1 de juny de 2014

ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24,46-53

La festa de l’Ascensió no ens parla d’un allunyament del Crist, sinó de la seva glorificació al costat del Pare. El seu cos humà assoleix la glòria i les propietats de Déu abans d’encarnar-se. Amb l’Ascensió, Crist s’acosta més a nosaltres, amb la mateixa proximitat de Déu. És també una festa d’esperança, ja que amb el Crist una part, la primícia de la nostra humanitat, està amb Déu. Amb ell, tots nosaltres hem pujat al Pare en l’esperança i en la promesa. En l’Ascensió celebrem la pujada de Crist al Pare i la nostra futura ascensió amb ell. En celebrar el misteri de l’Ascensió del Senyor, recordem que EL CEL ÉS LA NOSTRA META, i que la vida terrenal és el camí per aconseguir-la.

Déu, per mitjà del seu Fill ens ha obert el camí. Un Déu humanitzat profundament, com ens suggereix el poema de sant Efrem:
«El seu cos s’ha barrejat
amb els nostres propis cossos.
La seva sang s’ha vessat
en les nostres pròpies artèries.
La seva veu a les nostres orelles,
en els nostres ulls la seva llum,
ell i nosaltres, tots sencers
barrejats per gràcia».

Aquest Misteri és motiu de goig i santa alegria, i d’agraïment al nostre Déu, que ens dóna l’esperança de la nostra glorificació, com demanem també en l’oració col·lecta de la Missa d’avui. I per fer aquest camí encarrega als seus deixebles la missió de ser els seus testimonis i d’incorporar la gent al Misteri d’Amor Trinitari mitjançant la predicació, el baptisme i l’ensenyament i vivència dels seus manaments en una comunió fraternal. I avui som nosaltres qui rebem la seva Paraula de vida, perquè la visquem i l’anunciem amb les nostres obres.

Tot això ens demana viure amb un cor dilatat i una mirada profunda sobre la vida mateixa, com escriu un místic sufí del segle IX:
«Abans de marxar em vas dir:
des d’ara ja no veuràs
res del que miris,
llevat que em vegis
en tot el que miris».

Necessitem la mirada de Jesús, aquella mirada capaç d’arribar al cor de Pere i fer-lo conscient del seu pecat. Necessitem el cor de Jesús, aquell cor d’on sempre sortia una paraula d’acollida i de perdó. Necessitem conèixer més profundament aquest Jesús, que avui celebrem glorificat a la dreta del Pare, però que ens deixa el seu Esperit per mirar, no al cel, sinó per estar atents a caminar entre la gent com ell ho feia. Necessitem demanar aquest do del coneixement de Jesucrist, la nostra esperança de salvació. Necessitem, amb les paraules de sant Pau als efesis, fer la nostra pregària:

«Concediu-nos els dons espirituals d’una comprensió profunda de l’home i de la Revelació divina. Concediu-nos de conèixer la vostra veritat, per estimar la petita veritat dels nostres germans.

»Doneu-nos la vostra llum, la vostra llum que brilli als ulls, a la nostra mirada del cor. Llum per il·luminar i acollir els altres. Doneu-nos també d’aprendre la veritable grandesa del poder, que no és el poder d’aquest món sinó aquell poder que vós poseu al cor del qui creu en vós. Doneu-nos aquest poder de ser eficaços en la creació d’una vida nova. Vós que ho sou tot i que esteu en tots, doneu-nos de fer aquest camí amb una alegria santa».

No cal mirar al cel. El cel està on està Déu. I aquest Déu sorprenent ha fet del cor humà la seva casa, el seu cel. No cal mirar al cel. Cal mirar al cor i caminar amb els peus a terra, però amb el viu desig de la plenitud divina en el nostre camí.