Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 26; Rm 8,31b-35.37-39; Lc 12,35-40
Estimada comunitat, estimats familiars i amics de fra Ricard, germans i germanes.
«Arribar davant vostre és el que vull» escriu el salmista.
La meta de la vida de tot cristià és arribar a la presència de Déu. Tant més nosaltres monjos que avancem en la vida monàstica i en la fe, mentre es va eixamplant el nostre cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor, no decantant-nos mai del mestratge de Crist i perseverant fins a la mort alhora que participem dels seus sofriments amb la paciència mentre cerquem d’aconseguir el seu Regne, no anteposant-li res absolutament, perquè ens dugui així tots junts a la vida eterna; com diu sant Benet a la Regla que maldem per seguir.
Quan arribem davant del Senyor, si en som mereixedors, si Crist el nostre testimoni ens fa costat, contemplarem Déu cara a cara i gaudirem d’una vida nova, perquè el veurem amb els nostres propis ulls i no amb els d’un altre, com ens diu el llibre de Job. No és el desig d’un dia, un anhel fugisser o passatger, sinó l’objectiu de tota una vida. La del nostre germà Ricard ha estat així, una vida no pas curta, ell que creia que arribant al monestir hi trobaria aviat la mort, durant setanta anys ha cercat Déu, s’ha preparat per aquest moment fruint de l’estima del Senyor i vetllant pel seu temple.
Diu el salmista: «Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida.»
Desitjar al Senyor, delir-se per Ell. La crida del Senyor a una vocació és quelcom difícil d’explicar. El perquè «la gran salvació de Déu entrà a casa dintre meu», com escrivia fra Ricard, deixant el lloc on vivia, el seu enyorat Belltall, la seva estimada família; sols es pot explicar perquè el Senyor li feu sentir dintre seu la seva crida, el seu immens amor. La vocació se centra en un goig immens que tant sols Déu i el cridat poden experimentar. Fra Ricard escrivia que en el seu cas alguns creien que s’havia tornat boig i d’altres que era quelcom de passatger i que ja tornaria a Belltall. Però la seva vida, en la vida de tot cridat, havia actuat Déu i allò que fra Ricard creia que seria un momentet al monestir de Poblet han estat molts anys de vida consagrada al Senyor i de servei generós a la seva comunitat.
«N’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor», diu el Salm.
Tenir confiança, fe en el Senyor, de que si tenim Déu a favor nostre, res no pot aturar-nos. Certament cal valentia, perquè el nostre cor no defalleixi. Jesucrist, el qui va morir, més encara el qui ressuscitant va vèncer la mort i que ara seu a la dreta del Pare intercedeix per nosaltres. Amb Ell al costat ni pors, ni persecucions, ni fam, ni nueses, ni perills, ni morts sagnants poden res si tenim l’ajut d’aquell qui ens estima. «És el desig del Senyor que dona tal convicció i la fe en el seu amor, que treu fora tot temor. Tal com diu l’Escriptura, Déu salva la criatura.» escrivia el mateix fra Ricard, que fou un enamorat de la Paraula de Déu.
Estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, vetllant perquè tant bon punt el Senyor truqui a la nostra porta obrir-li per seure a taula i poder participar del convit celestial. Per això, perquè està amatent a la seva vinguda, el salmista pot aixecar el cap triomfant, aixecar-se per sobre de les dificultats, com a símbol de victòria perquè llur confiança en el Senyor ha valgut la pena i el Senyor no l’ha decebut. «Buscar-vos per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat» escrivia fra Ricard fa tot just quatre anys.
«Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!», escriu el salmista.
Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar des del més profund del nostre ésser la seva veu que ens diu aquestes paraules: «Sigues valent». No tenir por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu concedeixi al nostre germà Ricard. Crist va vèncer la mort i és Ell qui porta la nostra pobre vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina. Ell que és el primer d’entre els morts amb qui s’inicia la nostra resurrecció, qui ens obre la porta de la vida perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu aquell qui ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols hem fet un tast de la vertadera vida.
Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren per anar cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat i vol fer-nos-en participar. Esperar en el Senyor és creure en la seva Paraula i en la seva bondat i misericòrdia. Fra Ricard va creure en la Paraula, va comunicar amb la seva vida aquesta Paraula, es va refiar i confiar de la Paraula del Senyor, la Paraula fou el centre de la seva vida. Enfortit per la Paraula de Déu visqué en la certesa de l’encontre final amb Aquell per qui va viure, en qui va creure i a qui va esperar; una trobada, és cert, que no arribà pas quan ell volia sinó quan volgué Déu, a l’hora menys pensada. Preguem al Senyor que li hagi estat desvetllat per sempre al nostre germà Ricard el rostre estimat del Pare, acomplint així el seu desig i la voluntat de Déu i introduint-lo en el banquet etern amb el Fill que ens l’ha revelat, perquè és la Paraula feta carn.
Escrivia fra Ricard: «Us estimo Senyor i voldria que tothom us estimés. Us estimo en nom de tots en general i cada un en particular. Demanar-vos perdó per tot el mal que hem fet i fem. Per tot el bé que hem deixat de fer i deixem de fer. Pel poc interès i esforç en buscar-vos, per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat. Pel poc agraïment pels grans favors que ens heu fet i ens esteu fent.»
Demanem al Senyor que faci el gran favor al nostre germà Ricard de gaudir del seu Regne i de poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple; aquella casa i aquell temple que no han construït mà d’home sinó Déu mateix.
5 de novembre del 2018
4 de novembre del 2018
DIUMENGE XXXI DE DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 4 novembre 2018
Estimar és el verb, l’acció que se’ns demana. Però, com hem d’estimar? Amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, amb plenitud, amb cos i ànima.
La nostra vida com a creients, com a cristians, com a monjos és una cursa. La meta de la qual és el Regne de Déu. El punt de partida és la pregunta del mestre de la Llei: Quin és el primer de tots els manaments? La resposta de Jesús és simple: Escolta i estima.
Però la persona humana de vegades, o millor dit sovint, és complicada i dona moltes voltes en la vida fins a adonar-se que els déus dels diners, del poder, de la fama, de la glòria, de l’honor, no són res.
Per això, resulta estèril posar la nostra confiança en aquestes coses. Coses per altra banda caduques i fugisseres, que com diu el càntic del Deuteronomi 32: no són Déu. Tot això son destorbs cap als béns promesos del Regne de Déu.
Per això, en la nostra cursa de la vida, aquesta cursa organitzada per Déu mateix com a creador, ens hi encoratja i acompanya Jesús com a sacerdot perfecte. El qual ens fa de pont per salvar-nos dels destorbs del pecat que ens fan mal, que ens limiten la capacitat d’escoltar Déu i d’estimar els altres. Aquest és el pecat més greu.
Sí, perquè no hi ha cap altre manament més gran que aquests: Estimar Déu i estimar els altres com a un mateix. En la mesura que ens posem a l’escolta del Déu únic, posarem en pràctica les seves prescripcions. És a dir, el manament de l’amor a Déu i al proïsme.
Per als cristians, estimar no és una elecció voluntària, és un manament. És el compendi de tota la Llei, de tots els manaments, de tot l’evangeli, de totes les regles monàstiques.
En aquests diumenges del final de l’any litúrgic ens cal buscar l’essència de la nostra vida de cristians. Per això, ens cal estar ben atents a l’escolta de la Paraula de Déu.
Escolta i posa en pràctica els manaments de Déu. No et compliques més la vida. Viu la senzillesa que se’ns demana: Escolta i estima.
Poblet, 4 novembre 2018
Estimar és el verb, l’acció que se’ns demana. Però, com hem d’estimar? Amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, amb plenitud, amb cos i ànima.
La nostra vida com a creients, com a cristians, com a monjos és una cursa. La meta de la qual és el Regne de Déu. El punt de partida és la pregunta del mestre de la Llei: Quin és el primer de tots els manaments? La resposta de Jesús és simple: Escolta i estima.
Però la persona humana de vegades, o millor dit sovint, és complicada i dona moltes voltes en la vida fins a adonar-se que els déus dels diners, del poder, de la fama, de la glòria, de l’honor, no són res.
Per això, resulta estèril posar la nostra confiança en aquestes coses. Coses per altra banda caduques i fugisseres, que com diu el càntic del Deuteronomi 32: no són Déu. Tot això son destorbs cap als béns promesos del Regne de Déu.
Per això, en la nostra cursa de la vida, aquesta cursa organitzada per Déu mateix com a creador, ens hi encoratja i acompanya Jesús com a sacerdot perfecte. El qual ens fa de pont per salvar-nos dels destorbs del pecat que ens fan mal, que ens limiten la capacitat d’escoltar Déu i d’estimar els altres. Aquest és el pecat més greu.
Sí, perquè no hi ha cap altre manament més gran que aquests: Estimar Déu i estimar els altres com a un mateix. En la mesura que ens posem a l’escolta del Déu únic, posarem en pràctica les seves prescripcions. És a dir, el manament de l’amor a Déu i al proïsme.
Per als cristians, estimar no és una elecció voluntària, és un manament. És el compendi de tota la Llei, de tots els manaments, de tot l’evangeli, de totes les regles monàstiques.
En aquests diumenges del final de l’any litúrgic ens cal buscar l’essència de la nostra vida de cristians. Per això, ens cal estar ben atents a l’escolta de la Paraula de Déu.
Escolta i posa en pràctica els manaments de Déu. No et compliques més la vida. Viu la senzillesa que se’ns demana: Escolta i estima.
2 de novembre del 2018
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 25,6a.7-9, Sl 26; Rm 5,5-11 i Jo 11,32-45
«No t’he dit que si creus veuràs la gloria de Déu?» (Jn 11,40). L’escena és impactant, l’amic de Jesús ha mort i Ell s’arribà a commoure i contorbar profundament veient com plorava Maria i com ploraven els qui l’acompanyaven. Poques vegades els relats evangèlics ens mostren un Jesús tant humà. Certament contemplant l’escena es veu com l’estimava, tant que Jesús es commogué de nou en arribar al sepulcre on havia estat enterrat Llàtzer, l’amic del Senyor.
A tots ens passa el mateix davant la mort, ens commou, ens contorba, ens afligeix, ens desconcerta i sovint la nostra societat, com que també la mort ens interroga, no vol pensar-hi, intenta oblidar-la, no parlar-ne, amagar-la, ignorar-la, considerar-la una excepció una mena de mala sort que toca tant sols a alguns. Però no hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir.
La primera reacció de Jesús davant la mort de Llàtzer és ben humana, sent pena, sent compassió per les seves germanes i davant d’això plora. Jesús és ben conscient de que entre la vida de sofriment, la vida terrenal, i la vida que Déu ens té reservada, hi ha una gran distància, s’hi obre el misteri. Ningú no s’escapa de la mort, és inherent a la condició humana, tant que el mateix Crist morí sol, abandonat i escarnit a la creu. Si creiem, però, veurem la gloria de Déu.
La resurrecció dels morts i la vida eterna la professem en el Credo, forma part de la nostra fe, i abasta tot el gènere humà; la mort iguala perquè a la fi és un nou naixement, el naixement a la vida eterna, a la vida perdurable. Semblantment a com pel baptisme mor l’home vell i neix l’home nou, hi haurà un dia en que el vel de dol que ens cobreix, el sudari que ens amortalla desapareixeran; s’engolirà per sempre la mort i el Senyor eixugarà totes les llàgrimes. Si ens arriba serà el dia de la joia i la celebració perquè haurem estat salvats. Déu ens estima tant que el seu Fill vingué a compartir la mort amb nosaltres per fer-nos justos per la seva sang, reconciliant-nos i salvant-nos així gràcies al lliurament de la seva pròpia vida, perquè Ell és el primogènit d’entre els morts.
Traiem la llosa que ens angoixa, perquè qui mor amb fe roman en el Senyor i qui roman en el Senyor no mor mai. La fe en la immortalitat i en la resurrecció és paral·lela a la fe en Déu i per a nosaltres Déu tant sols es fa concret en Crist, aquell que morí, fou sepultat i ressuscità. En Crist i per Crist l’home venç la mort. Déu és un déu de vius i no pas de morts, un déu de vida, que ens crida a cadascun pel nostre nom, perquè som les seves creatures, obra de les seves mans. Ens diu l’Apòstol «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8).
Per això Déu assumí la humanitat en Ell mateix per mitjà de Jesucrist, vertader Déu i vertader home; i assumint Crist la nostra humanitat vencé la mort i ens donà la vida eterna. La creu esdevé així l’arbre de la vida, d’on l’home rep la immortalitat. Crist ressuscitat és la vida vertadera; Crist porta el temps a la seva plenitud, transforma el temps en eternitat, el temps humà en temps diví.
Podem tant sols tenir una idea de la vida futura en tant que se’ns dona a partir de la vida present. Però està fora del nostre abast, de la nostra experiència i del nostre coneixement abastar-la. És per la fe, que depassa l’àmbit de l’experiència humana, que en tenim l’esperança. Tenim la promesa de la vida eterna i amb ella també l’acompliment del que ara per ara és tant sols per a nosaltres, pobres homes mortals, una esperança que ens consola, vivint com si de fet fóssim forasters aquí a la terra. És la fe en el Regne, aquell Regne que és únic i etern.
La resurrecció de la carn vol dir senzillament que l’home esdevé en ell mateix allò que Crist ja és; una nova creatura, un cos glorificat, un home en plenitud, amb una nova existència, en un temps de pau amb Déu, aquella pau que en Crist ja és realitat. Serà quan el Senyor dirà «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» i deslligats del cos terrenal, de la mort i del pecat que ens immobilitzen, de la vida caduca, caminarem cap a la vida eterna, en la totalitat de l’existència.
Avui recordem a tots aquells que ja han viscut l’experiència de la mort. Aquells pels qui demanem que l’esperança s’hagi convertit en certesa. Sovint quan mor algú diem “viuràs per sempre en el nostre record”; migrada eternitat aquesta perquè el record s’esvairà quan nosaltres passem. No és pas el record la vertadera realitat de la mort. Aquesta realitat tant sols pot ser Crist mateix, aquell qui davant la tomba de l’amic, donà gràcies al Pare perquè l’ha escoltat, perquè sempre l’escolta; perquè és el Pare mateix qui l’ha enviat a vèncer la mort i a donar-nos la vertadera vida.
Confiem a Crist la nostra pregària per tots els difunts, fem-ho confiats, amb la certesa de que tot escoltant al Fill el Pare els aculli al Regne i a nosaltres un dia amb ells.
Si creiem veurem la gloria de Déu, la gloria d’aquell a qui el Pare envià i que un dia ens cridarà fort «surt a fora!»
Is 25,6a.7-9, Sl 26; Rm 5,5-11 i Jo 11,32-45
«No t’he dit que si creus veuràs la gloria de Déu?» (Jn 11,40). L’escena és impactant, l’amic de Jesús ha mort i Ell s’arribà a commoure i contorbar profundament veient com plorava Maria i com ploraven els qui l’acompanyaven. Poques vegades els relats evangèlics ens mostren un Jesús tant humà. Certament contemplant l’escena es veu com l’estimava, tant que Jesús es commogué de nou en arribar al sepulcre on havia estat enterrat Llàtzer, l’amic del Senyor.
A tots ens passa el mateix davant la mort, ens commou, ens contorba, ens afligeix, ens desconcerta i sovint la nostra societat, com que també la mort ens interroga, no vol pensar-hi, intenta oblidar-la, no parlar-ne, amagar-la, ignorar-la, considerar-la una excepció una mena de mala sort que toca tant sols a alguns. Però no hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir.
La primera reacció de Jesús davant la mort de Llàtzer és ben humana, sent pena, sent compassió per les seves germanes i davant d’això plora. Jesús és ben conscient de que entre la vida de sofriment, la vida terrenal, i la vida que Déu ens té reservada, hi ha una gran distància, s’hi obre el misteri. Ningú no s’escapa de la mort, és inherent a la condició humana, tant que el mateix Crist morí sol, abandonat i escarnit a la creu. Si creiem, però, veurem la gloria de Déu.
La resurrecció dels morts i la vida eterna la professem en el Credo, forma part de la nostra fe, i abasta tot el gènere humà; la mort iguala perquè a la fi és un nou naixement, el naixement a la vida eterna, a la vida perdurable. Semblantment a com pel baptisme mor l’home vell i neix l’home nou, hi haurà un dia en que el vel de dol que ens cobreix, el sudari que ens amortalla desapareixeran; s’engolirà per sempre la mort i el Senyor eixugarà totes les llàgrimes. Si ens arriba serà el dia de la joia i la celebració perquè haurem estat salvats. Déu ens estima tant que el seu Fill vingué a compartir la mort amb nosaltres per fer-nos justos per la seva sang, reconciliant-nos i salvant-nos així gràcies al lliurament de la seva pròpia vida, perquè Ell és el primogènit d’entre els morts.
Traiem la llosa que ens angoixa, perquè qui mor amb fe roman en el Senyor i qui roman en el Senyor no mor mai. La fe en la immortalitat i en la resurrecció és paral·lela a la fe en Déu i per a nosaltres Déu tant sols es fa concret en Crist, aquell que morí, fou sepultat i ressuscità. En Crist i per Crist l’home venç la mort. Déu és un déu de vius i no pas de morts, un déu de vida, que ens crida a cadascun pel nostre nom, perquè som les seves creatures, obra de les seves mans. Ens diu l’Apòstol «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8).
Per això Déu assumí la humanitat en Ell mateix per mitjà de Jesucrist, vertader Déu i vertader home; i assumint Crist la nostra humanitat vencé la mort i ens donà la vida eterna. La creu esdevé així l’arbre de la vida, d’on l’home rep la immortalitat. Crist ressuscitat és la vida vertadera; Crist porta el temps a la seva plenitud, transforma el temps en eternitat, el temps humà en temps diví.
Podem tant sols tenir una idea de la vida futura en tant que se’ns dona a partir de la vida present. Però està fora del nostre abast, de la nostra experiència i del nostre coneixement abastar-la. És per la fe, que depassa l’àmbit de l’experiència humana, que en tenim l’esperança. Tenim la promesa de la vida eterna i amb ella també l’acompliment del que ara per ara és tant sols per a nosaltres, pobres homes mortals, una esperança que ens consola, vivint com si de fet fóssim forasters aquí a la terra. És la fe en el Regne, aquell Regne que és únic i etern.
La resurrecció de la carn vol dir senzillament que l’home esdevé en ell mateix allò que Crist ja és; una nova creatura, un cos glorificat, un home en plenitud, amb una nova existència, en un temps de pau amb Déu, aquella pau que en Crist ja és realitat. Serà quan el Senyor dirà «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» i deslligats del cos terrenal, de la mort i del pecat que ens immobilitzen, de la vida caduca, caminarem cap a la vida eterna, en la totalitat de l’existència.
Avui recordem a tots aquells que ja han viscut l’experiència de la mort. Aquells pels qui demanem que l’esperança s’hagi convertit en certesa. Sovint quan mor algú diem “viuràs per sempre en el nostre record”; migrada eternitat aquesta perquè el record s’esvairà quan nosaltres passem. No és pas el record la vertadera realitat de la mort. Aquesta realitat tant sols pot ser Crist mateix, aquell qui davant la tomba de l’amic, donà gràcies al Pare perquè l’ha escoltat, perquè sempre l’escolta; perquè és el Pare mateix qui l’ha enviat a vèncer la mort i a donar-nos la vertadera vida.
Confiem a Crist la nostra pregària per tots els difunts, fem-ho confiats, amb la certesa de que tot escoltant al Fill el Pare els aculli al Regne i a nosaltres un dia amb ells.
Si creiem veurem la gloria de Déu, la gloria d’aquell a qui el Pare envià i que un dia ens cridarà fort «surt a fora!»
28 d’octubre del 2018
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 31,7-9; Sl 125; He 5,1-6; Mc 10,46-52
«Quan el Senyor renovà la vida de Sió, ho crèiem un somni, la nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles...»
El Salm evoca l’alegria pel canvi de l’actitud de Déu cap als desterrats a Babilònia. El salm es distingeix per la riquesa i delicadesa de les emocions, la finesa i la bellesa de les imatges. Els jueus, per sota d’aquesta obra exterior prodigiosa, descobreixen una altra obra espiritual molt més prodigiosa: la conversió del cor, mitjançant la presència de Déu.
Algú ha escrit que Jesucrist no va portar una nova religió, sinó una nova forma de vida per a la humanitat. Per això no és estrany que Ell mateix s’anomeni a si mateix la Vida, quan ens diu que és «el Camí, la Veritat i la Vida».
Què fem amb aquesta Vida? ¿Per on van els nostres camins en la vida?
Déu, en crear-nos, ens ha posat en el cos cinc finestres precioses per anar fent aquest camí de la vida. Els cinc sentits, cinc precioses finestres amb les quals ens comuniquem amb la bellesa de l’obra divina. Però passa que ens acostumem a utilitzar només aquests cinc sentits exteriors, i alguns d’ells encara de manera defectuosa; però no ens adonem que, al mateix temps, tenim uns altres sentits interiors en connexió amb els exteriors. I si ens quedem només en els sentits materials, correm el perill de retallar la nostra vida; i que el nostre amor a Déu sigui excessivament cerebral, i, per tant, que la nostra persona no estigui totalment unificada en Crist. Viurem en una mena de divorci, el cap estarà amb el Senyor, però el cor anirà cap a altres objectes. És freqüent en aquests temps caminar pel camí de la vida amb la persona trossejada, dividida per molts i oposats interessos que no permeten que la PAU faci estada en el nostre interior.
En els salms mateixos tenim una mostra d’aquests sentits interiors que tenim abandonats: «Fins quan, Senyor, em tindràs en l’oblit? Mira i respon-me, Senyor, Déu meu! Omple’m els ulls de claror» (Sl 12); «Obre’m els ulls i podré contemplar
les meravelles de la teva Llei» (Sl 118,18).
El mateix sant Bernat en el seu sermó 10 (De diversis) ens parla d’aquests sentits interiors, i que el camí d’una vida renovada passa per portar l’evangeli cap als nostres sentits interiors, allà on es fa present Déu i la seva obra d’amor. Per això diu el llibre dels Proverbis: «Sobretot vetlla el fons del cor, que d’allí surt la vida» (Pr 4,23).
I dels nostres sentits és la VISTA la qui té una relació més estreta i profunda amb l’AMOR DIVÍ. És el més digne dels sentits corporals...
Podem contemplar un exemple concret d’això en l’evangeli d’avui: Jesús passa pel camí cap a Jericó, i a la vora, fora del camí, hi ha el cec Bartimeu. Potser, aquí també nosaltres ens hauríem de preguntar si ens trobem en el camí, seguint Jesús, o bé al marge, a la vora del camí...
Bartimeu és al marge, i no se’ns diu quina és la seva ceguesa. Però no pot seguir Jesús. Ja sabeu que es pot estar cec per diverses causes: glaucoma, miopia, vista cansada, estrabisme, estigmatisme, presbícia... Bartimeu, però, en la seva ceguesa crida Jesús.
I Jesús l’escolta: «Què vols que et faci?» «Senyor, que hi vegi». I Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat»; t’ha salvat...
I amb la seva nova vida, amb la seva vista exterior i la interior, mitjançant la seva fe en Jesús, s’incorpora al seguiment de Jesús.
I ara et pregunto: ¿Quina és la causa de la teva ceguesa?
Mira, a cada Eucaristia Jesús passa. Crida’l, perquè la seva Paraula guaridora arribi al teu cor i no et quedis a la vora del camí, ja que així no es pot seguir Jesús.
Jr 31,7-9; Sl 125; He 5,1-6; Mc 10,46-52
«Quan el Senyor renovà la vida de Sió, ho crèiem un somni, la nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles...»
El Salm evoca l’alegria pel canvi de l’actitud de Déu cap als desterrats a Babilònia. El salm es distingeix per la riquesa i delicadesa de les emocions, la finesa i la bellesa de les imatges. Els jueus, per sota d’aquesta obra exterior prodigiosa, descobreixen una altra obra espiritual molt més prodigiosa: la conversió del cor, mitjançant la presència de Déu.
Algú ha escrit que Jesucrist no va portar una nova religió, sinó una nova forma de vida per a la humanitat. Per això no és estrany que Ell mateix s’anomeni a si mateix la Vida, quan ens diu que és «el Camí, la Veritat i la Vida».
Què fem amb aquesta Vida? ¿Per on van els nostres camins en la vida?
Déu, en crear-nos, ens ha posat en el cos cinc finestres precioses per anar fent aquest camí de la vida. Els cinc sentits, cinc precioses finestres amb les quals ens comuniquem amb la bellesa de l’obra divina. Però passa que ens acostumem a utilitzar només aquests cinc sentits exteriors, i alguns d’ells encara de manera defectuosa; però no ens adonem que, al mateix temps, tenim uns altres sentits interiors en connexió amb els exteriors. I si ens quedem només en els sentits materials, correm el perill de retallar la nostra vida; i que el nostre amor a Déu sigui excessivament cerebral, i, per tant, que la nostra persona no estigui totalment unificada en Crist. Viurem en una mena de divorci, el cap estarà amb el Senyor, però el cor anirà cap a altres objectes. És freqüent en aquests temps caminar pel camí de la vida amb la persona trossejada, dividida per molts i oposats interessos que no permeten que la PAU faci estada en el nostre interior.
En els salms mateixos tenim una mostra d’aquests sentits interiors que tenim abandonats: «Fins quan, Senyor, em tindràs en l’oblit? Mira i respon-me, Senyor, Déu meu! Omple’m els ulls de claror» (Sl 12); «Obre’m els ulls i podré contemplar
les meravelles de la teva Llei» (Sl 118,18).
El mateix sant Bernat en el seu sermó 10 (De diversis) ens parla d’aquests sentits interiors, i que el camí d’una vida renovada passa per portar l’evangeli cap als nostres sentits interiors, allà on es fa present Déu i la seva obra d’amor. Per això diu el llibre dels Proverbis: «Sobretot vetlla el fons del cor, que d’allí surt la vida» (Pr 4,23).
I dels nostres sentits és la VISTA la qui té una relació més estreta i profunda amb l’AMOR DIVÍ. És el més digne dels sentits corporals...
Podem contemplar un exemple concret d’això en l’evangeli d’avui: Jesús passa pel camí cap a Jericó, i a la vora, fora del camí, hi ha el cec Bartimeu. Potser, aquí també nosaltres ens hauríem de preguntar si ens trobem en el camí, seguint Jesús, o bé al marge, a la vora del camí...
Bartimeu és al marge, i no se’ns diu quina és la seva ceguesa. Però no pot seguir Jesús. Ja sabeu que es pot estar cec per diverses causes: glaucoma, miopia, vista cansada, estrabisme, estigmatisme, presbícia... Bartimeu, però, en la seva ceguesa crida Jesús.
I Jesús l’escolta: «Què vols que et faci?» «Senyor, que hi vegi». I Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat»; t’ha salvat...
I amb la seva nova vida, amb la seva vista exterior i la interior, mitjançant la seva fe en Jesús, s’incorpora al seguiment de Jesús.
I ara et pregunto: ¿Quina és la causa de la teva ceguesa?
Mira, a cada Eucaristia Jesús passa. Crida’l, perquè la seva Paraula guaridora arribi al teu cor i no et quedis a la vora del camí, ja que així no es pot seguir Jesús.
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)
SANT BERNAT CALBÓ
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mas Calbó
Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc 10,46-52
Escriu sant Bernat de Claravall «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» . La vocació de sant Bernat Calbó fou la de monjo, fou cridat pel Senyor per ser monjo cistercenc, per seguir a Crist des del clos del monestir de Santes Creus. Ell mateix a les darreries de la seva vida escrivia «com que no podem, ni hem de fer testament, perquè som monjos, fem memorial de tots els nostres deutes.» Tota la seva vida es considerà monjo, malgrat els nou anys de pontificat com a bisbe de Vic, malgrat ser conseller del Rei Jaume, malgrat ser inquisidor. Des del mateix moment en que trucà a la porta del monestir de Santes Creus, sabent ben bé el que hi trobaria i també essent bon coneixedor del que deixava enrere; en ser una vocació madura entre les que s’acostumaven en aquells anys, la seva vida de monjo el marcà i l’omplí. Sant Bernat Calbó, com el cec Bartimeu sentí que Jesús passava vora seu i s’aixecà per seguir al mestre, perquè ser deixeble vol dir seguir a Crist, acompanyar-lo en el seu camí, en definitiva al llarg de tota la nostra vida. Com Bartimeu, Bernat Calbó recobrà la vista per caminar en la llum; renunciant al seu càrrec de jutge per professar com a monjo cistercenc per esdevenir-ne abat i esser elegit bisbe, promovent sempre la vertadera doctrina, com el defineix el Martirologi Romà .
L’evangeli de Marc d’avui ens convida a contemplar a Jericó les darreres jornades de Jesús abans de pujar a Jerusalem. Al seu pas un cec, un pobre cec, assegut ran del camí, demana l’ajut, l’atenció de Jesús, i per la gràcia d’aquest rebé la llum, la vista i la bona nova de l’Evangeli. Sant Bernat Calbó assegut a la vora del camí d’una vida materialment assegurada però espiritualment buida, en trucar a la porta del monestir de Santes Creus assolí també la llum. El seu model, com demana la Regla de sant Benet als monjos, fou Crist, el gran sacerdot escollit d’entre els homes, aquell que comprèn i acull als ignorants, als extraviats, als pobres, als cecs. Déu cridà Bernat Calbó a la vida monàstica, al sacerdoci, a l’episcopat. Sempre experimentant les seves febleses se sentí conduit pel Senyor al llarg de tota la seva vida per un camí suau, el camí de la fe viscuda al clos del monestir. La seva fou una vida plena, una vida de disponibilitat absoluta al Senyor. Des de que escoltà la veu que com a Bartimeu li deia «anima’t i vine», des de que entrà al monestir de Santes Creus, es deixà dur per la voluntat de Déu, no fent altra cosa que servir a la seva Església, al seu rei i al seu país; un servei marcat per la seva providesa i discreció tant en els afers temporals com en les qüestions de l’esperit.
Hem escoltat en la primera lectura un fragment del llibre de la consolació del profeta Jeremies; un anunci d’esperança pel poble d’Israel subjugat per l’exèrcit babilònic del rei Nabucodonosor, sotragat per la destrucció de Jerusalem i del seu temple. Però el Senyor davant l’adversitat anuncia un futur esperançador, un camí recte i fàcil. També al cec Bartimeu que patia la pobresa i la ceguesa, de la mà de Jesús se li obriren els ulls i se li confirmà l’esperança. «L’esperança ens mou a creure amb fermesa que la mort i l’odi no tenen l’última paraula sobre la vida humana. Que el mal al final serà eliminat com la zitzània del camp. I, sobretot, ens dóna a Jesucrist que ens acompanya i consola en el nostre camí», diu el Papa Francesc .
Al llarg dels temps el designi del Senyor no canvia, malgrat les dificultats que a voltes poden semblar insalvables, la meta sempre és el Regne, un regne on viure en pau i llibertat. Perquè arreu del món són molts els germans nostres que estan privats del més elemental, per saciar la seva fam i set d’aigua, de pa, de llibertat i de pau, en definitiva d’esperança. Déu estima al qui li crida de des la vora del camí, com Bartimeu, com Bernat Calbó, ran del camí que porta a Jerusalem aquesta ciutat tantes voltes arrasada i tantes altres reconstruïda, que no s’ha deixat aixafar mai pels poders tirànics que l’han envaït. Però per damunt de tot el camí cap a Jerusalem és el camí cap al Regne que Crist va portar-nos i pel qual va morir a la creu, és el camí vers la Pasqua, aquest és l´únic camí que porta cap a la reconciliació, la justícia i la pau. Tot passant per Jericó cap a Jerusalem els camins del cec Bartimeu i el de Jesús s’entrecreuen. També el de sant Bernat Calbó s’entrecreuà amb el de Jesús caminant vers la porta del monestir de santes Creus. Déu sempre sap el que ens cal però vol que siguem nosaltres els qui ens posem dempeus i li demanem. Els nostres camins s’entrecreuen amb els del Senyor sovint, més sovint del que creiem. Perquè Ell és amb el que té fam, el que té set; amb el foraster i l’immigrant; amb el qui no té ni per a vestir; amb el qui està malalt, amb el qui és a la presó.
La Carta als Hebreus ens mostra com la comunitat segueix a Crist pel camí de l’amor i sota el signe sacerdotal. Tant sols Crist és el sacerdot singular i transcendent però Ell ha fet partícip del seu ministeri a la seva Església; és el sacerdoci universal al que tots estem cridats i que sant Bernat Calbó visqué de manera privilegiada com a sacerdot i com a bisbe. Així l’Església, que som tots, està cridada a recórrer amb Jesús aquest camí vers la Pasqua definitiva, un camí de servei, esperançat i confiat que ens porta al Regne caminant costat a costat amb Jesús. «No és cristià caminar amb el cap cot, sense aixecar la vista a l’horitzó. Com si tot el nostre camí s’acabés aquí, en el palmell de pocs metres de viatge; com si en la nostra vida no existís cap meta i cap fi, i nosaltres estiguéssim obligats a un etern errar, sense cap raó per a les nostres tantes fatigues. Això no és cristià» , diu el Papa Francesc.
Un camí com el que recorregué al llarg de la seva vida sant Bernat Calbó, perquè «tal devia ésser el prestigi del bisbe per la seva equanimitat justiciera que tots els qui veien trepitjats els seu drets devien trobar un acolliment de defensa benigna i paternal en aquell mateix gest que el sant bisbe tenia sempre envers els desvalguts i els que sofrien per les migradeses de la pobresa d’uns temps sovint calamitosos i que, d’altra banda, estaven exposats a l’abandonament. Aquesta era la seva millor aurèola que tant l’havia exalçat als ulls del poble com a garantia externa de les seves virtuts.» Déu cridà a aixecar-se a Bartimeu, cridà a Bernat Calbó i ens crida a nosaltres per recobrar la llum de la fe i de l’esperança. Sempre hi ha cegueses, sempre hi ha dificultats però sempre hem de tenir el ulls del cor oberts a la llum de l’esperança per quan el Senyor ens digui «Què vols que et faci?» respondre «Feu que hi vegi» amb els ulls de la fe.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mas Calbó
Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc 10,46-52
Escriu sant Bernat de Claravall «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» . La vocació de sant Bernat Calbó fou la de monjo, fou cridat pel Senyor per ser monjo cistercenc, per seguir a Crist des del clos del monestir de Santes Creus. Ell mateix a les darreries de la seva vida escrivia «com que no podem, ni hem de fer testament, perquè som monjos, fem memorial de tots els nostres deutes.» Tota la seva vida es considerà monjo, malgrat els nou anys de pontificat com a bisbe de Vic, malgrat ser conseller del Rei Jaume, malgrat ser inquisidor. Des del mateix moment en que trucà a la porta del monestir de Santes Creus, sabent ben bé el que hi trobaria i també essent bon coneixedor del que deixava enrere; en ser una vocació madura entre les que s’acostumaven en aquells anys, la seva vida de monjo el marcà i l’omplí. Sant Bernat Calbó, com el cec Bartimeu sentí que Jesús passava vora seu i s’aixecà per seguir al mestre, perquè ser deixeble vol dir seguir a Crist, acompanyar-lo en el seu camí, en definitiva al llarg de tota la nostra vida. Com Bartimeu, Bernat Calbó recobrà la vista per caminar en la llum; renunciant al seu càrrec de jutge per professar com a monjo cistercenc per esdevenir-ne abat i esser elegit bisbe, promovent sempre la vertadera doctrina, com el defineix el Martirologi Romà .
L’evangeli de Marc d’avui ens convida a contemplar a Jericó les darreres jornades de Jesús abans de pujar a Jerusalem. Al seu pas un cec, un pobre cec, assegut ran del camí, demana l’ajut, l’atenció de Jesús, i per la gràcia d’aquest rebé la llum, la vista i la bona nova de l’Evangeli. Sant Bernat Calbó assegut a la vora del camí d’una vida materialment assegurada però espiritualment buida, en trucar a la porta del monestir de Santes Creus assolí també la llum. El seu model, com demana la Regla de sant Benet als monjos, fou Crist, el gran sacerdot escollit d’entre els homes, aquell que comprèn i acull als ignorants, als extraviats, als pobres, als cecs. Déu cridà Bernat Calbó a la vida monàstica, al sacerdoci, a l’episcopat. Sempre experimentant les seves febleses se sentí conduit pel Senyor al llarg de tota la seva vida per un camí suau, el camí de la fe viscuda al clos del monestir. La seva fou una vida plena, una vida de disponibilitat absoluta al Senyor. Des de que escoltà la veu que com a Bartimeu li deia «anima’t i vine», des de que entrà al monestir de Santes Creus, es deixà dur per la voluntat de Déu, no fent altra cosa que servir a la seva Església, al seu rei i al seu país; un servei marcat per la seva providesa i discreció tant en els afers temporals com en les qüestions de l’esperit.
Hem escoltat en la primera lectura un fragment del llibre de la consolació del profeta Jeremies; un anunci d’esperança pel poble d’Israel subjugat per l’exèrcit babilònic del rei Nabucodonosor, sotragat per la destrucció de Jerusalem i del seu temple. Però el Senyor davant l’adversitat anuncia un futur esperançador, un camí recte i fàcil. També al cec Bartimeu que patia la pobresa i la ceguesa, de la mà de Jesús se li obriren els ulls i se li confirmà l’esperança. «L’esperança ens mou a creure amb fermesa que la mort i l’odi no tenen l’última paraula sobre la vida humana. Que el mal al final serà eliminat com la zitzània del camp. I, sobretot, ens dóna a Jesucrist que ens acompanya i consola en el nostre camí», diu el Papa Francesc .
Al llarg dels temps el designi del Senyor no canvia, malgrat les dificultats que a voltes poden semblar insalvables, la meta sempre és el Regne, un regne on viure en pau i llibertat. Perquè arreu del món són molts els germans nostres que estan privats del més elemental, per saciar la seva fam i set d’aigua, de pa, de llibertat i de pau, en definitiva d’esperança. Déu estima al qui li crida de des la vora del camí, com Bartimeu, com Bernat Calbó, ran del camí que porta a Jerusalem aquesta ciutat tantes voltes arrasada i tantes altres reconstruïda, que no s’ha deixat aixafar mai pels poders tirànics que l’han envaït. Però per damunt de tot el camí cap a Jerusalem és el camí cap al Regne que Crist va portar-nos i pel qual va morir a la creu, és el camí vers la Pasqua, aquest és l´únic camí que porta cap a la reconciliació, la justícia i la pau. Tot passant per Jericó cap a Jerusalem els camins del cec Bartimeu i el de Jesús s’entrecreuen. També el de sant Bernat Calbó s’entrecreuà amb el de Jesús caminant vers la porta del monestir de santes Creus. Déu sempre sap el que ens cal però vol que siguem nosaltres els qui ens posem dempeus i li demanem. Els nostres camins s’entrecreuen amb els del Senyor sovint, més sovint del que creiem. Perquè Ell és amb el que té fam, el que té set; amb el foraster i l’immigrant; amb el qui no té ni per a vestir; amb el qui està malalt, amb el qui és a la presó.
La Carta als Hebreus ens mostra com la comunitat segueix a Crist pel camí de l’amor i sota el signe sacerdotal. Tant sols Crist és el sacerdot singular i transcendent però Ell ha fet partícip del seu ministeri a la seva Església; és el sacerdoci universal al que tots estem cridats i que sant Bernat Calbó visqué de manera privilegiada com a sacerdot i com a bisbe. Així l’Església, que som tots, està cridada a recórrer amb Jesús aquest camí vers la Pasqua definitiva, un camí de servei, esperançat i confiat que ens porta al Regne caminant costat a costat amb Jesús. «No és cristià caminar amb el cap cot, sense aixecar la vista a l’horitzó. Com si tot el nostre camí s’acabés aquí, en el palmell de pocs metres de viatge; com si en la nostra vida no existís cap meta i cap fi, i nosaltres estiguéssim obligats a un etern errar, sense cap raó per a les nostres tantes fatigues. Això no és cristià» , diu el Papa Francesc.
Un camí com el que recorregué al llarg de la seva vida sant Bernat Calbó, perquè «tal devia ésser el prestigi del bisbe per la seva equanimitat justiciera que tots els qui veien trepitjats els seu drets devien trobar un acolliment de defensa benigna i paternal en aquell mateix gest que el sant bisbe tenia sempre envers els desvalguts i els que sofrien per les migradeses de la pobresa d’uns temps sovint calamitosos i que, d’altra banda, estaven exposats a l’abandonament. Aquesta era la seva millor aurèola que tant l’havia exalçat als ulls del poble com a garantia externa de les seves virtuts.» Déu cridà a aixecar-se a Bartimeu, cridà a Bernat Calbó i ens crida a nosaltres per recobrar la llum de la fe i de l’esperança. Sempre hi ha cegueses, sempre hi ha dificultats però sempre hem de tenir el ulls del cor oberts a la llum de l’esperança per quan el Senyor ens digui «Què vols que et faci?» respondre «Feu que hi vegi» amb els ulls de la fe.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
