DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

«Des del migdia es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: “Eli, Eli! ¿Lema sabactani?”, que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” ... llavors inclinà el cap i expirà».

L’amor és el més lluminós de la vida humana; l’amor posa la llum de migdia al cor humà. Ahir vam celebrar l’anunci d’un amor que es lliura fins a l’extrem. Quan un enamorat obre el seu cor i el vessa en l’altra persona, la vida de tots dos queda il•luminada; una nova llum, una nova esperança, una nova vida ... com un sol de migdia s’aixeca sobre nosaltres. Però un Déu enamorat de nosaltres, de la criatura humana ha portat el seu amor fins a l’extrem... Què contemplem avui? El silenci de la creu. Perquè després que hom ha estimat fins a l’extrem, queda tan sols el silenci contemplatiu, tot esperant en silenci la correspondència d’una altra mirada i un altre gest d’amor.

Avui, en aquest migdia de la humanitat, continua havent-hi foscor sobre tota la terra. I sentim com si el rellotge del temps s’hagués aturat i es percep com molt llunyà aquell matí de l’albada del Diumenge del Ressuscitat. I en aquesta hora de nona Jesús continua cridant amb veu forta: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»

Avui hauríem de ser conscients que aquest crit surt de milions de gorges i de cors destrossats, sense esperança. Avui, el silenci de la Creu és també el crit del silenci de Crist. Avui contemplem el silenci de Crist. Però aquest silenci no és el que contemplem quan besem aquest Crist, un Crist de fusta clavat en una creu. El nostre bes ha de portar la nostra mirada i la nostra oïda més enllà, fins a escoltar el crit del silenci: d’una infància menyspreada en la seva educació, de joves immersos en una societat sense rumb, de famílies llançades al vent del carrer, gràcies a actituds immorals, i de lleis que afavoreixen els poderosos d’aquest món; portar la mirada cap a la multitud de persones que perden el seu perfil de persones a les llargues files de l’atur.

Però aquests crits encara no arriben als egos monstruosos i malalts que no en tenen prou amb les caixes d’estalvi de casa que necessiten la seguretat i rendibilitat de les de fora. És el crit d’una progressiva desigualtat que sembla voler posar al seu lloc el 95% de la població: en el silenci de la creu, mentre el 5% restant, s’erigeix en l’elit de comandament o govern, que aspira a disposar de la riquesa del món . El silenci de Crist torna. I Crist torna a pujar a la creu. I avui torna a cridar el seu silenci des de la creu ...

I es voldria silenciar el crit de la creu. Avui hi ha candidats a inquisidors. Si, lamentablement, en el passat l’Església va donar lloc a una Inquisició que va voler silenciar l’evangeli, avui hi ha aprenents, deixebles, molt ben dotats sobre aquesta Inquisició, que volen silenciar Crist i el seu evangeli. Així ens ho recorda el diàleg del Gran Inquisidor amb el Crist:

«Per què has vingut a molestar-nos? ... Saps prou bé que la teva vinguda és inoportuna. Però jo t’asseguro que demà mateix et condemnaré a la foguera... No vull saber si ets Ell o només la seva aparença; siguis qui siguis, demà et condemnaré, moriràs a la foguera com el pitjor dels heretges. Veuràs com aquest mateix poble que aquesta tarda et besava els peus, s’afanya, a una senyal meva, a tirar llenya al foc. Potser res d’això no et sorprengui... Crist sense dir una paraula el mira en silenci per donar-li finalment un petó. L’Inquisidor li obre la porta i li diu: Marxa i no tornis més».

Però els inquisidors no saben, o no volen saber-ho, que Crist va prometre la seva presència permanent, que està venint contínuament al nostre món, i que el silenci de Crist a la Creu de cada dia de tants milions de persones és el crit del silenci que anirà creixent fins a colpejar els timpans dels grans inquisidors, que volen exiliar un cop i un altre el qui porta una bona notícia per a tota la humanitat.

Per això faríem bé d’escoltar la invitació que ens feia Benet XVI: «L’assemblea cristiana es recull per meditar sobre el gran misteri del mal i del pecat que oprimeixen la humanitat, per meditar a la llum de la Paraula de Déu, i ajudats pels gestos litúrgics que ens commouen, els sofriments del Senyor pels nostres pecats.
Tenim necessitat, realment, d’un dia de silenci per meditar sobre la realitat de la vida humana, sobre les forces del mal i sobre la gran força del bé que neix de la Passió i de la Resurrecció del Senyor».

Però pensem que des de la Mort i la Resurrecció de Crist a Jerusalem, Crist no té un altre cos visible que el dels cristians ni un altre amor que el dels cristians. Per això, avui cal que se senti el crit del silenci de la Creu. I que meditem una mica sobre el seu amor portat fins a l’extrem.