Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
«Quan una veu ve de Déu no arriba a les oïdes de tothom, sinó a tan sols a les dels qui hi estan interessats, perquè es comprengui que el so no és a través de la llengua sinó de la guia d'un signe celeste». (Sant Ambròs, Hom. Gen. III, 2)
Acabem de proclamar la paraula de Déu. Una veu de Déu que no arribarà a les oïdes de tothom, sinó tan sols a les dels interessats. Aquesta Paraula ens presenta avui tres signes importants, necessaris per a la nostra vida espiritual: Abraham, David i sant Josep.
Abraham, és un home que mira al futur. La seva preocupació no és la llei, sinó confiar en Déu. Un Déu que és comunió. Una forta comunió d'amor que, d'acord amb la naturalesa del veritable amor, s'aboca cap a fora i cap al futur en un potent dinamisme de vida. Per això Abraham surt de casa seva, deixa els seus i es fa pelegrí, caminant, sense saber on anava. Solament la garantia d'un futur. I d'un títol: «pare de molts pobles», encara que de moment era ja d'edat i sense descendència. Déu juga fort, amb l'home que respon amb força, amb fidelitat, amb disponibilitat.
David és l'altre signe. Va tenir una existència moguda, turbulenta, de guerres, amors, lleialtats... Una mica, o molt, de tot. Però sempre interessat a escoltar la veu de Déu. Per això sant Bernat escriu de David: «Per què no hauria de ser just David quan deia: "Amb ànsies espero el Senyor" (Sal 39,2). Va obrir la seva boca, va atreure l'esperit i va cantar: "Un bon auguri em surt del cor (eructavit cor meum verbum bonum)"». (Sobre el Càntic, Sermó 67)
David va ser un home just que vivia en l'escolta de la voluntat de Déu, confiant en Ell: «David era just i vivia de la fe, quan deia a Déu: "Dóna'm intel·ligència i tindré vida". Sabia que la intel·ligència succeiria a la fe, que la llum de la vida es revelaria a la intel·ligència i la vida a la llum. Abans cal acostar-se a l'ombra i així passar al que ella encobreix, "perquè si no creieu, no entendreu" (Is 7,9). La fe és vida i ombra de vida». (St. Bernat, Sobre el Càntic, Sermó 48)
També mira al futur, vol construir una casa per al seu Déu. Una casa que asseguri la seva presència entre el seu poble. I obté la confirmació d'aquest desig com a promesa que es farà realitat amb el seu fill Salomó. Encara que, cal dir-ho també, es tracta d'una realitat provisional. La definitiva vindrà amb el Messies, el Salvador, de la mà de Maria i Josep.
I contemplem, finalment, sant Josep. En sant Josep convergeixen les vides d'Abraham i de David. Comenta el papa Benet: «En tot això es va mostrar, igual que la seva esposa Maria, com un autèntic hereu de la fe d'Abraham: fe en Déu que guia els esdeveniments de la història segons el seu misteriós designi salvífic. La seva grandesa, com la de Maria, ressalta encara més perquè va complir la seva missió de forma humil i oculta a la casa de Natzaret. D'altra banda, Déu mateix, en la Persona del seu Fill encarnat, va elegir aquest camí i aquest estil —la humilitat i l'ocultament— en la seva existència terrena». (Benet XVI)
I Joan Pau II diu en el documement Redemptoris custos: «"Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l'Esperit Sant. Donarà a llum un fill, i tu li posaràs per nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats" (Mt 1, 20-21). En aquestes paraules es troba el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, el moment de la seva existència al que es refereixen particularment els Pares de l'Església».
De manera discreta es recullen en la persona de sant Josep molts dels perfils de la vida d'aquests dos grans personatges bíblics.
Mira al futur: li posarà per nom Jesús perquè Ell salvarà el seu poble. El silenci profund del seu cor el fa capaç d'escoltar i contemplar la mateixa Paraula encarnada.
«Com a David Déu va revelar a Josep els misteris ocults de la seva saviesa i el va fer confident del misteri ignorat per tots els grans del món. Finalment li va concedir no ja contemplar i escoltar, sinó fins i tot tenir en braços, agafar de la mà, abraçar, alimentar i custodiar aquell mateix que tants de reis i profetes havien desitjat veure i no van veure, escoltar i no van escoltar». (St Bernat, En lloança de la Verge Mare, 16)
La veu de Déu ens arriba avui a través de la figura entranyable i senzilla de sant Josep. És una veu clara. Ens interessa de debò escoltar-la?
