LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47

L’escena de l’evangeli és atractiva i molt entranyable: Maria, amb una experiència de maternitat acabada d’estrenar, camina vers la muntanya de Judà, arriba a Ain Karem i saluda Elisabet, en un dels set moments en què l’evangeli recull paraules de Maria; la presència i la salutació commouen Elisabet fins al més profund de les seves entranyes, fins a fer saltar Joan, i li fan exclamar la belles paraules d’acollida, que nosaltres repetim tantes vegades a l’Ave Maria. L’escena es completa amb l’expressió més eloqüent i més abundant en paraules de Maria a l’Evangeli: tot el món interior de Maria, on l’Esperit està teixint l’Amor del Verb per manifestar-se com a Paraula en veu humana, s’estremeix fins al més profund i entranyable, i es vessa en aquesta lloança única en una criatura humana, i única també en la sensibilitat ja acollida de l’Amor

Estremit tot el seu ésser, se sap tota ella inaugurant un temps nou de llibertat i d’alegria. Saltant de festa davant la grandesa d’un Déu que fa coses grans i sorprenents, més enllà del que pot la nostra imaginació. Maria ens ensenya a enaltir Déu, a acollir amb goig la seva presència, a pujar a la muntanya des d’on tot es vessa en bellesa i en vida, i tornar des d’ell cap a la pròpia realitat, joiosos i transformats.

L’espontaneïtat, la gratuïtat, la novetat sorprenent de Déu. De la seva mirada. Ell mira, i la terra erma floreix; i la força i la grandesa parlen i s’expressen a través de la petitesa. Maria ens acosta a la lucidesa de Déu. És un canal lliure per on corre l’aigua sense mesura. L’aigua desbordant que fa néixer la Paraula acollida en el cor. L’aigua de la fe, l’aigua de la lloança, l’aigua de l’alegria:

«La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».

La Paraula de Déu guardada en el cor i proclamada pel cor i la boca de Santa Maria, anuncia un temps nou, on la història es llegirà des de baix, des dels últims i menyspreats de la terra. Els cecs, els coixos, els leprosos, els deprimits, els fracassats, els desheretats, les prostitutes, els tartamuts, els lletjos, els solitaris, els malalts, tots s’obrien pas en la vida, en la lloança de Maria.

Déu és Déu de vida. I només els humils, els que estan tan buits per dins com per deixar-lo transparentar, poden gaudir del frenesí de la dansa de Déu.

La realitat és dura, i ens mostra que aquest temps nou no té encara una vigència completa en aquest món. Queda molt camí per recórrer. O molt de temps, millor, per perllongar l’escena dels Fets dels Apòstols, és a dir, assistir unànimement a la pregària en comú, amb els nostres germans i amb Maria, la Mare de Jesús.

«El Senyor té el palau, té la seva casa a la muntanya santa», ens diu el salmista. Maria encara no ha abandonat Ain Karem, en els atris del Muntanya Santa ens espera per a la pregària. Continua venint a nosaltres amb el Fill en el seu si, perquè en l’abraçada de la pregària, es commogui el nostre espai interior, les nostres entranyes, i aprenguem a cantar el Magnificat, el Magnificat que encara ignora la nostra societat.

Maria, continua oferint-nos la seva companyia singular, avui, en aquesta solemnitat bonica de la Muntanya Santa de Montserrat, per recordar-nos que «Déu ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals, que ens ha elegit ja abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als els seus ulls, consagrats sota la seva mirada per l’amor».

Però sense oblidar que tot encontre amb santa Maria és per a nosaltres una invitació a portar a terme en la nostra vida un nou assaig del cant del MAGNIFICAT.

Per no davallar buits de la Muntanya.