17 de gener de 2021

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
1S 3,3b-10.19; Sl 39,2.4ab.7.8-9.10 (R.: 8a i 9a); 1C 6,13b-15a.17-20; Jo 1,35-42

¿Què voleu?

Aquesta pregunta directa que fa Jesús als que el seguien, ens la fa avui a cadascú de nosaltres, ens la fa a cada cristià, ens la fa a cada monjo. Què voleu?

L’ésser humà és l’ésser que vol, desitja, busca. És l’ésser que busca més enllà de les pròpies necessitats de supervivència. És l’ésser que desitja alguna cosa més, més enllà del seu propi “jo”.

Tal vegada vol moltes coses per satisfer els desitjos de la carn. Però, tal vegada busca per satisfer un desig molt més preuat, un desig únic que el porti a la plenitud. No es tracta de voler moltes coses, sinó de trobar el qui és tot per a tu.

Sempre hauríem de donar gràcies per les persones que ens han ajudat en el camí de la fe, en el camí del coneixement, del descobriment de Jesús.

Sempre hi ha algú que ens indica cap a on hem de mirar, a qui hem d’escoltar, per on hem d’anar.

Joan indica als deixebles: «Mireu l’anyell de Déu». Elí indica a Samuel que escolti i atengui què vol el Senyor.

CRIDA el Senyor, ens crida, a dintre el cor ens ha posat el desig de voler buscar-lo a ell, només a ell. Perquè cadascú de nosaltres som santuaris preciosos de l’Esperit Sant.

«Veniu i ho veureu». Els diu Jesús als deixebles que el seguien. També a cadascú de nosaltres, si ens considerem cristians, Jesús està contínuament dient-nos: «Veniu i ho veureu». Però, despistats com som ens podem oblidar fàcilment que Jesús ens CRIDA.

On viu Jesús? A quina hora el trobaré a casa? Els deixebles han anat a veure on s’allotjava i s’han quedat amb ell aquell dia.

El monjo el busca a la cinc de la matinada al cor de l’Església, en la pregària comunitària, en la litúrgia diària, en el treball quotidià. Perquè un dia el va trobar a les seves quatre de la tarda. I, per això, va decidir d’entrar al monestir. Tots hem tingut la nostra hora d’encontre, de trobament, que ens ha fet canviar la vida que portàvem.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó. I quan hom ha estat tocat per la gràcia de Déu, tot ha quedat en un segon o tercer pla, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa.

El qui de veres ha trobat a Jesús, no pot fer altra cosa que viure’l i donar-ne testimoni, anunciar-lo, comunicar-lo amb la seva vida. I com no, indicar al teu germà on és Jesús.

Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra». Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que ens atansem a buscar-lo. Jesús veu el nostre interior, el seu preciós santuari. Jesús sap tot el que com a ésser humà hom pot fer en bé de tota la humanitat.

Per això, Jesús ens té assignat un nom, un nom que significa la tasca a realitzar en la comunitat, en l’Església, en la societat. Cristià és el nom, és el teu nom. Cristià ve de Crist, ungit. Tenim la tasca com a cristians d’ungir els nostres germans.

Tenim el deure d’ungir amb l’oli de la fe, amb l’oli de l’esperança, amb l’oli de la caritat. Perquè com a cristians estem obligats a expandir la fragància de la nostra unció, del do de la salut espiritual que necessita el nostre món.