LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Pau,

Aquests dies hem tingut una nova sessió de la Fundació Poblet entorn del tema de les ONG. S'han dit coses interessants per tenir molt presents i reflexionar. Es va parlar d'uns valors en alça en la nostra societat: «Individualisme, llibertat i autorealització, tolerància respecte a la llibertat dels altres, pluralisme ideològic i religiós..., democràcia com a forma d'organització social, consciència mediambiental, consciència d'igualtat de gènere, revaloració de l'oci i del temps lliure».

També es va apuntar als valors que van de baixa a la nostra societat: «treball com a cultura de l'esforç, sentit de la transcendència, religiosa o no; sentit de responsabilitat, dels drets, no dels deures; sentit del compromís, personal i social; solidaritat extensa, més enllà de l'àmbit local, austeritat».

Davant d'aquest panorama social he recordat tot aquest panorama previ a les eleccions. En una societat on també van de baixa l'associació assistencial, religiosa, política, sindical...

I quan ens disposem a començar aquest temps d'Advent, un temps amb el qual comencem els cristians l'Any litúrgic, i també la preparació espiritual de la festa de Nadal, llegeixo en la Paraula de Déu del diumenge 1r d'Advent: «Siguem conscients dels moments que vivim, ja és hora d'aixecar-nos... tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe... Comportem-nos dignament».

Serem capaços de mirar la nostra societat amb mirada senzilla, neta i deixar-nos interpel·lar? És a dir, adonar-nos del moment en què vivim. No ser inconscients del que ens envolta. O també viure les nostres responsabilitats amb dignitat.

Em preguntaràs, Pau quines són aquestes responsabilitats. Jo crec que hi ha prioritats.

I si el terreny polític no té un bon ressò social, seria bo que al llarg d'una nova legislatura que es presenta, seria un bon camí intentar complir un programa que pocs coneixen tot i la campanya, perquè el que domina són les desqualificacions mútues, fer un esforç de treballar junts per una dignificació de la classe política. I no només per arribar al poder, ja que d'altra banda ja sabem que el poder sempre té un camí d'alternança.

L'Església té també altres responsabilitats. Potser seria bo menys dinamisme i una més profunda reflexió per arribar a descobrir si l'evangeli l'escoltem i el practiquem, o només l'escoltem. Una escolta que després es dilueix en una acció superficial. I això ens pot portar a la duresa de cor. Sant Bernat parla de «la duresa del cor fruit de les maleïdes ocupacions... Tantes ocupacions, no seran, al capdavall, com una simple teranyina?»

En la sessió de la Fundació Poblet es va dir una altra cosa important: «El jove és generós. Però per a comprometre's necessita dues coses: una tasca apassionant, un líder amb una ètica, un compromís autèntic».

Mira Pau, m'has dit més d'una vegada que la tasca és a fora i no dins el monestir. Jo et diria que d'acord amb tot això la vida monàstica té aquestes dues coses que poden atreure per un compromís social, perquè els valors de la nostra vida són per a projectar-los en la vida de la societat i de l'Església.

Et desitjo que aquest temps d'Advent sigui un bon camí per a una bona celebració del Nadal, més enllà d'allò superficial i folklòric de la festa. Una abraçada.

+ P. Abat

Diumenge XXXIV durant l'any (Cicle C)

JESUCRIST, REI DE L'UNIVERS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Aquesta festa de Crist Rei em resulta una mica estranya. Potser és a causa de la manipulació que n'hem fet i en fem. És una festa que temps enrere la celebràvem a l'octubre, després es va traslladar al final de l'any litúrgic, com un coronament lògic del Regne quan aquest arriba a establir-se en la seva plenitud. Però jo tinc els meus dubtes de si arribem a captar el missatge d'aquesta festa. Llegia fa poc aquestes paraules del jesuïta Ignasi Ellacuria —precisament aquests dies fa anys del seu assassinat: «Al Regne hi haurà abundància per a tothom, però ningú no es podrà considerar ric en contrapartida amb el poder i en contraposició a ell».

En nom de Crist Rei s'han comès abusos sagnants, arribant a matar. També és veritat que al crit de Crist Rei s'ha donat la vida, però evidentment amb un matís molt diferent de la reialesa de Crist. Preguem diverses vegades cada dia el Parenostre, on demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne. Demanem que passi aquest món i que arribi Crist a ser Senyor i a dominar en les nostres vides, en la plenitud i consumació de tota la creació. ¿Veritablement som conscients del que demanem amb aquestes paraules? ¿De veritat volem que passi aquest món?

Perquè a continuació també diem altres paraules amb molta lleugeresa. Aquelles de «perdoneu-nos, així com nosaltres perdonem»... I la realitat és que no arribem a viure amb veritable alegria i pau aquestes paraules del Parenostre.

Com ens mostra la Paraula de Déu el trajecte del Regne?

Apareix en primer lloc en David, com un servei pastoral que li demana tot el poble: «Som familia teva, som os dels teus ossos i carn de la teva carn... tu seràs el seu sobirà»... Un servei que buscarà protegir la vida de tot el poble i guiar-lo vers el benestar sobre la terra. Aquest servei de David és sobretot un servei profètic, que anuncia el futur Rei. David pujarà a la dignitat de rei des de la foscor i l'oblit de pasturar el ramat d'ovelles. Jesucrist, inicia aquest camí del Regne negant-se a si mateix, deixant la seva condició divina, i en aquesta negació, o anorreament, arribar al tron de la Creu, per acabar submergit en el silenci de Déu i l'abandó dels homes.

Podem repassar l'escena de l'evangeli:

L'escenari de la Creu. Crist enlairat al seu tron. Al voltant del tron de la creu contemplem el poble que està mirant, els caps del poble temptant Jesús i posant-lo a prova en recordar-li que és el protegit, l'estimat de Déu. Fan burla a partir d'una realitat molt seriosa: la relació del Pare i del Fill.

Més a prop hi ha els soldats, fent burla també, recordant el valor polític del títol de Messies: un rei disposa de poder, ja li ho havia insinuat Satanàs en les temptacions.

En primer pla els dos lladres que parlen amb ell. Aquí hi ha la temptació més forta perquè també ells estan patint a la creu al costat de Jesús. Perquè el Salvador dels homes que s'ha commogut davant els sofriments humans no respon al crit dels que pateixen en aquesta terra? És la més diabòlica de les temptacions perquè intenta trencar la unió del Pare i del Fill.

L'escena culmina finalment amb la inauguració solemne del Regne: «Avui seràs amb mi al paradís», dirà al lladre que confia en ell, i això mateix farà Crist lliurant-se confiadament en els braços del Pare. No podem celebrar la festa de Crist Rei sense mirar poc a poc la creu. La paraula «rei» té massa connotacions, no sempre positives, difícilment compatibles amb la imatge de Crist que ens ofereixen els evangelis. Per descomptat Crist és Rei. Ell mateix ho reconeix davant Pilat en el moment de jugar-se la vida. Però també és veritat que quan les multituds pretenien proclamar-lo rei, després de la multiplicació dels pans, Jesús va desaparèixer discretament per evitar-ho. I és que el terme rei era equívoc, llavors i ara. Podia donar lloc a un malentès. I Jesús va deixar constància de la seva manera de pensar quan els deixebles buscaven els primers llocs en el regne. En aquell temps els va dir el mateix que ens diu avui: que «els poderosos d'aquest món exploten i oprimeixen», i que això no val entre cristians. I «qui vulgui ser el primer que ocupi el darrer lloc, i qui vulgui manar que serveixi». Això és tot. Així de fàcil i de clar.

Crist no presumeix de la seva categoria divina sinó que es rebaixa fins a ocupar l'últim lloc, per servir, per lliurar la seva vida i morir a la creu per la salvació del món. Tota la vida de Jesús es resumeix en dues paraules: al servei de la voluntat del Pare, al servei de la humanitat.

L'evangeli continua essent la bona notícia, la gran notícia, la millor notícia que podem rebre. Per això hem de girar els ulls, un cop i un altre, cap al Crist crucificat per entendre la festa d'avui. No té més lleis que les de l'amor. No necessita cossos legislatius, ni més política que l'amor a l'enemic, per això no necessites armes ni exèrcit...

Resulta comprensible que molts no puguin entendre ni acceptar un rei tan estrany. No ho poden entendre els poderosos, perquè la seva obstinació és dominar més que servir. No ho va entendre Pilat que el va condemnar a mort. Ni els jueus escandalitzats... Per als cristians la creu és la força de Déu per sortir de les tenebres i entrar al regne de la llum... Ho entenem nosaltres ?

Diumenge XXXIV durant l'any, NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA

2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Reflexió: El Regne

Acabem l'Any Litúrgic amb la festa de Crist, Rei de l'univers. Aquest Regne de Crist que els Apòstols no arriben a entendre quan estan amb Jesús, a l'inici de la seva predicació, i els anuncia el Regne dient: «Convertiu-vos, el regne de Déu és a prop». Un altre evangelista ho dirà amb un altre matís: «El regne de Déu està dins vostre».

Els tres sinòptics al llarg de l'evangeli donen una importància rellevant a aquest regne que anuncia Jesucrist. En canvi en Joan no és així, sinó al final de la vida. Tots els evangelistes porten el breu diàleg de Pilat amb Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Però només Joan porta una resposta més clara de Jesús: «Tu ho dius!», per manifestar a continuació que el seu regne no és d'aquest món. El regne que anuncia Crist no està relacionat amb un projecte polític, amb cap estratègia socioeconòmica o militar. Es recolza només en la veritat. Jesús ve a donar testimoni de la veritat. Ve a evocar la revelació de la bondat del Pare i l'expressió de la fidelitat de Déu a les seves promeses de salvació. L'anunci del regne ve a mostrar-nos que és l'evangeli mateix, que és Crist mateix.

Dos regnes contraposats: el regne de Déu i el regne del món. Aquest últim està dominat pels poders d'aquest món, per la saviesa d'aquest món, que va per camins diferents de la saviesa de Déu.

Per on va aquesta saviesa de Déu? En tenim un suggeriment molt clar en el Prefaci de l'Eucaristia d'aquesta festa:

Un regne etern i universal. És a dir Crist, ve a trencar tots els límits i a obrir-nos a una reconciliació universal. Qui treballa pel regne ha d'estar obert i treballar dins d'aquests horitzons. Déu vol la salvació de tots els homes, Déu vol que el seu amor arribi a tots els homes.

El regne de la veritat i de la vida. El creient ha de ser un cercador de la veritat. Crist és la veritat; Ell mateix ho confessa clarament, i a més es postula com el camí cap a aquesta veritat. Buscar la veritat és buscar Crist. I també defensar la vida. Respectar la vida, afavorir la vida, aquest misteri preciós que ens supera. Crear vida, estendre la vida, lluitar per la vida. Crist també es postula com la vida, i com el camí cap a la vida.

Un regne de santedat i de gràcia. Només Déu és sant. Només Déu és la font de la gràcia. Treballar per un regne de santedat i de gràcia és ser cercadors de Déu. Heus aquí una tasca per a tota la vida de l'home, una tasca més amb un valor absolut: buscar les fonts de la santedat i de la gràcia. Cercar Déu.

Un regne de justícia, d'amor i de pau. Un regne que cal treballar i tenir-ne cura ja aquí baix en el nostre pelegrinatge per aquest món cap a la casa del Pare. Cal treballar per la justícia en un món fortament injust. S'ha d'estar profundament "agafats" per l'amor de Déu. Per Ell mateix, que és amor. Que l'amor de Déu ens domini, perquè arribem a ser testimonis de l'amor. Deixar-nos pacificar per la presència de Déu, ja que tan sols podem ser veritables pacificadors quan abans som nosaltres mateixos pacificats.

Paraula

«Les tribus d'Israel anaren a trobar David i li digueren: el Senyor t'ha dit: tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà». El poble receptiu a la voluntat de Déu elegeix David com a rei. Déu l'havia elegit abans per mitjà del profeta, i el poble confirma aquesta elecció.

«Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat». El regne al qual ens crida és la llum, a participar de la seva plenitud, de la plenitud d'Aquell que ha fet totes les coses i que ens ha enviat el seu Fill per incorporar-nos a seu misteri d'amor. Crist és el primogènit, el primer, i nosaltres cridats a acompanyar-lo en la seva glòria, en el seu regne.

«T'ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís». El tron de Crist és la creu, el punt de suport per accedir al seu regne. Cal arribar a conèixer, com ho fa el Bon Lladre, o descobrir el seu regne. I fer nostra la pregària del Lladre: «Recordeu-vos de mi».

Saviesa sobre la Paraula

«Cal tenir una cosa molt clara a propòsit del Regne de Déu: de la mateixa manera que no hi ha "participació possible de la justícia amb la iniquitat", ni "associació de la llum amb la fosca, o" acord entre Crist i el dimoni", així tampoc pot coexistir el Regne de Déu amb el pecat. Així doncs, si volem que Déu regni en nosaltres, de cap manera "ha de regnar el pecat en el nostre cos mortal", sinó que "haurem de mortificar "els nostres" membres terrenys "i fructificar en l'Esperit, per tal que Déu, com en un espiritual paradís, pugui passejar-se per nosaltres i regni exclusivament en nosaltres amb el seu Crist, assegut dins nostre a la dreta de aquella virtut espiritual que desitgem rebre: assegut fins que tots els enemics seus que hi ha en nosaltres es converteixin "en l'escambell dels seus peus" i desapareguin de nosaltres tots els principats i virtuts que no siguin els seus». (Orígenes, Sobre l'oració)

«Qui, segons l'ensenyament sobre la manera de pregar, demana que vingui a ell el regne de Déu, una vegada que sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, per que regni sobre ell Aquell que és Rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, ja que considero que totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Si algú, abandonant la milícia de Déu, s'enrola en l'exèrcit dels enemics i, despullant l'escut de la justícia i de tota l'armadura de la pau, es converteix en soldat de l'inventor de la maldat, com podrà continuar sota el rei de justícia després d'haver llançat l'escut de la veritat? El distintiu de la seva armadura mostrarà necessàriament el seu rei, ja que, en la seva forma de viure, mostrarà el seu rei com a imatge impresa en les seves armes. Per aquesta raó, benaurat aquell que està col·locat sota el comandament diví, està enrolat en els esquadrons d'aquells que es compten per milers de milers, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren en els qui les vesteixen la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

El cant d'entrada ferial ens anunciava la reunió de tots els disgregats (A 1) en la sacrosanta intimitat de Déu, que és la meta de la seva esperança i font de la seva felicitat (cant de comunió, primer). Perquè, mentre esperem aquest moment, l'Església ens dóna tres consignes a seguir: fer oració (cant de comunió, segon), practicar la caritat (postcomunió) i, com a conseqüència de tot, la fidelitat (col.lecta). És que ser fidel vol dir donar la pròpia fe. I nosaltres hem donat la nostra fe a Déu el dia del nostre baptisme, quan vam ser consagrats a Ell, tal com ho fan els esposos recíprocament el dia del seu matrimoni. El servei constant al Senyor comporta algunes exigències radicals, però també hi han alegries, donat que, el mateix que els esposos en la seva vida en comú, els cristians trobem en el servei a Déu "el goig ple i vertader" (col.lecta). Aquest dissabte el dediquem a la Mare de Déu en quant ens mena a l'Esperança, és a dir, en quant ella ens mena a Jesús que és la nostra vertadera esperança.

Les lectures eren ferials. La primera era de l'Apocalipsi de sant Joan [11, 4-12], que ha posat l'accent en què "aquests dos profetes eren un turment constant per als habitants de la terra" (verset 10). I és que, en efecte, els dos testimonis havien esdevingut els símbols de l'Església amb respecte al poder polític i religiós de l'Imperi perseguidor. I si bé els testimonis són ferits i morts per la Bèstia, ressuscitaran i seran col·locats junt a Déu, a imitació del seu Senyor. Pel què, el misteri de la mort i resurrecció de Crist es torna a repetir en els màrtirs.

El salm responsorial escollit ha estat el 143 [1. 2. 9-10 (R.: 1a)], que ens ha explicat com el rei i el poble apareixen en aquest salm identificats: de manera que la benedicció de l'un és la de l'altre; la victòria i la prosperitat de l'un són la de l'altre. De fet, aquesta identificació no s'ha donat mai plenament en cap Estat, ni en la monarquia d'Israel, sinó només es compleix en Crist i l'Església.

I pel que fa a l'evangeli, el fragment era de sant Lluc [20, 27-40], on se'ns ha recalcat, que Déu "no és Déu de morts, sinó de vius" (verset 38). I és que en la coneguda controvèrsia referent a la resurrecció, negada pels saduceus, constitueix per a aquests l'ocasió per a interrogar Jesús sobre el cas d'una dona casada amb set marits. El Mestre, a més de dir-los que allà serem com àngels, els fa notar l'aspecte transcendental del món nou on anirem a parar i reafirma, basant-se en l'Escriptura, la realitat de la resurrecció. Amén.

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch

Ap 4,1-11; Sl 150; Lc 19,11-28

Cadascú de nosaltres com a subalterns, Déu ens ha confiat un tresor, uns dons, unes virtuts, una vida, l'alè que respirem i lloem el Senyor.

«Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir».

La vida se'ns ha donat entera a cadascú de nosaltres, no a mitges, ni ha quarts de vida, la vida entera que respira o mor.

En aquestes lectures del final de l'any litúrgic se'ns presenta el judici. El Senyor ve i ens demana comptes de l'administració que hem fet de la nostra pròpia vida.

Nosaltres hem tingut el temps i l'espai suficient per desenvolupar les virtuts rebudes, els dons, fent fructificar la vida que ens ha estat donada.

Però, el problema és el mocador. Tal vegada hem estat temptats de guardar la vida embolicada en un mocador, tou com plom, prenen per llei la satisfacció dels propis desitjos, com ens diu la regla de sant Benet al descriure les menes de monjos (cf. RB,1). Sense arriscar res, res de la vida per por, per por a l'exigència del Senyor.

Isabel d'Hongria, ella que podia tenir a l'abast tots els desitjos que es podien tenir a la seva època, no va embolicar la seva vida en cap mocador. Ella més bé va desembolicar la seva vida en un mocador de compassió vers els més necessitats de la seva època.

Mirem com estem de mocadors i com els fem servir si ens tapem els ulls vers les necessitats dels altres o si els gastem oferint-los a les seves necessitats.

Ja sabem que si ens gastem la vida en els altres, la recuperarem en escreix en el judici del Senyor. I, allí cantarem: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir». Amén.