Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 20, 28-38; Jn 17, 11b-19
Consagreu-los en la veritat
La litúrgia eucarística d'avui, ens fa meditar sobre les paraules de comiat tant de Pau als preveres de la comunitat d'Efes com de Jesucrist als seus deixebles. Dos discursos de comiat que a distàncies miren cap al traspàs d'aquest món. Es tracta, doncs, de dos comiats definitius. En ambdós, però, el protagonista principal entorn del qual gira el discurs és el do de l'Esperit Sant: són dos comiats, l'un certament paradigmàtic, el de Crist, l'altre a imitació del primer, el de Pau, on els qui marxen no deixen orfes els qui es queden sinó que deixen pas a la presència de l'Esperit Sant i a la seva acció santificadora. Pau exhorta els preveres d'Efes, als quals és l'Esperit mateix qui els ha encarregat de pasturar la comunitat de Déu, a vetllar e i els confia a Déu i a la seva paraula; Crist prega al Pare perquè mantingui units els deixebles que Ell mateix li ha donat i li demana que els consagri en la veritat perquè enviats al món com ell mateix hi fou enviat, siguin preservats del maligne.
Confiar algú a Déu o consagrar-lo en la veritat equival a deixar-lo sota l'alè vivificador de l'Esperit. És l'Esperit qui en aquests moments, en aquest temps post-pasqual, pren el rol fonamental de l'acció trinitària entre els homes, renovant totes les coses en el Crist. És al seu guiatge que Pau demana que estiguin alerta els efesins; és Ell qui edifica la comunitat d'aquells qui ja han estat santificats; és a través de l'Esperit que el Pare guarda la comunitat de deixebles del seu Fill, d'aquells qui romanent encara en el món, no són del món.
És per això que, ara com aleshores, convé estar ben atent a les inspiracions de l'Esperit en nosaltres: ja que és Ell també qui avui ens ha congregat per tal que visquem dedicats a Déu amb tot el cor i restem units en la concòrdia de les voluntats. Veniu Esperit Sant! Al·leluia!
27 de maig del 2009
24 de maig del 2009
L'ASCENSIÓ DEL SENYOR
Homilia pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mc 16, 15-20
Escena primera:
Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n'anava al cel.
Escena segona:
Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran… Ells se n'anaren a predicar pertot arreu…
En quina d'aquestes escenes et situes?
Avui, amb la solemnitat de l'Ascensió, Crist és glorificat, Crist ens precedeix a la glòria. La seva ascensió és la nostra victòria, l'esperança de la nostra glorificació. És aquest el missatge que ens ofereix la festa, com escriu amb gran bellesa sant Bernat: El Senyor dels cels envaeix amb la seva divina energia tot l'univers. Ha escampat la boira de la seva fragilitat humana, i la inunda d'esplendor. El Sol està en el seu zenit, abrasa i impera. El seu foc cau a borbollons sobre la terra: res es lliura de la seva calor (Salm 18, 7). La Saviesa de Déu ha retornat al país de la saviesa; allí tots comprenen i busquen el bé. Tenen una intel·ligència finíssima i un afecte rapidíssim per a acollir la seva paraula.
Però de moment es queden mirant al cel. Encara no són conscients que Jesús amb la seva resurrecció ha trencat tots els motlles. I ells, els seus deixebles, segueixen tancats en els seus: és ara que restablireu la reialesa d'Israel?
Nosaltres potser podem estar en la primera escena. Mirant el bell blau del cel. Hi ha molts cristians que miren al cel, i també hi ha monjos mirant al cel. Contemplant no el cel on hi ha Déu, sinó el núvol damunt el qual és endut aquest Déu. Necessitem ser conscients que el Senyor ha trencat els motlles, i el Sol que arriba al seu zenit cau com foc sobre la terra, sobre aquesta terra pobra de saviesa. Necessitem del foc de Jesús. Per a situar-nos en la segona escena. Per a ser anunciadors de la Bona Notícia de Jesús Ressuscitat. Anunciadors d'un evangeli que trenca tots els motlles, anunciant una saviesa nova. La saviesa d'un home nou, d'una humanitat nova, que no arriben encara a ser una realitat.
I això ens porta l'exigència, com diu Bernat, de purificar l'enteniment i l'afecte. Tenim l'enteniment tèrbol i l'afecte molt brut i tacat.
Tenim necessitat dels dons espirituals d'una comprensió profunda. Aquest és el viu desig de Pau per als efesis, i per a nosaltres. Tenim necessitat de conèixer, però un coneixement del cor, de l'esperança a la qual ens crida. Tenim necessitat de saber que aquest Déu no se n'ha anat, sinó que ha trencat els motlles i roman entre nosaltres de manera diferent. Per això Pau desitja que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres, l'eficàcia de la força d'aquest Déu, que duu a la plenitud de la seva dreta Jesús, i que també desitja dur-nos-hi a nosaltres.
Però necessitem de purificació per a no quedar-nos mirant al cel. Homes i dones...?
Crist és qui ens dona la llum a l'enteniment, i l'Esperit Sant purifica l'afecte. Necessitem purificar l'enteniment per a conèixer i l'afecte per a estimar. Aquesta llum, aquesta purificació ens ve de Crist i del seu Esperit. Ja tenim una certa llum. Sant Bernat diu que el nostre enteniment ja està il·luminat. Però no l'acompanya l'afecte, que necessita d'una forta purificació.
Escriurà Bernat: Coneixeu el bé, el camí a seguir, i com heu de caminar. Però la voluntat no és la mateixa en tots. Alguns caminen, corren i volen en tots els exercicis d'aquest camí i d'aquesta vida: les vigílies se'ls fan breus, els menjars saborosos i el pa excel·lent, els treballs suportables i agradables. Altres, tot el contrari: tenen un cor tan àrid i un afecte tan pertinaç que res d'això no els atreu. Són tan pobres i miserables que únicament els mou el temor de l'infern. Comparteixen totes les misèries, però no les alegries. (St. Bernat, Sermó 3 sobre l'Ascensió)
Succeeix que no veuen el Crist. Estan mirant al cel, el pas dels núvols... No veuen aquest Crist que es retira per a trencar els motlles i convidar-nos a obrir-nos a la llum del Senyor que ens vol com a instruments d'una publicació, la de la seva bona notícia que vol fer un home nou i una humanitat nova. Però per a ser instruments d'aquesta bona notícia necessitem tenir experiència de la grandesa del poder de Déu dintre de nosaltres; del poder que obra en tu, en mi, en tots i cadascun de nosaltres. Però això no ho pot arribar a viure un ànima abocada a les distraccions, a l'exterior, sinó recollida en el seu interior per no escapar del caliu del Sol que deixa caure el seu foc a borbollons sobre la terra.
En resum: en quina escena et situes? potser en cap?
Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mc 16, 15-20
Escena primera:
Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n'anava al cel.
Escena segona:
Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran… Ells se n'anaren a predicar pertot arreu…
En quina d'aquestes escenes et situes?
Avui, amb la solemnitat de l'Ascensió, Crist és glorificat, Crist ens precedeix a la glòria. La seva ascensió és la nostra victòria, l'esperança de la nostra glorificació. És aquest el missatge que ens ofereix la festa, com escriu amb gran bellesa sant Bernat: El Senyor dels cels envaeix amb la seva divina energia tot l'univers. Ha escampat la boira de la seva fragilitat humana, i la inunda d'esplendor. El Sol està en el seu zenit, abrasa i impera. El seu foc cau a borbollons sobre la terra: res es lliura de la seva calor (Salm 18, 7). La Saviesa de Déu ha retornat al país de la saviesa; allí tots comprenen i busquen el bé. Tenen una intel·ligència finíssima i un afecte rapidíssim per a acollir la seva paraula.
Però de moment es queden mirant al cel. Encara no són conscients que Jesús amb la seva resurrecció ha trencat tots els motlles. I ells, els seus deixebles, segueixen tancats en els seus: és ara que restablireu la reialesa d'Israel?
Nosaltres potser podem estar en la primera escena. Mirant el bell blau del cel. Hi ha molts cristians que miren al cel, i també hi ha monjos mirant al cel. Contemplant no el cel on hi ha Déu, sinó el núvol damunt el qual és endut aquest Déu. Necessitem ser conscients que el Senyor ha trencat els motlles, i el Sol que arriba al seu zenit cau com foc sobre la terra, sobre aquesta terra pobra de saviesa. Necessitem del foc de Jesús. Per a situar-nos en la segona escena. Per a ser anunciadors de la Bona Notícia de Jesús Ressuscitat. Anunciadors d'un evangeli que trenca tots els motlles, anunciant una saviesa nova. La saviesa d'un home nou, d'una humanitat nova, que no arriben encara a ser una realitat.
I això ens porta l'exigència, com diu Bernat, de purificar l'enteniment i l'afecte. Tenim l'enteniment tèrbol i l'afecte molt brut i tacat.
Tenim necessitat dels dons espirituals d'una comprensió profunda. Aquest és el viu desig de Pau per als efesis, i per a nosaltres. Tenim necessitat de conèixer, però un coneixement del cor, de l'esperança a la qual ens crida. Tenim necessitat de saber que aquest Déu no se n'ha anat, sinó que ha trencat els motlles i roman entre nosaltres de manera diferent. Per això Pau desitja que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres, l'eficàcia de la força d'aquest Déu, que duu a la plenitud de la seva dreta Jesús, i que també desitja dur-nos-hi a nosaltres.
Però necessitem de purificació per a no quedar-nos mirant al cel. Homes i dones...?
Crist és qui ens dona la llum a l'enteniment, i l'Esperit Sant purifica l'afecte. Necessitem purificar l'enteniment per a conèixer i l'afecte per a estimar. Aquesta llum, aquesta purificació ens ve de Crist i del seu Esperit. Ja tenim una certa llum. Sant Bernat diu que el nostre enteniment ja està il·luminat. Però no l'acompanya l'afecte, que necessita d'una forta purificació.
Escriurà Bernat: Coneixeu el bé, el camí a seguir, i com heu de caminar. Però la voluntat no és la mateixa en tots. Alguns caminen, corren i volen en tots els exercicis d'aquest camí i d'aquesta vida: les vigílies se'ls fan breus, els menjars saborosos i el pa excel·lent, els treballs suportables i agradables. Altres, tot el contrari: tenen un cor tan àrid i un afecte tan pertinaç que res d'això no els atreu. Són tan pobres i miserables que únicament els mou el temor de l'infern. Comparteixen totes les misèries, però no les alegries. (St. Bernat, Sermó 3 sobre l'Ascensió)
Succeeix que no veuen el Crist. Estan mirant al cel, el pas dels núvols... No veuen aquest Crist que es retira per a trencar els motlles i convidar-nos a obrir-nos a la llum del Senyor que ens vol com a instruments d'una publicació, la de la seva bona notícia que vol fer un home nou i una humanitat nova. Però per a ser instruments d'aquesta bona notícia necessitem tenir experiència de la grandesa del poder de Déu dintre de nosaltres; del poder que obra en tu, en mi, en tots i cadascun de nosaltres. Però això no ho pot arribar a viure un ànima abocada a les distraccions, a l'exterior, sinó recollida en el seu interior per no escapar del caliu del Sol que deixa caure el seu foc a borbollons sobre la terra.
En resum: en quina escena et situes? potser en cap?
23 de maig del 2009
DISSABTE VI DE PASQUA
Homilia pronunciada pel P. Maties Prades
Ac 18, 23-28; Salm 46; Jn 16, 23b-28
Estimats germans i germanes: Aquests dies anem llegint l'Evangeli de Joan. Jesús segueix aprofundint sobre la seva relació amb el Pare, i en les seves conseqüències en nosaltres. El tema d'avui és la pregària.
Si entrem en sintonia amb Déu, per mitjà de Jesucrist, i estem oberts a l'acció de l'Esperit... la nostra pregària pot esdevenir viva i transformadora. La pregària, que no és una línia recta i sense variacions, està marcada pel ritme del nostre cor. Amb la brúixola de la pregària no hem de perdre el nord i l'horitzó amb els quatre punts ben marcats: l'amor a Déu i a la seva Paraula; l'amor al proïsme, que implica l'esforç per a una convivència més humana i cristiana; l'amor a l'Església, que és mare i mestra; l'amor al món, manifestat per un compromís personal i una col·laboració generosa.
Jesús es multiplica en cada Eucaristia per donar-se a nosaltres. I, també, per amor a nosaltres, ens espera en cada sagrari. La pregària amorosa és font de vida nova. L'Eucaristia és com la font d'on brolla l'aigua pura, fresca i reconfortant per al pelegrí; i tots ho som. Jesús assegura: "El meu Pare us concedirà tot allò que li demaneu, si ho feu en el meu nom". Podem tenir la sensació de no ser escoltats en la pregària, de que no canvia res en la nostra vida. Cal mirar una altra vegada Jesús: Ell, a Getsemaní, va demanar que, si era possible, que passés d'Ell aquell calze, és a dir, els sofriments de la seva passió. ¿Va ser escoltat?. Ell, certament, va haver de beure el calze. Però Déu li va donar forces per arribar amb serenor i fortalesa fins al final. Pregar en nom de Jesús és rebre la seva energia i la seva llum, per anar-nos transformant en homes i dones nous, més semblants a Jesús, i més capaços d'actuar responsablement.
La pregària és font d'alegria. "Tindreu una alegria plena", diu el Senyor. Enmig de dificultats i proves... hi ha un camí per accedir a la pau, a la serenor, a la reconciliació amb un mateix i amb els altres, al goig íntim i indescriptible d'unió amb Déu. Aquest camí ens l'ha ensenyat Jesús: és la pregària feta en la fe, la confiança, i la sinceritat. Les dificultats encara hi són, és veritat. Però una nova llum fa desaparèixer aquells núvols negres que ens preocupaven. Descobrim el sentit més profund de cada situació que vivim i tenim més forces per afrontar-les. Com Jesús, que avui també torna a nosaltres.
Ac 18, 23-28; Salm 46; Jn 16, 23b-28
Estimats germans i germanes: Aquests dies anem llegint l'Evangeli de Joan. Jesús segueix aprofundint sobre la seva relació amb el Pare, i en les seves conseqüències en nosaltres. El tema d'avui és la pregària.
Si entrem en sintonia amb Déu, per mitjà de Jesucrist, i estem oberts a l'acció de l'Esperit... la nostra pregària pot esdevenir viva i transformadora. La pregària, que no és una línia recta i sense variacions, està marcada pel ritme del nostre cor. Amb la brúixola de la pregària no hem de perdre el nord i l'horitzó amb els quatre punts ben marcats: l'amor a Déu i a la seva Paraula; l'amor al proïsme, que implica l'esforç per a una convivència més humana i cristiana; l'amor a l'Església, que és mare i mestra; l'amor al món, manifestat per un compromís personal i una col·laboració generosa.
Jesús es multiplica en cada Eucaristia per donar-se a nosaltres. I, també, per amor a nosaltres, ens espera en cada sagrari. La pregària amorosa és font de vida nova. L'Eucaristia és com la font d'on brolla l'aigua pura, fresca i reconfortant per al pelegrí; i tots ho som. Jesús assegura: "El meu Pare us concedirà tot allò que li demaneu, si ho feu en el meu nom". Podem tenir la sensació de no ser escoltats en la pregària, de que no canvia res en la nostra vida. Cal mirar una altra vegada Jesús: Ell, a Getsemaní, va demanar que, si era possible, que passés d'Ell aquell calze, és a dir, els sofriments de la seva passió. ¿Va ser escoltat?. Ell, certament, va haver de beure el calze. Però Déu li va donar forces per arribar amb serenor i fortalesa fins al final. Pregar en nom de Jesús és rebre la seva energia i la seva llum, per anar-nos transformant en homes i dones nous, més semblants a Jesús, i més capaços d'actuar responsablement.
La pregària és font d'alegria. "Tindreu una alegria plena", diu el Senyor. Enmig de dificultats i proves... hi ha un camí per accedir a la pau, a la serenor, a la reconciliació amb un mateix i amb els altres, al goig íntim i indescriptible d'unió amb Déu. Aquest camí ens l'ha ensenyat Jesús: és la pregària feta en la fe, la confiança, i la sinceritat. Les dificultats encara hi són, és veritat. Però una nova llum fa desaparèixer aquells núvols negres que ens preocupaven. Descobrim el sentit més profund de cada situació que vivim i tenim més forces per afrontar-les. Com Jesús, que avui també torna a nosaltres.
16 de maig del 2009
PROFESSIÓ SOLEMNE DE SOR SARA M. PICHER PAYÀ, MONJA DE VALLBONA
Homilia pronuciada pel P. Josep Alegre, abat
Vallbona de les Monges
Ac 2, 42-47; Sl 88, 2-5. 27-29; Fl 3, 8-14; Jn 15, 1-11
Sara:
Tot caminant amb el cant d'entrada, hem dialogat amb Déu, cantant: Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, i m'encisa la meva heretat.
Guarda en el teu cor aquest diàleg bonic amb Déu, amb el qual hem començat aquesta celebració. Són paraules, certament, per omplir el teu interior, en aquest camí que fas cap a la casa del Pare, mitjançant la teva consagració religiosa, en el desig per endinsar-te en el misteri de Déu. Un misteri d'amor. Fes que aquest diàleg sigui sempre un punt de referència en la teva vida, que no oblidis mai que és Déu qui t'ha triat la possessió, que Ell t'ha estimat primer. I que a tu, ara, et correspon fer d'Ell la delícia del teu cor, i aleshores la teva vida serà encisadora. Així seràs una bona monja.
Què és una monja?
Tu ja ho saps, desprès de conèixer i de viure fins aquí i avui tot un recorregut monàstic durant aquests anys a Vallbona. Però ens convé recordar-ho, a tu, a nosaltres, a tots els qui t'acompanyem en aquest dia de la teva consagració a Déu. Perquè considero que és recordar una saviesa que ha estat viscuda per milers de monges i monjos al llarg de la història; una saviesa que ha fet molt de bé a l'Església i als cristians de tots els temps. Perquè és recordar una saviesa que no passa mai, i que jo espero i desitjo que anirà il·luminant el teu camí.
Què es una monja? Se n'han donat varietat d'explicacions:
Monja és aquella que cerca Déu (sant Benet).
Monja és aquella que està allunyada de tots i unida a tots. Aquella que es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateixa en cadascun d'ells (Evagri Pòntic).
Monja és aquella que conversa amb Déu nit i dia i no pensa en res més (Evergotimos).
Monja és aquella que viu en la intimitat de Déu (sant Gregori Nissè).
Monja és aquella qui tendeix a ser una sola cosa amb Déu (sant Nil).
Monja és una dona profundament pacient i exemple de paciència (Joan Cassià).
Monja és aquella que vol observar tots el preceptes de l'Evangeli sense excepció (sant Basili).
Monja és l'expressió d'un arquetip, arquetip que constitueix una dimensió constitutiva de la vida humana (Paniker).
Monja és una dona que viu i deixa als segles posteriors un missatge que ha de servir i continua servint com a model per a configurar una vida (Joan Chittister).
Tenim en aquestes explicacions, matisos molt diversos que no resulten gaire estranys als interessos dels humans: matisos que parlen d'una recerca, d'una relació de llunyania i apropament, de diàleg, d'unitat, de paciència, d'arquetip constitutiu de la vida...
Són conceptes o virtuts que tenen molt a veure amb la vida humana; que fan relació a una dimensió transcendent de l'home, a Déu, i també als altres. Com un suggeriment que les coses del monjo, de la monja, són coses ben vinculades a la vida de tots els homes, a un donar sentit a la vida humana, un sentit profund. També és una paraula que ens fa veure una relació molt estreta entre Déu i l'home, i que, per tant és un suggeriment diàfan que Déu té molt a veure amb tot allò d'humà, i que la dona, o l'home, profundament humans, no estan pas molt allunyats d'aquesta realitat que es diu Déu.
Sara, ser monja es ser molt, molt humana. Ser monja es seguir, adorar un Déu molt humà, tan humà, que s'ha fet Ell mateix home.
Sara, no perdis mai el teu somriure. Un somriure que neix en el cor. Un somriure que és el signe del Ressuscitat. Recorda't del final de l'evangeli: Us he dit tot això, perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena... És el do més preciós que Déu t'ha donat...
Ara bé, aquesta alegria, aquesta riquesa humana i divina, has de viure-la en una comunitat com ens suggereix la Paraula que hem escoltat: Eren constants en l'ensenyament dels apòstols, en l'escolta de la Paraula, a posar en comú els béns, béns materials i espirituals, a partir el pa i la pregària.
Precisament, aquest és un text, que, com saps prou bé, és un punt de referència monàstica principal per a sant Benet i per a molts escriptors de la vida monàstica: és la comunitat de Jerusalem, la seva fidelitat i la seva alegria, que després feia que nova gent s'afegís a la comunitat. No perdis, no perdeu el somriure, aquest signe del ressuscitat, i el Senyor afegirà noves vocacions a la vostra comunitat.
Però, a més, has de continuar el treball sobre tu mateixa en relació al Crist que et crida. Cal viure cada dia la seva seducció. Cal fer cada dia més viu el desig de conèixer Crist, d'experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest és el missatge que acabem d'escoltar de Pau als cristians de Filips: una invitació a mirar totes les coses com a escòries, com quelcom amb poca importància en comparació amb el Crist, i la possibilitat d'incorporar-nos més i més a Ell. Això és també viure aquest sentiment del salmista: la meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva ma (Sl 62). Viure cada dia aquesta relació d'amor és allò que dóna sabor a la nostra vida monàstica. Viure el nostre petit amor, tot jugant a deixar-nos seduir per l'Amor, el Déu amor, que avui et crida a viure una especial intimitat amb Ell.
Aquest Déu amor que vol viure en tu, fer estada en tu, com diu la pregària de consagració, en un cor lliure i net, a fi de conduir-te a l'experiència dels béns del món futur.
Per això a l'evangeli ens exhorta: Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments us mantindreu en l'amor que us tinc.
Sara, el Senyor i aquesta comunitat de Vallbona et reben a fi de continuar el teu camí d'una manera més plena. Que el teu camí sigui sempre un camí de joia, que cada dia visquis una encisadora experiència de l'amor de Déu, i res de millor que contemplar el Crist cada dia, que buscar d'endinsar-te en aquesta experiència d'amor que contemplem a l'evangeli, on es pot percebre una forta relació d'amor entre el Pare i Crist, el seu Fill. El cep, les sarments, el vinyater, el fruit, esporgar, netejar..., paraules que traspuen un apassionant misteri d'amor i de vida. Que la teva alegria, en la fidelitat, et porti a endinsar-te en aquest misteri d'amor trinitari, que ens busca, que et busca avui a tu de manera especial, a fi d'incorporar-te plenament a ell.
I cantaràs tota la vida els favors de Déu...
Vallbona de les Monges
Ac 2, 42-47; Sl 88, 2-5. 27-29; Fl 3, 8-14; Jn 15, 1-11
Sara:
Tot caminant amb el cant d'entrada, hem dialogat amb Déu, cantant: Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, i m'encisa la meva heretat.
Guarda en el teu cor aquest diàleg bonic amb Déu, amb el qual hem començat aquesta celebració. Són paraules, certament, per omplir el teu interior, en aquest camí que fas cap a la casa del Pare, mitjançant la teva consagració religiosa, en el desig per endinsar-te en el misteri de Déu. Un misteri d'amor. Fes que aquest diàleg sigui sempre un punt de referència en la teva vida, que no oblidis mai que és Déu qui t'ha triat la possessió, que Ell t'ha estimat primer. I que a tu, ara, et correspon fer d'Ell la delícia del teu cor, i aleshores la teva vida serà encisadora. Així seràs una bona monja.
Què és una monja?
Tu ja ho saps, desprès de conèixer i de viure fins aquí i avui tot un recorregut monàstic durant aquests anys a Vallbona. Però ens convé recordar-ho, a tu, a nosaltres, a tots els qui t'acompanyem en aquest dia de la teva consagració a Déu. Perquè considero que és recordar una saviesa que ha estat viscuda per milers de monges i monjos al llarg de la història; una saviesa que ha fet molt de bé a l'Església i als cristians de tots els temps. Perquè és recordar una saviesa que no passa mai, i que jo espero i desitjo que anirà il·luminant el teu camí.
Què es una monja? Se n'han donat varietat d'explicacions:
Monja és aquella que cerca Déu (sant Benet).
Monja és aquella que està allunyada de tots i unida a tots. Aquella que es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateixa en cadascun d'ells (Evagri Pòntic).
Monja és aquella que conversa amb Déu nit i dia i no pensa en res més (Evergotimos).
Monja és aquella que viu en la intimitat de Déu (sant Gregori Nissè).
Monja és aquella qui tendeix a ser una sola cosa amb Déu (sant Nil).
Monja és una dona profundament pacient i exemple de paciència (Joan Cassià).
Monja és aquella que vol observar tots el preceptes de l'Evangeli sense excepció (sant Basili).
Monja és l'expressió d'un arquetip, arquetip que constitueix una dimensió constitutiva de la vida humana (Paniker).
Monja és una dona que viu i deixa als segles posteriors un missatge que ha de servir i continua servint com a model per a configurar una vida (Joan Chittister).
Tenim en aquestes explicacions, matisos molt diversos que no resulten gaire estranys als interessos dels humans: matisos que parlen d'una recerca, d'una relació de llunyania i apropament, de diàleg, d'unitat, de paciència, d'arquetip constitutiu de la vida...
Són conceptes o virtuts que tenen molt a veure amb la vida humana; que fan relació a una dimensió transcendent de l'home, a Déu, i també als altres. Com un suggeriment que les coses del monjo, de la monja, són coses ben vinculades a la vida de tots els homes, a un donar sentit a la vida humana, un sentit profund. També és una paraula que ens fa veure una relació molt estreta entre Déu i l'home, i que, per tant és un suggeriment diàfan que Déu té molt a veure amb tot allò d'humà, i que la dona, o l'home, profundament humans, no estan pas molt allunyats d'aquesta realitat que es diu Déu.
Sara, ser monja es ser molt, molt humana. Ser monja es seguir, adorar un Déu molt humà, tan humà, que s'ha fet Ell mateix home.
Sara, no perdis mai el teu somriure. Un somriure que neix en el cor. Un somriure que és el signe del Ressuscitat. Recorda't del final de l'evangeli: Us he dit tot això, perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena... És el do més preciós que Déu t'ha donat...
Ara bé, aquesta alegria, aquesta riquesa humana i divina, has de viure-la en una comunitat com ens suggereix la Paraula que hem escoltat: Eren constants en l'ensenyament dels apòstols, en l'escolta de la Paraula, a posar en comú els béns, béns materials i espirituals, a partir el pa i la pregària.
Precisament, aquest és un text, que, com saps prou bé, és un punt de referència monàstica principal per a sant Benet i per a molts escriptors de la vida monàstica: és la comunitat de Jerusalem, la seva fidelitat i la seva alegria, que després feia que nova gent s'afegís a la comunitat. No perdis, no perdeu el somriure, aquest signe del ressuscitat, i el Senyor afegirà noves vocacions a la vostra comunitat.
Però, a més, has de continuar el treball sobre tu mateixa en relació al Crist que et crida. Cal viure cada dia la seva seducció. Cal fer cada dia més viu el desig de conèixer Crist, d'experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest és el missatge que acabem d'escoltar de Pau als cristians de Filips: una invitació a mirar totes les coses com a escòries, com quelcom amb poca importància en comparació amb el Crist, i la possibilitat d'incorporar-nos més i més a Ell. Això és també viure aquest sentiment del salmista: la meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva ma (Sl 62). Viure cada dia aquesta relació d'amor és allò que dóna sabor a la nostra vida monàstica. Viure el nostre petit amor, tot jugant a deixar-nos seduir per l'Amor, el Déu amor, que avui et crida a viure una especial intimitat amb Ell.
Aquest Déu amor que vol viure en tu, fer estada en tu, com diu la pregària de consagració, en un cor lliure i net, a fi de conduir-te a l'experiència dels béns del món futur.
Per això a l'evangeli ens exhorta: Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments us mantindreu en l'amor que us tinc.
Sara, el Senyor i aquesta comunitat de Vallbona et reben a fi de continuar el teu camí d'una manera més plena. Que el teu camí sigui sempre un camí de joia, que cada dia visquis una encisadora experiència de l'amor de Déu, i res de millor que contemplar el Crist cada dia, que buscar d'endinsar-te en aquesta experiència d'amor que contemplem a l'evangeli, on es pot percebre una forta relació d'amor entre el Pare i Crist, el seu Fill. El cep, les sarments, el vinyater, el fruit, esporgar, netejar..., paraules que traspuen un apassionant misteri d'amor i de vida. Que la teva alegria, en la fidelitat, et porti a endinsar-te en aquest misteri d'amor trinitari, que ens busca, que et busca avui a tu de manera especial, a fi d'incorporar-te plenament a ell.
I cantaràs tota la vida els favors de Déu...
14 de maig del 2009
SANT MATIES, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1, 15-17. 20-26; Sl 112; Jn 15, 9-17
Estimats germans:
Hauríem de recordar sempre les següents paraules de Sant Elred, abat cistercenc de Rievall, en el seu Tractat "Sobre l'amistat espiritual":
"Que n'és de bo compartir les penes, treballar els uns pels altres i portar-se mútuament les càrregues quan cadascú troba dolç oblidar-se de si mateix per l'amic; preferir la voluntat de l'altre a la pròpia, atendre les seves necessitats abans que les particulars; lluitar contra els mals que li sobrevenen i arriscar-se per ell".
Com serien els monestirs amb aquest clima d'amistat? En l'Evangeli de Sant Joan, el tema de l'amistat es presenta sobretot en el discurs de comiat. En una conversa íntima i serena, Jesús vol dir que l'amistat és comunicació, oferiment del millor que hi ha en nosaltres, manifestació de sentiments, donació de la pròpia vida. Jesús es presenta com amic de tots, sense excloure ningú, sense fer diferencies partidistes. Si Ell dóna la vida per nosaltres, nosaltres també hem de donar-la pels altres. Si Ell és el nostre amic, nosaltres hem d'estar oberts a l'amistat. Autors espirituals consideren que l'amistat és una forma d'amor cristià que uneix als amics entre si i amb Déu. Quan descobrim que som estimats per Déu d'una manera única i especial, descobrim en els altres la mateixa manifestació nova i única del mateix Amor, que creix quan el compartim en un ambient de veritable amistat.
El descobrir aquestes coses ens posa, no davant de la pròpia intel·ligència i capacitats, sinó davant la parcialitat de les nostres conquestes. Perquè no sabem acceptar una convivència creativa i amistosa, perquè no estimem com deuríem, ens fa falta unir-nos més al Crist, com la sarment al cep, perquè ens comuniqui la força del seu Amor i de la seva Amistat.
L'apòstol Maties va ser escollit per confiar-li "la missió d'anar per tot arreu i donar fruit". Sabem molt poc del nostre apòstol. Maties va comprendre que Jesús el cridava i el seguí, i va ser-li fidel en l'anonimat del seu paper secundari. Contemplant la figura, que passa quasi desapercebuda, del meu sant patró, sento una profunda admiració pels sants perquè són gent bona, amable, solidària, realista, optimista, lluitadora... que s'han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, que estimen tothom sense fer distincions, i que lluiten per la dignitat de les persones i per la pau.
El Papa Benet XVI va dir, en la Missa de canonització de cinc beats, el passat 26 d'abril, que les vides dels sants ens recorden que "només conreant una constant i profunda relació amb el Senyor, especialment en el Sagrament de l'Eucaristia, podem ser capaços de portar el ferment de l'Evangeli a les diverses activitats laborals i a cada àmbit de la nostra societat". Que així sigui amb l'exemple i la intercessió de Sant Maties.
Ac 1, 15-17. 20-26; Sl 112; Jn 15, 9-17
Estimats germans:
Hauríem de recordar sempre les següents paraules de Sant Elred, abat cistercenc de Rievall, en el seu Tractat "Sobre l'amistat espiritual":
"Que n'és de bo compartir les penes, treballar els uns pels altres i portar-se mútuament les càrregues quan cadascú troba dolç oblidar-se de si mateix per l'amic; preferir la voluntat de l'altre a la pròpia, atendre les seves necessitats abans que les particulars; lluitar contra els mals que li sobrevenen i arriscar-se per ell".
Com serien els monestirs amb aquest clima d'amistat? En l'Evangeli de Sant Joan, el tema de l'amistat es presenta sobretot en el discurs de comiat. En una conversa íntima i serena, Jesús vol dir que l'amistat és comunicació, oferiment del millor que hi ha en nosaltres, manifestació de sentiments, donació de la pròpia vida. Jesús es presenta com amic de tots, sense excloure ningú, sense fer diferencies partidistes. Si Ell dóna la vida per nosaltres, nosaltres també hem de donar-la pels altres. Si Ell és el nostre amic, nosaltres hem d'estar oberts a l'amistat. Autors espirituals consideren que l'amistat és una forma d'amor cristià que uneix als amics entre si i amb Déu. Quan descobrim que som estimats per Déu d'una manera única i especial, descobrim en els altres la mateixa manifestació nova i única del mateix Amor, que creix quan el compartim en un ambient de veritable amistat.
El descobrir aquestes coses ens posa, no davant de la pròpia intel·ligència i capacitats, sinó davant la parcialitat de les nostres conquestes. Perquè no sabem acceptar una convivència creativa i amistosa, perquè no estimem com deuríem, ens fa falta unir-nos més al Crist, com la sarment al cep, perquè ens comuniqui la força del seu Amor i de la seva Amistat.
L'apòstol Maties va ser escollit per confiar-li "la missió d'anar per tot arreu i donar fruit". Sabem molt poc del nostre apòstol. Maties va comprendre que Jesús el cridava i el seguí, i va ser-li fidel en l'anonimat del seu paper secundari. Contemplant la figura, que passa quasi desapercebuda, del meu sant patró, sento una profunda admiració pels sants perquè són gent bona, amable, solidària, realista, optimista, lluitadora... que s'han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, que estimen tothom sense fer distincions, i que lluiten per la dignitat de les persones i per la pau.
El Papa Benet XVI va dir, en la Missa de canonització de cinc beats, el passat 26 d'abril, que les vides dels sants ens recorden que "només conreant una constant i profunda relació amb el Senyor, especialment en el Sagrament de l'Eucaristia, podem ser capaços de portar el ferment de l'Evangeli a les diverses activitats laborals i a cada àmbit de la nostra societat". Que així sigui amb l'exemple i la intercessió de Sant Maties.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
