, tots els alliberaments estan relacionats amb el misteri de la seva sang.
Va donar, finalment, als convidats un vi excel·lent que els transformà l'esperit, per fer los saber que la doctrina amb què els abeuraria els transformaria el cor. En efecte, en aquestes «piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus», nostre Senyor hi vessa la seva doctrina, per manifestar que ell ha vingut segons la Llei i els profetes, però per renovar-ho tot amb la paraula del seu ensenyament, com l'aigua transformada en vi. «Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest vi, doncs, que originàriament no era més que aigua, era el símbol dels primers manaments portats a la perfecció. L'aigua transformada era la Llei perfeccionada. Els convidats begueren allò que havia estat aigua, però sense trobar-hi el gust d'aigua. Igualment, nosaltres, quan sentim els manaments antics, els gustem en el seu sabor nou. Al precepte de: «ull per ull i dent per dent, l'ha substituït la perfecció de: Al qui et pegui en una galta, para li també l'altra».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
