DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Santa Gertrudis la Gran

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d'una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l'Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l'Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes "espiritualitats estranyes" centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d'una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l'home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l'arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l'Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l'Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l'Escriptura i els Pares.

Acabo, si m'ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l'existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d'una vida feliç, d'una vida autèntica, és l'amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s'aprèn en l'amor per la Sagrada Escriptura, en l'amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l'amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d'octubre de 2010).

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN LA HOMILIA

Ml 4,1-2; Sl 97,5-9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

Reflexió: El Dia del Senyor

«Arriba el dia... els il·luminarà un sol de justícia». El Dia del Senyor... Aquesta expressió apareix per primera vegada a Ap 1,9-10, com un moment de la vida dels cristians: la celebració del diumenge, en què recordem i celebrem la resurrecció del Senyor. Però aquesta expressió apareix ja abans a l'Antic Testament com una referència als últims dies o Parusia. El clima de les lectures d'aquest diumenge mostra aquest clima dels últims dies quan estem celebrant el final de l'any litúrgic.

Per al creient la història no és un començament perpetu, la història coneix un progrés marcat per les visites de Déu, en moments privilegiats: el Senyor va venir, ve sense parar, vindrà, per jutjar el món i salvar els creients. Per designar la intervenció solemne de Déu en el transcurs de la història, el terme «el dia del Senyor» és una expressió privilegiada, de vegades abreujada en «el dia» o en «aquell dia». Aquesta expressió mostra una accepció doble. És en primer lloc un esdeveniment històric, el dia per excel·lència que veu el triomf del Senyor sobre els seus enemics. És també una designació cultual, el dia especialment consagrat al culte de Déu. Aquestes dues significacions no tenen correlació mútua. El culte commemora i anuncia la intervenció de Déu en la història: l'esdeveniment històric, ja que emana de Déu, emergeix fora del temps, pertany a aquest etern de Déu, que el culte ha d'actualitzar en el temps històric.

L'espera d'una intervenció fulgurant del Senyor a favor d'Israel sembla haver-se manifestat molt d'hora en la creença popular: s'esperava un «dia de llum» (Am 5,18). A través dels profetes, es pot reconèixer un esquema que descriu el dia del Senyor. «El Senyor llança el seu crit de guerra» (So 1,14; Is 13,2). «El dia del Senyor és a prop!» És un dia de núvols (Ez 30,3), de foc (So 1,18; Ml 3,19), els cels s'enrotllen (Is 34,4), la terra tremola ( Jl 2,1-11), el món és devastat (Is 7,23), submergit en la solitud. El pànic s'apodera dels humans (Is 2,10.19), la gent s'amaga, plena de torbació, espantada, es perd l'ànim (Is 13,17), tot essent impossible mantenir-se dempeus (Ml 3,2). És l'extermini general (So 1,18), el judici, la separació (Ml 3,20), la purificació (3,3), és el final (Ez 7,6 s).

Amb la vinguda de Crist el temps adquireix una nova dimensió, que es reflecteix en la complexitat del vocabulari utilitzat. Es tracta sempre del dia de la visita (1Pe 2,12), de la ira (Rm 2,5), del judici (2Pe 2,9), del dia del Senyor Jesús (1Co 1,8), del Fill de l'home (Lc 17,24 ss), es troben igualment les paraules «apokalypsis» (2Te 1,7); «epiphaneia» (1Tm 6,14), «parusia» (Mt 24,3.27). Aquest últim terme significa ordinàriament «presència» (2Co 10,10) o «vinguda» (2Co 7,6 s), era utilitzat en el món grecoromà per designar les visites oficials dels emperadors, la seva ocupació en el Nou Testament pot derivar de la tradició apocalíptica de l'Antic Testament sobre la «vinguda del Senyor» (p.e., Za 9,9). Aquestes breus indicacions sobre el vocabulari del Nou Testament mostren que d'ara endavant el dia del Senyor designa ja el dia de Crist.

Paraula

«Vindrà aquell dia abrusador com un fornal… als qui veneren el meu nom els il·luminarà un sol de justícia». El profeta anuncia el «Dia del Senyor», la presència de Déu enmig de foc, per al judici definitiu amb el seu poble. Recorda la presència enmig del foc al Sinaí, quan dóna la seva llei al poble. Ara ve a examinar en l'amor. A jutjar com hem viscut la nova llei que ens va portar Ell mateix fent-se home: la llei de l'amor, punt de referència principal en el judici.

«Ja sabeu que heu de fer si voleu imitar-nos». Pau treballa per no ser una càrrega per a ningú, i això és el que no fan alguns cristians de Tessalònica esperant l'arribada de la Parusia, que consideren imminent. Però Pau els parla clar en el sentit que ell no ensenyava que fos propera. Ell vivia amb la preocupació d'anunciar el Crist, i viure la seva mateixa vida com a testimoni viu i ardent.

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». És l'anunci de la desaparició de la bellesa d'aquest món que passa, per quedar tot incorporat a la bellesa eterna. Aquest moment va precedit d'una gran conclusió de guerra, violències... moments en què es posa a prova la fe dels creients, i en els quals és necessària la perseverança, com suggereix el Senyor.

Saviesa sobre la Paraula

«No tenim necessitat de genis, de cínics, de menyspreadors d'homes, d'estrategs refinats, sinó d'homes sincers, senzills, rectes. Serà prou gran la nostra força de resistència interior contra el que se'ns imposa? Serà la sinceritat envers nosaltres mateixos prou implacable, de manera que ens faci tornar a trobar el camí de la sinceritat i la rectitud?». (B. Bonhoeffer, Resistència i submissió)

«Qui no espera el judici del Senyor, sinó que s'anticipa al seu parer, es deixa portar per conjectures humanes, fabricant per a si mateix una glòria entre els seus germans, amb el seu propi esforç, i fent les mateixes coses que fan els infidels. L'infidel busca els honors humans en comptes dels celestials, com diu el mateix Senyor en algun lloc. Com podeu creure vosaltres, que rebeu la glòria mútuament els uns dels altres i no busqueu la glòria que prové exclusivament de Déu? A qui penso que s'assemblen? ¿No serà a aquells que netegen l'exterior de la copa i el plat, i que en el seu interior estan plens de vicis de tota mena?» (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Què fem amb la dedicació del temple? Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe aixequem una immensa mola de matèria ... És un signe visible del Déu invisible ... Així s'uneix la realitat del món i la història de la salvació. Els homes es posen davant el misteri de Déu revelat en el naixement, passió mort i resurrecció de Jesucrist. Dedicació a Déu d'un espai sagrat per a ser definitivament Déu amb els homes. Per unir la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i dignitat de l'home. I mostrant a Déu com amic dels homes i convidant els homes a ser amics de Déu. Per unir la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i dignitat de l'home».

Belles paraules pronunciades per Benet XVI en la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, i que podem aplicar a un altre nivell a la nostra Basílica de Poblet en la festa de la Dedicació que estem celebrant.

Paraules que traspuen bellesa, que romandran i seran recordades. Com nosaltres recordem cada any la nostra amb la celebració solemne de l'Eucaristia, amb la celebració del misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

Un misteri profetitzat ja en l'Antic Testament quan Salomó trasllada l'Arca de l'Aliança al nou temple de Jerusalem acompanyat d'un clima de festa grossa amb tota mena d'instruments: «trompetes, platerets, instruments musicals i les veus dels cantaires que lloaven el Senyor, perquè és bo i és etern el seu amor».

La glòria del Senyor va omplir el temple, però el Senyor vol habitar en la tenebra i continua «embolcallat en un mantell de llum», com diu el salmista, una llum que l'home no era capaç de penetrar.

Però el Déu invisible continuarà la seva manifestació en la visibilitat humana fins a oferir amb paraules humanes la seva amistat a l'home, com hem sentit a l'evangeli: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva». I Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, davant l'escàndol dels fariseus, i per dur Zaqueu a l'amistat amb Déu: «avui ha entrat la salvació en aquesta casa». I el cor de Zaqueu ben segur que va fer festa, com la festa de Salomó, quan traslladaven l'Arca. Jesús toca el cor de Zaqueu. Jesús es guanya el seu cor. I Zaqueu se sent agafat per l'amistat i l'amor divins.

Però Jesús va venir per obrir horitzons més dilatats. «Ell és la pedra angular de l'edifici. Pedra viva». Cor de foc. Déu amic dels homes. I per això vessa el seu Esperit, perquè s'encenguin altres pedres vives, cridades a aixecar, amb aquesta pedra angular que és Crist, un nou edifici. Cridats a entrar en la construcció del temple de l'Esperit. Per això els homes aixequen aquests edificis de pedra, com Poblet i tants altres.

«I en aquests temples de pedra escoltem la Paraula i hi acollim la presència de Déu, i l'Església hi rep la seva vida, la seva doctrina, la seva missió. Per després ser instrument de Crist, per mostrar al món el rostre de Déu, que és amor, i l'únic que pot respondre al desig més profund de l'home. I aquesta és la gran tasca, el gran servei nostre: mostrar que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia» (Benet XVI).

Nosaltres coneixem profundament aquestes pedres de Poblet. Més encara: jo diria que som pedres vives, pedres de qualitat. Però hem de treballar amb intel·ligència, amb cor, sobretot, més encara: amb fe, amb fe profunda, per acoblar-se els uns als altres en l'edificació del temple de pedres vives. Tots tenim necessitat, en aquesta construcció, pedra sobre pedra, de la comunitat, del temple viu, de polir moltes arestes, perquè les pedres estiguin ben compactes entre si. Aquesta és la nostra tasca de cada dia.

És també una bona invitació la que ens fa el vitrall poètic de Xirau, que escriu:

«L'Església silenciosa canta,

una paraula d'or, l'altra del cérvol,

canten els murs,

canten els arbres...»

Però el cant neix del silenci. Nosaltres hem rebut unes pedres, uns murs, impregnats encara del cant de segles, pedres que vibren encara del cant llunyà de monjos que buscaven a Déu en el silenci i el lloaven amb el cant, com a lloança de tota la creació. Hem estat acollits en l'espai silenciós d'aquest monestir, d'aquest temple, d'aquests murs. Per escoltar una Paraula de vida, que desperti en mi, en tu, en tots i cadascú de nosaltres, una paraula d'or, que ajudi a construir una comunitat viva, que continuï posant en el silenci d'aquesta església una nova veu, un nou cant de lloança al Creador de l'univers.

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

2Jn 4-9; Sl 118; Lc 17,26-37

Estimats germans,

L'any litúrgic s'acosta a la seva fi. Les lectures de l'Evangeli ens inviten a recordar que totes les coses tenen un final. I nosaltres, també. Admirem la bellesa de la tardor. La natura es renova. Les fulles dels arbres canvien de color i cauen. Les fulles del calendari també cauen. Les persones evolucionem. El temps passa. Totes les coses d'aquest món són caduques.

Però no hem de viure angoixats, obsessionats per un futur desconegut. En les nostres relacions amb Déu, l'única por que hem de tenir és de tenir por, segon escriu un monjo cartoixà. Jesús ha donat la vida per ensenyar-nos a viure la dimensió més profunda de l'amor, que significa donar la vida aquí i ara. Per altra banda, el temor que s'experimenta per no saber correspondre suficientment a l'amor de Déu, és senyal de desig de fidelitat, de voler ser coherents entre el que pensem i fem. Hem d'estimar la vida, sense aferrar-se a ella; estimar les persones, sense cercar dependències; abandonar les coses caduques per entrar en contacte amb Aquell que roman per sempre: aquest és, penso, el secret de la pau de l'ànima.

«Qui miri de conservar la vida la perdrà, però el qui la perdi viurà», diu Jesús. La llei del contrast sembla portar endavant el nostre procés de maduració. En el camí de la humilitat pugem quan baixem. Moltes vegades diem sense pensar-ho: «Que es faci en mi la voluntat de Déu». I això implica el veure que l'amor va més enllà del mitjans, significa contemplar el fi i acceptar els mitjans que disposem per assolir-lo. Segons l'esmentat cartoixà, la rebel·lia del nostre "jo" i les resistències del nostre amor propi ens fan avançar més quan tenim confiança i bona voluntat... molt més que les nostres victòries fàcils que semblen completes. Aquestes poden provocar orgull o una vida virtuosa superficial. Quan som febles, Crist ens comunica la seva força. Així, esdevenim forts en la lluita diària i avancem estimant.

Aquest Evangeli més que parlar de la fi del món, ens anima a ser complidors del manament de l'amor. La primera lectura ens pot ajudar a ser millors cristians. És un resum de la segona carta de Joan, que conté dos punts de reflexió. Primer, ens fa bé recordar el manament de l'amor. «Ara us demano una cosa: que ens estimem els uns als altres». És més fàcil ser egoistes que generosos. Estimar suposa fer l'esforç de sortir de nosaltres mateixos. Segon punt, no hem de fer un Déu a la nostra conveniència. «Pel món corren molts seductors» i moltes seduccions que ens atreuen i aparten del camí de l'Evangeli. No hem de caure, per exemple, en un Humanisme sense Déu, que acaba eliminant la part més important de l'ésser humà. Si no separem la intel·ligència i l'amor, les idees i els sentiments, avancem vers la plenitud, la plenitud que supera les limitacions del temps.

«Feliços els homes de conducta irreprensible ... que busquen el Senyor amb tot el cor».

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ A ROMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Basílica del Laterà és la catedral del Papa, com a bisbe de Roma que és. Fou erigida per l'emperador Constantí, vers l'any 330, durant aquells pocs anys d'eufòria que va conèixer l'Església en sortir de la gran persecució, i abans de sofrir el llarg i greu assalt de l'arrianisme, que negava la divinitat de Jesucrist. Es veieren llavors sorgir per tots els pobles esglésies, vers les quals hi convergien joioses les multituds per a celebrar les seva dedicació. Pel que fa a aquesta Basílica del Laterà s'hi veié desenrotllar-se, al llarg de setze segles, molts i importants esdeveniments: primer que tot, convé recordar —com a exemple— aquelles nits pasquals dels segles IV i V, quan els romans es van anar agregant per milers al cos de Crist, rebent el baptisme i la confirmació en el seu baptisteri, i celebrant l'Eucaristia pasqual en la basílica. Avui dia, però, el Papa només celebra al Laterà la missa de la tarda del dijous sant, en el transcurs de la qual renova el gest de Crist de rentar els peus als seus deixebles. El successor de Pere és, al mateix temps, el bisbe de Roma i el bisbe de l'Església catòlica universal, ja que ambdós ministeris són inseparables. Per aquesta raó, totes les esglésies de ritu romà disseminades per tot el món, tenen com a cosa pròpia el celebrar el misteri de la única Església de Crist, en la festa de la dedicació de la catedral de Roma.

Les lectures són pròpies d'avui. I és per què les esglésies cristianes no són uns temples com ho fou el de Jerusalem, ja que aquest no va sobreviure a la vinguda de Crist entre els homes; i això perquè Crist era el Temple únic de Déu, com ens ho ha testimoniat l'evangeli [Jn 2,13-22]. Mentre que sant Pau ens ha recordat que l'Església vivent, de la qual en formem tots part, no és pel seu cantó, temple de Déu i mansió de l'Esperit Sant, sinó en quant és el cos de Crist [primera lectura, de sant Pau als corintis, 3, 9-b-13. 16-17]. I el salm responsorial era el 45, que ens ha parlat de què Jerusalem —i l'Església— no es defensa amb muralles exteriors, sinó amb la presència de Déu al mig d'ella. I aquest cos de Crist augmenta al llarg dels temps fins a esdevenir un dia l'Església del cel, la qual glòria ens ha presentat unalectura de l'Apocalipsi [Ap 21, 1-5]. Amén.