12 d’agost de 2018

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
1Re 19,4-8; Sal 33; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51

La vida espiritual no es pot fingir, requereix una disciplina. Cal aprendre-la i interioritzar-la. No és un conjunt d’exercicis quotidians sinó un estil de vida, una actitud mental, una orientació de l’ànima. I s’arriba rebent una instrucció que ve del mateix Déu com ens suggereix l’evangeli: «tots seran instruïts per Déu». Els qui reben l’ensenyament del Pare van a Crist.

Es tracta d’escoltar aquest ensenyament, escoltar aquesta veu de Déu en el nostre cor i deixar-nos portar per ell cap a Jesucrist. Deixar-nos ensenyar per aquest Pare Creador de Vida i Amic de l’ésser humà.

Ja ho va anunciar el profeta Jeremies: «Jo posaré la meva Llei dintre de vosaltres i l’escriuré en el vostre cor» (Jr 31,33).

I Crist alimenta la nostra vida amb el pa que dona la vida, el pa que ha baixat del cel perquè ningú mori sinó que tingui la vida eterna ...

Sant Benet creia que aquesta instrucció no era res d’aspre o feixuc, i tampoc un procés privat, sinó que cal fer-la en comunitat i ser viscuda amb paciència. Per això estableix una Escola del Servei diví. L’objectiu: escoltar l’ensenyament de Déu, despertar la vida espiritual, corregir vicis, conservar la caritat, eixamplar el cor i viure amb la inefable dolcesa de l’amor...

Aquesta és, com sabeu, la vida monàstica. Però la vida monàstica no té el monopoli de la vida espiritual: «Tots seran instruïts per Déu». I els qui reben l’ensenyament del Pare van a Crist.

Per això, l’univers, la creació, és també una Escola del Servei diví, ja que com escriu sant Pau als cristians de Roma: «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu, la seva divinitat, que son invisibles, s’han fet visibles a través de les coses creades. Per això no tenen excusa ja que no l’han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix. Al contrari s’han refiat de raonaments inútils. I el seu cor insensat s’ha omplert de foscor» (Rm 1,20).

La vida monàstica neix per fer uns bons deixebles en aquesta Escola del Servei diví i transmetre els ensenyaments de Déu; i ser testimoni de la vida en Crist.

Així que Déu, Amic dels homes, és qui primer estableix aquesta Escola. I per si de cas ens despistem aquesta primera Escola suscita la creació d’aquesta Escola filial que és la vida monàstica.

Ara bé, en aquesta Escola poden succeir diverses coses: que no hi anem i ens quedem jugant a fora anant a la nostra, que fem campana. O, si hi anem, podem estar distrets, no fer els deures ...

Deixar-se instruir per Déu. Com ho fas tu? Tota instrucció ens arriba per la Paraula. Quin espai té la Paraula de Déu en la teva vida?

L’ensenyament ens arriba a tots per la Paraula, però a l’Escola hi ha tot un grup nombrós d’alumnes i tots rebem el mateix ensenyament. El ressò d’aquesta Paraula en el cor de cada un de nosaltres és diferent, i positiva per a tothom.
Existeix el perill de manipular la Paraula, més que deixar que ella ens treballi i modeli segons la seva voluntat. O no permetre que aquest ensenyament de Déu, que la seva Paraula baixi al cor, i el mogui per col·laborar amb la saviesa d’aquesta Paraula que ens ensenya. Una Paraula que ens ensenya i ens alimenta donant-nos vida, vida nova.

«Jo sóc el pa que dona la vida». Aquest pa baixa del cel perquè no mori ningú, sinó que visqui per sempre. Aquest pa dona vida al món.

El pa transforma la nostra vida. Però cal assaborir-lo bé. Fer-lo baixar al cor perquè la seva energia ens renovi i recreï una vigorosa força de vida. El pa de Crist no produeix automàticament el canvi o el progrés de la nostra vida. Cal mastegar bé. En què consisteix aquesta masticació del pa que ens dona Crist? Sant Pau, a la segona lectura, ens suggereix els exercicis que cal fer:

«No entristiu l’Esperit» que heu rebut en començar a ser deixebles d’aquesta escola. L’entristim quan ens oblidem que som deixebles d’aquesta escola, cridats a corregir les nostres deficiències, i anar aprenent els camins de la vida de l’Esperit. «Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries, qualsevol tipus de maldat». I qui pot dir que aquestes paraules estan absents de la seva vida? I continua: «sigueu bondadosos, compassius, perdoneu-vos» I qui no necessita posar una mica més de bondat, de compassió, de perdó en la seva vida? Ja veieu que aquestes paraules són invitacions, exercicis senzills per a la nostra vida

Que gran és Déu! Que, com a Amic bo, ens convida a aquesta Escola on la primera lliçó és del Pare, la segona del Fill, Jesucrist, i la tercera, de l’Esperit, ja ficat en el nostre cor, per ajudar-nos a realitzar aquests senzills exercicis.