Octavari de pregària per la unitat dels cristians
Homilia predicada per fra Lluís Solà
He 7,25-8,6; Sl 39,7.8-9.10 i 17 (R.: 8a i 9a); Mc 3,7-12
Només podrem pregar i treballar per refer els lligams trencats entre els cristians si hem experimentat el dolor per la comunió trencada, tant si nosaltres hem provocat aquest trencament com si n'hem sofert les conseqüències. D'aquest dolor, d'aquesta ferida en neix la pregària i el treball per refer els vincles de la unitat: de la creu de Crist, que és la font de tota reconciliació. Quan ens apropem al misteri de la creu —i ho farem d'ací uns instants damunt l'altar— fem l'experiència, prop de Déu, d'aquella comunió indestructible, com la que experimentaren Moisès i els seus acompanyants a la Santa Muntanya, en la lectura que llegíem ahir a Vespres. Però en la nostra realitat quotidiana, fem l'experiència del trencament i de la divisió, i de la fragilitat de les relacions humanes. I per això preguem. Perquè ni tan sols els cristians hem pogut conservar intacta aquella túnica de Jesús teixida sense costures que els soldats no s'atreviren a trossejar, símbol ben expressiu de la unitat i del Crist com a font d'aquesta unitat.
L'evangeli d'avui ens presenta una bonica imatge de la missió de la comunitat dels deixebles de Jesús d'aplegar tothom en la seva amistat. Entorn de Jesús s'aplega gent vinguda d'arreu amb les seves xacres. És la humanitat que es retroba reconciliada entorn de Crist. Però parem esment en l'estil de Jesús, que haurà de ser també el de la seva església, en aquest treball per a la reconciliació: Jesús s'aparta una mica, dalt la barca, i no vol ser descobert. La discreció i l'amagament són imprescindibles per a l'autèntica evangelització, per tal que les nostres comunitats puguin barrejar-se com el llevat amb la pasta, amb la pasta del món, que necessita el ferment de la unitat.
Solament «Jesús té el poder de salvar-nos definitivament, a nosaltres, que per mitjà d'ell ens hem acostat a Déu», com ens deia la carta als Hebreus. Demanem-li a aquest nostre Gran Sacerdot, Jesús, que faci de nosaltres, grans de blat dispersos pel terrer del món, un sol pa d'olor agradable per a ser-li presentat. Així ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho també nosaltres en acostar-nos a l'altar per consagrar el pa i el vi de la unitat, que són sagrament de Crist i nostre. Amén.
20 de gener del 2011
16 de gener del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 2n
Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, d'Orígenes, prevere
El Fill de Déu prengué la forma d'esclau per tal de deslliurar els qui estaven subjectes al pecat. Aquest és el sentit de la paraula que li adreça el Pare en la profecia d'Isaïes: «Tu ets el meu servent», i, una mica més avall, continua: «És una gran cosa per a tu de ser anomenat el meu servent». La bondat del Crist s'ha mostrat més gran i més divina i més semblant a la imatge del Pare en el moment en què s'ha anorreat a si mateix, fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu i no ha tingut en compte la seva igualtat amb Déu ni l'ha guardada gelosament com un botí. No ha refusat de fer-se esclau per la salvació del món.
I per això, volent-nos ensenyar que la missió de servent l'ha rebuda com un do admirable del Pare, s'afanya a dir-nos en la mateixa profecia: «Déu serà la meva força» i, més avall, afegeix: «Déu m'ha dit: és per a tu una gran cosa de ser anomenat el meu servent». En efecte, si no s'hagués fet esclau, no hauria pas pogut restablir les tribus de Jacob ni fer tornar els dispersats d'Israel, no hauria estat la llum de les nacions ni una font de salvació fins als extrems de la terra.
De la Carta als Efesis, de sant Ignasi de Antioquia
És just que vosaltres glorifiqueu de totes les maneres a Jesucrist, que us ha glorificat a vosaltres, de manera que, units en una perfecta obediència, submisos al vostre bisbe i al col·legi dels preveres, sigueu plenament santificats.
Encara que estic encadenat pel nom de Jesucrist, encara no he arribat a la perfecció en Ell. Ara, precisament, és quan començo a ser deixeble seu, i us parlo com els meus condeixebles. Perquè el que necessito més aviat és ser enfortit per la vostra fe, per les vostres exhortacions, la vostra paciència, la vostra equanimitat. Però, com l'amor que us tinc m'obliga a parlar-vos també de vosaltres, per això m'he avançat a exhortar-vos que camineu d'acord amb el pensament de Déu. Perquè Jesucrist, el nostre viure inseparable, és el pensament del Pare.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Carme,
Acabem de passar els dies de Nadal, on celebrem l'amor de Déu als homes, un amor tan desbordant que el porta a revestir-se de la nostra fràgil naturalesa. I tot això pel desig diví d'apropar-nos una llum especial que ens il·lumini i orienti en la confusió de la nostra existència.
I d'alguna manera mostrem el nostre desig i la nostra necessitat de llum en aquests dies, quan, en l'ambient de les cases, de les ciutats, hi posem més llums. Però tinc la impressió que aquest desig i necessitat roman en nosaltres, que no arribem a pacificar el nostre cor amb l'encontre de la llum, que continuem en el camí endinsats en força tenebres. Sempre tenim necessitat de llum.
Per això vaig voler parlar amb tu, que et mous de manera especial en aquest món de la llum, dels objectes il•luminats, que busques plasmar persones que besllumen llum.
Les teves paraules em van resultar molt suggestives: «La llum és un element primordial, intangible, present en el fons, a la base. Jo parteixo d'aquesta llum que és a la base, en el blanc. Aquesta llum es tradueix, després, a través del color. A través de transparències, amb pigments molt diluïts en capes, "pujo"cap al color».
I jo em pregunto si la paraula del profeta no està en aquesta línia quan Déu diu a través d'ell: «El Senyor m'ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent... És massa poc que siguis el meu servent, t'he fet llum de tots els pobles».
La llum divina és a la base de la nostra vida, que necessitarà manifestar-se "per transparències" i "pujar fins al color" de les coses, de les persones, en una paraula de la vida mateixa.
Som llum en el Senyor, ensenya sant Pau: «Viviu en la llum i en ple dia. No pertanyem a la nit ni a les tenebres. Estem desperts».
És a dir cal incorporar a aquest "blanc de la base" els pigments "que ens portin cap al color de la vida.
Hi ha una altra cosa molt interessant per a mi quan dius que «poses les notes de color per dirigir la mirada de l'espectador cap a un objecte concret» ... Jo crec que també la nostra llum no és per posar-nos a nosaltres mateixos en primer pla, sinó per portar la mirada del cor cap al profund. La mirada de l'altre, perquè es trobi amb la llum. Llavors és quan jo em faig servidor de la llum, que neix també de la base, del profund. L'important és l'altre... Jo em pregunto, moltes vegades, a mi mateix, perquè ens costa tant prendre consciència que l'important és l'altre, que en la mesura que l'altre té un protagonisme a la meva vida, i no buscant el seu domini, la meva vida adquireix més maduresa, més plenitud, és vida més autèntica.
I això vindria a estar també d'acord amb tu quan em dius que «la llum és una eina al servei d'un sentiment interior».
Així ha de ser en la nostra existència: la llum com una eina que emergeix des del nostre món interior, però per a posar-se al servei d'una lluminositat exterior.
Avui ens diu la Paraula: «Et faig llum dels pobles». Jo hauria d'escoltar aquesta paraula en la blancor del meu cor, i mitjançant "transparències" anar perfilant pel color la bellesa i la veritat de la meva vida.
Però potser la "base" no està del tot blanca. Necessitar tenir cura de la blancor del cor. Gràcies, Carme, per les teves paraules, per la teva llum i per la bellesa del teu color. Una abraçada,
+ P. Abat
15 de gener del 2011
DISSABTE DE LA SETMANA I DURANT L'ANY
Dia 15 de gener: Sant Maur i sant Plàcid, deixebles de sant Benet
Homilia predicada pel P. Maur Esteva i Alsina,
abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc
Reverendíssim Pare Abat i germans,
D'ençà que en l'Evangeli de la missa del dia de Nadal vam llegir: «la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres»; vingué, després, la Primera Carta de San Joan que ens diu: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui es la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist, i en donem testimoni, i us anunciem el qui ès la vida eterna, que estava també amb el Pare i se'ns ha manifestat…» (1 Jn 1,1-2); ben aviat, però, vam escoltar la trobada de Joan i Andreu, deixebles de Joan Baptista qui, veient passar Jesús, els digué: «Mireu l'Anyel de Déu, mireu el qui lleva el pecat del mon» —identificant-lo així amb l'Anyell Pasqual: Nativitas Domini, Natalis Agni Paschalis est. Ells, tot seguit, anaren a trobar-lo i, decidits, li preguntaren: «Mestre, on habiteu? Veniu i ho veureu!» Després de passar unes hores amb ell el conduiren al lloc on hi havia el germà d'Andreu i vingué, llavors, la crida de Pere, d'Andreu i dels altres.
També hem celebrat el Baptisme de Jesús; escoltat la narració del primer miracle davant la multitud i dels deixebles, seguits —com recordeu— d'altres episodis prodigiosos, precedits del pròleg a la Carta als Hebreus.
Ara que hem vist com començaven a verificar-se les expectatives de l'Advent, ¿és possible posar-nos a predicar la seqüela, si abans no s'ha sabut escoltar i si un hom no es coneix a si mateix, ni la fragilitat de la pròpia condició humana? ¿és que hi ha una certesa que autoritza el predicador a parlar en nom de Déu? Més d'una vegada he pensat posar-me, sense estola, a la fila i no obrir més la boca.
Mentre en el món hi ha guerres, terrorisme material i, ens els monestirs, també terrorisme espiritual; la gran crisi econòmica; la transmigració i conseqüent pèrdua d'identitat cultural; les comunitats s'han disminuït —les Actes dels Capítols Generals O.Cist. en l'edició de J.M.Canivez ja parlaven de la manca de vocacions. La vida monàstica, doncs, està en crisi, ella mateixa és una crisi vivent i nosaltres ens preguntem: ¿què en quedarà de tot plegat d'aquí a pocs anys, com ho hem escoltat en el llibre «Llum del món», de Benet XVI, en el refectori on l'hem llegit?
Des que vaig entrar a l'Orde, sento parlar de crisi de vocacions i he vist fer noves fundacions quan alguns membres de diverses comunitats entraven en conflicte amb els germans o bé amb les germanes, si es tractava de monestirs de monges. Amb aquestes actituds i situacions ¿com anunciarem i explicarem la Paraula de l'Evangeli que s'obre camí enmig de les paraules humanes constituint el centre del culte? Fins l'any 1933 no entraren uns pocs Vietnamites a l'Orde i ara són més de 850.
Preguntes, preguntes i més preguntes, mentre passen els anys volant y es camina amb la velocitat d'un Transatlàntic vers una fi incerta o bé vers una desaparició certa, topant amb un iceberg en aquesta mena de seqüela concreta del Mestre, que és la vida monàstica.
Els textos bíblics escoltats en aquest inici d‘any fins avui, i les que en endavant escoltarem, ¿què ens diuen sobre Déu? Ja hem trobat un Déu que en aquests temps penúltims ens diu: «exhorteu-vos mútuament, mentre duri aquest avui» (He 2,13), que al seu torn es refereix a Ex 17,7, quan el poble posà Déu a prova a Meribà, textos que ens estimulen a una actitud oberta i humil enfront d'Ell, que el trobem disgustat, si nosaltres endurim el nostre cor, com cantem cada dia en al salm 94 a vigílies.
En la relació amb Crist i amb els germans, però, tenim la possibilitat de restaurar la frescor de la nostra fe, perquè cada matí és un nou començament de la nostra vida i cada dia un tot acabat (Dietrich BONHOEFFER).
«Feu que escoltem, Senyor la vostra veu», repetíem el dijous, en el salm responsorial, després de la primera lectura de la missa, cantant-lo amb més bona voluntat que competència, però intentant seguir com ho fa el solista, que mai com ara els cantors havien aconseguit fer-vos avançar al seu ritme.
El salm 94/95 parla d'escoltar avui la seva veu i de no endurir el nostre cor, i també de quaranta anys disgustant-lo i del nostre cor esgarriat, i a més del desconeixement que tenim dels seus camins, ens anuncia que per això ens podem quedar sense entrar en el seu lloc de repòs.
Sortosament en aquesta primera quinzena de l'any —en la lectura de la Bona Nova —, ja s'ha encetat el tema de la confrontació de la misèria humana —el leprós, el paralític, i més malalts que tenen necessitat de guarició—, amb la potència divina, com és ara la trobada de la misèria amb la misericòrdia és a dir: Jesús i la dona sorpresa en adulteri, els publicans —no religiosos— i Ell, potència divina vivent. En el fragment escoltat del leprós, el trobem guarit, però desitjós de publicitat. Se'l pot contrastar amb la recerca de l'amagament de Jesús. La Paraula del Senyor ens ha parlat sobre d'ells i també ha parlat al ser humà.
Què diuen els textos també a mi, si ha parlat als homes? Em quedo com bocabadat davant del missatge bíblic, com un espectador davant d'un film? Tal vegada penso que va per als altres i així no deixo entrar la paraula interrogadora com un foc que devora, penetrar com una espasa de dos talls que arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos i esclareix les intencions i els pensaments del cor (He 4,12-16)?
Què diu sobre mi?
Quaranta anys com abat, més de cinquanta com monjo. No he estat sord?, frenèticament ocupat i preocupat per diversos afers sense escoltar què deia d'Ell i sobre el ser humà, què em deia i concretament ¿què deia de mi? ¿Com m'ha fet entendre que tot l'escoltat encara valia també per mi?, ¿com m'ha deturat? ¿com a Pau esbojarrat en el meu camí de Damasc?
Fins que no he arribat a quaranta anys d'abat, no m'he adonat que tot allò que es feia al meu entorn i que la gent pensava que jo n'era l'autor, en realitat ha estat Ell qui ho ha fet tot per mitjà dels seus fills els homes. No puc doncs, tenir desig de publicitat com el leprós guarit, i solament hauria d'aprendre a cercar l'amagament, imitant el Senyor perquè no tinc cap mèrit meu, com quan s'havia de preparar una festa per celebrar un esdeveniment, jo solament havia d'arribar a taula i asseurem-hi per presidir l'àpat, com l'hebdomadari arriba a la sagristia, es revesteix i surt a fer el seu recital. Tenia raó el Rei blanc de l'altre dia.
Cinquanta anys de professió, sovint allunyat de l'Intellectus fidei, de reflexionar sobre la fe fins que no arribaren els Cursos de Formació Monàstica, que han estat per a mi una catequesi salvadora. Fins fa ben poc per exemple, no m'he sabut explicar la mobilitat de la Pasqua: equinocci de primavera (21-23 de març) seguit immediatament del pleniluni i llavors, al diumenge següent a aquest pleniluni, és la Pasqua, però si el pleniluni és abans del 21, llavors la Pasqua serà molt més llunyana de l'equinocci, és a dir, un mes desprès. No havia après com explicar la mobilitat de la Pasqua, estudiant el Concili de Nicea, i com això d'altres coses per l'estil.
A la fi del curs de la meva vida, quan ja estic en el Carrer de Ponent, en el crepúscle de la meva vida, al Sunset Boulevard, aprenc que estic en perill, en l'acte de transmetre el text bíblic escoltat, d'ésser inautèntic, sigui perquè el text em sembla dur, sigui perquè no l'entenc, sigui perquè m'interroga però jo no vull fer allò que em diu, i també, tal vegada, perquè tampoc el vull escoltar: «observeu tot això que jo us predico de part del Senyor», deia Moisès al poble (Dt 4,2), però ja he fet tard. Quantes vegades manipulem el Sermó de la Muntanya! En canvi no serem cristians fins que no ens deixarem interpel·lar per ell. Una cosa és la fides directa, implícita, la rebuda en el baptisme i l'altra és la fides explicita fruit de la nostra reflexió sobre el credo, i això té molt a veure amb la gràcia a bon preu, i la gràcia a baix preu —fer actes de culte, rebre sagraments, inflació d'indulgències, i així comprar la gràcia a bon preu—, però, en canvi, és amb la gràcia cara, la gràcia que costa, de cost elevat —és a dir, vivint el Sermó de la Muntanya i les obres de misericòrdia—, com participem en el dolor de Déu en el sofriment del homes, això costa un preu alt, és car, això és, però, ésser cristià i no pas el sol acte religiós.
Cinquanta anys de desert —és així com s'anomenava la vida monàstica—, però, ¿on era jo? ¿Què n'havia entès? Quaranta anys com abat i no m'adonava ni veia que no era jo qui feia les obres en el monestir i en l'Orde sinó que era Ell i és Ell qui les fa a través del talents del homes, dels monjos, que han cregut obeir-lo col·laborant amb l'abat, coordinador dels seus talents per al bé comú. Gràcies a tots, — permeteu que encara ho repeteixi, perquè sou tots, cadascun a la seva manera, qui ha ofert el seu contribut i així ha donat la vida per als altres. I, finalment, encara sou vosaltres qui m'heu aixoplugat, quan ja no em queda res per a donar-vos a canvi, ni tampoc he estat com l'arbre generós de Shel Silverstein, que ho donà tot als altres: fulles, ombra, fruits per menjar i vendre, branques per fer una cabana, el tronc per a fer una barca i, finalment, la soca per asseure-s'hi i reposar.
Aquells al costat dels quals he viscut i que han hagut de seguir allò que deia, són i seran els qui podran fer la millor lectura de la meva manera d'actuar com persona, com monjo i com abat. Em queda solament cercar el viure amagat i demanar la misericòrdia de Déu i la de l'Orde, que sou vosaltres, per continuar, coixejant, la meva seqüela Christi, precisament en el dies de treva que ara em són concedits per tal de poder evitar escoltar que Déu em digui el què mereixo: ets un poble de cor esgarriat, no coneixes els meus camins, per això he jurat en la meva indignació: No entraràs en el meu lloc de repòs.
El joves, que avui celebreu amb fra Plàcid i amb mi la festa dels dos deixebles de sant Benet, apreneu ben aviat —us ho prego—, molt més aviat que no pas jo no ho he fet fins fa quatre anys, això que us he dit, i no hàgiu d'arribar, com jo, amb les mans buides al vostre jubileu. Tot i que enguany el Reis de l'Orient hagin pogut dir que, si deixaven regals a Poblet, no era pas per causa dels monjos, sinó perquè el monestir té uns novicis tan magnífics, dignes d'asseure's a la taula de la presidència i ser servits per aquells instal·lats allí que no renten mai els plats, tot i saber vosaltres, que la seva manera de rentar plats és un altra i que també hi deixen la vida fent-ho, però el vostre fou un mode de dir jocós que agradà a tots.
Germans, encara no us havia parlat fins avui, quan ja fa quatre mesos que m'heu recollit humaníssimament i ni tan solament he obert boca per agrair l'haver-me obert la porta. Ho faig ara que el Pare Abat m'ha ofert presidir aquesta eucaristia el dia dels nostres patrons. Moltes gràcies a ell i a tots, principalment als qui foren els nostres pares en el monaquisme i encara avui estan aquí presents!
Homilia predicada pel P. Maur Esteva i Alsina,
abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc
Reverendíssim Pare Abat i germans,
D'ençà que en l'Evangeli de la missa del dia de Nadal vam llegir: «la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres»; vingué, després, la Primera Carta de San Joan que ens diu: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui es la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist, i en donem testimoni, i us anunciem el qui ès la vida eterna, que estava també amb el Pare i se'ns ha manifestat…» (1 Jn 1,1-2); ben aviat, però, vam escoltar la trobada de Joan i Andreu, deixebles de Joan Baptista qui, veient passar Jesús, els digué: «Mireu l'Anyel de Déu, mireu el qui lleva el pecat del mon» —identificant-lo així amb l'Anyell Pasqual: Nativitas Domini, Natalis Agni Paschalis est. Ells, tot seguit, anaren a trobar-lo i, decidits, li preguntaren: «Mestre, on habiteu? Veniu i ho veureu!» Després de passar unes hores amb ell el conduiren al lloc on hi havia el germà d'Andreu i vingué, llavors, la crida de Pere, d'Andreu i dels altres.
També hem celebrat el Baptisme de Jesús; escoltat la narració del primer miracle davant la multitud i dels deixebles, seguits —com recordeu— d'altres episodis prodigiosos, precedits del pròleg a la Carta als Hebreus.
Ara que hem vist com començaven a verificar-se les expectatives de l'Advent, ¿és possible posar-nos a predicar la seqüela, si abans no s'ha sabut escoltar i si un hom no es coneix a si mateix, ni la fragilitat de la pròpia condició humana? ¿és que hi ha una certesa que autoritza el predicador a parlar en nom de Déu? Més d'una vegada he pensat posar-me, sense estola, a la fila i no obrir més la boca.
Mentre en el món hi ha guerres, terrorisme material i, ens els monestirs, també terrorisme espiritual; la gran crisi econòmica; la transmigració i conseqüent pèrdua d'identitat cultural; les comunitats s'han disminuït —les Actes dels Capítols Generals O.Cist. en l'edició de J.M.Canivez ja parlaven de la manca de vocacions. La vida monàstica, doncs, està en crisi, ella mateixa és una crisi vivent i nosaltres ens preguntem: ¿què en quedarà de tot plegat d'aquí a pocs anys, com ho hem escoltat en el llibre «Llum del món», de Benet XVI, en el refectori on l'hem llegit?
Des que vaig entrar a l'Orde, sento parlar de crisi de vocacions i he vist fer noves fundacions quan alguns membres de diverses comunitats entraven en conflicte amb els germans o bé amb les germanes, si es tractava de monestirs de monges. Amb aquestes actituds i situacions ¿com anunciarem i explicarem la Paraula de l'Evangeli que s'obre camí enmig de les paraules humanes constituint el centre del culte? Fins l'any 1933 no entraren uns pocs Vietnamites a l'Orde i ara són més de 850.
Preguntes, preguntes i més preguntes, mentre passen els anys volant y es camina amb la velocitat d'un Transatlàntic vers una fi incerta o bé vers una desaparició certa, topant amb un iceberg en aquesta mena de seqüela concreta del Mestre, que és la vida monàstica.
Els textos bíblics escoltats en aquest inici d‘any fins avui, i les que en endavant escoltarem, ¿què ens diuen sobre Déu? Ja hem trobat un Déu que en aquests temps penúltims ens diu: «exhorteu-vos mútuament, mentre duri aquest avui» (He 2,13), que al seu torn es refereix a Ex 17,7, quan el poble posà Déu a prova a Meribà, textos que ens estimulen a una actitud oberta i humil enfront d'Ell, que el trobem disgustat, si nosaltres endurim el nostre cor, com cantem cada dia en al salm 94 a vigílies.
En la relació amb Crist i amb els germans, però, tenim la possibilitat de restaurar la frescor de la nostra fe, perquè cada matí és un nou començament de la nostra vida i cada dia un tot acabat (Dietrich BONHOEFFER).
«Feu que escoltem, Senyor la vostra veu», repetíem el dijous, en el salm responsorial, després de la primera lectura de la missa, cantant-lo amb més bona voluntat que competència, però intentant seguir com ho fa el solista, que mai com ara els cantors havien aconseguit fer-vos avançar al seu ritme.
El salm 94/95 parla d'escoltar avui la seva veu i de no endurir el nostre cor, i també de quaranta anys disgustant-lo i del nostre cor esgarriat, i a més del desconeixement que tenim dels seus camins, ens anuncia que per això ens podem quedar sense entrar en el seu lloc de repòs.
Sortosament en aquesta primera quinzena de l'any —en la lectura de la Bona Nova —, ja s'ha encetat el tema de la confrontació de la misèria humana —el leprós, el paralític, i més malalts que tenen necessitat de guarició—, amb la potència divina, com és ara la trobada de la misèria amb la misericòrdia és a dir: Jesús i la dona sorpresa en adulteri, els publicans —no religiosos— i Ell, potència divina vivent. En el fragment escoltat del leprós, el trobem guarit, però desitjós de publicitat. Se'l pot contrastar amb la recerca de l'amagament de Jesús. La Paraula del Senyor ens ha parlat sobre d'ells i també ha parlat al ser humà.
Què diuen els textos també a mi, si ha parlat als homes? Em quedo com bocabadat davant del missatge bíblic, com un espectador davant d'un film? Tal vegada penso que va per als altres i així no deixo entrar la paraula interrogadora com un foc que devora, penetrar com una espasa de dos talls que arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos i esclareix les intencions i els pensaments del cor (He 4,12-16)?
Què diu sobre mi?
Quaranta anys com abat, més de cinquanta com monjo. No he estat sord?, frenèticament ocupat i preocupat per diversos afers sense escoltar què deia d'Ell i sobre el ser humà, què em deia i concretament ¿què deia de mi? ¿Com m'ha fet entendre que tot l'escoltat encara valia també per mi?, ¿com m'ha deturat? ¿com a Pau esbojarrat en el meu camí de Damasc?
Fins que no he arribat a quaranta anys d'abat, no m'he adonat que tot allò que es feia al meu entorn i que la gent pensava que jo n'era l'autor, en realitat ha estat Ell qui ho ha fet tot per mitjà dels seus fills els homes. No puc doncs, tenir desig de publicitat com el leprós guarit, i solament hauria d'aprendre a cercar l'amagament, imitant el Senyor perquè no tinc cap mèrit meu, com quan s'havia de preparar una festa per celebrar un esdeveniment, jo solament havia d'arribar a taula i asseurem-hi per presidir l'àpat, com l'hebdomadari arriba a la sagristia, es revesteix i surt a fer el seu recital. Tenia raó el Rei blanc de l'altre dia.
Cinquanta anys de professió, sovint allunyat de l'Intellectus fidei, de reflexionar sobre la fe fins que no arribaren els Cursos de Formació Monàstica, que han estat per a mi una catequesi salvadora. Fins fa ben poc per exemple, no m'he sabut explicar la mobilitat de la Pasqua: equinocci de primavera (21-23 de març) seguit immediatament del pleniluni i llavors, al diumenge següent a aquest pleniluni, és la Pasqua, però si el pleniluni és abans del 21, llavors la Pasqua serà molt més llunyana de l'equinocci, és a dir, un mes desprès. No havia après com explicar la mobilitat de la Pasqua, estudiant el Concili de Nicea, i com això d'altres coses per l'estil.
A la fi del curs de la meva vida, quan ja estic en el Carrer de Ponent, en el crepúscle de la meva vida, al Sunset Boulevard, aprenc que estic en perill, en l'acte de transmetre el text bíblic escoltat, d'ésser inautèntic, sigui perquè el text em sembla dur, sigui perquè no l'entenc, sigui perquè m'interroga però jo no vull fer allò que em diu, i també, tal vegada, perquè tampoc el vull escoltar: «observeu tot això que jo us predico de part del Senyor», deia Moisès al poble (Dt 4,2), però ja he fet tard. Quantes vegades manipulem el Sermó de la Muntanya! En canvi no serem cristians fins que no ens deixarem interpel·lar per ell. Una cosa és la fides directa, implícita, la rebuda en el baptisme i l'altra és la fides explicita fruit de la nostra reflexió sobre el credo, i això té molt a veure amb la gràcia a bon preu, i la gràcia a baix preu —fer actes de culte, rebre sagraments, inflació d'indulgències, i així comprar la gràcia a bon preu—, però, en canvi, és amb la gràcia cara, la gràcia que costa, de cost elevat —és a dir, vivint el Sermó de la Muntanya i les obres de misericòrdia—, com participem en el dolor de Déu en el sofriment del homes, això costa un preu alt, és car, això és, però, ésser cristià i no pas el sol acte religiós.
Cinquanta anys de desert —és així com s'anomenava la vida monàstica—, però, ¿on era jo? ¿Què n'havia entès? Quaranta anys com abat i no m'adonava ni veia que no era jo qui feia les obres en el monestir i en l'Orde sinó que era Ell i és Ell qui les fa a través del talents del homes, dels monjos, que han cregut obeir-lo col·laborant amb l'abat, coordinador dels seus talents per al bé comú. Gràcies a tots, — permeteu que encara ho repeteixi, perquè sou tots, cadascun a la seva manera, qui ha ofert el seu contribut i així ha donat la vida per als altres. I, finalment, encara sou vosaltres qui m'heu aixoplugat, quan ja no em queda res per a donar-vos a canvi, ni tampoc he estat com l'arbre generós de Shel Silverstein, que ho donà tot als altres: fulles, ombra, fruits per menjar i vendre, branques per fer una cabana, el tronc per a fer una barca i, finalment, la soca per asseure-s'hi i reposar.
Aquells al costat dels quals he viscut i que han hagut de seguir allò que deia, són i seran els qui podran fer la millor lectura de la meva manera d'actuar com persona, com monjo i com abat. Em queda solament cercar el viure amagat i demanar la misericòrdia de Déu i la de l'Orde, que sou vosaltres, per continuar, coixejant, la meva seqüela Christi, precisament en el dies de treva que ara em són concedits per tal de poder evitar escoltar que Déu em digui el què mereixo: ets un poble de cor esgarriat, no coneixes els meus camins, per això he jurat en la meva indignació: No entraràs en el meu lloc de repòs.
El joves, que avui celebreu amb fra Plàcid i amb mi la festa dels dos deixebles de sant Benet, apreneu ben aviat —us ho prego—, molt més aviat que no pas jo no ho he fet fins fa quatre anys, això que us he dit, i no hàgiu d'arribar, com jo, amb les mans buides al vostre jubileu. Tot i que enguany el Reis de l'Orient hagin pogut dir que, si deixaven regals a Poblet, no era pas per causa dels monjos, sinó perquè el monestir té uns novicis tan magnífics, dignes d'asseure's a la taula de la presidència i ser servits per aquells instal·lats allí que no renten mai els plats, tot i saber vosaltres, que la seva manera de rentar plats és un altra i que també hi deixen la vida fent-ho, però el vostre fou un mode de dir jocós que agradà a tots.
Germans, encara no us havia parlat fins avui, quan ja fa quatre mesos que m'heu recollit humaníssimament i ni tan solament he obert boca per agrair l'haver-me obert la porta. Ho faig ara que el Pare Abat m'ha ofert presidir aquesta eucaristia el dia dels nostres patrons. Moltes gràcies a ell i a tots, principalment als qui foren els nostres pares en el monaquisme i encara avui estan aquí presents!
13 de gener del 2011
DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (I)
Dia 13 de gener: Sant Hilari, bisbe i doctor
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Hilari nasqué a Poitiers a començament del segle IV. S'havia casat i era pare d'una filla anomenada Abra —que és honorada com a santa—; es convertí a la fe cristiana amb la lectura de les Escriptures, ja que la revelació de Déu a Moisès i el pròleg de sant Joan, impulsaren amb la seva llum a aqueixa ànima en la recerca sincera de la "veritat", dient: "Déu és bell i d'una tal bellesa que la sentim sense poder comprendre-la". Hilari visqué llavors dins del resplendor de la bellesa. Poc temps després del seu baptisme fou promogut a l'episcopat (fou vers l'any 350). Nomenat bisbe de Poitiers es mostrà prompte com "un defensor constant de la divinitat del vostre Fill —de Crist— i a fer-ho "amb un zel infatigable" (col.lecta). Junt amb sant Atanasi defensà vigorosament contra els arrians la fe definida al Concili de Nicea. A causa d'això hagué de sofrir quatre anys d'exili, que, d'altra banda, foren plens d'una intensa labor intel·lectual, ja que fou llavors quan va escriure el seu "Tractat sobre la Trinitat". La lluita contra els poderosos i la composició de les seves obres, no foren obstacle perquè Hilari es mostrés proper als seus fidels i atent a les seves necessitats. En designar per a la seu de Ligugé al futur sant Martí, convertí el Poitou en el bressol de la vida monàstica a la Gàl·lia. Morí a Poitiers l'any 367.
Per a la lectura contínua, comencem amb la carta als cristians hebreus, adreçada a certs cristians d'origen jueu molt enganxats encara amb l'esplendor del culte jueu, fent-los notar el caràcter provisional d'aquest culte, ja que no passava de ser un símbol de les realitats de salvació operades per Jesucrist. El fragment escollit com a primera lectura per avui [3, 7-14] ens diu que "mentre repetim aquell ‘avui', exhortem-nos els uns als altres perquè la seducció del pecat no endureixi ningú" (verset 13). I és que, prenent com a base el salm 94, s'exhorta als cristians a romandre fidels, perquè l' "avui" de Déu és el temps present, en el qual transcurs es fa necessari escoltar la veu del Senyor i no permetre que els nostres cors s'endureixin, sinó que segueixin ferms fins a la fi.
El salm responsorial era el 94 [6-7. 8-9. 10-11 (R.: 8)], el qual títol és: Veniu i adorem-lo! I és que l'adoració és l'actitud que escau a l'home davant del seu Creador, perquè ens posa en disposició d'escoltar ‘avui' la seva veu i, interpel·lats per ella, convertir-nos i entrar en el repòs de Déu.
I pel que fa a l'evangeli era de sant Marc, que ens el presenta com l'evangeli de Jesucrist, Fill de Déu; i gràcies als relats recollits de la predicació dels apòstols, Marc revela poc a poc el misteri de Jesús de Natzaret. El fragment d'avui [1, 40-45] ens ha narrat la rehabilitació d'un leprós. Contada pels tres sinòptics, aquesta curació d'un leprós sembla haver estat un dels primeríssims miracles de Jesús i és un dels signes més clars de l'arribada dels temps messiànics. El leprós era un home bandejat de la societat jueva: guarint-lo, Jesús li torna la seva dignitat i posa en evidència la prohibició que fins llavors l'havia colpit. Marc posa en relleu que Jesús es compadí (verset 41); i és que Jesús manifesta l'amor potent guaridor de Déu a través d'aquests sentiments humans. El seu carisma de taumaturg es veu en la voluntat que demostra de curar els malalts que troba! Amén.
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Hilari nasqué a Poitiers a començament del segle IV. S'havia casat i era pare d'una filla anomenada Abra —que és honorada com a santa—; es convertí a la fe cristiana amb la lectura de les Escriptures, ja que la revelació de Déu a Moisès i el pròleg de sant Joan, impulsaren amb la seva llum a aqueixa ànima en la recerca sincera de la "veritat", dient: "Déu és bell i d'una tal bellesa que la sentim sense poder comprendre-la". Hilari visqué llavors dins del resplendor de la bellesa. Poc temps després del seu baptisme fou promogut a l'episcopat (fou vers l'any 350). Nomenat bisbe de Poitiers es mostrà prompte com "un defensor constant de la divinitat del vostre Fill —de Crist— i a fer-ho "amb un zel infatigable" (col.lecta). Junt amb sant Atanasi defensà vigorosament contra els arrians la fe definida al Concili de Nicea. A causa d'això hagué de sofrir quatre anys d'exili, que, d'altra banda, foren plens d'una intensa labor intel·lectual, ja que fou llavors quan va escriure el seu "Tractat sobre la Trinitat". La lluita contra els poderosos i la composició de les seves obres, no foren obstacle perquè Hilari es mostrés proper als seus fidels i atent a les seves necessitats. En designar per a la seu de Ligugé al futur sant Martí, convertí el Poitou en el bressol de la vida monàstica a la Gàl·lia. Morí a Poitiers l'any 367.
Per a la lectura contínua, comencem amb la carta als cristians hebreus, adreçada a certs cristians d'origen jueu molt enganxats encara amb l'esplendor del culte jueu, fent-los notar el caràcter provisional d'aquest culte, ja que no passava de ser un símbol de les realitats de salvació operades per Jesucrist. El fragment escollit com a primera lectura per avui [3, 7-14] ens diu que "mentre repetim aquell ‘avui', exhortem-nos els uns als altres perquè la seducció del pecat no endureixi ningú" (verset 13). I és que, prenent com a base el salm 94, s'exhorta als cristians a romandre fidels, perquè l' "avui" de Déu és el temps present, en el qual transcurs es fa necessari escoltar la veu del Senyor i no permetre que els nostres cors s'endureixin, sinó que segueixin ferms fins a la fi.
El salm responsorial era el 94 [6-7. 8-9. 10-11 (R.: 8)], el qual títol és: Veniu i adorem-lo! I és que l'adoració és l'actitud que escau a l'home davant del seu Creador, perquè ens posa en disposició d'escoltar ‘avui' la seva veu i, interpel·lats per ella, convertir-nos i entrar en el repòs de Déu.
I pel que fa a l'evangeli era de sant Marc, que ens el presenta com l'evangeli de Jesucrist, Fill de Déu; i gràcies als relats recollits de la predicació dels apòstols, Marc revela poc a poc el misteri de Jesús de Natzaret. El fragment d'avui [1, 40-45] ens ha narrat la rehabilitació d'un leprós. Contada pels tres sinòptics, aquesta curació d'un leprós sembla haver estat un dels primeríssims miracles de Jesús i és un dels signes més clars de l'arribada dels temps messiànics. El leprós era un home bandejat de la societat jueva: guarint-lo, Jesús li torna la seva dignitat i posa en evidència la prohibició que fins llavors l'havia colpit. Marc posa en relleu que Jesús es compadí (verset 41); i és que Jesús manifesta l'amor potent guaridor de Déu a través d'aquests sentiments humans. El seu carisma de taumaturg es veu en la voluntat que demostra de curar els malalts que troba! Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
