Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Pr 9, 1-6; Sl 33, 2-3. 10-15; Ef 4, 30-5, 2; Jn 6, 41-52
Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Germans, hem estat convocats avui, aquest diumenge, al ressò d'aquestes paraules de l'Evangeli: Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Hem estat convocats per fruir de la invitació que Crist ens fa de menjar el pa baixat del cel que ell dóna, el pa que és la seva carn, la que dóna la vida al món. Ens hem reunit, doncs, per celebrar el memorial del Senyor, per escoltar la seva paraula i alimentar-nos d'aquell pa que és veritable menjar i d'aquell vi que és veritable beguda: un menjar i una beguda que ens fan partícips de la mateixa vida del Senyor. És, fonamentalment, menjant del seu pa i bevent de la seva sang que estem en el Senyor i ell està en nosaltres. És d'aquesta manera com entrem en el més gran dels misteris: el del la vida intradivina, intratrinitària. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. El pa que és el seu cos i el vi que és la seva sang ens alimenten i ens fan viure gràcies a ell mateix i és per aquest do mateix que el do de vida que Crist rep del Pare, pot també omplir les nostres vides i renovar-les de soca-rel. Per això qui menja d'aquest pa, viurà per sempre.
No crec que ningú dels qui avui formem aquesta comunitat de fe, negui que d'aquesta vida nova i eterna ningú no se'n pot fer mereixedor: tots convindrem que som davant del do més gran i immerescut que el Senyor, en el seu infinit amor, ens ofereix. Mereixedors, certament no ens en podem fer: però, desmereixedors, potser sí. És per això que l'exhortació que ens ha fet l'inici de la carta de sant Pau als cristians d'Efes que avui hem escoltat, revela, enmig d'aquesta mateixa assemblea, tota la seva actualitat: germans, fixeu-vos bé com viviu.
La vida nova que rebem quan anem a combregar del pa i del calze no té sobre nosaltres un efecte màgic: és a dir, no només per anar a combregar, ens fem portadors de vida eterna. Els automatismes en el cristianisme no funcionen: fixeu-vos bé –doncs– com viviu. Si vaig a combregar i després no parlo amb un germà, li giro la cara sempre que me'l trobo, en parlo malament al seu darrera, el critico o fins i tot sembro calumnies en contra d'ell, quina vida nova hi ha en mi? Si vaig a combregar i després trepitjo els meus germans al treball, miro d'escalar llocs a la feina o en l'escalafó social sense miraments, no pago allò que és just ni tracto com cal els qui estan sota la meva jurisdicció, de quina vida m'he fet jo partícip en rebre el cos i la sang del Fill estimat? Si vaig a combregar, i no tinc paciència amb els de casa, no m'esforço per acceptar els altres en les seves les diferències, no miro de sembrar pau on hi ha discòrdia, de quina vida nova em presento com a portador? Si vaig a combregar... fixeu-vos bé com viviu, no fos cas que la comunió amb el cos i la sang de Crist, enlloc de motiu d'alegria i aliment de vida eterna, es convertís en causa de tristesa i condemnació. No ens enganyem: la misericòrdia de Déu és infinita i il·limitada envers tots nosaltres, però no pot trencar les barreres d'un cor que es tanca sobre si mateix tot replegant-se i fent-se opac a l'amor. Per tant: fixem-nos bé com vivim!
És sant Pau mateix qui ens ofereix alguns criteris bàsics per fixar-nos bé en com vivim. No sigueu d'aquells qui no fan cas de res: més aviat mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor. Criteri fonamental: la descoberta de la voluntat de Déu sobre un mateix; allò que realment compta per entrar a viure en la dinàmica d'aquesta vida que venint del Pare se'ns ofereix a través de la donació del Fill. Sense el seguiment de la voluntat concreta de Déu sobre cadascun de nosaltres, com podrem treure bé del moment present que ens toca viure? Viurem descentrats i el do de la vida nova no traurà en nosaltres tots aquells fruits amb què Déu ens vol agraciar. Per això se'ns invita a fer cas, a escoltar, a obeir.
No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa. Invitació a la sobrietat per tal que la disbauxa no ofegui el do de vida eterna que neix en nosaltres per la comunió amb el cos i la sang de Crist. No és de les coses d'aquest món que ens hem d'omplir –sense menysprear-les tampoc–, sinó de l'Esperit Sant, l'autèntica font de l'amor vessat en nosaltres.
Canteu el Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot. La pregària, que ens fa obrir el cor i ens fa dòcils a la voluntat del Senyor i l'agraïment, amb el qual confessem que la força per rompre els llaços que ens tanquen sobre nosaltres mateixos i ens enceguen ens ve del Senyor. Fixem-nos bé com vivim.
Si tu, que ara t'acostaràs a l'altar a rebre de mans del ministre el cos i la sang de Crist, aliment de vida eterna, t'adones que la teva vida no reflecteix la vida d'aquell amb qui combregues; si sents tota la teva indignitat sobre teu, no per això defalleixis ni caiguis en la desesperació; prega en el fons del teu cor que ell, que és sempre digne d'entrar en tu, et faci digne del seu amor i faci que la teva vida correspongui a la seva que ara se't dóna en el pa viu baixat del cel. I, després, quan surtis d'aquesta sagrada nau, mira, doncs, que la teva vida s'obri més a viure com demana la vida nova que t'ha estat donada.
16 d’agost del 2009
15 d’agost del 2009
L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11, 19; 12, 1-6. 10; Sl 44, 11-12. 16; 1Co 15, 20-26; Lc 1, 39-56
Quin regal més bonic envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen l'humà i el diví, la realitat terrenal i la celestial, l'humil i el sublim. El fruit més granat de la terra resideix allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més valor. Encastellada a les altures, la Verge santa prodigarà els seus dons als homes. (St. Bernat, En l'Assumpció de Sta. Maria, Serm. 1)
Un regal bonic, Maria, que primer ja vam rebre de Déu, com a font de tot do, amb el seu "sí" a Déu, al nostre jardí terrestre, al capvespre; un regal bonic, Maria, que està silenciosament present en la vida del Fill que passa fent el bé, i present també en el naixement de l'Església en la Pentecosta, per esdevenir-ne el membre més il·lustre.
I com un signe eclesial apareix Maria en la litúrgia d'avui a l'Apocalipsi. Un signe en el cel que ens parla d'una Església celestial, sublim, transcendent, al costat d'una Església històrica, amb dificultats i temptacions.
Maria, coronada d'estrelles, vestida de sol, i també, amb dolors de part i persecucions. Aquest és el fruit de la nostra terra: l'humà i el diví, l'humil i el sublim, junts. Maria continua essent el nostre regal, el regal de la terra al cel. Tan sols que nosaltres, al contrari de Maria, desequilibrem aquest gest d'amistat on es fonen Déu i l'home. En nosaltres, es trenca la relació o el llaç entre l'humil i el sublim.
Però continuem comptant amb Maria, per ajudar a recuperar l'equilibri. Perquè a Maria podem aplicar l'expressió de la vídua de Sarepta quan el profeta Eliseu li pregunta què pot fer per ella: quina cosa més puc desitjar que estar enmig del meu poble? (2Re 4, 13). I això continua fent Maria: estar enmig del seu poble. Són innombrables els pobles que avui la celebren amb les seves festes. Innombrables les advocacions, ermites i santuaris que li estan dedicades. Innombrables les obres d'art i de literatura que se centren en l'equilibri marià de l'humà i el diví, de l'humil i el sublim.
Maria, amb el seu cor silenciós, fortament, totalment agafat per l'amor trinitari, està present en el néixer de l'Església. I l'anomenarem Mare de l'Església. Però avui continua present en el néixer de cada dia. No ha perdut la seva condició de mare. El seu si s'ha convertit en sagrament. Maternitat perquè continuï naixent l'Església, residència dels fills i pas cap al Regne.
Allò que experimenta Maria en la Pasqua havia començat en la virginitat: la presència. La presència de la divinitat, experimentada en l'Anunciació, és ara presència viva de la comunitat. Moments grans, significatius de la vida de Maria on es fa especialment present l'Esperit Sant, que li permetrà tenir Déu en els seus braços. Però ara és ella la que se sent abraçada per Déu. Embolcallada en aquell amor diví que duu sempre la seva iniciativa amorosa a la vida del seu poble. A la vida de l'Església. Maria sap aquest primer amor de Déu envers els homes. I canta.
Ara és l'hora del Magníficat, quan l'Església pren consciència molt viva de la santedat interna del seu misteri, així com del programa extern de la seva missió, del seu testimoniatge, enmig dels homes, que neix sempre d'un Déu que ens va estimar primer, i que diposita en el nostre cor una font de santedat, una font d'aigües vives.
En Maria, podem dir, que va començar l'Església la seva profunda contemplació de la Paraula, i els seus fets biogràfics personals es converteixen en patrimoni comunitari, que va creixent amb la tutoria de l'Esperit Sant. Maria, com el Fill primogènit, no viu per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria viu per donar la seva vida en un servei amorós, com el Fill Primogènit.
Nosaltres, com Església, com a comunitat eclesial, hem heretat Maria com un do especial. La comunitat cristiana va estrenar la seva vida històrica amb un membre ja acabat i consumat en la perfecció. Nosaltres, també l'estrenem cada dia, perquè ens arribi la seva perfecció i siguem instruments de l'Esperit Sant, en el néixer quotidià de l'Església.
Tot just nascuda l'Església, troba en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana; en ella assoleix els ideals suprems que la fan ser agradable a Déu, feliç de creure, esposa, sense taca ni arruga... En ella l'esperança viva, real, a la qual ens obre la resurrecció del seu Fill Primogènit es fa veritable realitat. Crist, ressuscitat, primícia de tots els qui han mort. Maria, assumpta en cos i ànima al cel, primícia de les criatures que esperem perllongar la nostra vida temporal en vida eterna.
Santa Maria canta. És un cant a la vida. La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. Perquè sento damunt meu, sobre la meva humiliació, la mirada de l'Altíssim.
Santa Maria canta. És un cant de llibertat. El cant de llibertat que necessiten escoltar molts esclaus d'aquesta terra turmentada en molts milions de criatures seves: en els perseguits per causa de la justícia, en els famolencs, en els esclaus. (Esclavituds més refinades que les dels segles passats). En això sí que hem crescut i ens hem perfeccionat: en els abandonats i rebutjats, en els sense pàtria, sense família, sense arrels...
No. No se sent en la nostra terra el cant del Magníficat. No se sent aquest cant de llibertat. És el cant que l'Església ens proposa per celebrar en Maria la victòria sobre la mort en aquesta solemnitat.
Nosaltres cantem cada dia el Magníficat. Cada dia al capvespre en la pregària de l'Església, quan comença a apagar-se la llum del dia, cantem aquest cant de llum i llibertat. Cantem el Magníficat perquè ens faci a nosaltres lliures i plens de llum. Però necessitem cantar-lo des de dintre el cor, perquè tota la terra, tots els esclaus puguin arribar a escoltar aquest cant únic de llibertat, que posa a prova la nostra fe en un Déu ple de bondat i de misericòrdia...
Que dispersa els homes de cor altiu, i exalça els humils, omple de bens els pobres.... De generació en generació...
Ap 11, 19; 12, 1-6. 10; Sl 44, 11-12. 16; 1Co 15, 20-26; Lc 1, 39-56
Quin regal més bonic envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen l'humà i el diví, la realitat terrenal i la celestial, l'humil i el sublim. El fruit més granat de la terra resideix allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més valor. Encastellada a les altures, la Verge santa prodigarà els seus dons als homes. (St. Bernat, En l'Assumpció de Sta. Maria, Serm. 1)
Un regal bonic, Maria, que primer ja vam rebre de Déu, com a font de tot do, amb el seu "sí" a Déu, al nostre jardí terrestre, al capvespre; un regal bonic, Maria, que està silenciosament present en la vida del Fill que passa fent el bé, i present també en el naixement de l'Església en la Pentecosta, per esdevenir-ne el membre més il·lustre.
I com un signe eclesial apareix Maria en la litúrgia d'avui a l'Apocalipsi. Un signe en el cel que ens parla d'una Església celestial, sublim, transcendent, al costat d'una Església històrica, amb dificultats i temptacions.
Maria, coronada d'estrelles, vestida de sol, i també, amb dolors de part i persecucions. Aquest és el fruit de la nostra terra: l'humà i el diví, l'humil i el sublim, junts. Maria continua essent el nostre regal, el regal de la terra al cel. Tan sols que nosaltres, al contrari de Maria, desequilibrem aquest gest d'amistat on es fonen Déu i l'home. En nosaltres, es trenca la relació o el llaç entre l'humil i el sublim.
Però continuem comptant amb Maria, per ajudar a recuperar l'equilibri. Perquè a Maria podem aplicar l'expressió de la vídua de Sarepta quan el profeta Eliseu li pregunta què pot fer per ella: quina cosa més puc desitjar que estar enmig del meu poble? (2Re 4, 13). I això continua fent Maria: estar enmig del seu poble. Són innombrables els pobles que avui la celebren amb les seves festes. Innombrables les advocacions, ermites i santuaris que li estan dedicades. Innombrables les obres d'art i de literatura que se centren en l'equilibri marià de l'humà i el diví, de l'humil i el sublim.
Maria, amb el seu cor silenciós, fortament, totalment agafat per l'amor trinitari, està present en el néixer de l'Església. I l'anomenarem Mare de l'Església. Però avui continua present en el néixer de cada dia. No ha perdut la seva condició de mare. El seu si s'ha convertit en sagrament. Maternitat perquè continuï naixent l'Església, residència dels fills i pas cap al Regne.
Allò que experimenta Maria en la Pasqua havia començat en la virginitat: la presència. La presència de la divinitat, experimentada en l'Anunciació, és ara presència viva de la comunitat. Moments grans, significatius de la vida de Maria on es fa especialment present l'Esperit Sant, que li permetrà tenir Déu en els seus braços. Però ara és ella la que se sent abraçada per Déu. Embolcallada en aquell amor diví que duu sempre la seva iniciativa amorosa a la vida del seu poble. A la vida de l'Església. Maria sap aquest primer amor de Déu envers els homes. I canta.
Ara és l'hora del Magníficat, quan l'Església pren consciència molt viva de la santedat interna del seu misteri, així com del programa extern de la seva missió, del seu testimoniatge, enmig dels homes, que neix sempre d'un Déu que ens va estimar primer, i que diposita en el nostre cor una font de santedat, una font d'aigües vives.
En Maria, podem dir, que va començar l'Església la seva profunda contemplació de la Paraula, i els seus fets biogràfics personals es converteixen en patrimoni comunitari, que va creixent amb la tutoria de l'Esperit Sant. Maria, com el Fill primogènit, no viu per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria viu per donar la seva vida en un servei amorós, com el Fill Primogènit.
Nosaltres, com Església, com a comunitat eclesial, hem heretat Maria com un do especial. La comunitat cristiana va estrenar la seva vida històrica amb un membre ja acabat i consumat en la perfecció. Nosaltres, també l'estrenem cada dia, perquè ens arribi la seva perfecció i siguem instruments de l'Esperit Sant, en el néixer quotidià de l'Església.
Tot just nascuda l'Església, troba en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana; en ella assoleix els ideals suprems que la fan ser agradable a Déu, feliç de creure, esposa, sense taca ni arruga... En ella l'esperança viva, real, a la qual ens obre la resurrecció del seu Fill Primogènit es fa veritable realitat. Crist, ressuscitat, primícia de tots els qui han mort. Maria, assumpta en cos i ànima al cel, primícia de les criatures que esperem perllongar la nostra vida temporal en vida eterna.
Santa Maria canta. És un cant a la vida. La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. Perquè sento damunt meu, sobre la meva humiliació, la mirada de l'Altíssim.
Santa Maria canta. És un cant de llibertat. El cant de llibertat que necessiten escoltar molts esclaus d'aquesta terra turmentada en molts milions de criatures seves: en els perseguits per causa de la justícia, en els famolencs, en els esclaus. (Esclavituds més refinades que les dels segles passats). En això sí que hem crescut i ens hem perfeccionat: en els abandonats i rebutjats, en els sense pàtria, sense família, sense arrels...
No. No se sent en la nostra terra el cant del Magníficat. No se sent aquest cant de llibertat. És el cant que l'Església ens proposa per celebrar en Maria la victòria sobre la mort en aquesta solemnitat.
Nosaltres cantem cada dia el Magníficat. Cada dia al capvespre en la pregària de l'Església, quan comença a apagar-se la llum del dia, cantem aquest cant de llum i llibertat. Cantem el Magníficat perquè ens faci a nosaltres lliures i plens de llum. Però necessitem cantar-lo des de dintre el cor, perquè tota la terra, tots els esclaus puguin arribar a escoltar aquest cant únic de llibertat, que posa a prova la nostra fe en un Déu ple de bondat i de misericòrdia...
Que dispersa els homes de cor altiu, i exalça els humils, omple de bens els pobres.... De generació en generació...
10 d’agost del 2009
SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Sant Llorenç és el més cèlebre dels màrtirs romans, el que es deu al relat de la seva fantàstica "passió". L'entusiasme de l'administrador dels béns de l'Església davant els jutges, i la evangèlica manera de distribuir-los donant-los als pobres, l'horror de les tortures que va sofrir junt amb la seva enteresa davant d'elles, eren cosa ja coneguda per tot el món cristià en temps de sant Ambròs i de sant Agustí. Per si es pogués discutir la historicitat d'aquesta seva "passió", el que no es pot posar en dubte és la prova del foc, com ho va fer gravar el papa Damas a la seva tomba, que diu: "Només la fe de Llorenç pogué vèncer els cops, els botxins, les flames, els turments i les cadenes".
La primera lectura pròpia de la festa de sant Llorenç, ha estat treta de la II carta de sant Pau als cristians de Corint [9, 6-10], per unes frases molt adients a la manera de fer del sant, com són: que "Déu estima els qui donen amb alegria" (verset 7). I: "Reparteix el que té, ho dóna als pobres, la seva bondat consta per sempre" (9). La carta però ha estat escrita perquè Pau té un concepte propi de generositat per l'almoina en el moment que organitza, en les seves Esglésies, la gran col·lecta a benefici dels germans de Jerusalem que estan en necessitat. I és que l'almoina ha d'ésser el gest gratuït del qui sap que tot li ha estat donat (7). Al Déu que així suscita l'amor fraternal, el pobre –en el cas, els pobres que Llorenç va socórrer- podran donar-li'n gràcies.
El salm responsorial escollit ha estat el 111 [1-2. 5-6. 7-8. 9=resposta 5a], per la resposta als versets de "sortós l'home que presta de bon grat". És un salm alfabètic, que dóna al que creu en Déu confiança i seguretat. I es canta en honor dels sants que han sabut imitar el Crist a la perfecció.
El fragment de l'evangeli ha estat de sant Joan [12, 24-26], tret del comú de màrtirs, per aquella frase de que "el gra de blat, quan cau a terra, si mor, dóna molt de fruit" (verset 24). I, a més, el "Pare honorarà els qui es fan servidors meus" (26). Aquesta part de l'evangeli es refereix tanmateix a la darrera manifestació de Jesús abans dels esdeveniments de la seva passió. I s'adreça als pagans (20). La mort que l'espera i el pertorba portarà però molts fruits (24). A la creu, Jesús atraurà tots els homes a ell. I la seva mort és el fet que revelarà el misteri de la seva persona, que és la glòria d'un Déu que irradiarà la seva llum per tot el món. Amén.
Sant Llorenç és el més cèlebre dels màrtirs romans, el que es deu al relat de la seva fantàstica "passió". L'entusiasme de l'administrador dels béns de l'Església davant els jutges, i la evangèlica manera de distribuir-los donant-los als pobres, l'horror de les tortures que va sofrir junt amb la seva enteresa davant d'elles, eren cosa ja coneguda per tot el món cristià en temps de sant Ambròs i de sant Agustí. Per si es pogués discutir la historicitat d'aquesta seva "passió", el que no es pot posar en dubte és la prova del foc, com ho va fer gravar el papa Damas a la seva tomba, que diu: "Només la fe de Llorenç pogué vèncer els cops, els botxins, les flames, els turments i les cadenes".
La primera lectura pròpia de la festa de sant Llorenç, ha estat treta de la II carta de sant Pau als cristians de Corint [9, 6-10], per unes frases molt adients a la manera de fer del sant, com són: que "Déu estima els qui donen amb alegria" (verset 7). I: "Reparteix el que té, ho dóna als pobres, la seva bondat consta per sempre" (9). La carta però ha estat escrita perquè Pau té un concepte propi de generositat per l'almoina en el moment que organitza, en les seves Esglésies, la gran col·lecta a benefici dels germans de Jerusalem que estan en necessitat. I és que l'almoina ha d'ésser el gest gratuït del qui sap que tot li ha estat donat (7). Al Déu que així suscita l'amor fraternal, el pobre –en el cas, els pobres que Llorenç va socórrer- podran donar-li'n gràcies.
El salm responsorial escollit ha estat el 111 [1-2. 5-6. 7-8. 9=resposta 5a], per la resposta als versets de "sortós l'home que presta de bon grat". És un salm alfabètic, que dóna al que creu en Déu confiança i seguretat. I es canta en honor dels sants que han sabut imitar el Crist a la perfecció.
El fragment de l'evangeli ha estat de sant Joan [12, 24-26], tret del comú de màrtirs, per aquella frase de que "el gra de blat, quan cau a terra, si mor, dóna molt de fruit" (verset 24). I, a més, el "Pare honorarà els qui es fan servidors meus" (26). Aquesta part de l'evangeli es refereix tanmateix a la darrera manifestació de Jesús abans dels esdeveniments de la seva passió. I s'adreça als pagans (20). La mort que l'espera i el pertorba portarà però molts fruits (24). A la creu, Jesús atraurà tots els homes a ell. I la seva mort és el fet que revelarà el misteri de la seva persona, que és la glòria d'un Déu que irradiarà la seva llum per tot el món. Amén.
5 d’agost del 2009
DIMECRES XVIII (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 13, 1-2. 25-14, 1. 26-29. 34-35; Sl 105; Mt 15, 21-28
Estimats germans i germanes,
L'Evangeli ens presenta un tema de reflexió: la fe que busca. Un creient i un no creient estan en diferent etapa en el procés de recerca interior. Però el creient intueix Jesucrist en els moments més inesperats, i comprèn que la fe està teixida de pregària i d'acció; confia perquè té fe i esperança. Ser cristià suposa una experiència de Déu, que ens va formant com a creients. Els cristians vivim també la nostra relació amb Déu amb dubtes i preocupacions. El dubte por ser desconfiança, però també una crisi de maduració i de creixement.
No és arriscat afirmar que la nostra fe pot oscil·lar entre la de Pere, tal com van escoltar a l'Evangeli d'ahir, i la de la dona cananea. Pere, malgrat que era deixeble apassionat i amic de Jesús, va cap a Ell ple de dubtes: "Quina poca fe! ¿Per què dubtaves?". La dona cananea és mereixedora de l'elogi de Crist: "Dona, quina fe que tens!". En el primer cas, la presència i l'acció de Jesús porten fins a confessar la fe en Ell. En el segon, és la fe la que porta fins a Jesús. Els dos camins són vàlids i complementaris.
Pere està angoixat per la por. La dona cananea pensa només en la seva filla malalta, per això és humil i valenta. ¡Que n'és de gran l'amor de mare! Ni l'aparent desinterès de Jesús ni l'actitud dels qui l'envoltaven no la desanimen. La fe d'aquesta dona i la seva pregària constant aconsegueixen el que ella demana. "Senyor, tingues pietat de mi"... "Ajuda'm". La misericòrdia de Jesús i la fe de la dona van més enllà dels costums i normes socials i religioses. El que importa és la filla malalta, l'amor de la mare, i la tendresa sempre sorprenent de Déu.
¿Com és la nostra fe? Conèixer Déu, en el seu sentit bíblic, és escoltar-lo en Jesucrist; obeir-lo, considerant que és el millor per a nosaltres; deixar de teoritzar per fer allò que ens correspon; i donar la vida d'una manera concreta. L'evangelista Joan diu que no hi ha coneixement de Déu sense l'amor. Cal que recobrem el sentit de la gratuïtat, nosaltres, atrafegats i preocupats per allò que és útil i eficaç. Hem de alliberar-nos dels impediments, -el principal és nosaltres mateixos-, per comprendre millor les persones que porten als braços el pes que els aclapara, i sentir-nos-en solidaris. "Si ens estimem, Déu esta en nosaltres". Continuem meravellats, doncs, per les sorprenents presències de Déu en el nostre món. Com la Presència de Jesús en l'Eucaristia, aquí entre nosaltres, que referma la nostra fe i amor. L'amor i la fe d'una mare.
Nm 13, 1-2. 25-14, 1. 26-29. 34-35; Sl 105; Mt 15, 21-28
Estimats germans i germanes,
L'Evangeli ens presenta un tema de reflexió: la fe que busca. Un creient i un no creient estan en diferent etapa en el procés de recerca interior. Però el creient intueix Jesucrist en els moments més inesperats, i comprèn que la fe està teixida de pregària i d'acció; confia perquè té fe i esperança. Ser cristià suposa una experiència de Déu, que ens va formant com a creients. Els cristians vivim també la nostra relació amb Déu amb dubtes i preocupacions. El dubte por ser desconfiança, però també una crisi de maduració i de creixement.
No és arriscat afirmar que la nostra fe pot oscil·lar entre la de Pere, tal com van escoltar a l'Evangeli d'ahir, i la de la dona cananea. Pere, malgrat que era deixeble apassionat i amic de Jesús, va cap a Ell ple de dubtes: "Quina poca fe! ¿Per què dubtaves?". La dona cananea és mereixedora de l'elogi de Crist: "Dona, quina fe que tens!". En el primer cas, la presència i l'acció de Jesús porten fins a confessar la fe en Ell. En el segon, és la fe la que porta fins a Jesús. Els dos camins són vàlids i complementaris.
Pere està angoixat per la por. La dona cananea pensa només en la seva filla malalta, per això és humil i valenta. ¡Que n'és de gran l'amor de mare! Ni l'aparent desinterès de Jesús ni l'actitud dels qui l'envoltaven no la desanimen. La fe d'aquesta dona i la seva pregària constant aconsegueixen el que ella demana. "Senyor, tingues pietat de mi"... "Ajuda'm". La misericòrdia de Jesús i la fe de la dona van més enllà dels costums i normes socials i religioses. El que importa és la filla malalta, l'amor de la mare, i la tendresa sempre sorprenent de Déu.
¿Com és la nostra fe? Conèixer Déu, en el seu sentit bíblic, és escoltar-lo en Jesucrist; obeir-lo, considerant que és el millor per a nosaltres; deixar de teoritzar per fer allò que ens correspon; i donar la vida d'una manera concreta. L'evangelista Joan diu que no hi ha coneixement de Déu sense l'amor. Cal que recobrem el sentit de la gratuïtat, nosaltres, atrafegats i preocupats per allò que és útil i eficaç. Hem de alliberar-nos dels impediments, -el principal és nosaltres mateixos-, per comprendre millor les persones que porten als braços el pes que els aclapara, i sentir-nos-en solidaris. "Si ens estimem, Déu esta en nosaltres". Continuem meravellats, doncs, per les sorprenents presències de Déu en el nostre món. Com la Presència de Jesús en l'Eucaristia, aquí entre nosaltres, que referma la nostra fe i amor. L'amor i la fe d'una mare.
2 d’agost del 2009
DIUMENGE XVIII (B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 16, 2-4. 12-15; Sl 77; Ef 4, 17. 20-24; Jn 6, 24-35
Estimats germans i germanes,
El diumenge passat, amb la multiplicació dels pans, començàvem la lectura del capítol sisè de l'Evangeli de S. Joan, que anirem llegint durant tot aquest mes d'agost, anomenat discurs del pa de vida, que és un anunci de l'Eucaristia.
La multitud, satisfeta pel menjar que els ha donat Jesús, el cerca per fer-lo rei, per omplir-lo d'honors humans. Normalment les aspiracions humanes es redueixen a les satisfaccions materials. Parlem de "qualitat de vida" quan hi han millores tècniques, quan la nostra situació provoca la admiració o la enveja de familiars i veïns. Crist continua sense ser comprès per la mediocritat de les persones, i per la parcialitat dels nostres coneixements. Jesús es retirà i la gent el buscava. Les persones, inquietes sovint, busquem incansablement i inconscientment Déu, fins i tot quan no el comprenem o l'ataquem. Crist, en fer-se Ell mateix el nostre aliment, vol saciar aquesta fam tan profunda i misteriosa que els homes i dones tenim de Déu, i que de vegades no sabem definir. Busquem la pau, la felicitat, la seguretat... però seguim camins que no hi porten, afegint-hi insatisfacció i un desig encara més gran. Germans, el nostre cor només descansa quan trobem Jesucrist, convertit en Paraula i en Aliment. Tots tenim a les nostres mans i als nostres cors el regal més sorprenent i indescriptible: el Pa del Cel, el Cos de Crist fet aliment espiritual per al nostre pelegrinatge.
Aquella gent buscava Jesús perquè volien que es repetís el miracle. La fam, calmada per uns moments, reneix. Tornem a tenir fam, i el desig de tornar a menjar per viure. Però el desig de viure no s'ha de quedar en una satisfacció material, que mai té prou, sinó que ens hem d'obrir a la plenitud de la vida. S'ha de convertir en un desig de vida eterna. La condició necessària per tenir part en aquesta vida és obrir el cor a la fe. Comencem, com els israelites al desert, admirats d'avant del prodigi realitzat per Déu: "¿Què és això?". I avancem preguntant, com van fer a Jesús: "¿Què hem de fer per obrar com Déu vol?". La resposta de Jesús és molt clara: la voluntat de Déu és que creguem en Ell. És a dir, que ens identifiquem amb Jesús: que Ell sigui el nostre Mestre, la nostra Llum, la nostra Esperança, la nostra Vida. Si el tenim a Ell, ¿què necessitem més?". ¿Quina cosa ens farà més feliç?
"Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa". "En aquests moments difícils de crisi, et demanem, Senyor, no tancar-nos a les necessitats del proïsme: que sapiguem donar, no sols acolliment i comprensió, sinó també l'ajut material que necessiten. Que les nostres Eucaristies siguin escoles on aprenguem l'amor autèntic". Prop de Jesús aprenem la seva Paraula estimulant, la seva força guaridora, i la seva sensibilitat per les necessitats dels demés. He llegit que, segons l'informe presentat per Càritas de les diòcesis espanyoles, l'any 2008 es van atendre unes 600.000 persones "a causa de l'impacte de la crisi". Aquesta xifra suposa, respecte al 2007, un augment mitjà del 50%. El mannà al desert i la multiplicació dels pans, miracles que podem actualitzar, ens ajuden a descobrir que Déu no ens abandona; que, malgrat les nostres infidelitats, segueix estimant-nos.
Germans, a través de nosaltres, pobres éssers imperfectes, es canalitza l'Amor de Déu que ha d'arribar a tots els racons del món. Quan estimem, Déu estima en nosaltres i per nosaltres. Es tracta dels membres del mateix cos, que hem de viure pels batecs del cor i pel rec de la sang, i que mútuament ens ajudem. Ens cal, doncs, una actitud de conversió constant. S. Pau, a la segona lectura, invita a que deixem la nostra antiga manera de viure, i que abandonem allò que ens sedueix i ens porta a la destrucció. "Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar. Porteu una vida justa, bona i santa de veritat".
Jesús diu: "Jo sóc el Pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set".
"Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa".
Ex 16, 2-4. 12-15; Sl 77; Ef 4, 17. 20-24; Jn 6, 24-35
Estimats germans i germanes,
El diumenge passat, amb la multiplicació dels pans, començàvem la lectura del capítol sisè de l'Evangeli de S. Joan, que anirem llegint durant tot aquest mes d'agost, anomenat discurs del pa de vida, que és un anunci de l'Eucaristia.
La multitud, satisfeta pel menjar que els ha donat Jesús, el cerca per fer-lo rei, per omplir-lo d'honors humans. Normalment les aspiracions humanes es redueixen a les satisfaccions materials. Parlem de "qualitat de vida" quan hi han millores tècniques, quan la nostra situació provoca la admiració o la enveja de familiars i veïns. Crist continua sense ser comprès per la mediocritat de les persones, i per la parcialitat dels nostres coneixements. Jesús es retirà i la gent el buscava. Les persones, inquietes sovint, busquem incansablement i inconscientment Déu, fins i tot quan no el comprenem o l'ataquem. Crist, en fer-se Ell mateix el nostre aliment, vol saciar aquesta fam tan profunda i misteriosa que els homes i dones tenim de Déu, i que de vegades no sabem definir. Busquem la pau, la felicitat, la seguretat... però seguim camins que no hi porten, afegint-hi insatisfacció i un desig encara més gran. Germans, el nostre cor només descansa quan trobem Jesucrist, convertit en Paraula i en Aliment. Tots tenim a les nostres mans i als nostres cors el regal més sorprenent i indescriptible: el Pa del Cel, el Cos de Crist fet aliment espiritual per al nostre pelegrinatge.
Aquella gent buscava Jesús perquè volien que es repetís el miracle. La fam, calmada per uns moments, reneix. Tornem a tenir fam, i el desig de tornar a menjar per viure. Però el desig de viure no s'ha de quedar en una satisfacció material, que mai té prou, sinó que ens hem d'obrir a la plenitud de la vida. S'ha de convertir en un desig de vida eterna. La condició necessària per tenir part en aquesta vida és obrir el cor a la fe. Comencem, com els israelites al desert, admirats d'avant del prodigi realitzat per Déu: "¿Què és això?". I avancem preguntant, com van fer a Jesús: "¿Què hem de fer per obrar com Déu vol?". La resposta de Jesús és molt clara: la voluntat de Déu és que creguem en Ell. És a dir, que ens identifiquem amb Jesús: que Ell sigui el nostre Mestre, la nostra Llum, la nostra Esperança, la nostra Vida. Si el tenim a Ell, ¿què necessitem més?". ¿Quina cosa ens farà més feliç?
"Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa". "En aquests moments difícils de crisi, et demanem, Senyor, no tancar-nos a les necessitats del proïsme: que sapiguem donar, no sols acolliment i comprensió, sinó també l'ajut material que necessiten. Que les nostres Eucaristies siguin escoles on aprenguem l'amor autèntic". Prop de Jesús aprenem la seva Paraula estimulant, la seva força guaridora, i la seva sensibilitat per les necessitats dels demés. He llegit que, segons l'informe presentat per Càritas de les diòcesis espanyoles, l'any 2008 es van atendre unes 600.000 persones "a causa de l'impacte de la crisi". Aquesta xifra suposa, respecte al 2007, un augment mitjà del 50%. El mannà al desert i la multiplicació dels pans, miracles que podem actualitzar, ens ajuden a descobrir que Déu no ens abandona; que, malgrat les nostres infidelitats, segueix estimant-nos.
Germans, a través de nosaltres, pobres éssers imperfectes, es canalitza l'Amor de Déu que ha d'arribar a tots els racons del món. Quan estimem, Déu estima en nosaltres i per nosaltres. Es tracta dels membres del mateix cos, que hem de viure pels batecs del cor i pel rec de la sang, i que mútuament ens ajudem. Ens cal, doncs, una actitud de conversió constant. S. Pau, a la segona lectura, invita a que deixem la nostra antiga manera de viure, i que abandonem allò que ens sedueix i ens porta a la destrucció. "Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar. Porteu una vida justa, bona i santa de veritat".
Jesús diu: "Jo sóc el Pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set".
"Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
