DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31

«Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist»

Em sembla que en aquest any de la fe no trobarem una lectura més adient per parlar de la fe que aquest evangeli que acabem d’escoltar. Hi veiem el nucli de la nostra fe: la resurrecció de Crist. En efecte, som al vespre del dia de Pasqua, el dia de la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, el dia mateix que dóna ple sentit a la nostre fe. L’aparició de Crist enmig dels deixebles, junt amb les altres aparicions que aquests dies la litúrgia ens recorda, són la ratificació divina de la realitat d’aquesta resurrecció de Crist d’entre els morts. Veiem també en aquest evangeli com la nostra fe és comunitària: els apòstols es troben reunits quan Crist entra i els ofereix la seva pau, primer de manera incompleta —manca Tomàs— vuit dies després en la plenitud del col·legi apostòlic. Sobretot ressalten dues paraules de Jesús que s’adrecen molt especialment a tots nosaltres. «En aquella ocasió Jesús digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”». I, encara, «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

La primera paraula és una exhortació a creure: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient». És una invitació que des del dia que es va dir a Tomàs, s’estén a tots els homes i dones que han vingut a aquest món. Jesús ens invita a tots a creure. A creure en ell: perquè a ressuscitat d’entre els morts, perquè ha vençut la mort i el pecat, podem creure en ell com a únic salvador de tots els homes.

La segona paraula sembla una reprensió a Tomàs i una benedicció per tots els altres. «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». Nosaltres que creiem, com que no hem vist el Senyor, devem de ser d’aquests feliços, d’aquests benaurats. Vol dir això que Tomàs no és del grup dels benaurats? I els altres apòstols i els primers deixebles? Tots ells van creure després d’haver vist... Em sembla que no podem dir que els apòstols no siguin benaurats... Aleshores, què volen dir-nos aquestes paraules que el Senyor va adreçar a Tomàs i a tots nosaltres?

Les aparicions del Senyor ressuscitat, la seva presència tangible entre els deixebles, que mengen i beuen amb ell, després de la seva mort, miren a fonamentar la fe dels apòstols. La resurrecció és real, Crist viu: i la manera humana d’entendre la vida és de forma tangible, experimentable, visible. Crist ressuscitat es fa present per fonamentar sensiblement la fe dels apòstols en la seva resurrecció. Els apòstols creuen perquè han vist i han comprès. No n’hi ha prou amb veure: molts van veure i no van creure, diu Joan. Calia veure i comprendre, certament: però primer calia veure. «Feliços els qui creuran sense haver vist». Nosaltres no hem vist. No hem vist, segur? No hem vist el Crist com els apòstols. Però la nostra fe té per fonament la fe dels apòstols que sí que han vist. La fe, a més, diu sant Pau, es transmet per l’oïda. I el Papa Pau VI afirmava que tot l’edifici del cristianisme reposa en el testimoniatge. No hem vist el Crist com els apòstols, però si no haguéssim sentit el Crist per la predicació de l’Església, amb la nostra oïda física, una predicació que es refà de generació en generació als mateixos apòstols; si no haguéssim vist, amb els nostres ulls, el Crist en el testimoni de l’Església (el «mireu com s’estimen!», de la comunitat apostòlica és perenne), ara no seriem aquí perquè no creuríem. La fe neix sempre de l’experiència tangible, experimentable, visible. Per uns va ser directament del Crist, pels altres també ha estat del Crist però a través del seu Cos, que és l’Església. No diem que l’Església és apostòlica? Ho diem perquè la nostra fe és la fe dels apòstols i, a l’hora de creure, nosaltres no som diferents dels apòstols. També ens cal veure per creure: només que ara veiem el Cos de Crist, a través dels seus membres. Per això, Crist proclama feliços el qui creuran sense haver vist, és a dir, sense veure’l a ell directament, sinó veient-lo a ell per mediació del seu Cos, el fonament del qual són els apòstols, que cregueren perquè el veieren.

Per això és tant important que continuem predicant la victòria de Crist sobre el pecat i la mort de paraula, però sobretot amb la nostra vida, amb el nostre testimoniatge, perquè només així fem visible als altres homes i dones del nostre temps que encara no creuen, el mateix Crist ressuscitat, i fem possible que la benedicció de Crist recaigui també sobre tots ells. I que la Pau de Crist reposi sempre damunt dels vostres cors!