TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 6è de Pasqua (Cicle B)
Dels sermons de sant Elred, abat
Oh Senyor, quanta joia hi ha a estimar-vos, quanta serenitat en la joia i quanta confiança en la serenitat!
El qui ha escollit estimar-vos no ha fet marrada, perquè no hi ha res millor que vós, i l'esperança no en surt defraudada, perquè no podríem estimar res més avantatjós. No cal pas témer cap excés, que el vostre amor no comporta mesura. No cal tenir por de la mort, destructora d'amistats mundanes, que la vida no mor. En el vostre amor no cal témer el fracàs, perquè res no subsisteix, sinó el desig d'aquest mateix amor. No hi ha motius de suspicàcia, perquè judiqueu segons el testimoni de la consciència. Heus ací la joia que foragita el temor; heus ací la serenitat que no s'exaspera; heus ací la confiança que sap menysprear el món.
Escoltant aquestes coses, ànima meva, considera't com un vas indigne, i desconfiant de tu mateixa i recolzada en Déu, ja no vulguis ni viure ni morir per a tu mateixa, sinó per a Aquell que per tu ha mort i ha ressuscitat.
Oh qui em donés d'embriagar-me amb aquest calze de salvació, de vessar-lo amb entusiasme i de somniar aquest somni dolcíssim: que estimant el meu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, mai no busqués les meves coses sinó les de Jesucrist; i que estimant el proïsme com a mi mateix, ja no cerqués el que em convé a mi, sinó allò que és bo per a l'altre. Oh paraula de plenitud, moderada però ardent, paraula de caritat, paraula de perfecció íntegra, de dolcesa. Oh paraula de plenitud a la qual res no manca, paraula compendiosa que enclou la Llei i els profetes.
Qui pot tenir aquest amor, ho declara obertament la veritat quan diu: «El qui guarda els meus manaments i els compleix, aquest m'estima». El qui guarda els manaments de Déu en la memòria i els compleix amb la seva vida; el qui els guarda en les paraules i els compleix amb els fets; el qui els guarda escoltant-los i els compleix obrant; o millor, el qui els guarda obrant i els compleix perseverant-hi, aquest estima Déu. L'amor, si no ha de ser una expressió estèril, s'ha de mostrar en les obres. No és rauxa momentània, sinó seriosa tenacitat del voler humà.
13 de maig del 2012
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat N.,
Em dius a la teva carta «que un fill teu s'emancipa i se'n va a viure amb la noia, i que a la teva indicació de casar-se, diuen que no, ni per l'església, ni pel civil, i que tu ja te n'has fet a la idea, però que els avis estan més disgustats». És natural i lògic aquest panorama, perquè això es dóna sovint a la nostra societat. Els valors que es viuen avui posen una gran pressió en la nostra vida. I un dels valors que dominen més és el valor del que és provisional.
Recordo que, fa uns anys, estava omplint els papers al despatx parroquial per a la celebració del matrimoni amb una parella jove, quan els vaig fer una de les preguntes de l'expedient matrimonial: «Accepteu la indissolubilitat del matrimoni?» I la núvia em va preguntar: «Què vol dir això?» «Que el matrimoni és per sempre». I la núvia em va respondre: «Bé, avui li dic que sí, però demà ja no sé com serà».
Tot és provisional, com pots veure. Fins i tot l'amor. En aquesta societat d'«usar i llançar» hom té la impressió que fins el més sagrat, el més nuclear i fonamental de la vida de la persona, com és l'amor, també és per usar i llançar.
I jo crec que això va molt lligat a la maduresa de la persona. Només està en condicions de viure correctament l'amor qui té una maduresa de la seva persona. L'educació, en general, en aquests moments, no està incidint en la persona per ajudar a aconseguir una plena maduresa. No està ajudant a adquirir uns valors fonamentals per a la seva vida personal, per a una vida de relació amb els altres, per a una dimensió transcendent.
El papa Benet XVI té unes paraules il·luminadores en la seva encíclica «Deus caritas est»: «El desenvolupament de l'amor cap a les cotes més altes i la seva puresa més íntima comporta que ara s'aspiri al que és definitiu, i això en un doble sentit: en allò que implica d'exclusivitat (només aquesta persona), i en el sentit del per sempre. L'amor engloba tota l'existència i en totes les seves dimensions, també la temporal. Ja que la seva promesa apunta al que és definitiu: l'amor tendeix a l'eternitat. Certament l'amor és “èxtasi”, no com un arravatament momentani, sinó com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en si mateix vers el seu alliberament en el lliurament d'un mateix a l'altre» (núm. 6).
En aquest sentit tenim el filòsof Marcel que apunta: «Estimar una persona és dir-li: tu no moriràs mai». Aquesta infravaloració de l'amor comporta també el desconeixement, l'allunyament de Déu, perquè «Déu és amor. Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor».
Potser, abans, aquestes manifestacions concretes dels fills, que a més són conseqüència dels valors que viu la nostra societat, i una societat que no és d'avui sinó que ha tingut uns avantpassats, hauria de portar-nos a una reflexió sobre com hem estimat nosaltres, com estem en aquest temps estimant, si ens preocupa purificar la vivència del nostre amor. Estimar és donar la vida; qui dóna la vida com un regal d'amor la torna a recobrar, però enriquida. Donar la vida implica en moltes ocasions patiment, però això ajuda a madurar. Però avui som al·lèrgics al sofriment, i aquest no es pot descartar de manera absoluta. Seria molt bo recordar el capítol 13 de la 1a carta de sant Pau als Corintis. Com també la petició del Parenostre: «Perdoneu-nos, com nosaltres perdonem». Una abraçada,
+ P. Abat
Em dius a la teva carta «que un fill teu s'emancipa i se'n va a viure amb la noia, i que a la teva indicació de casar-se, diuen que no, ni per l'església, ni pel civil, i que tu ja te n'has fet a la idea, però que els avis estan més disgustats». És natural i lògic aquest panorama, perquè això es dóna sovint a la nostra societat. Els valors que es viuen avui posen una gran pressió en la nostra vida. I un dels valors que dominen més és el valor del que és provisional.
Recordo que, fa uns anys, estava omplint els papers al despatx parroquial per a la celebració del matrimoni amb una parella jove, quan els vaig fer una de les preguntes de l'expedient matrimonial: «Accepteu la indissolubilitat del matrimoni?» I la núvia em va preguntar: «Què vol dir això?» «Que el matrimoni és per sempre». I la núvia em va respondre: «Bé, avui li dic que sí, però demà ja no sé com serà».
Tot és provisional, com pots veure. Fins i tot l'amor. En aquesta societat d'«usar i llançar» hom té la impressió que fins el més sagrat, el més nuclear i fonamental de la vida de la persona, com és l'amor, també és per usar i llançar.
I jo crec que això va molt lligat a la maduresa de la persona. Només està en condicions de viure correctament l'amor qui té una maduresa de la seva persona. L'educació, en general, en aquests moments, no està incidint en la persona per ajudar a aconseguir una plena maduresa. No està ajudant a adquirir uns valors fonamentals per a la seva vida personal, per a una vida de relació amb els altres, per a una dimensió transcendent.
El papa Benet XVI té unes paraules il·luminadores en la seva encíclica «Deus caritas est»: «El desenvolupament de l'amor cap a les cotes més altes i la seva puresa més íntima comporta que ara s'aspiri al que és definitiu, i això en un doble sentit: en allò que implica d'exclusivitat (només aquesta persona), i en el sentit del per sempre. L'amor engloba tota l'existència i en totes les seves dimensions, també la temporal. Ja que la seva promesa apunta al que és definitiu: l'amor tendeix a l'eternitat. Certament l'amor és “èxtasi”, no com un arravatament momentani, sinó com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en si mateix vers el seu alliberament en el lliurament d'un mateix a l'altre» (núm. 6).
En aquest sentit tenim el filòsof Marcel que apunta: «Estimar una persona és dir-li: tu no moriràs mai». Aquesta infravaloració de l'amor comporta també el desconeixement, l'allunyament de Déu, perquè «Déu és amor. Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor».
Potser, abans, aquestes manifestacions concretes dels fills, que a més són conseqüència dels valors que viu la nostra societat, i una societat que no és d'avui sinó que ha tingut uns avantpassats, hauria de portar-nos a una reflexió sobre com hem estimat nosaltres, com estem en aquest temps estimant, si ens preocupa purificar la vivència del nostre amor. Estimar és donar la vida; qui dóna la vida com un regal d'amor la torna a recobrar, però enriquida. Donar la vida implica en moltes ocasions patiment, però això ajuda a madurar. Però avui som al·lèrgics al sofriment, i aquest no es pot descartar de manera absoluta. Seria molt bo recordar el capítol 13 de la 1a carta de sant Pau als Corintis. Com també la petició del Parenostre: «Perdoneu-nos, com nosaltres perdonem». Una abraçada,
+ P. Abat
6 de maig del 2012
DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 9,26-31; Sl 21; 1Jn 3,18-24; Jn 15,1-18
Si contemplem el món amb ulls profunds i transparents, descobrirem la presència de Jesucrist. La pedagogia de Jesús, el Mestre, empra exemples de la vida real per fer-se entendre. Avui se'ns presenta com el cep veritable al qual, nosaltres, les sarments, hem d'estar fortament units. El cristià ha d'enfonsar les seves arrels en la vida de Crist, i ha d'esforçar-se per viure en Ell, per reproduir en la realitat els mateixos sentiments i actituds de Jesús. En la nostra cultura de la imatge i de la aparença tenim la temptació d'identificar la vinya pels seus pàmpols ufanosos. No és or tot allò que brilla. Les aparences no fan els bon cristià sinó, tal com hem escoltat avui a la tercera lectura de Matines, «una consciència neta, la puresa de cor, la renúncia a la voluntat pròpia i la flama de la caritat en Crist».
Crist és «el cep veritable», principi de vida per a totes les sarments que li estan unides, és a dir, els qui creuen i confien en Ell. El cep i les sarments són un símbol de l'Església, el poble de Déu que neix i viu de la Paraula i de l'Esperit rebuts de Jesús. Les vinyes de les comarques del nostre país han rebrotat. La terra està assaonada per les pluges de primavera, i el sol dóna força a les sarments que van creixent. «La sarment, si no està en el cep no pot donar fruit». Vivim si estem units a Crist. Sense la unió vital amb el Senyor, no podem fer res, no donem fruit.
Els pagesos esperen la collita perquè han treballat la terra. El treball més difícil i delicat dins nostre és la poda: la fe i l'amor volen ser alliberats d'impureses i limitacions. Res no ens pot satisfer plenament en aquest món perquè el nostre esperit, creat per Déu, el cerca i no reposa fins que no s'uneix totalment amb Ell. Però podem viure moments de goig i de satisfacció, quan gaudim d'alguns efectes d'aquesta unió.
Hi han limitacions naturals perquè el pecat, l'egoisme i la força inconscient del desig ens lliguen al nostre egocentrisme i ens impedeixen caminar amb veritable llibertat. La Paraula de Déu il·lumina els nostres passos i ens fa progressar en «llibertat» i en «valentia», dues paraules de la primera lectura. Podem tenir fulles seques o groguenques, però si estem units al Senyor, com les sarments al cep, tindrem la força, la saba, per ser fecunds i «donar fruit». Si patim una «esporgada» és per donar més i millor fruit, encara que pot arribar a ser dolorós, fins i tot incomprensible.
No presentem a l'altar espigues de blat o grans de raïm, sinó pa i vi, que són fruit de la terra i del nostre treball. Presentem al Senyor l'esforç del nostre treball fet amb amor. Segons la primera lectura, vivim en pau si ens sentim units, preguem junts i compartim el que tenim. Però aquesta pau és fruit d'un deixar-se esporgar, renunciant al mal i als propis interessos. El text empra tres verbs: edificar, caminar i créixer. L'Església, edifici espiritual, s'edifica com una casa, com també el nostre món interior, amb treball, fatigues i en diferents etapes. Camina conduïda pels esdeveniments i estimulada per les nostres responsabilitats. Creix i es multiplica per l'acció de l'Esperit que consola i encoratja. La nostra vida es construeix sòlidament quan «vivim constantment a la presència del Senyor, confortats per l'Esperit Sant».
La saba corre silenciosa per tota la planta. Així actua Déu en la nostra vida: discretament, però donant vida; sense fer soroll, però eficaçment. En som conscients quan ens aturem silenciosos a contemplar, meravellats, els seus efectes. Dels silencis grans neixen paraules grans. Quan veiem créixer silenciosament els brots renovats, les fulles noves i els fruits deliciosos, només ho podem expressar de dues maneres. Primera, amb una paraula gran: l'acció de gràcies per excel·lència, l'Eucaristia, que ens va creant una identitat i una manera més humana de veure i viure les coses. I segona, tenint el nostre pensament i el nostre cor en Crist, perquè, com diu la primera carta de sant Joan, «el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat».
Ac 9,26-31; Sl 21; 1Jn 3,18-24; Jn 15,1-18
Si contemplem el món amb ulls profunds i transparents, descobrirem la presència de Jesucrist. La pedagogia de Jesús, el Mestre, empra exemples de la vida real per fer-se entendre. Avui se'ns presenta com el cep veritable al qual, nosaltres, les sarments, hem d'estar fortament units. El cristià ha d'enfonsar les seves arrels en la vida de Crist, i ha d'esforçar-se per viure en Ell, per reproduir en la realitat els mateixos sentiments i actituds de Jesús. En la nostra cultura de la imatge i de la aparença tenim la temptació d'identificar la vinya pels seus pàmpols ufanosos. No és or tot allò que brilla. Les aparences no fan els bon cristià sinó, tal com hem escoltat avui a la tercera lectura de Matines, «una consciència neta, la puresa de cor, la renúncia a la voluntat pròpia i la flama de la caritat en Crist».
Crist és «el cep veritable», principi de vida per a totes les sarments que li estan unides, és a dir, els qui creuen i confien en Ell. El cep i les sarments són un símbol de l'Església, el poble de Déu que neix i viu de la Paraula i de l'Esperit rebuts de Jesús. Les vinyes de les comarques del nostre país han rebrotat. La terra està assaonada per les pluges de primavera, i el sol dóna força a les sarments que van creixent. «La sarment, si no està en el cep no pot donar fruit». Vivim si estem units a Crist. Sense la unió vital amb el Senyor, no podem fer res, no donem fruit.
Els pagesos esperen la collita perquè han treballat la terra. El treball més difícil i delicat dins nostre és la poda: la fe i l'amor volen ser alliberats d'impureses i limitacions. Res no ens pot satisfer plenament en aquest món perquè el nostre esperit, creat per Déu, el cerca i no reposa fins que no s'uneix totalment amb Ell. Però podem viure moments de goig i de satisfacció, quan gaudim d'alguns efectes d'aquesta unió.
Hi han limitacions naturals perquè el pecat, l'egoisme i la força inconscient del desig ens lliguen al nostre egocentrisme i ens impedeixen caminar amb veritable llibertat. La Paraula de Déu il·lumina els nostres passos i ens fa progressar en «llibertat» i en «valentia», dues paraules de la primera lectura. Podem tenir fulles seques o groguenques, però si estem units al Senyor, com les sarments al cep, tindrem la força, la saba, per ser fecunds i «donar fruit». Si patim una «esporgada» és per donar més i millor fruit, encara que pot arribar a ser dolorós, fins i tot incomprensible.
No presentem a l'altar espigues de blat o grans de raïm, sinó pa i vi, que són fruit de la terra i del nostre treball. Presentem al Senyor l'esforç del nostre treball fet amb amor. Segons la primera lectura, vivim en pau si ens sentim units, preguem junts i compartim el que tenim. Però aquesta pau és fruit d'un deixar-se esporgar, renunciant al mal i als propis interessos. El text empra tres verbs: edificar, caminar i créixer. L'Església, edifici espiritual, s'edifica com una casa, com també el nostre món interior, amb treball, fatigues i en diferents etapes. Camina conduïda pels esdeveniments i estimulada per les nostres responsabilitats. Creix i es multiplica per l'acció de l'Esperit que consola i encoratja. La nostra vida es construeix sòlidament quan «vivim constantment a la presència del Senyor, confortats per l'Esperit Sant».
La saba corre silenciosa per tota la planta. Així actua Déu en la nostra vida: discretament, però donant vida; sense fer soroll, però eficaçment. En som conscients quan ens aturem silenciosos a contemplar, meravellats, els seus efectes. Dels silencis grans neixen paraules grans. Quan veiem créixer silenciosament els brots renovats, les fulles noves i els fruits deliciosos, només ho podem expressar de dues maneres. Primera, amb una paraula gran: l'acció de gràcies per excel·lència, l'Eucaristia, que ens va creant una identitat i una manera més humana de veure i viure les coses. I segona, tenint el nostre pensament i el nostre cor en Crist, perquè, com diu la primera carta de sant Joan, «el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat».
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 5è de Pasqua (Cicle B)
Del Diàleg de la Divina Providència, de santa Caterina de Sena
Saps què faig tan bon punt els meus servents s'uneixen per seguir la doctrina del dolç i amorós Verb? Els podo, a fi que donin molt de fruit, i que aquest s'aprofiti i no es torni silvestre. És el mateix que es fa amb els sarments de la vinya; el pagès els poda perquè en surti un vi millor i més abundós, però talla i tira al foc els que no donen fruit. És el que faig jo, veritable treballador: podo amb moltes tribulacions els meus servents que són units a mi, perquè donin un fruit més copiós i millor i quedi demostrada llur virtut; en canvi, aquells qui no donen fruit són tallats i llançats al foc, com ja t'he dit.
Els primers són els veritables obrers que treballen llur ànima, de la qual treuen tot l'amor propi, oferint-me a mi la terra del seu afecte. Així nodreixen i fan créixer la llavor de la gràcia, obtinguda en el sant baptisme. Treballant la seva, treballen també l'ànima del proïsme, ja que no es pot treballar l'una sense l'altra; perquè ja t'he dit moltes vegades que tant el mal com el bé es fan mitjançant el proïsme. Vosaltres, així, doncs, sou els meus treballadors, nascuts de mi, summe i etern treballador, que us he unit i empeltat a la vinya, per la unió que he fet amb vosaltres en l'Encarnació.
Tingues present que totes les creatures dotades de raó tenen llur pròpia vinya, la qual és unida sense solució de continuïtat amb la de llur proïsme. I aquesta unió és tan gran que ningú no pot fer-se mal a si mateix sense fer-ne als altres. Tots vosaltres heu de portar-vos com si fóssiu una gran vinya, formada per tots els pobles cristians, ja que sou units en la vinya del cos místic de la santa Església, la qual us dóna la vida. En aquesta vinya hi ha plantat el cep del meu Fill Unigènit, al qual heu de romandre empeltats. Si no sou empeltats en ell, de seguida esdeveniu rebels a la santa Església, i sou com membres tallats del cos, que ben aviat es podreixen.
Però és veritat que mentre us dura aquesta vida podeu apartar-vos de la pudor del pecat amb el veritable dolor i recorrent als meus ministres; aquests són treballadors que tenen les claus del vi, és a dir, de la Sang produïda per aquesta vinya. Aquesta Sang és d'una naturalesa i una perfecció tals, que no pot ser privada del seu fruit per cap defecte dels ministres.
El lligam de la caritat és el que uneix els meus servents, juntament amb la veritable humilitat, adquirida en el veritable coneixement de si mateixos i de mi. I ara us hi convido altra vegada, perquè el món decau, i les espines s'han multiplicat tant que han ofegat la llavor, i no deixen que la gràcia doni més fruits.
Vull, doncs, que sigueu veritables treballadors, i que ajudeu molt sol·lícitament les ànimes a treballar, en el cos místic de la santa Església. Per això us escullo, perquè vull tenir misericòrdia del món, pel qual em pregues tant.
Diumenge 5è de Pasqua (Cicle B)
Del Diàleg de la Divina Providència, de santa Caterina de Sena
Saps què faig tan bon punt els meus servents s'uneixen per seguir la doctrina del dolç i amorós Verb? Els podo, a fi que donin molt de fruit, i que aquest s'aprofiti i no es torni silvestre. És el mateix que es fa amb els sarments de la vinya; el pagès els poda perquè en surti un vi millor i més abundós, però talla i tira al foc els que no donen fruit. És el que faig jo, veritable treballador: podo amb moltes tribulacions els meus servents que són units a mi, perquè donin un fruit més copiós i millor i quedi demostrada llur virtut; en canvi, aquells qui no donen fruit són tallats i llançats al foc, com ja t'he dit.
Els primers són els veritables obrers que treballen llur ànima, de la qual treuen tot l'amor propi, oferint-me a mi la terra del seu afecte. Així nodreixen i fan créixer la llavor de la gràcia, obtinguda en el sant baptisme. Treballant la seva, treballen també l'ànima del proïsme, ja que no es pot treballar l'una sense l'altra; perquè ja t'he dit moltes vegades que tant el mal com el bé es fan mitjançant el proïsme. Vosaltres, així, doncs, sou els meus treballadors, nascuts de mi, summe i etern treballador, que us he unit i empeltat a la vinya, per la unió que he fet amb vosaltres en l'Encarnació.
Tingues present que totes les creatures dotades de raó tenen llur pròpia vinya, la qual és unida sense solució de continuïtat amb la de llur proïsme. I aquesta unió és tan gran que ningú no pot fer-se mal a si mateix sense fer-ne als altres. Tots vosaltres heu de portar-vos com si fóssiu una gran vinya, formada per tots els pobles cristians, ja que sou units en la vinya del cos místic de la santa Església, la qual us dóna la vida. En aquesta vinya hi ha plantat el cep del meu Fill Unigènit, al qual heu de romandre empeltats. Si no sou empeltats en ell, de seguida esdeveniu rebels a la santa Església, i sou com membres tallats del cos, que ben aviat es podreixen.
Però és veritat que mentre us dura aquesta vida podeu apartar-vos de la pudor del pecat amb el veritable dolor i recorrent als meus ministres; aquests són treballadors que tenen les claus del vi, és a dir, de la Sang produïda per aquesta vinya. Aquesta Sang és d'una naturalesa i una perfecció tals, que no pot ser privada del seu fruit per cap defecte dels ministres.
El lligam de la caritat és el que uneix els meus servents, juntament amb la veritable humilitat, adquirida en el veritable coneixement de si mateixos i de mi. I ara us hi convido altra vegada, perquè el món decau, i les espines s'han multiplicat tant que han ofegat la llavor, i no deixen que la gràcia doni més fruits.
Vull, doncs, que sigueu veritables treballadors, i que ajudeu molt sol·lícitament les ànimes a treballar, en el cos místic de la santa Església. Per això us escullo, perquè vull tenir misericòrdia del món, pel qual em pregues tant.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat N.,
És molt interessant un paràgraf de la teva carta que he tornat a rellegir a la llum de la Paraula de Déu: «Es fa difícil saber què hem de fer, però és molt més senzill descobrir si allò que estem fent està ben fet, i ens fa feliços. La ment, quan va deixant de banda el cor, acostuma a portar-nos allà on no volíem anar. És just i necessari que ens preguntem per Déu, la causa de les causes, com va fer Ciceró, però no intentem imposar-la, perquè, d'existir, s'imposaria pel seu propi pes. No oblideu tampoc que l'amor a l'altre és la mesura de totes les coses. “Si algú diu estimo Déu, i odia el seu germà és un mentider, perquè qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”» (1Jn 4,20).
La Paraula de Déu demana que el meu amor no sigui només de frases i paraules, sinó amb fets i de veritat. I en aquest cas la nostra consciència romandrà en pau. Utilitzar l'amor com la mesura de totes les coses és el camí, només que aquesta és una mesura sense mesura, que s'articula en funció d'aquell sobre qui aboco la meva mida. Qui em posa el recipient davant és l'altre, i jo sóc qui en funció de la disposició del cor omplo aquest recipient més o menys. Però el cor mira el cor, per això el meu cor no es pacifica fins que l'altre està pacificat. Això pot arribar fins a l'amor extrem. És la generositat més gran; l'amor més autèntic.
Jo crec que per aquest camí arribem a trobar la fidelitat a nosaltres mateixos, que és actuar d'acord amb l'exigència més íntima del cor, a l'exigència de la nostra més genuïna naturalesa.
«Si avui sentiu la seva veu no enduriu el cor». Jo crec que els temps que vivim són temps de vigilància del cor. Potser aquesta hauria de ser la nova evangelització. Que no és portar Déu a ningú. Perquè cap de nosaltres no porta Déu, sinó que és ell qui ens porta a tots. I l'important és estar atents a aquest espai interior on Déu té el seu estatge. I ser-li fidels. Això suposa mantenir una lluita activa, i el camp de batalla és el cor humà. Això no és viable sinó en funció de la llibertat interior de cadascú, de la maduresa humana i de l'amor.
Llegia aquests dies els versos següents:
«Qui truca al meu costat? Qui xiuxiueja
o gemega a la paret?
Si pogués saber-ho, si pogués
algú pensar que l'altre porta tot sol
tot el dolor del món i tota la por».
(José E. Pacheco)
I efectivament, algú va portar tot el dolor del món i tota la por. Però la història continua, i continua havent-hi algú que porta tot el dolor del món i tota la por. Hauríem de pensar si algú porta tot l'amor del món. Ens donarà la pista per saber si el que estem fent està ben fet. Una abraçada,
+ P. Abat
És molt interessant un paràgraf de la teva carta que he tornat a rellegir a la llum de la Paraula de Déu: «Es fa difícil saber què hem de fer, però és molt més senzill descobrir si allò que estem fent està ben fet, i ens fa feliços. La ment, quan va deixant de banda el cor, acostuma a portar-nos allà on no volíem anar. És just i necessari que ens preguntem per Déu, la causa de les causes, com va fer Ciceró, però no intentem imposar-la, perquè, d'existir, s'imposaria pel seu propi pes. No oblideu tampoc que l'amor a l'altre és la mesura de totes les coses. “Si algú diu estimo Déu, i odia el seu germà és un mentider, perquè qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”» (1Jn 4,20).
La Paraula de Déu demana que el meu amor no sigui només de frases i paraules, sinó amb fets i de veritat. I en aquest cas la nostra consciència romandrà en pau. Utilitzar l'amor com la mesura de totes les coses és el camí, només que aquesta és una mesura sense mesura, que s'articula en funció d'aquell sobre qui aboco la meva mida. Qui em posa el recipient davant és l'altre, i jo sóc qui en funció de la disposició del cor omplo aquest recipient més o menys. Però el cor mira el cor, per això el meu cor no es pacifica fins que l'altre està pacificat. Això pot arribar fins a l'amor extrem. És la generositat més gran; l'amor més autèntic.
Jo crec que per aquest camí arribem a trobar la fidelitat a nosaltres mateixos, que és actuar d'acord amb l'exigència més íntima del cor, a l'exigència de la nostra més genuïna naturalesa.
«Si avui sentiu la seva veu no enduriu el cor». Jo crec que els temps que vivim són temps de vigilància del cor. Potser aquesta hauria de ser la nova evangelització. Que no és portar Déu a ningú. Perquè cap de nosaltres no porta Déu, sinó que és ell qui ens porta a tots. I l'important és estar atents a aquest espai interior on Déu té el seu estatge. I ser-li fidels. Això suposa mantenir una lluita activa, i el camp de batalla és el cor humà. Això no és viable sinó en funció de la llibertat interior de cadascú, de la maduresa humana i de l'amor.
Llegia aquests dies els versos següents:
«Qui truca al meu costat? Qui xiuxiueja
o gemega a la paret?
Si pogués saber-ho, si pogués
algú pensar que l'altre porta tot sol
tot el dolor del món i tota la por».
(José E. Pacheco)
I efectivament, algú va portar tot el dolor del món i tota la por. Però la història continua, i continua havent-hi algú que porta tot el dolor del món i tota la por. Hauríem de pensar si algú porta tot l'amor del món. Ens donarà la pista per saber si el que estem fent està ben fet. Una abraçada,
+ P. Abat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
