DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Jubileu (50 anys) de professió monàstica
de F. Joan M. Vianney Morell i Domenech
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

«Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança»

És un moment d'una bellesa singular començar cada dia amb aquesta invocació a Déu, amb aquesta senzilla pregària, mentre es contempla per un moment el fulgor lleu de les estrelles, i es respira la primera brisa del matí, encara sense la contaminació de les presses, embolcallat amb el mantell del darrer silenci de la nit que s'anirà esvaint per ser substituït per l'afany humà. I amb el cor agraït ens obrim a la bellesa de la Paraula, i prenem aquesta Paraula per viure un diàleg de vida, mitjançant el qual el Senyor vol posar les seves fonts en el nostre interior, perquè també nosaltres siguem la bellesa d'una melodia de vida, servint als germans amb un amor nou.

Fra Joan M. Vianney, 50 anys vivint aquest afany de la bellesa divina, 50 anys vivint apassionadament aquesta recerca de Déu; 50 anys vivint amb molta senzillesa la vida de monjo, perquè aquesta és la vida del monjo; aquesta ha estat i és la teva vida, amb la qual has enriquit la vida de la comunitat, i la comunitat, agraïda, t'ha enriquit, a tu.

Això és un motiu molt just per donar gràcies a Déu, per la gràcia rebuda d'ell al llarg d'aquests anys. I això és motiu de profunda alegria per a tots nosaltres, els monjos de la teva comunitat de Poblet, els teus familiars, i els amics que cada diumenge ens acompanyen per celebrar junts l'Eucaristia, per celebrar l'amor, amb alegria per l'amor que ha vessat en tu, i per la teva correspondència a aquest amor.

Però avui, res millor ni més oportú que posar als llavis i al cor la mateixa Paraula de Déu que hem escoltat: «Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m'ha donat forces. Li agraeixo que m'hagi considerat prou fidel, per a confiar-me un servei, per cridar-me a la vida monàstica, i ser amb la seva gràcia molt generós amb mi».

Aquesta preciosa confessió de la bondat de Déu, que fa sant Pau, no el porta pas a ocultar la seva feblesa: «Jo blasfemava contra ell, el perseguia i l'injuriava, però ell s'apiadà de mi, donant-me pròdigament la seva gràcia».

Aquest és l'escenari de la teva vida fra Vianney: la bondat de Déu i la teva vida humana, feble, pecadora... Aquest és també l'escenari de tots nosaltres els membres de la teva comunitat, aquest és l'escenari de la família i el d'aquests amics que ens acompanyen en aquest dia de festa. Aquest és l'escenari, o el camí de l'home: «la santedat de Déu i el pecat i la feblesa de l'home». La qual cosa ens permet viure l'alegria que desborda d'aquella paraula de l'Escriptura: «On abundà el pecat sobreabundà la gràcia». O aquella altra: «Oh culpa sortosa que ens ha merescut un Redemptor tan gran».

I sobreabunda la gràcia per dir al món aquesta bona notícia: «que Jesucrist, el nostre Redemptor ha vingut al món a salvar els pecadors». Déu s'apiada, perquè Jesucrist manifesti a través de nosaltres la seva paciència i la crida a la conversió, que és un camí de salvació.

Els cristians, que resem el Parenostre, hem de mirar sempre al futur, d'on ve el Regne, per això preguem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Però potser en una celebració d'acció de gràcies com aquesta convé mirar també i contemplar el camí de la vida que hem recorregut. I si mires enrere jo crec que hi ha motius per a l'esperança. Que tot sumat hi ha superàvit, en raó de la bondat i misericòrdia divines. Només cal considerar l'evangeli que acabem d'escoltar: Quan el fill pròdig comença a parlar: «he pecat contra el cel i contra tu», el Pare li ofega les paraules amb una abraçada i li manca temps per organitzar la festa: «porteu de pressa el vestit millor, el vedell gras». L'amor porta al Pare a fer coses estranyes. L'enamorament fa perdre el cap al mateix Déu. Déu és un permanent enamorat de les seves criatures.

«Deixar al desert 99 ovelles per buscar-ne una que s'ha perdut». ¿No és també una conducta estranya, aquesta que Déu s'atribueix a si mateix? I, a més, «Jesucrist convivint i menjant amb els pecadors», donant la imatge d'un pecador, i fins arribar a la creu, assumint els nostres pecats.

Contemplant el cor d'aquest Déu no hi ha dubte que hi ha un superàvit a la teva vida al llarg dels teus 50 anys de vida monàstica, perquè l'amor de Déu ha cobert les teves febleses i t'ha donat gràcia abundant per viure i correspondre a tant d'amor. En donem gràcies per no oblidar el cor d'aquest Déu bo i misericordiós, ja que el nostre cor es podria oblidar d'aquest Déu que perdona, que vessa amor i misericòrdia sense mesura. En donem gràcies per no oblidar el cor d'aquest Déu bo i amic dels homes, i renovar-li el nostre compromís de fidelitat.

Que el Senyor et miri i et beneeixi en el camí de la teva vida monàstica.