SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Encetem l’any amb la benedicció de Déu. El Senyor s’apiada de nosaltres, ens fa veure la claror de la seva mirada i ens dona la pau, la seva pau.

Tenim el cor net per rebre el do de Déu? El do de Déu és la seva benedicció, la seva benedicció és la pau.

Així, també nosaltres hem de saber beneir els altres, donar pau, esdevenir portadors de pau entre els nostres germans, saber viure en pau amb tothom, per poder llençar el do de la pau a tot el món.

Però, això no ho podem fer sols, no ho podem fer per nosaltres mateixos.

«Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivíem sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills».

Som fills de Déu, som hereus per gràcia de Déu. I perquè som hereus en el Fill, per això tenim la gràcia de Déu, per això podem donar la benedicció de la pau que hem rebut.

Encetem l’any amb la benedicció de Déu. La benedicció del nom de Jesús, el qui ens treu el pecat del món i ens salva. Els pastors han estat testimonis: Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar els que els havien dit de l’infant.

Els pastors glorificaven i lloaven Déu pel que havien vist i sentit. També ens convé atansar-nos al Misteri de Déu fet home, amb humilitat, amb els ulls oberts, amb pau, per contemplar el nostre propi misteri de salvació.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

La vida és un misteri, la vida en Crist és una gràcia, cal adonar-se del do que hem rebut, del do de la salvació que hem rebut. Maria amb la seva maternitat divina ens obre les portes del cor, ens ajuda a obrir les portes dels nostres cors per conservar el misteri de l’infant a la menjadora.

Cal meditar a exemple de Maria, cal meditar des de la nostra pobresa la riquesa que hem estat cridats a viure. Perquè Déu s’ha fet home per portar-nos a la seva glòria.

Ara bé, mentre anem fent camí cap a la vida eterna, de moment des d’ara hem de esdevenir instruments del seu Regne, instruments de benedicció i de pau, testimonis de fe, d’esperança i de caritat, des de la mirada atenta de Maria, que com a Mare de Déu, la venerem en el nostre Orde i la tenim present en la pregària perquè intercedeixi davant de Déu cada dia de l’any que encetem.

Amb la companyia de Maria caminem en aquest nou repte de l’any 2026.

NADAL: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

«Puer natus est», hem cantat a l’inici de la celebració. Sí, ens ha nascut un noi. Sí, quin goig veure cara a cara com el Senyor ha consolat el seu poble. Sí, ens ha redimit a cadascú de nosaltres per mitjà d’aquest noi. Així, si obrim els ulls d’un cap a l’altre de la terra veurem la salvació del nostre Déu.

Perquè en diverses ocasions i de moltes maneres Déu ens ha parlat per boca dels profetes, però, ara ens ha parlat al cor, a l’íntim del nostre cor en la persona del Fill.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». La Paraula se’ns presenta avui, davant de tantes paraules, de tantes opcions de vida.

Parlem molt, parlem massa, però les paraules volen com el vent i ja no hi són. Avui ens cal escoltar, ens cal prestar atenció a la Paraula, en majúscules, la que ha pronunciat Déu per a que cadascú es netegi les orelles del cor.

Déu ha dit la Paraula que ja era des del principi i per la qual tot va venir a l’existència.

Déu ha dit una Paraula única. Ha dit la seva Paraula, davant de tantes veus, de tantes paraules que ballen en els nostres caps.

Així com la neu quan cau no fa soroll i va caient suaument, suaument acariciant la terra. Així com la neu després es fon, poc a poc i, aquesta aigua amara la terra. Així la terra amb les llavors que tingui germinarà, poc a poc, brostaran fulles i fruitaran els aliments que Déu ens ha donat.

Així Déu ens dona la seva Paraula, ens dona aquest noi que ens ha nascut, el Fill etern. La Paraula és el Fill, la Paraula s’ha fet història nostra, ha entrat en la nostra vida, s’ha fet carn perquè nosaltres tinguem la vida en Déu, la vida eterna.

Per això, en el Fill Jesucrist hem estat redimits i així hem recobrat la Vida.

Molts no l’han reconegut. No han pogut reconèixer la Llum, la Vida. Però, si el reconeixem, si creiem en el seu nom, se’ns considerarà dignes de poder ser fills de Déu.

Volem ser fills de Déu?

Podem caure en les tenebres de l’error. Però, si reconeixem el qui ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres. Si contemplem la seva glòria com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat, trobarem  la vida.

La vida que ens ha estat oferta per Déu. La Vida que ens és la Llum, per no caminar mai més en les tenebres de la foscor.

La vida que per aquest noi que ens ha nascut hem recobrat la gràcia de la fe, de l’esperança, per poder vessar l’amor que hem rebut en el Fill. L’amor de Déu que hem rebut per gràcia i ara l’hem de donar en caritat als altres.

Així serem testimonis de la Paraula que hem rebut. Jesús ens salva, Jesús ens salva, Jesús ens salva. Amén.

NADAL: MISSA DEL GALL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor».

Atenció, molta atenció, s’ha revelat l’amor de Déu. L’establia, el pessebre del nostre cor el tenim ben endreçat? Però, què ens cal per endreçar la nostra vida davant de la presència del Salvador, el Messies, el Senyor?.

Vol salvar tots els homes, escoltem doncs, parem l’orella del cor a les paraules que avui ens diu sant Pau. Som conscients que Déu s’ha fet home? S’ha manifestat en néixer, embolcallat en una menjadora, perquè no hi havia lloc a l’hostal.

Tampoc tenim lloc en el nostre cor per a que Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, faci estada?

Neteja el teu cor, endreça’l amb la humilitat, perquè així reconeguis que el qui avui celebrem el seu naixement en la carn, també s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, per deixar-nos nets, nets de tot pecat.

Som un poble, una comunitat apassionada per fer el bé? Sols podrem fer el bé des de la humilitat. Perquè des de la humilitat podrem cercar Déu en la menjadora, és a dir en l’Eucaristia. Som un poble apassionat per fer el bé, si des de la humilitat cerquem el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre.

Nadal és un compromís per viure regenerat pel naixement d’un noi, d’un fill: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Princep-de-pau. La pau i la justícia no tindrà fi. Atansem-nos a aquesta pau i a aquesta justícia de Déu, és a dir, atansem-nos a Jesucrist.

La nostra mesura en tot el que som, fem i ens movem ha de ser sempre Jesucrist. Jesucrist ha de ser la columna que ho vertebra tot, com a font d’aigua que amara la terra poc a poc per germinar els fruits del bé, del bo i millor de pau i de justícia.

No oblidem mai la menjadora, l’Eucaristia que és l’aliment de vida eterna. Vida que desitgem amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
2S 5,1-3; Sl 121,1-2.4-5 (R.: 1); Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Jesucrist és Rei de tot el món. I la pregunta podria ser: Som os del seu os i carn de la seva carn? Israel va reconèixer a David com a sobirà. Però, nosaltres reconeixem a Jesucrist com al nostre sobirà?

Perquè la nostra existència ens la juguem entre reconèixer Jesucrist com a sobirà o rebutjar-lo.

És clar que un Rei que té el tron a la creu no pot ser molt atraient. Perquè les autoritats es reien de veure clavat a la creu Jesús. Ell que salvava els altres, què no pot salvar-se ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit?

Però, la reialesa de Jesús no és d’aquesta mena. És molt fàcil burlar-se d’un rebutjat, separar-se i marcar distàncies amb ofenses i insults gratuïts.

Però, Jesús no baixa de la creu. De fet estableix el seu tron reial a la creu. Així si som criminals, si no mereixem el perdó dels homes, se’ns ofereix la misericòrdia de Déu. Així, si tenim el temor de Déu, si el reverenciem i li donem culte amb dignitat, podrem escoltar la seva veu: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Per això, necessitem viure una conversió continua. Perquè moltes vegades ens creiem que som el rei del meu món, el tron el col·loquem al melic perquè tot ha de girar al meu voltant. Així caiem en el poder de les tenebres.

Però, hem de convertir-nos cada dia i saber donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes del Regne de la llum pel seu Fill estimat, el seu Fill Jesucrist que des del tron de la creu ens ha alliberat i, ens ha reconciliat amb tot l’univers.

Girem la nostra mirada al qui és clavat a la creu, Jesucrist, el qui ens mostra el camí de la vida i, ens dona l’esperança de la resurrecció per seguir els seus passos a la glòria del seu Regne celestial.

El nostre sobirà sols pot ser un: Jesucrist. Seguim-lo, reverenciem-lo i aclamem-lo com a Rei de tot el món. Ell que amb Déu Pare, viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,19-20a; Sl 97,5-6.7-9b.9cd (R.: 9); 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, ens cal constància, constància per no perdre l’orientació cap a Déu. És clar que durant la nostra vida ens trobem amb desgràcies naturals que no esperàvem, ni imaginàvem. En la història anem acumulant guerres i baralles, blanc o negre, llum o fosca, joia o dolor, van travessant la nostra història personal.

La constància en la fe, la fe en Déu, en el seu Fill Jesucrist que ha vingut per salvar-nos ens farà obrir els ulls del cor al regal de la vida que tenim i que moltes vegades no sabem viure.

El monjo no té altra meta que imitar Jesucrist, en la paciència, en les humiliacions, fins i tot en la mort. Jesús ha mort en creu, nosaltres no ho sabem encara com serà la nostra mort, però la nostra vida si que la podem orientar amb constància fins a la fi cap a l’únic pel qui val la pena viure: Jesucrist.

Serem feliços, trobarem la felicitat plena i perdurable quan ens fem servidors de Déu en aquesta escola del servei diví. Perquè mentre venerem el Senyor sortirà el sol de la felicitat, i els seus raig seran saludables.

Per això, ens cal treballar per Déu, fer les coses pel Senyor, autor de tots els béns. La nostra vida ha de ser una vida de servei i treball en pau, mentre esperem que el Senyor vingui a judicar amb raó tots els pobles.

Serem odiats moltes vegades, la nostra vida no és fàcil, el cristià no té una vida fàcil, pel fet de portar el seu nom. Però, l’esperança la tenim posada en la vida eterna. Ara ens cal constància fins que sigui la nostra hora, l’hora de lliurar la nostra vida al judici de Déu.

Mentrestant celebrem l’eucaristia perquè celebrant el seu memorial, ens faci créixer en l’amor. L’amor que ens ha estat donat pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.