DISSABTE DE LA SETMANA I DURANT L'ANY

Dia 15 de gener: Sant Maur i sant Plàcid, deixebles de sant Benet

Homilia predicada pel P. Maur Esteva i Alsina,
abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc

Reverendíssim Pare Abat i germans,

D'ençà que en l'Evangeli de la missa del dia de Nadal vam llegir: «la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres»; vingué, després, la Primera Carta de San Joan que ens diu: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui es la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist, i en donem testimoni, i us anunciem el qui ès la vida eterna, que estava també amb el Pare i se'ns ha manifestat…» (1 Jn 1,1-2); ben aviat, però, vam escoltar la trobada de Joan i Andreu, deixebles de Joan Baptista qui, veient passar Jesús, els digué: «Mireu l'Anyel de Déu, mireu el qui lleva el pecat del mon» —identificant-lo així amb l'Anyell Pasqual: Nativitas Domini, Natalis Agni Paschalis est. Ells, tot seguit, anaren a trobar-lo i, decidits, li preguntaren: «Mestre, on habiteu? Veniu i ho veureu!» Després de passar unes hores amb ell el conduiren al lloc on hi havia el germà d'Andreu i vingué, llavors, la crida de Pere, d'Andreu i dels altres.

També hem celebrat el Baptisme de Jesús; escoltat la narració del primer miracle davant la multitud i dels deixebles, seguits —com recordeu— d'altres episodis prodigiosos, precedits del pròleg a la Carta als Hebreus.

Ara que hem vist com començaven a verificar-se les expectatives de l'Advent, ¿és possible posar-nos a predicar la seqüela, si abans no s'ha sabut escoltar i si un hom no es coneix a si mateix, ni la fragilitat de la pròpia condició humana? ¿és que hi ha una certesa que autoritza el predicador a parlar en nom de Déu? Més d'una vegada he pensat posar-me, sense estola, a la fila i no obrir més la boca.

Mentre en el món hi ha guerres, terrorisme material i, ens els monestirs, també terrorisme espiritual; la gran crisi econòmica; la transmigració i conseqüent pèrdua d'identitat cultural; les comunitats s'han disminuït —les Actes dels Capítols Generals O.Cist. en l'edició de J.M.Canivez ja parlaven de la manca de vocacions. La vida monàstica, doncs, està en crisi, ella mateixa és una crisi vivent i nosaltres ens preguntem: ¿què en quedarà de tot plegat d'aquí a pocs anys, com ho hem escoltat en el llibre «Llum del món», de Benet XVI, en el refectori on l'hem llegit?

Des que vaig entrar a l'Orde, sento parlar de crisi de vocacions i he vist fer noves fundacions quan alguns membres de diverses comunitats entraven en conflicte amb els germans o bé amb les germanes, si es tractava de monestirs de monges. Amb aquestes actituds i situacions ¿com anunciarem i explicarem la Paraula de l'Evangeli que s'obre camí enmig de les paraules humanes constituint el centre del culte? Fins l'any 1933 no entraren uns pocs Vietnamites a l'Orde i ara són més de 850.

Preguntes, preguntes i més preguntes, mentre passen els anys volant y es camina amb la velocitat d'un Transatlàntic vers una fi incerta o bé vers una desaparició certa, topant amb un iceberg en aquesta mena de seqüela concreta del Mestre, que és la vida monàstica.

Els textos bíblics escoltats en aquest inici d‘any fins avui, i les que en endavant escoltarem, ¿què ens diuen sobre Déu? Ja hem trobat un Déu que en aquests temps penúltims ens diu: «exhorteu-vos mútuament, mentre duri aquest avui» (He 2,13), que al seu torn es refereix a Ex 17,7, quan el poble posà Déu a prova a Meribà, textos que ens estimulen a una actitud oberta i humil enfront d'Ell, que el trobem disgustat, si nosaltres endurim el nostre cor, com cantem cada dia en al salm 94 a vigílies.

En la relació amb Crist i amb els germans, però, tenim la possibilitat de restaurar la frescor de la nostra fe, perquè cada matí és un nou començament de la nostra vida i cada dia un tot acabat (Dietrich BONHOEFFER).

«Feu que escoltem, Senyor la vostra veu», repetíem el dijous, en el salm responsorial, després de la primera lectura de la missa, cantant-lo amb més bona voluntat que competència, però intentant seguir com ho fa el solista, que mai com ara els cantors havien aconseguit fer-vos avançar al seu ritme.

El salm 94/95 parla d'escoltar avui la seva veu i de no endurir el nostre cor, i també de quaranta anys disgustant-lo i del nostre cor esgarriat, i a més del desconeixement que tenim dels seus camins, ens anuncia que per això ens podem quedar sense entrar en el seu lloc de repòs.

Sortosament en aquesta primera quinzena de l'any —en la lectura de la Bona Nova —, ja s'ha encetat el tema de la confrontació de la misèria humana —el leprós, el paralític, i més malalts que tenen necessitat de guarició—, amb la potència divina, com és ara la trobada de la misèria amb la misericòrdia és a dir: Jesús i la dona sorpresa en adulteri, els publicans —no religiosos— i Ell, potència divina vivent. En el fragment escoltat del leprós, el trobem guarit, però desitjós de publicitat. Se'l pot contrastar amb la recerca de l'amagament de Jesús. La Paraula del Senyor ens ha parlat sobre d'ells i també ha parlat al ser humà.

Què diuen els textos també a mi, si ha parlat als homes? Em quedo com bocabadat davant del missatge bíblic, com un espectador davant d'un film? Tal vegada penso que va per als altres i així no deixo entrar la paraula interrogadora com un foc que devora, penetrar com una espasa de dos talls que arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos i esclareix les intencions i els pensaments del cor (He 4,12-16)?

Què diu sobre mi?

Quaranta anys com abat, més de cinquanta com monjo. No he estat sord?, frenèticament ocupat i preocupat per diversos afers sense escoltar què deia d'Ell i sobre el ser humà, què em deia i concretament ¿què deia de mi? ¿Com m'ha fet entendre que tot l'escoltat encara valia també per mi?, ¿com m'ha deturat? ¿com a Pau esbojarrat en el meu camí de Damasc?

Fins que no he arribat a quaranta anys d'abat, no m'he adonat que tot allò que es feia al meu entorn i que la gent pensava que jo n'era l'autor, en realitat ha estat Ell qui ho ha fet tot per mitjà dels seus fills els homes. No puc doncs, tenir desig de publicitat com el leprós guarit, i solament hauria d'aprendre a cercar l'amagament, imitant el Senyor perquè no tinc cap mèrit meu, com quan s'havia de preparar una festa per celebrar un esdeveniment, jo solament havia d'arribar a taula i asseurem-hi per presidir l'àpat, com l'hebdomadari arriba a la sagristia, es revesteix i surt a fer el seu recital. Tenia raó el Rei blanc de l'altre dia.

Cinquanta anys de professió, sovint allunyat de l'Intellectus fidei, de reflexionar sobre la fe fins que no arribaren els Cursos de Formació Monàstica, que han estat per a mi una catequesi salvadora. Fins fa ben poc per exemple, no m'he sabut explicar la mobilitat de la Pasqua: equinocci de primavera (21-23 de març) seguit immediatament del pleniluni i llavors, al diumenge següent a aquest pleniluni, és la Pasqua, però si el pleniluni és abans del 21, llavors la Pasqua serà molt més llunyana de l'equinocci, és a dir, un mes desprès. No havia après com explicar la mobilitat de la Pasqua, estudiant el Concili de Nicea, i com això d'altres coses per l'estil.

A la fi del curs de la meva vida, quan ja estic en el Carrer de Ponent, en el crepúscle de la meva vida, al Sunset Boulevard, aprenc que estic en perill, en l'acte de transmetre el text bíblic escoltat, d'ésser inautèntic, sigui perquè el text em sembla dur, sigui perquè no l'entenc, sigui perquè m'interroga però jo no vull fer allò que em diu, i també, tal vegada, perquè tampoc el vull escoltar: «observeu tot això que jo us predico de part del Senyor», deia Moisès al poble (Dt 4,2), però ja he fet tard. Quantes vegades manipulem el Sermó de la Muntanya! En canvi no serem cristians fins que no ens deixarem interpel·lar per ell. Una cosa és la fides directa, implícita, la rebuda en el baptisme i l'altra és la fides explicita fruit de la nostra reflexió sobre el credo, i això té molt a veure amb la gràcia a bon preu, i la gràcia a baix preu —fer actes de culte, rebre sagraments, inflació d'indulgències, i així comprar la gràcia a bon preu—, però, en canvi, és amb la gràcia cara, la gràcia que costa, de cost elevat —és a dir, vivint el Sermó de la Muntanya i les obres de misericòrdia—, com participem en el dolor de Déu en el sofriment del homes, això costa un preu alt, és car, això és, però, ésser cristià i no pas el sol acte religiós.

Cinquanta anys de desert —és així com s'anomenava la vida monàstica—, però, ¿on era jo? ¿Què n'havia entès? Quaranta anys com abat i no m'adonava ni veia que no era jo qui feia les obres en el monestir i en l'Orde sinó que era Ell i és Ell qui les fa a través del talents del homes, dels monjos, que han cregut obeir-lo col·laborant amb l'abat, coordinador dels seus talents per al bé comú. Gràcies a tots, — permeteu que encara ho repeteixi, perquè sou tots, cadascun a la seva manera, qui ha ofert el seu contribut i així ha donat la vida per als altres. I, finalment, encara sou vosaltres qui m'heu aixoplugat, quan ja no em queda res per a donar-vos a canvi, ni tampoc he estat com l'arbre generós de Shel Silverstein, que ho donà tot als altres: fulles, ombra, fruits per menjar i vendre, branques per fer una cabana, el tronc per a fer una barca i, finalment, la soca per asseure-s'hi i reposar.

Aquells al costat dels quals he viscut i que han hagut de seguir allò que deia, són i seran els qui podran fer la millor lectura de la meva manera d'actuar com persona, com monjo i com abat. Em queda solament cercar el viure amagat i demanar la misericòrdia de Déu i la de l'Orde, que sou vosaltres, per continuar, coixejant, la meva seqüela Christi, precisament en el dies de treva que ara em són concedits per tal de poder evitar escoltar que Déu em digui el què mereixo: ets un poble de cor esgarriat, no coneixes els meus camins, per això he jurat en la meva indignació: No entraràs en el meu lloc de repòs.

El joves, que avui celebreu amb fra Plàcid i amb mi la festa dels dos deixebles de sant Benet, apreneu ben aviat —us ho prego—, molt més aviat que no pas jo no ho he fet fins fa quatre anys, això que us he dit, i no hàgiu d'arribar, com jo, amb les mans buides al vostre jubileu. Tot i que enguany el Reis de l'Orient hagin pogut dir que, si deixaven regals a Poblet, no era pas per causa dels monjos, sinó perquè el monestir té uns novicis tan magnífics, dignes d'asseure's a la taula de la presidència i ser servits per aquells instal·lats allí que no renten mai els plats, tot i saber vosaltres, que la seva manera de rentar plats és un altra i que també hi deixen la vida fent-ho, però el vostre fou un mode de dir jocós que agradà a tots.

Germans, encara no us havia parlat fins avui, quan ja fa quatre mesos que m'heu recollit humaníssimament i ni tan solament he obert boca per agrair l'haver-me obert la porta. Ho faig ara que el Pare Abat m'ha ofert presidir aquesta eucaristia el dia dels nostres patrons. Moltes gràcies a ell i a tots, principalment als qui foren els nostres pares en el monaquisme i encara avui estan aquí presents!