DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Quan no se sap posar ordre en els pensaments, quan no es poden dir les coses seguides, quan un està immers en una profunda confusió, fins al punt que no pot ni parlar, l'oració és un «crit». Però un crit de l'ànima que arriba fins a Déu. La millor oració és la que està inspirada pel sentiment de la necessitat o la violència del cor.

Penso que la Setmana Santa que iniciem és la setmana per fer aquest crit. De fet ja el fa l'home, Crist. Crist és l'home, el punt de referència per a aquesta humanitat sofrent, cada dia més callada, més confusa i desorientada. Avui, Diumenge de Rams, i al llarg dels oficis litúrgics d'aquests dies sants, podrem escoltar aquest crit.

Crida la multitud: «Beneït sigui el Rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau al cel i glòria allà dalt!»

Criden els fariseus: «Mestre, renya els teus seguidors. Jesús respongué: Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».

Crida Jesús: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans!»

Contemplem aquest Jesús entre llums i ombres, com també hi podem contemplar l'home d'aquesta societat del segle XXI:

«El Senyor Déu m'ha donat una llengua de mestre, perquè sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l'orella perquè escolti com un deixeble».

«Crist no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Es va fer no-res fins a prendre la condició d'esclau, passant per un de tants. Com un home qualsevol s'abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu l'ha exalçat, perquè tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor».

Tot això són pinzellades molt expressives que ens ofereixen les lectures de la Paraula de Déu, i que es repetiran al llarg d'aquests dies sants. Per aquí podem percebre l'amor de Déu per nosaltres les seves criatures. També podem percebre, com a contrast, el perfil de l'home d'avui.

L'home segur de si mateix, enaltit, glorificat, i també dominador, opressor, injust ... que pretén tenir-ho tot lligat i ben lligat sota el seu domini. I, simultàniament, l'home humiliat, esclau, oprimit, víctima de la injustícia, abandonat a la seva sort, que és la mort.

En qualsevol cas, o en ambdós casos, l'home confús, desorientat, perdut, incapaç de parlar, un perquè parla un llenguatge de la injustícia, que és inacceptable, i l'altre perquè no pot parlar, condemnat a un silenci que ningú no escolta.

Aquest pot ser el perfil de la nostra societat. La societat de l'home injust. La societat de l'home oprimit. La societat de l'home que només té paraules buides, i la de l'home que només té silenci, perquè no el deixen parlar.

Per aquest camí no hi ha home, no hi ha humanitat en la nostra societat. S'elimina Déu i l'home s'elimina a si mateix, eliminant els altres. Per aquest camí només cal el crit, el crit de la nostra oració.

Aquesta setmana, la Setmana Santa, podem, i hem de fer-ho, contemplar l'Home, Aquell que ens dóna la talla del veritable home, que ens mostra el camí d'una autèntica humanitat. Crist, el Senyor.

Aquesta Setmana hauríem de fer nostre, una mica més, el crit del Crist sofrent, l'home sofrent de la nostra societat. És una cosa que s'escapa als nostres recursos o possibilitats de solució, però almenys des de la nostra confusió i impotència fem la nostra pregària cridant vers el Senyor. Per un home més humà. Per una societat més justa i més humana.