DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,19-20a; Sl 97,5-6.7-9b.9cd (R.: 9); 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, ens cal constància, constància per no perdre l’orientació cap a Déu. És clar que durant la nostra vida ens trobem amb desgràcies naturals que no esperàvem, ni imaginàvem. En la història anem acumulant guerres i baralles, blanc o negre, llum o fosca, joia o dolor, van travessant la nostra història personal.

La constància en la fe, la fe en Déu, en el seu Fill Jesucrist que ha vingut per salvar-nos ens farà obrir els ulls del cor al regal de la vida que tenim i que moltes vegades no sabem viure.

El monjo no té altra meta que imitar Jesucrist, en la paciència, en les humiliacions, fins i tot en la mort. Jesús ha mort en creu, nosaltres no ho sabem encara com serà la nostra mort, però la nostra vida si que la podem orientar amb constància fins a la fi cap a l’únic pel qui val la pena viure: Jesucrist.

Serem feliços, trobarem la felicitat plena i perdurable quan ens fem servidors de Déu en aquesta escola del servei diví. Perquè mentre venerem el Senyor sortirà el sol de la felicitat, i els seus raig seran saludables.

Per això, ens cal treballar per Déu, fer les coses pel Senyor, autor de tots els béns. La nostra vida ha de ser una vida de servei i treball en pau, mentre esperem que el Senyor vingui a judicar amb raó tots els pobles.

Serem odiats moltes vegades, la nostra vida no és fàcil, el cristià no té una vida fàcil, pel fet de portar el seu nom. Però, l’esperança la tenim posada en la vida eterna. Ara ens cal constància fins que sigui la nostra hora, l’hora de lliurar la nostra vida al judici de Déu.

Mentrestant celebrem l’eucaristia perquè celebrant el seu memorial, ens faci créixer en l’amor. L’amor que ens ha estat donat pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.