EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

El salm 15 és un dels més bells del Saltiri. És la història d’un home content i feliç amb el seu Déu. El salmista s’ha mantingut al marge de tota idolatria i canta la felicitat que suposa romandre sempre fidel al Senyor. Ell està amb el Senyor, sota el seu domini. Però no és un domini que humilia, que oprimeix, sinó al contrari, eleva, allibera i dóna vida. Jo diria: és el domini de l’amor. No hi ha res que pugui comparar-se amb l’alegria que proporciona el fet d’haver triat Déu com a raó de la seva vida.

Aquest flash del salm 15 és una imatge preciosa que podem aplicar a sant Benet en aquesta festa del seu Trànsit. Per això mateix la litúrgia d’avui l’ha tingut en compte. La imatge d’un gran home que viu la seva vida en l’esforç diari de centrar-la en Déu. Un esforç que podria començar cada dia amb el primer vers del salm que algú ha dit que «és un dels més bells crits humans del saltiri». El crit d’un home que es refugia en Déu. Que no s’ha refugiat en institucions, ni en amics, sinó només en Déu. I ve a dir-nos: m’ha anat molt bé!

Això és una cosa que podem afirmar de sant Benet, contemplant les diverses vicissituds de la seva vida, i la seva projecció mitjançant la seva Regla al llarg de la història humana i de la vida monàstica en concret.

«Jo dic al Senyor: ningú com vós no em fa feliç». I això és el que contemplem en la vida de Benet. Escolta la crida de Déu, com Abraham, i marxa de casa seva, dels seus estudis, dels seus parents... I Déu el beneirà, una benedicció que arriba no segons els temps de l’home, sinó en raó del temps de Déu, que utilitza una altra mesura.

Quan hom emprèn un camí així, ja no va sol; Déu l’acompanya, i fa un camí viscut en un diàleg permanent amb el Senyor. Obrint el cor a Déu amb les seves inquietuds, els seus desitjos, les seves peticions, però no com «un objecte dels seus desigs», sinó mogut sempre pel desig absolut i definitiu que és Déu. Que és com ha de ser Déu per a cadascun de nosaltres: No un objecte de desig, sinó un amic entranyable que omple el nostre cor.

Caminar, viure en aquest diàleg de vida amb el Senyor, com ens ensenya el salmista, seria viure una experiència semblant, però personal nostra, com ens suggereix també l’experiència del poeta Paul Claudel quan escriu: «Senyor, és bo que estiguem amb tu! A la teva ombra! Escolta, que jo et parlaré molt suau i fluixet, perquè només ho sentits tu! Oh mestre, em sento correspost amb molt poc! Jo et dono gràcies, com en una mútua comprensió d’amics. Omple’m de delícies amb el teu Rostre on convergeixen tots els camins».

És tot un diàleg amb el Senyor embolcallat en una profunda tendresa, que es desvetlla en el salmista. Profunda tendresa i emoció el comentari del poeta que manifesta una relació íntima, molt sensible amb el Senyor, que no l’abandona. Fins que arriba la nit i continua amb aquesta experiència, una emoció que no el deixa dormir. És l’emoció de l’esposa del Càntic: «Jo dormia, però el meu cor vetllava» (Ct 5,2).

Crist, el nostre Senyor i el nostre amic, demana al Pare en el Darrer Sopar que arribem a viure aquesta experiència del seu amor. Benet arriba a viure-la. Però una experiència individual de l’amor de Déu mostra la seva autenticitat quan finalitza en una comunió d’amor. Per això, l’experiència de Benet desembocarà en l’experiència d’una rica tradició monàstica que tenim com a responsabilitat de viure i transmetre.