Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Salm 50; Regla de sant Benet 4
«Déu és excels i té 100 misericòrdies. D'aquestes, 99 les guarda dintre seu, i només una l'ha manifestat a l'home. En virtut d'aquesta, les criatures es mostren recíproca compassió: la mare s'entendreix del fill i l'animal és afectuós amb la seva cria. I quan arribi el dia de la Resurrecció, Ell ajuntarà aquesta misericòrdia amb les 99 i les posarà sobre les criatures i cadascuna serà àmplia com el cel i la terra» (Mestre místic del s.XI).
Convé que meditem molt la primera part d'aquest salm 50, els versets 1-11. La paraula del salm necessita recolzar-se en el silenci del cor per percebre com diu Rilke «el buf d'una ona, el missatge ininterromput que es forma del silenci» (p. 114).
Aquest missatge ens parla del nostre pecat. Ens convé ser conscients de manera permanent del nostre pecat, com ens ho suggereix aquesta primera part del salm, sabent que la història acaba sempre en la misericòrdia. Per això la segona part arrenca amb un crit d'epiclesi, d'invocació de l'Esperit, que ens introdueix en el regne de la gràcia, en l'alegria de saber-nos estimats per Déu, la qual cosa ens arrossega a viure aquesta misericòrdia de Déu amb totes les criatures amb profunda generositat.
Aquí tenim el suggeriment d'un treball permanent a la nostra vida, que no serà sinó una positiva col·laboració amb el Déu que ens va creant un cor nou. Com diu el v. 8, que ens suggereix que Déu mateix treballa en la intimitat de l'home perquè adquireixi seny i es manifesti en conseqüència amb saviesa. El perdó de Déu suposa ser «tocats» pel seu amor, la qual cosa ens dóna una saviesa que després té repercussió en la vida concreta. Diu sant Agustí: «Sabem que l'hisop és una planta humil, però medicinal, i que, segons es diu, s'adhereix amb l'arrel a les pedres. D'aquí es va prendre la semblança amb el misteri de la purificació del cor. Adhereix tu també l'arrel de l'amor a la teva pedra; sigues humil davant el teu Déu; humil perquè siguis excels amb el teu Déu glorificat. Si ets ruixat amb l'hisop, et netejarà la humilitat del Crist. No menyspreïs la humilitat de l'herba; fes cas de l'efectivitat del remei». (Comentari al salm 50)
I parar esment a l'efectivitat d'aquest medicament de l'hisop és també, com diu sant Bernat: «Vigilar la construcció d'aquest edifici espiritual que sou vosaltres» (1 Co 3,17). I segueix dient Bernat: «Tingueu cura de triar les bigues, la fusta de les quals no es podreixi, com ara el temor de Déu, que dura per sempre (Sv 18,10), la paciència, ja que segons l'Escriptura la paciència dels pobres no es perdrà (Sl 9,19), la longanimitat, que no mor sota el pes de cap construcció i perdura per sempre, com ha dit el Salvador: "Qui persevera fins al final serà salvat" (Mt 10,22), però sobretot la caritat que no mor mai (Ct 8,6). Després fixeu aquest carcassa amb altres fustes igualment belles, amb les quals fareu els enteixinats i ornaments de la vostra casa: els propòsits de saviesa o de ciència, l'exegesi dels textos, o coses semblants, més aviat pròpies per adornar que per proporcionar la salvació. Puc obtenir abundància d'aquestes fustes en l'Església, jardí de l'Espòs, que està plena d'elles: la pau, la bondat, la dolçor, l'alegria en l'Esperit Sant, la pietat alegrement exercitada, l'almoina feta amb senzillesa, plorar amb els que ploren... Dóna'm, et suplico, aquestes fustes, perquè pugui presentar sempre acollidora la cambra nupcial de la consciència: de la meva consciència i de la dels altres». (Sermó 46, sobre el Càntic dels càntcs)
Construir una casa, o aixecar aquest edifici espiritual, requereix un treball amb molta dedicació per part nostra. Treballar fort i generosament al nostre taller. I el taller, com hem sentit en la lectura de la Regla, és el monestir. El monestir, el nostre obrador.
«Obrador» és una paraula que fa referència a un «taller d'obres manuals». Per exemple un obrador és el taller de ceràmica, on es manipula el fang, i es combinen els colors... perquè finalment obtinguem una obra bella; el mateix podríem dir del taller d'enquadernació, i fins i tot, ampliant la nostra mirada, del mateix hort. Aquí es treballa en obres materials, i obtenim un resultat material, bell, necessari, però en definitiva material.
L'obrador de què us parla avui la Regla és un treball que ens ajudi a preparar la casa interior, a fer l'obra del cor. Evidentment aquí els materials són molts més i molt més diversos. Ni més ni menys que 74 suggeriments molt concrets, manllevats de la Bíblia i dels Sants Pares, per als quals ens ha promès la recompensa: «veure el que cap ull ha vist mai, ni ha pressentit el cor de l'home, el que Déu té preparat per als qui l'estimen». O sigui que el vostre, i el nostre, és un treball permanent, espiritual, que vagi dominant sobre qualsevol altre treball.
Comença amb una invitació a estimar Déu, amb tot el cor. Déu sempre és la primera referència, ell té també la iniciativa de l'amor. I acaba amb el record que tot ho embolcalla la misericòrdia de Déu. La primera i l'última paraula de tots els materials del nostre treball espiritual és la mateixa: Déu. Paraula que és perdó i amor. Dues paraules que cal tenir presents en la vida del monjo. Tot està a les mans de Déu.
En les sentències més decisives i com a raó última de l'existència del monjo i com a objecte i garantia del seu amor, no anteposar res al Crist. En aquest catàleg apareixen repetides sobretot dues paraules: estimar, desitjar.
I amb la llum i l'estímul d'aquestes dues paraules en el taller del monestir s'ha d'anar combinant i utilitzant en cada moment els materials apropiats d'aquest capítol 4, per anar fent el camí d'una vida espiritual, que serà l'edificació de la casa interior.
Per exemple, en els moments que hom està al cor, segurament no tindrà la preocupació de donar-se al vi, o ser llaminer o dormidor, però potser haurà de tenir en compte d'esclafar els mals pensaments contra el Crist, o d'escoltar amb gust les lectures santes. O sigui que a l'obrador monàstic cada cosa té el seu temps, i l'important serà viure cada situació, cada temps, d'acord amb l'exigència del moment. Això sí, procurant que d'aquest obrador monàstic en surti una obra ben feta.
L'objectiu, doncs, és construir la casa interior. O com escriu Ester de Vaal: «Transformar la vida a imatge de Crist. Quan l'Esperit atrapa la nostra imaginació, es reconfiguren els nostres desitjos, esperances i valors, la manera que tenim cadascun de veure el món, en definitiva tota la vida humana. Per tant, redescobrir la imaginació és un pas important per aprendre a respondre al que Déu està fent en les nostres vides i al nostre voltant».
20 d’agost del 2011
SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre i Vilas, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Flp 3,17-4,1; Mt 5,13-19
«A la comunitat monàstica arriba el crit dels homes d'avui, que volen trobar un sentit a la vida. Nosaltres percebem en aquest crit en la invocació del qui busca el pare oblidat i perdut (Lc 15,18-20; Jn 14,8). Les dones i els homes d'avui ens demanen que els mostrem el Crist que coneix el Pare i ens l'ha revelat, aquell Crist que amb la seva mirada d'amor reconciliava els homes amb el Pare i amb ells mateixos, tot comunicant-los l'única força capaç de guarir l'home sencer. Deixant-nos interpel·lar pels interrogants del món, amb plena solidaritat envers el qui els expressa, som cridats a mostrar amb paraules i gestos d'avui les immenses riqueses que les nostres esglésies conserven a les arques de llurs tradicions» (Joan Pau II)
Aquest crit també va sortir de la boca de sant Bernat i d'un nombrós grup de familiars i amics seus que es van incorporar a la vida monàstica buscant un sentit profund per a la seva vida, i donant un impuls creador, definitiu, a Cister.
Bernat entra al monestir, i això per a ell vol dir entrar en una altra història, que serà determinant per a Europa, ja que donarà un impuls tan gran a la vida cistercenca i monàstica, que tindrà un influx singular, únic, en la configuració d'uns valors, que precisament avui trobem a faltar. Entra al monestir, entra en una altra història, on no hi ha senyorius, on és important la persona, on cadascú troba el seu lloc d'acord amb les seves aptituds, on tothom hi és acollit tal com és.
Quan sant Bernat exhortava a deixar el món per la soledat, «veureu per vosaltres mateixos —deia— que es pot treure mel de les pedres i oli de les roques més dures». Parlava de béns espirituals, del fruit que neix de les privacions, de la solitud, del silenci. Però els cistercencs van poder creure que havia forçat amb les seves virtuts les pedres i les roques a ser productives. S'ha dit que el segle XII és el segle de sant Bernat. I el que és cert és la seva profunda influència, la seva presència molt viva, determinant, en l'àmbit polític, religiós i social d'aquest segle. Les seves innombrables cartes a persones de tota mena, les seves nombroses obres, i, sobretot, els 200 monestirs que deixa fundats a la seva mort, parlen per ells mateixos.
Com trobar una paraula que defineixi l'esperit de Sant Bernat, que defineixi l'home i al sant en la seva totalitat? En ell tot és un tornar cap a l'interior. Bernat no pensa en la basílica, en l'obra de pedra, sinó en l'ànima, fer sorgir l'home cap a la llum. L'art, un art simple, senzill serà un instrument de ressorgiment, de revelació, de renaixement, però per sobre de tot, també, de l'interior de l'home.
El gradual de la festa de Sant Bernat li aplica aquestes paraules: «Vaig estimar la saviesa i la vaig buscar des de jove, vaig procurar esposar-me amb ella, enamorat de la seva bellesa» (Sv 8,2) Va estimar aquesta saviesa, la va suplicar, la va preferir a tots els altres béns, i va arribar a parlar d'acord amb el designi diví i tenir pensaments dignes dels dons de Déu, i d'acord amb aquests pensaments va arribar a tenir unes obres dignes d'aquests pensaments.
És la permanent recerca de llum en les llums de la Paraula, que arriba a fer amb tant d'encert i saviesa que serà anomenat «Doctor Melifluus», és a dir, que sap libar el nèctar de vida de l'Escriptura, com l'abella liba el nèctar de les flors.
Aquestes breus pinzellades en aquesta homilia són suficients per dir-nos com sant Bernat arriba a ser sal de la terra, la bona sal que assaona amb les seves obres sàvies la societat del seu temps, però com una saviesa que està per sobre dels temps, que ve suggerida o inspirada en la mateixa saviesa divina; també és una bona sal per assaonar els nostres temps, no menys necessitats avui dia.
També podem i hem de dir que la seva llum continua brillant. Pels monestirs cistercencs que continuen receptius als crits de l'home d'avui, i perquè la vida i virtuts de sant Bernat són molt necessàries per a l'home del nostre temps.
Tot això no fa sinó repetir les paraules de la segona lectura, escoltades de la boca de sant Pau als Filipencs, i com repetides per la boca de sant Bernat: «Sigueu imitadors meus, viviu com a amics de la Creu de Crist; fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres». Estimeu les coses de la terra, però amb la ferma esperança del Crist que va transformat el nostre cos miserable en un cos gloriós. Potser per això dirà en una de les Cartes: «Sóc allà on és el meu desig, el meu esperit i el meu amor, que és la part més rica de mi mateix!». I aquest desig neix de la consciència que té de la distància entre el present que viu i el futur cap al qual tendeix. Un desig que el té projectat cap al futur. Per això escriurà: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè».
Ho escriu i ho viu en una època de profunda transformació a Europa. Bernat transmet als seus lectors, als seus oients, ens segueix transmetent a nosaltres, la flama que el crema. Un foc que sedueix i que viu de manera molt sensible a l'amor, a la tendresa, a la benignitat, que el marquen com a home, com a monjo i com a abat.
També nosaltres vivim una nova època, una època de profunda transformació, no únicament a Europa, sinó a nivell mundial. Podem fer nostres les paraules de Bernat?: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè». Altrament, no tenim futur.
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Flp 3,17-4,1; Mt 5,13-19
«A la comunitat monàstica arriba el crit dels homes d'avui, que volen trobar un sentit a la vida. Nosaltres percebem en aquest crit en la invocació del qui busca el pare oblidat i perdut (Lc 15,18-20; Jn 14,8). Les dones i els homes d'avui ens demanen que els mostrem el Crist que coneix el Pare i ens l'ha revelat, aquell Crist que amb la seva mirada d'amor reconciliava els homes amb el Pare i amb ells mateixos, tot comunicant-los l'única força capaç de guarir l'home sencer. Deixant-nos interpel·lar pels interrogants del món, amb plena solidaritat envers el qui els expressa, som cridats a mostrar amb paraules i gestos d'avui les immenses riqueses que les nostres esglésies conserven a les arques de llurs tradicions» (Joan Pau II)
Aquest crit també va sortir de la boca de sant Bernat i d'un nombrós grup de familiars i amics seus que es van incorporar a la vida monàstica buscant un sentit profund per a la seva vida, i donant un impuls creador, definitiu, a Cister.
Bernat entra al monestir, i això per a ell vol dir entrar en una altra història, que serà determinant per a Europa, ja que donarà un impuls tan gran a la vida cistercenca i monàstica, que tindrà un influx singular, únic, en la configuració d'uns valors, que precisament avui trobem a faltar. Entra al monestir, entra en una altra història, on no hi ha senyorius, on és important la persona, on cadascú troba el seu lloc d'acord amb les seves aptituds, on tothom hi és acollit tal com és.
Quan sant Bernat exhortava a deixar el món per la soledat, «veureu per vosaltres mateixos —deia— que es pot treure mel de les pedres i oli de les roques més dures». Parlava de béns espirituals, del fruit que neix de les privacions, de la solitud, del silenci. Però els cistercencs van poder creure que havia forçat amb les seves virtuts les pedres i les roques a ser productives. S'ha dit que el segle XII és el segle de sant Bernat. I el que és cert és la seva profunda influència, la seva presència molt viva, determinant, en l'àmbit polític, religiós i social d'aquest segle. Les seves innombrables cartes a persones de tota mena, les seves nombroses obres, i, sobretot, els 200 monestirs que deixa fundats a la seva mort, parlen per ells mateixos.
Com trobar una paraula que defineixi l'esperit de Sant Bernat, que defineixi l'home i al sant en la seva totalitat? En ell tot és un tornar cap a l'interior. Bernat no pensa en la basílica, en l'obra de pedra, sinó en l'ànima, fer sorgir l'home cap a la llum. L'art, un art simple, senzill serà un instrument de ressorgiment, de revelació, de renaixement, però per sobre de tot, també, de l'interior de l'home.
El gradual de la festa de Sant Bernat li aplica aquestes paraules: «Vaig estimar la saviesa i la vaig buscar des de jove, vaig procurar esposar-me amb ella, enamorat de la seva bellesa» (Sv 8,2) Va estimar aquesta saviesa, la va suplicar, la va preferir a tots els altres béns, i va arribar a parlar d'acord amb el designi diví i tenir pensaments dignes dels dons de Déu, i d'acord amb aquests pensaments va arribar a tenir unes obres dignes d'aquests pensaments.
És la permanent recerca de llum en les llums de la Paraula, que arriba a fer amb tant d'encert i saviesa que serà anomenat «Doctor Melifluus», és a dir, que sap libar el nèctar de vida de l'Escriptura, com l'abella liba el nèctar de les flors.
Aquestes breus pinzellades en aquesta homilia són suficients per dir-nos com sant Bernat arriba a ser sal de la terra, la bona sal que assaona amb les seves obres sàvies la societat del seu temps, però com una saviesa que està per sobre dels temps, que ve suggerida o inspirada en la mateixa saviesa divina; també és una bona sal per assaonar els nostres temps, no menys necessitats avui dia.
També podem i hem de dir que la seva llum continua brillant. Pels monestirs cistercencs que continuen receptius als crits de l'home d'avui, i perquè la vida i virtuts de sant Bernat són molt necessàries per a l'home del nostre temps.
Tot això no fa sinó repetir les paraules de la segona lectura, escoltades de la boca de sant Pau als Filipencs, i com repetides per la boca de sant Bernat: «Sigueu imitadors meus, viviu com a amics de la Creu de Crist; fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres». Estimeu les coses de la terra, però amb la ferma esperança del Crist que va transformat el nostre cos miserable en un cos gloriós. Potser per això dirà en una de les Cartes: «Sóc allà on és el meu desig, el meu esperit i el meu amor, que és la part més rica de mi mateix!». I aquest desig neix de la consciència que té de la distància entre el present que viu i el futur cap al qual tendeix. Un desig que el té projectat cap al futur. Per això escriurà: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè».
Ho escriu i ho viu en una època de profunda transformació a Europa. Bernat transmet als seus lectors, als seus oients, ens segueix transmetent a nosaltres, la flama que el crema. Un foc que sedueix i que viu de manera molt sensible a l'amor, a la tendresa, a la benignitat, que el marquen com a home, com a monjo i com a abat.
També nosaltres vivim una nova època, una època de profunda transformació, no únicament a Europa, sinó a nivell mundial. Podem fer nostres les paraules de Bernat?: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè». Altrament, no tenim futur.
15 d’agost del 2011
L'ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE
Professió monàstica solemne de fra Edwin Oblitas Vera
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56
Avui, com acabem d'escoltar a la lectura de l'Apocalipsi, «torna a aparèixer en el cel un gran prodigi: una dona que té el sol per vestit, la lluna sota els peus i duu al cap una corona de dotze estrelles». En el cel un gran prodigi i a la terra la solemnitat de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel.
«Un regal de gran preu —com escriu sant Bernat— perquè és el segell d'una feliç aliança entre el món humà i el món diví, entre la terra i el cel. El millor fruit de la nostra terra que enviem allà d'on davallen tots els dons i les gràcies». El millor regal, el millor fruit que enviem al cel, però també la ferma esperança que aquesta terra nostra segueix essent una bona terra per continuar la nostra resposta, la nostra ofrena singular a Déu.
La nostra reina ens ha precedit, i ha rebut una acollida tan meravellosa que podem amb tota confiança, nosaltres, els seus humils servidors, seguir els seus passos cridant amb l'Esposa del Càntic: «atrau-me darrere teu!, correm, embriagats pels teus perfums» (Ct 1,3). «La Verge gloriosa, pujant avui al cel, ha augmentat la felicitat dels que l'habiten» —escriu amb un profund i atrevit amor sant Bernat. Admiració que també porta a fer exclamar el poeta: «Oh tu, saborosa, oli que l'altura vol, vora de fum blau que de l'encenser puja».
Saborosa, saviesa viva, vibrant, que desvetlla aquell racó més íntim i genuí del nostre ésser. Ser fet per a l'eternitat. Oli, que l'altura vol, dissenyat abans de tota la creació. Disseny de la primera casa que Déu fa per a si mateix. Diu l'evangeli: «Jesús va entrar en un poblet i una dona el va rebre a casa seva» (Lc 10,38). Lluc, el pintor de la Verge, potser no fa sinó recordar aquest «oli que l'altura vol»: Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.
Déu continua venint al món, i tu, jo, nosaltres... estem cridats a rebre'l a casa nostra. Un Déu que roman, d'alguna manera, en gestació dins cadascun de nosaltres. Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.
Déu continua venint a la casa del món per trobar-hi l'home. L'objectiu de la vida monàstica és «buscar Déu» aquest Déu que ve, que sempre està venint. Qui es consagra com a monjo a viure una vida monàstica es consagra a una cosa tan senzilla com això: buscar Déu. Cercar Aquell que dóna valor a la vida, trobar la Vida mateixa. Ara bé, la recerca de Déu requereix un conreu de la Paraula. La Paraula ens obre el camí per buscar Déu. Per això sant Benet estableix una escola del servei diví, en la qual és important l'exercici de la Paraula. La Paraula ens fa estar atents els uns als altres. I això obre al naixement d'una comunitat.
Per això el monjo busca Déu al si d'una comunitat. Això exigeix altres valors necessaris en la recerca de Déu: el silenci, el diàleg, la trobada, un treball ben fet, viure el temps, cada moment amb el goig de la feina ben feta. Tots aquests valors que la Regla de sant Benet resumeix en dues paraules: «Ora et labora». D'aquí neix un tarannà de vida nou, diferent. Però d'aquest tarannà nou, ens en pot dir alguna cosa l'escena que contemplem a l'Evangeli que hem escoltat.
Contemplar l'evangeli, per comprendre aquest moviment de Déu a la casa del món, a la casa d'Elisabet, a la casa de Maria. «Ella, Maria —escriu sant Bernat— és aquella la salutació de la qual és suficient per fer saltar d'alegria el nen, encara en el si de la seva mare».
L'escena és d'una bellesa singular, una bellesa immortalitzada en innombrables ocasions, en les pintures, en els retaules d'artistes d'arreu del món... Maria truca a la porta de la casa d'Elisabet. Aquesta obre la porta i s'entusiasma. I fruit d'aquest entusiasme diu una paraula de benedicció: «ets beneïda entre totes les dones... tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes».
I Maria, l'esclava del Senyor, calla, i deixa que parli Déu, deixa que parli el Verb que agita les seves entranyes. I en aquesta agitació torna a desplegar l'amor de Déu a tota la humanitat. Un amor que resumeix el cant únic del Magnificat. Allò que el poble jueu havia fet al llarg de la seva història: el record de les meravelles de Déu, viscudes i ensenyades d'aquesta manera als seus fills, perquè aquest amor es revitalitzés permanentment, Santa Maria torna a recordar-ho amb el gust de la plenitud dels temps. Maria recorda les grandeses de Déu. Maria recorda l'obra de Déu. Però Maria ens recorda que aquesta obra continua amb força sense aturar-se cap al futur. O que aquest futur ja és aquí i ara. Només cal deixar que ens abraci l'amor de Déu que ens transforma, que ens ressuscita. Per això la nostra ànima, com la de Maria, ha d'enaltir el Senyor, que ens mira, malgrat tot, en la nostra petitesa. La seva santedat i el seu amor s'estenen de generació en generació. I arriben fins a nosaltres. Perquè fem l'obra de Déu. L'obra que exalça els humils, que mira amb predilecció els pobres, els senzills.
Déu no oblida, el record de Déu recull l'amor des de l'inici, el seu amor, jo diria que creix amb les seves obres, i per això el seu amor arriba de generació en generació. Santa Maria sap, en el seu record, d'aquesta obra de Déu en la història del seu poble i en la seva pròpia existència, i per això canta: «totes les generacions em diran benaurada».
El poeta també canta aquest misteri quan escriu: «Com pel forat d'una agulla vol enfilar-se en tu la meva llarga mirada abans que et sostreguin al visible».
Estimat Edwin, com en el forat d'una agulla, és important enfilar-se a Santa Maria. En aquesta solemnitat de l'Assumpció vols consagrar-te al Senyor en la vida cistercenca, i viure com a monjo. Que la teva vida monàstica vagi configurant-se tot enfilant-te a santa Maria. Deixa que, dia a dia, ella t'estiri a tu. Tens virtuts en la teva vida que t'hi acosten: ets un monjo que parla poc, ets un monjo que fa amb diligència els seus treballs. És l'«Ora et labora» monàstic, dues paraules que cauen bé a la vida monàstica. Al monjo que desitja ser-ho. Deixa que Santa Maria t'estiri sempre. Perquè ella està sempre a prop nostre. Que ella sigui sempre una referència principal per a tu. La pau i l'alegria de Déu no et faltaran. I tu seràs també font de pau i d'alegria per a la comunitat.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56
Avui, com acabem d'escoltar a la lectura de l'Apocalipsi, «torna a aparèixer en el cel un gran prodigi: una dona que té el sol per vestit, la lluna sota els peus i duu al cap una corona de dotze estrelles». En el cel un gran prodigi i a la terra la solemnitat de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel.
«Un regal de gran preu —com escriu sant Bernat— perquè és el segell d'una feliç aliança entre el món humà i el món diví, entre la terra i el cel. El millor fruit de la nostra terra que enviem allà d'on davallen tots els dons i les gràcies». El millor regal, el millor fruit que enviem al cel, però també la ferma esperança que aquesta terra nostra segueix essent una bona terra per continuar la nostra resposta, la nostra ofrena singular a Déu.
La nostra reina ens ha precedit, i ha rebut una acollida tan meravellosa que podem amb tota confiança, nosaltres, els seus humils servidors, seguir els seus passos cridant amb l'Esposa del Càntic: «atrau-me darrere teu!, correm, embriagats pels teus perfums» (Ct 1,3). «La Verge gloriosa, pujant avui al cel, ha augmentat la felicitat dels que l'habiten» —escriu amb un profund i atrevit amor sant Bernat. Admiració que també porta a fer exclamar el poeta: «Oh tu, saborosa, oli que l'altura vol, vora de fum blau que de l'encenser puja».
Saborosa, saviesa viva, vibrant, que desvetlla aquell racó més íntim i genuí del nostre ésser. Ser fet per a l'eternitat. Oli, que l'altura vol, dissenyat abans de tota la creació. Disseny de la primera casa que Déu fa per a si mateix. Diu l'evangeli: «Jesús va entrar en un poblet i una dona el va rebre a casa seva» (Lc 10,38). Lluc, el pintor de la Verge, potser no fa sinó recordar aquest «oli que l'altura vol»: Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.
Déu continua venint al món, i tu, jo, nosaltres... estem cridats a rebre'l a casa nostra. Un Déu que roman, d'alguna manera, en gestació dins cadascun de nosaltres. Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.
Déu continua venint a la casa del món per trobar-hi l'home. L'objectiu de la vida monàstica és «buscar Déu» aquest Déu que ve, que sempre està venint. Qui es consagra com a monjo a viure una vida monàstica es consagra a una cosa tan senzilla com això: buscar Déu. Cercar Aquell que dóna valor a la vida, trobar la Vida mateixa. Ara bé, la recerca de Déu requereix un conreu de la Paraula. La Paraula ens obre el camí per buscar Déu. Per això sant Benet estableix una escola del servei diví, en la qual és important l'exercici de la Paraula. La Paraula ens fa estar atents els uns als altres. I això obre al naixement d'una comunitat.
Per això el monjo busca Déu al si d'una comunitat. Això exigeix altres valors necessaris en la recerca de Déu: el silenci, el diàleg, la trobada, un treball ben fet, viure el temps, cada moment amb el goig de la feina ben feta. Tots aquests valors que la Regla de sant Benet resumeix en dues paraules: «Ora et labora». D'aquí neix un tarannà de vida nou, diferent. Però d'aquest tarannà nou, ens en pot dir alguna cosa l'escena que contemplem a l'Evangeli que hem escoltat.
Contemplar l'evangeli, per comprendre aquest moviment de Déu a la casa del món, a la casa d'Elisabet, a la casa de Maria. «Ella, Maria —escriu sant Bernat— és aquella la salutació de la qual és suficient per fer saltar d'alegria el nen, encara en el si de la seva mare».
L'escena és d'una bellesa singular, una bellesa immortalitzada en innombrables ocasions, en les pintures, en els retaules d'artistes d'arreu del món... Maria truca a la porta de la casa d'Elisabet. Aquesta obre la porta i s'entusiasma. I fruit d'aquest entusiasme diu una paraula de benedicció: «ets beneïda entre totes les dones... tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes».
I Maria, l'esclava del Senyor, calla, i deixa que parli Déu, deixa que parli el Verb que agita les seves entranyes. I en aquesta agitació torna a desplegar l'amor de Déu a tota la humanitat. Un amor que resumeix el cant únic del Magnificat. Allò que el poble jueu havia fet al llarg de la seva història: el record de les meravelles de Déu, viscudes i ensenyades d'aquesta manera als seus fills, perquè aquest amor es revitalitzés permanentment, Santa Maria torna a recordar-ho amb el gust de la plenitud dels temps. Maria recorda les grandeses de Déu. Maria recorda l'obra de Déu. Però Maria ens recorda que aquesta obra continua amb força sense aturar-se cap al futur. O que aquest futur ja és aquí i ara. Només cal deixar que ens abraci l'amor de Déu que ens transforma, que ens ressuscita. Per això la nostra ànima, com la de Maria, ha d'enaltir el Senyor, que ens mira, malgrat tot, en la nostra petitesa. La seva santedat i el seu amor s'estenen de generació en generació. I arriben fins a nosaltres. Perquè fem l'obra de Déu. L'obra que exalça els humils, que mira amb predilecció els pobres, els senzills.
Déu no oblida, el record de Déu recull l'amor des de l'inici, el seu amor, jo diria que creix amb les seves obres, i per això el seu amor arriba de generació en generació. Santa Maria sap, en el seu record, d'aquesta obra de Déu en la història del seu poble i en la seva pròpia existència, i per això canta: «totes les generacions em diran benaurada».
El poeta també canta aquest misteri quan escriu: «Com pel forat d'una agulla vol enfilar-se en tu la meva llarga mirada abans que et sostreguin al visible».
Estimat Edwin, com en el forat d'una agulla, és important enfilar-se a Santa Maria. En aquesta solemnitat de l'Assumpció vols consagrar-te al Senyor en la vida cistercenca, i viure com a monjo. Que la teva vida monàstica vagi configurant-se tot enfilant-te a santa Maria. Deixa que, dia a dia, ella t'estiri a tu. Tens virtuts en la teva vida que t'hi acosten: ets un monjo que parla poc, ets un monjo que fa amb diligència els seus treballs. És l'«Ora et labora» monàstic, dues paraules que cauen bé a la vida monàstica. Al monjo que desitja ser-ho. Deixa que Santa Maria t'estiri sempre. Perquè ella està sempre a prop nostre. Que ella sigui sempre una referència principal per a tu. La pau i l'alegria de Déu no et faltaran. I tu seràs també font de pau i d'alegria per a la comunitat.
14 d’agost del 2011
PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA EDWIN OBLITAS VERA
Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 5: L'obediència
«Purifica el cor, despreocupa't de tot, sigues monjo, és a dir, únic. Demana al Senyor una sola cosa i busca-la. Afanya't i mira que ell és Déu. Així, quan purifiquis el teu cor per l'esperit d'intel·ligència, immediatament veuràs Déu per l'esperit de saviesa, i gaudiràs de Déu».
Aquestes paraules de sant Bernat ens suggereixen que arribar a la professió solemne és un punt important d'una línia que cal seguir traçant a la llarg de la vida monàstica, que se centra en una recerca permanent de Déu. Aquesta recerca va lligada de manera molt íntima a un treball sobre el propi espai interior. «Purifica el cor, centra't en l'única cosa important: ser monjo». Aquesta actitud ens posa en un camí d'assolir l'esperit de saviesa, i, com a conseqüència, veure Déu.
Per fer aquest camí, o per dur a terme aquest treball, necessitem no oblidar en cap moment tres paraules. Són tres paraules que apareixen en els dos primers versets del capítol sobre l'obediència, que acabem d'escoltar: HUMILITAT, OBEDIÈNCIA, CRIST. Tres paraules que ens obren el camí per anar a trobar Déu. I tot això amb una referència molt concreta, molt evangèlica. La humilitat. La humilitat és Crist. La humilitat és una paraula que recull tot el misteri de Déu. D'un Déu que no vol es guardar gelosament per a ell la seva condició divina, sinó que es despulla, es fa no-res, es revesteix de la nostra feblesa, i s'humilia fins a morir a la creu. Aquesta és l'expressió de la suprema humilitat. Un camí així no es fa sinó sota l'impuls de l'amor. Déu és amor. Per això Déu fa aquest camí revestit de la nostra naturalesa, per ensenyar-nos que la manifestació de la grandesa passa per la humiliació viscuda amb amor. Aquesta humilitat és la que contemplem en Crist, que és el camí que ens porta al Pare.
Per viure, doncs, la humilitat, no podem deixar de contemplar el Crist. Si nosaltres, els monjos, no hem d'anteposar res el Crist, estem cridats a contemplar aquest Crist en el qual destaca per sobre de tot el seu gest humil. Per què, durant la seva vida, el Crist viu aquest gest humil? Perquè no abandona mai en cap moment la referència al Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del Pare», dirà Jesús.
D'aquesta manera entenem que la seva vivència humil neix d'una obediència permanent al Pare. «Jo no puc fer res sinó el que veig fer al Pare», diu Jesús. Crist doncs, roman en permanent dependència del Pare. «Crist obedient, fins a la mort, i una mort de Creu». Una obediència que viu també assetjat per la temptació: «Pare, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat». Cal, doncs una gran maduresa humana i espiritual per viure amb força i generositat l'obediència. Una maduresa que en els nostres temps no sempre es troba, en una societat sotmesa al caprici i a la superficialitat, en una societat on abunda el criteri del gust personal, i hi manca compromís amb els qui convivim. L'obediència segons Crist no és una obediència cega, és una obediència que neix de l'exigència de la seva unió amb el Pare, que el porta a manifestar el seu amor a tots els homes.
Una obediència segons Crist és una obediència que neix de la llibertat i de l'amor. La llibertat del qui accepta viure una relació viva amb Déu, de recerca permanent, de desvetllar el seu esperit dins de si mateix, i de manifestar aquest esperit amb amor.
Per tot això cal dir que per a un monjo que accepta plenament les exigències d'una obediència, que aquesta obediència és Crist. Ell ha de ser sempre el punt de referència principal a l'hora de viure aquesta virtut fonamental de la vida monàstica.
Aquest capítol ens parla de les característiques importants de la vida d'obediència: promptitud decidida, generositat, oblit de si mateix, acceptació d'un camí estret, acceptació d'una exigència comunitària, allunyament de tota murmuració, trobar alegria. Doncs tot això és el compromís que es posa de relleu en aquest breu diàleg entre el monjo que professa i l'abat: «assumir el camí de l'obediència monàstica per configurar-se més i més a Crist humil i obedient».
I en aquest mateix diàleg se suggereix també la necessitat «d'assumir en la pròpia vida una escolta humil de la Paraula de Déu», com un mitjà, un instrument necessari per dur a terme amb fidelitat la vida humil i d'obediència que ens configuri a Crist.
La Paraula, però, és un instrument de purificació permanent si s'acull en el cor. «La Paraula és més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l'ànima i l'esperit, discerneix les intencions i els pensaments del cor. Res no s'escapa a la seva mirada; tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui haurem de donar compte» (He 4,12).
És fort aquest text. Tant, que cal dir que el monjo que no es prengui seriosament aquestes paraules de l'Escriptura, pot ser monjo, però serà un monjo mediocre, una vulgaritat que passa sense pena ni glòria. Molts en la vida monàstica passen sense pena ni glòria. Però un pas així és trist.
Edwin, no passis sense pena ni glòria. Alimenta't cada dia de la força, de la llum i de la saviesa de la Paraula de Déu a qui vols consagrar la teva vida, tal com manifestarás en aquest diàleg amb l'Abat, davant de la comunitat. Sigues generós amb Déu, i amb els teus germans. I viuràs l'experiència que Déu et guanya en generositat.
Regla de sant Benet, capítol 5: L'obediència
«Purifica el cor, despreocupa't de tot, sigues monjo, és a dir, únic. Demana al Senyor una sola cosa i busca-la. Afanya't i mira que ell és Déu. Així, quan purifiquis el teu cor per l'esperit d'intel·ligència, immediatament veuràs Déu per l'esperit de saviesa, i gaudiràs de Déu».
Aquestes paraules de sant Bernat ens suggereixen que arribar a la professió solemne és un punt important d'una línia que cal seguir traçant a la llarg de la vida monàstica, que se centra en una recerca permanent de Déu. Aquesta recerca va lligada de manera molt íntima a un treball sobre el propi espai interior. «Purifica el cor, centra't en l'única cosa important: ser monjo». Aquesta actitud ens posa en un camí d'assolir l'esperit de saviesa, i, com a conseqüència, veure Déu.
Per fer aquest camí, o per dur a terme aquest treball, necessitem no oblidar en cap moment tres paraules. Són tres paraules que apareixen en els dos primers versets del capítol sobre l'obediència, que acabem d'escoltar: HUMILITAT, OBEDIÈNCIA, CRIST. Tres paraules que ens obren el camí per anar a trobar Déu. I tot això amb una referència molt concreta, molt evangèlica. La humilitat. La humilitat és Crist. La humilitat és una paraula que recull tot el misteri de Déu. D'un Déu que no vol es guardar gelosament per a ell la seva condició divina, sinó que es despulla, es fa no-res, es revesteix de la nostra feblesa, i s'humilia fins a morir a la creu. Aquesta és l'expressió de la suprema humilitat. Un camí així no es fa sinó sota l'impuls de l'amor. Déu és amor. Per això Déu fa aquest camí revestit de la nostra naturalesa, per ensenyar-nos que la manifestació de la grandesa passa per la humiliació viscuda amb amor. Aquesta humilitat és la que contemplem en Crist, que és el camí que ens porta al Pare.
Per viure, doncs, la humilitat, no podem deixar de contemplar el Crist. Si nosaltres, els monjos, no hem d'anteposar res el Crist, estem cridats a contemplar aquest Crist en el qual destaca per sobre de tot el seu gest humil. Per què, durant la seva vida, el Crist viu aquest gest humil? Perquè no abandona mai en cap moment la referència al Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del Pare», dirà Jesús.
D'aquesta manera entenem que la seva vivència humil neix d'una obediència permanent al Pare. «Jo no puc fer res sinó el que veig fer al Pare», diu Jesús. Crist doncs, roman en permanent dependència del Pare. «Crist obedient, fins a la mort, i una mort de Creu». Una obediència que viu també assetjat per la temptació: «Pare, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat». Cal, doncs una gran maduresa humana i espiritual per viure amb força i generositat l'obediència. Una maduresa que en els nostres temps no sempre es troba, en una societat sotmesa al caprici i a la superficialitat, en una societat on abunda el criteri del gust personal, i hi manca compromís amb els qui convivim. L'obediència segons Crist no és una obediència cega, és una obediència que neix de l'exigència de la seva unió amb el Pare, que el porta a manifestar el seu amor a tots els homes.
Una obediència segons Crist és una obediència que neix de la llibertat i de l'amor. La llibertat del qui accepta viure una relació viva amb Déu, de recerca permanent, de desvetllar el seu esperit dins de si mateix, i de manifestar aquest esperit amb amor.
Per tot això cal dir que per a un monjo que accepta plenament les exigències d'una obediència, que aquesta obediència és Crist. Ell ha de ser sempre el punt de referència principal a l'hora de viure aquesta virtut fonamental de la vida monàstica.
Aquest capítol ens parla de les característiques importants de la vida d'obediència: promptitud decidida, generositat, oblit de si mateix, acceptació d'un camí estret, acceptació d'una exigència comunitària, allunyament de tota murmuració, trobar alegria. Doncs tot això és el compromís que es posa de relleu en aquest breu diàleg entre el monjo que professa i l'abat: «assumir el camí de l'obediència monàstica per configurar-se més i més a Crist humil i obedient».
I en aquest mateix diàleg se suggereix també la necessitat «d'assumir en la pròpia vida una escolta humil de la Paraula de Déu», com un mitjà, un instrument necessari per dur a terme amb fidelitat la vida humil i d'obediència que ens configuri a Crist.
La Paraula, però, és un instrument de purificació permanent si s'acull en el cor. «La Paraula és més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l'ànima i l'esperit, discerneix les intencions i els pensaments del cor. Res no s'escapa a la seva mirada; tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui haurem de donar compte» (He 4,12).
És fort aquest text. Tant, que cal dir que el monjo que no es prengui seriosament aquestes paraules de l'Escriptura, pot ser monjo, però serà un monjo mediocre, una vulgaritat que passa sense pena ni glòria. Molts en la vida monàstica passen sense pena ni glòria. Però un pas així és trist.
Edwin, no passis sense pena ni glòria. Alimenta't cada dia de la força, de la llum i de la saviesa de la Paraula de Déu a qui vols consagrar la teva vida, tal com manifestarás en aquest diàleg amb l'Abat, davant de la comunitat. Sigues generós amb Déu, i amb els teus germans. I viuràs l'experiència que Déu et guanya en generositat.
31 de juliol del 2011
DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 55,1-3; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21
«En aquell temps, Jesús [...] se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts».
Hi ha molts nivells de lectura d'aquest Evangeli que acabem d'escoltar que poden il·luminar l'activitat missionera de l'Església. Davant la gentada que segueix Jesús, aquest se'ls acosta i es posa a guarir malalts; multiplica el pa i els dóna de menjar. Amb aquesta actitud, Jesús ens ofereix la pauta que hauria de tenir tota missió, tot anunci de la Bona Nova: acostar-se, guarir, multiplicar el pa i alimentar.
Un primer nivell —fonamental i no menyspreable— d'aplicació d'aquesta pauta rau en l'atenció per les necessitats més bàsiques de les persones: la salut i l'aliment corporal. L'aproximació a les persones per comunicar-los la Bona Nova ha d'incloure també els aspectes més bàsics de la vida, com són ara la salut i l'aliment. Dit d'una altra manera, no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova si, en la mesura del possible, no ajudem a pal·liar les malalties i el dolor, no estem al costat de qui pateix, no ens fem propers als qui no coneixen la salut del cos; no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova, si no som capaços de multiplicar el nostre pa i d'alimentar el famolenc, si no som capaços de compartir allò que tenim per tal que no hi hagi qui no tingui res per a menjar.
Aquesta és una tasca bàsica que cal realitzar abans de desplegar més en profunditat el missatge de vida que ens ha estat confiats. Perquè, certament, hi ha més profunditat. Aquesta acció que mira a la salut del cos i a la seva alimentació no pot recloure's en si mateixa. Ja ho va advertit Jesús mateix a aquella altra gran gentada que el seguia després d'una altra multiplicació dels pans, quan els va retreure que el seguien pel menjar que els havia donat. L'home no viu només de pa, cantàvem avui amb l'al·leuia. La missió de l'Església passa per guarir i alimentar el cos, però no es queda aquí. Amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç d'estar al costat dels malalts, de pal·liar el seu dolor i fins i tot de guarir-los; amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç de compartir els seus béns i d'alimentar el famolenc; perquè sap que a través de tot això ha de comunicar a aquells qui ajuda la mateixa força de la resurrecció de Crist. L'Església és ben conscient que hi ha una set més gran que la pròpia salut i la manca d'aliments, que és la set d'amor que tots experimentem en el fons dels nostres cors: «Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David».
També en aquest nivell de la missió, la pauta que ens dóna el Senyor ens serveix: cal apropar-nos a la gent per guarir-los de les malalties que oprimeixen el seu cor, que els esclavitzen, que els envileixen i els empetiteixen; cal ajudar-los a guarir perquè descobreixin la set que tenen de Déu i que sacien amb cosetes que els enceguen i els fan sords al clam d'aquesta set; cal després multiplicar el pa amb la predicació de la Bona Nova i amb les obres que fan creïble aquesta predicació; i cal, finalment, donar-los aliment, conduint-los vers el Crist, el pa veritable, la font de la vida, que satisfà tots els anhels, com aquell pa de què ens parlava l'Evangeli del que es diu que: «Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada».
L'Església és portadora d'aquest aliment que sacia el cor de l'home: no malmetem aquest tresor, negant el pa al qui té fam i en té necessitat o l'acompanyament a qui ha perdut la salut. Només així demostrarem al món que «ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l'univers creat no són capaços d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ens ha demostrat com ens estima».
Is 55,1-3; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21
«En aquell temps, Jesús [...] se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts».
Hi ha molts nivells de lectura d'aquest Evangeli que acabem d'escoltar que poden il·luminar l'activitat missionera de l'Església. Davant la gentada que segueix Jesús, aquest se'ls acosta i es posa a guarir malalts; multiplica el pa i els dóna de menjar. Amb aquesta actitud, Jesús ens ofereix la pauta que hauria de tenir tota missió, tot anunci de la Bona Nova: acostar-se, guarir, multiplicar el pa i alimentar.
Un primer nivell —fonamental i no menyspreable— d'aplicació d'aquesta pauta rau en l'atenció per les necessitats més bàsiques de les persones: la salut i l'aliment corporal. L'aproximació a les persones per comunicar-los la Bona Nova ha d'incloure també els aspectes més bàsics de la vida, com són ara la salut i l'aliment. Dit d'una altra manera, no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova si, en la mesura del possible, no ajudem a pal·liar les malalties i el dolor, no estem al costat de qui pateix, no ens fem propers als qui no coneixen la salut del cos; no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova, si no som capaços de multiplicar el nostre pa i d'alimentar el famolenc, si no som capaços de compartir allò que tenim per tal que no hi hagi qui no tingui res per a menjar.
Aquesta és una tasca bàsica que cal realitzar abans de desplegar més en profunditat el missatge de vida que ens ha estat confiats. Perquè, certament, hi ha més profunditat. Aquesta acció que mira a la salut del cos i a la seva alimentació no pot recloure's en si mateixa. Ja ho va advertit Jesús mateix a aquella altra gran gentada que el seguia després d'una altra multiplicació dels pans, quan els va retreure que el seguien pel menjar que els havia donat. L'home no viu només de pa, cantàvem avui amb l'al·leuia. La missió de l'Església passa per guarir i alimentar el cos, però no es queda aquí. Amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç d'estar al costat dels malalts, de pal·liar el seu dolor i fins i tot de guarir-los; amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç de compartir els seus béns i d'alimentar el famolenc; perquè sap que a través de tot això ha de comunicar a aquells qui ajuda la mateixa força de la resurrecció de Crist. L'Església és ben conscient que hi ha una set més gran que la pròpia salut i la manca d'aliments, que és la set d'amor que tots experimentem en el fons dels nostres cors: «Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David».
També en aquest nivell de la missió, la pauta que ens dóna el Senyor ens serveix: cal apropar-nos a la gent per guarir-los de les malalties que oprimeixen el seu cor, que els esclavitzen, que els envileixen i els empetiteixen; cal ajudar-los a guarir perquè descobreixin la set que tenen de Déu i que sacien amb cosetes que els enceguen i els fan sords al clam d'aquesta set; cal després multiplicar el pa amb la predicació de la Bona Nova i amb les obres que fan creïble aquesta predicació; i cal, finalment, donar-los aliment, conduint-los vers el Crist, el pa veritable, la font de la vida, que satisfà tots els anhels, com aquell pa de què ens parlava l'Evangeli del que es diu que: «Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada».
L'Església és portadora d'aquest aliment que sacia el cor de l'home: no malmetem aquest tresor, negant el pa al qui té fam i en té necessitat o l'acompanyament a qui ha perdut la salut. Només així demostrarem al món que «ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l'univers creat no són capaços d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ens ha demostrat com ens estima».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
