Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Jn 8, 1-11
Estimats germans i germanes,
¿Com és Déu? ¿Com actua Déu? La paràbola del fill pròdig i el relat de l'Evangeli d'avui ens donen la resposta. De fet, citar-los al Sagrament de la Reconciliació dóna confiança als qui es senten aclaparats pel pes de les seves febleses. Déu és Amor i misericòrdia. Les dues lectures d'avui presenten un paral·lelisme. Són el reflex de les persones que no tenen veu o de les persones que ningú se les creu. Penso en la soledat del condemnat, d'aquell que oficialment se l'ha degradat, que ha rebut la màxima humiliació i no pot esperar ni la més mínima paraula d'afecte. Penso en l'injust judici de Jesús, que tindrem ocasió de reflexionar durant la Setmana Santa. Susanna era una dona innocent; sortosament la valentia de Daniel, un jove decidit i sense por, li va salvar la vida. Jesús no només defèn el que és just, sinó que va més enllà: és l'instrument de la misericòrdia de Déu fins i tot per als pecadors, com la dona adúltera.
Ens creiem bones persones. Certament ens esforcem per donar lo millor de nosaltres mateixos, volem superar les nostre limitacions, i fem coses que ens deixen satisfets. Fins ara, bé; però comparem, ens comparem, i tendim a jutjar els altres. Sense cap dret ens posem la toga de jutge, creient que és per posar les coses al seu lloc. Sobre la esquena dels altres pengem la sentència de culpabilitat. Mentrestant, Crist es carrega les culpes de tots, caminant per la via dolorosa amb el paper de condemnat. A vegades, tirem pedres quan algú ha fallat. Creient-nos bons, ens escandalitzem, ho critiquem i ho escampem. En comptes d'ajudar a aixecar-se, l'acabem d'enfonsar. Una paraula oportuna pot ser un remei, però un silenci prudent pot ser la solució. Només Déu ho sap. "Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres", ens diu Jesús.
El fariseu, orgullós de sentir-se just i de creure's superior, és incapaç de sentir la misericòrdia de Déu. El pecador, però, viu la tristesa de sentir-se feble, i també la alegria de sentir-se perdonat i estimat: la seva humilitat acull la misericòrdia de Déu. La adúltera no es defensa perquè reconeix la seva culpa. No nega ni amaga els seus actes, per això troba el perdó. Una gran lliçó per a nosaltres, que tendim a justificar-ho tot, i a repintar els colors per donar millor imatge. "Jesús s'entretenia dibuixant a terra amb el dit". No sabem el que va escriure. Imagino que amb una mà escriu el nom de la falta, que cal que recordem per ser humils i realistes; i amb l'altra l'esborra, perquè és misericordiós, perquè vol que siguem misericordiosos amb els altres.
La dona i Jesús quedaren sols. Convé que quedem sols davant de Jesús, lluny dels afalacs o de les crítiques, alliberats de protagonismes o de complexos, només contemplant Déu que ens diu: "Jo no et condemno. Vés-te'n, i d'ara en davant no pequis més". Recordant el Salm responsorial, sabem que ni quan passem pels barrancs tenebrosos del pecat, no hem de tenir por de res perquè Ell ens acompanya, ens asserena i ens conforta. "Em mena al repòs vora l'aigua", i "em retorna" en cada Eucaristia.
30 de març del 2009
25 de març del 2009
L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 7,10-14; He 10, 4-10; Lc 1, 26-38
Els homes no vam saber comprendre el missatge fonamental de la creació: quan Déu digué, i la llum existí; quan Déu digué, i aparegueren l'aigua, la terra i els llumeners del cel; quan Déu digué i foren fets els animals i les plantes; quan, finalment, Déu digué fem l'home a imatge i semblança nostra, Déu estava creant totes les coses tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats, pel seu Fill i les estava destinant totes al seu Fill. En efecte, per aquell que és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, per aquell que existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell, per ell, Déu ha creat totes les coses. El missatge és, doncs, que la creació és un do del Pare al Fill, un do que el Pare va fer-li emmirallant-se precisament en ell i fent que el mateix do fos alhora imatge d'aquell que és la seva imatge primordial i, d'entre totes les criatures, l'home és aquella que Déu Pare creà no només com un reflex del seu Fill, sinó específicament com a imatge i semblança del seu fill, pensant cada un dels homes que ve a aquest món com un nou rostre del seu fill. I els homes això no ho vam comprendre.
Al jardí de l'Edèn, vam desobeir aquell manament de no menjar de l'arbre que hi havia al mig del jardí, un manament que, d'haver-lo observat, ens hauria permès, per do, de fruir de la saviesa i de la vida plena en Déu per Jesucrist. Els homes però, vam preferir fer-nos nosaltres com Déu i no esperar el do de Déu: per la nostra desobediència entrà el desordre en tot l'ordre creat. Tot i així, la voluntat de Déu sobre la seva obra, la seva voluntat de destinar-la tota ella al seu Fill, restà invariant i fou aleshores que —com ens diu el fragment de la carta als cristians hebreus que acabem d'escoltar— el Fill mateix, pel qual tot havia estat creat, digué a Déu: "M'heu format un cos. Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat". El missatge del primer ordre del món no havia estat comprés: calia ara doncs, instaurar un nou ordre que permetés presentar novament el missatge diví entre els homes.
Aquest nou ordre s'inicià quan l'àngel Gabriel, el missatger diví, fou enviat a un poble de la Galilea, anomenat Nazaret, per dur un missatge a una noia verge que es deia Maria. I l'àngel li digué: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu!. El missatge primordial de Déu, la seva revelació primera en la creació, ressonava ara de bell nou a les oïdes de Maria: plena de gràcia, el Senyor és amb tu. No sense motiu, Maria quedà torbada en sentir aquestes paraules. Déu era amb ella. El Déu dels seus pares Abraham, Isaac i Jacob, el Déu Altíssim que havia fet el cel i la terra: aquest Déu ara li havia concedit el seu favor i, per mitjà del seu àngel, li parlava i la saludava amb una salutació estranya: plena de gràcia! Per què la saludava així? I ben plena de gràcia era aquella que Déu s'havia preparat per introduir en el bell mig de la creació, Aquell qui fa noves totes les coses. Havia estat renovada anticipadament la qui havia d'obrir les portes a la renovació del món. En efecte, per la força de l'Esperit Sant, ella havia de concebre el Fill de l'Altíssim, que havia de portar el nom de Jesús i d'Emmanuel i que havia de ser ell mateix la pau. Ja tenia raó sant Bernat quan deia que tota la creació estava esperant la resposta de Maria al designi de Déu... Com hauríem pogut sentir sinó, amb el dolç so de la paraula humana, la Paraula increada que ens diu: Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat, o bé: Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més, o més encara: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís?
El missatge que Déu transmetia a Maria era el de fer-la cooperadora de la renovació d'aquell seu designi inicial, d'aquell seu missatge primordial: el sí de Maria havia de permetre a Déu de poder transmetre de nou el missatge inscrit ja des del principi en les coses creades: que Déu havia creat totes les coses pel seu Fill i les havia destinades a ell; que Crist és l'inici, la plenitud i la fi de totes les coses, l'Alfa i l'Omega; aquell pel qual tot ha vingut a l'existència i aquell pel qual tot ha de ser reconciliat; en poques paraules, aquell que, pel vessament de la seva sang en la creu, ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel.
El sí de Maria al missatge de l'àngel ha permès a Déu que el seu missatge pogués ser revelat de nou entre els homes. Ja que el desordre del món creat no ajuda que el cel parli de la glòria de Déu, ni que l'estelada anunciï el que han fet les seves mans, ni que els dies, l'un a l'altre es transmetin el missatge i l'una a l'altra se'l revelin les nits, no voldries tu que m'escoltes esdevenir un missatger del missatge de Déu? No voldries abandonar a Déu el teu cor, perquè a través teu Déu es manifesti als homes? Els qui hem estat batejats, som portadors de la saviesa de l'Esperit i de la vida nova del Fill que Déu, encarnant-se, ha ofert com a do al món: voldries tornar a fer com a Adam i estroncar aquest do, o bé, et sedueix més l'opció de Crist quan vingué al món: Vinc a fer la vostra voluntat?
Is 7,10-14; He 10, 4-10; Lc 1, 26-38
Els homes no vam saber comprendre el missatge fonamental de la creació: quan Déu digué, i la llum existí; quan Déu digué, i aparegueren l'aigua, la terra i els llumeners del cel; quan Déu digué i foren fets els animals i les plantes; quan, finalment, Déu digué fem l'home a imatge i semblança nostra, Déu estava creant totes les coses tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats, pel seu Fill i les estava destinant totes al seu Fill. En efecte, per aquell que és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, per aquell que existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell, per ell, Déu ha creat totes les coses. El missatge és, doncs, que la creació és un do del Pare al Fill, un do que el Pare va fer-li emmirallant-se precisament en ell i fent que el mateix do fos alhora imatge d'aquell que és la seva imatge primordial i, d'entre totes les criatures, l'home és aquella que Déu Pare creà no només com un reflex del seu Fill, sinó específicament com a imatge i semblança del seu fill, pensant cada un dels homes que ve a aquest món com un nou rostre del seu fill. I els homes això no ho vam comprendre.
Al jardí de l'Edèn, vam desobeir aquell manament de no menjar de l'arbre que hi havia al mig del jardí, un manament que, d'haver-lo observat, ens hauria permès, per do, de fruir de la saviesa i de la vida plena en Déu per Jesucrist. Els homes però, vam preferir fer-nos nosaltres com Déu i no esperar el do de Déu: per la nostra desobediència entrà el desordre en tot l'ordre creat. Tot i així, la voluntat de Déu sobre la seva obra, la seva voluntat de destinar-la tota ella al seu Fill, restà invariant i fou aleshores que —com ens diu el fragment de la carta als cristians hebreus que acabem d'escoltar— el Fill mateix, pel qual tot havia estat creat, digué a Déu: "M'heu format un cos. Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat". El missatge del primer ordre del món no havia estat comprés: calia ara doncs, instaurar un nou ordre que permetés presentar novament el missatge diví entre els homes.
Aquest nou ordre s'inicià quan l'àngel Gabriel, el missatger diví, fou enviat a un poble de la Galilea, anomenat Nazaret, per dur un missatge a una noia verge que es deia Maria. I l'àngel li digué: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu!. El missatge primordial de Déu, la seva revelació primera en la creació, ressonava ara de bell nou a les oïdes de Maria: plena de gràcia, el Senyor és amb tu. No sense motiu, Maria quedà torbada en sentir aquestes paraules. Déu era amb ella. El Déu dels seus pares Abraham, Isaac i Jacob, el Déu Altíssim que havia fet el cel i la terra: aquest Déu ara li havia concedit el seu favor i, per mitjà del seu àngel, li parlava i la saludava amb una salutació estranya: plena de gràcia! Per què la saludava així? I ben plena de gràcia era aquella que Déu s'havia preparat per introduir en el bell mig de la creació, Aquell qui fa noves totes les coses. Havia estat renovada anticipadament la qui havia d'obrir les portes a la renovació del món. En efecte, per la força de l'Esperit Sant, ella havia de concebre el Fill de l'Altíssim, que havia de portar el nom de Jesús i d'Emmanuel i que havia de ser ell mateix la pau. Ja tenia raó sant Bernat quan deia que tota la creació estava esperant la resposta de Maria al designi de Déu... Com hauríem pogut sentir sinó, amb el dolç so de la paraula humana, la Paraula increada que ens diu: Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat, o bé: Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més, o més encara: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís?
El missatge que Déu transmetia a Maria era el de fer-la cooperadora de la renovació d'aquell seu designi inicial, d'aquell seu missatge primordial: el sí de Maria havia de permetre a Déu de poder transmetre de nou el missatge inscrit ja des del principi en les coses creades: que Déu havia creat totes les coses pel seu Fill i les havia destinades a ell; que Crist és l'inici, la plenitud i la fi de totes les coses, l'Alfa i l'Omega; aquell pel qual tot ha vingut a l'existència i aquell pel qual tot ha de ser reconciliat; en poques paraules, aquell que, pel vessament de la seva sang en la creu, ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel.
El sí de Maria al missatge de l'àngel ha permès a Déu que el seu missatge pogués ser revelat de nou entre els homes. Ja que el desordre del món creat no ajuda que el cel parli de la glòria de Déu, ni que l'estelada anunciï el que han fet les seves mans, ni que els dies, l'un a l'altre es transmetin el missatge i l'una a l'altra se'l revelin les nits, no voldries tu que m'escoltes esdevenir un missatger del missatge de Déu? No voldries abandonar a Déu el teu cor, perquè a través teu Déu es manifesti als homes? Els qui hem estat batejats, som portadors de la saviesa de l'Esperit i de la vida nova del Fill que Déu, encarnant-se, ha ofert com a do al món: voldries tornar a fer com a Adam i estroncar aquest do, o bé, et sedueix més l'opció de Crist quan vingué al món: Vinc a fer la vostra voluntat?
24 de març del 2009
DIMARTS IV DE QUARESMA
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
S'esmenta amb tanta freqüència l'aigua baptismal en tota aquesta missa, des del bell començament fins a la comunió (antífona 2), que sembla que l'aigua estigui brollant enmig de l'assemblea. A la primera lectura hem vist com l'aigua rajava del temple com un riu que corre a fecundar la vall i, a l'evangeli, Jesús cura el paralític que havia anat a cercar la seva salut a la piscina de Betsaida. L'aigua del baptisme és, per tant, un aigua que cura del pecat i allibera, però sobretot és el cabdal impetuós que, nascut del costat de Crist al Calvari, engendra la vida eterna.
Pel que fa a les lectures, tenim que el fragment de la primera ha estat del profeta Ezequiel [47, 1-9. 12], i podríem titular-lo dient que a "tothom a qui arriba aquesta aigua se salva", i que "obre el teu cor, i l'aigua en brollarà". I és que el profeta evoca l'esdevenidor del poble, bo i exaltant el paper del temple i del veritable culte que s'hi desenvoluparà. I és també de la roca del temple d'on en brollarà un riu d'aigua viva i santificadora, que transformarà el desert de Judà en un paradís d'arbres de la vida, i amb una característica pròpia i és que aquesta aigua viva suscita la vida al mateix si de les aigües mortes (verset 9b), i això perquè té poder de resurrecció. Per tant, Jesús ens ensenyarà que el temple de la nova humanitat és el temple del seu propi cos, ja que l'aigua prefigura la que brollarà del costat de Crist crucificat. I és el símbol de l'Esperit Sant que flueix del Cos del Ressuscitat i és així mateix l'aigua purificadora i vivificant del Baptisme. I de la seva fidelitat perfecta a la condició humana és d'on ha sorgit l'aigua viva amb la qual tothom qui té set pot abeurar-se (Joan 7, 37).
L'evangeli escollit per avui ha estat de sant Joan [5, 1-16], on es dóna "prioritat a la persona" sobre el dia de repòs. Tal com Joan el presenta, el miracle de la piscina de Betsaida es funda totalment en la persona de l'home-Déu, perquè l'aigua està com desposseïda de les seves virtuts curatives i la regla del dissabte és transgredida. Per tant, res no compta sinó la voluntat lliure de les persones que es troben novament, com són: Déu i el creient. I l'evangelista sant Joan afegeix [5, 17-30], per a reblar-ho, que Jesús atribueix a la seva paraula el poder de donar la vida divina a qui l'escolta (verset 24). I no és possible posar en pràctica el seu missatge d'amor fraternal sense rebre aquest amor com un do. És així com Jesús exerceix el judici del Fill de l'home (verset 27), no condemnant, sinó concedint la vida, avui, als pecadors que es penedeixen (verset 25) i demà als qui ressuscitaran d'entre els morts i hauran obrat el bé (verset 29). La paraula de Jesús no és una paraula simplement divina, sinó que és paraula encarnada, sempre dita a algú i associada a l'experiència d'un consentiment plenari a la nostra condició humana. Com a paraula, no tindria aquesta eficàcia divina sense l'arrelament que li fa ésser la més autèntica de les paraules humanes.
I acabem repetint l'oració col·lecta, en la qual se'ns ha fet demanar "que l'exercici sagrat de la Quaresma disposi els cors dels vostres fidels, perquè puguin celebrar dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la vostra salvació". Amén.
S'esmenta amb tanta freqüència l'aigua baptismal en tota aquesta missa, des del bell començament fins a la comunió (antífona 2), que sembla que l'aigua estigui brollant enmig de l'assemblea. A la primera lectura hem vist com l'aigua rajava del temple com un riu que corre a fecundar la vall i, a l'evangeli, Jesús cura el paralític que havia anat a cercar la seva salut a la piscina de Betsaida. L'aigua del baptisme és, per tant, un aigua que cura del pecat i allibera, però sobretot és el cabdal impetuós que, nascut del costat de Crist al Calvari, engendra la vida eterna.
Pel que fa a les lectures, tenim que el fragment de la primera ha estat del profeta Ezequiel [47, 1-9. 12], i podríem titular-lo dient que a "tothom a qui arriba aquesta aigua se salva", i que "obre el teu cor, i l'aigua en brollarà". I és que el profeta evoca l'esdevenidor del poble, bo i exaltant el paper del temple i del veritable culte que s'hi desenvoluparà. I és també de la roca del temple d'on en brollarà un riu d'aigua viva i santificadora, que transformarà el desert de Judà en un paradís d'arbres de la vida, i amb una característica pròpia i és que aquesta aigua viva suscita la vida al mateix si de les aigües mortes (verset 9b), i això perquè té poder de resurrecció. Per tant, Jesús ens ensenyarà que el temple de la nova humanitat és el temple del seu propi cos, ja que l'aigua prefigura la que brollarà del costat de Crist crucificat. I és el símbol de l'Esperit Sant que flueix del Cos del Ressuscitat i és així mateix l'aigua purificadora i vivificant del Baptisme. I de la seva fidelitat perfecta a la condició humana és d'on ha sorgit l'aigua viva amb la qual tothom qui té set pot abeurar-se (Joan 7, 37).
L'evangeli escollit per avui ha estat de sant Joan [5, 1-16], on es dóna "prioritat a la persona" sobre el dia de repòs. Tal com Joan el presenta, el miracle de la piscina de Betsaida es funda totalment en la persona de l'home-Déu, perquè l'aigua està com desposseïda de les seves virtuts curatives i la regla del dissabte és transgredida. Per tant, res no compta sinó la voluntat lliure de les persones que es troben novament, com són: Déu i el creient. I l'evangelista sant Joan afegeix [5, 17-30], per a reblar-ho, que Jesús atribueix a la seva paraula el poder de donar la vida divina a qui l'escolta (verset 24). I no és possible posar en pràctica el seu missatge d'amor fraternal sense rebre aquest amor com un do. És així com Jesús exerceix el judici del Fill de l'home (verset 27), no condemnant, sinó concedint la vida, avui, als pecadors que es penedeixen (verset 25) i demà als qui ressuscitaran d'entre els morts i hauran obrat el bé (verset 29). La paraula de Jesús no és una paraula simplement divina, sinó que és paraula encarnada, sempre dita a algú i associada a l'experiència d'un consentiment plenari a la nostra condició humana. Com a paraula, no tindria aquesta eficàcia divina sense l'arrelament que li fa ésser la més autèntica de les paraules humanes.
I acabem repetint l'oració col·lecta, en la qual se'ns ha fet demanar "que l'exercici sagrat de la Quaresma disposi els cors dels vostres fidels, perquè puguin celebrar dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la vostra salvació". Amén.
20 de març del 2009
DIVENDRES III DE QUARESMA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Os 14, 2-10; Sl 80, 6c-8a. 8bc-9. 10-11ab. 14 i 17 (R.: cf. 11 i 9a); Mc 12, 28b-34
«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». En aquest punt, el mestre de la Llei i Jesús estaven totalment d'acord: L'amor és el principi i el fonament de la Llei, de la Torà. Per ací, sens dubte, ens caldria retrobar i refermar els ponts de diàleg teològic amb els nostres germans jueus, un diàleg recentment qüestionat per circumstàncies desafortunades. Israel i nosaltres som testimonis en el món de la benedicció i de l'amor de Déu. Ens pot unir res de més gran? «En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare». «Els estimaré, ni que no s'ho mereixin». «Jo faig que donin fruit». M'agrada pensar, reprenent les imatges de tanta força poètica que hem escoltat en el profeta Osees, que en aquest jardí de la Creació, humit de la rosada divina, Israel és l'olivera i l'Església la parra: l'oli i el vi que amoroseixen les ferides de la humanitat, com a fruit, signe i resposta a l'amor gratuït i sense fronteres de Déu.
L'evangeli ens ajuda a aprofundir en la doble dimensió de l'ètica de l'amor. En la seva dimensió teologal: «Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces», i en la seva dimensió antropològica: «estima els altres com a tu mateix». Sant Lluc ho va il·lustrar de meravella posant en relació aquesta discussió del mestre Jesús i del mestre de la Llei amb dos relats de redacció pròpia: la paràbola del bon samarità, que subratlla la dimensió antropològica de l'amor com a servei actiu i concret a l'altre, i el relat de Marta i Maria de Betània, on Jesús subratlla el valor de la dimensió teologal de l'amor com a escolta contemplativa de la paraula de Déu, situant-la aparentment per damunt del servei actiu.
El qui, donant tota la primacia a l'escolta de la Paraula, en l'obediència de la fe, surt a l'encontre de l'altre necessitat, en l'obediència del servei, és a prop del Regne de Déu. De fet, aquest amor radical, diví i humà, fa present ja el Regne en tota realitat humana. El Regne que ve també en la taula del pa i del vi que ens disposem a parar. Acollim-lo, doncs, estimant sense fissures.
Os 14, 2-10; Sl 80, 6c-8a. 8bc-9. 10-11ab. 14 i 17 (R.: cf. 11 i 9a); Mc 12, 28b-34
«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». En aquest punt, el mestre de la Llei i Jesús estaven totalment d'acord: L'amor és el principi i el fonament de la Llei, de la Torà. Per ací, sens dubte, ens caldria retrobar i refermar els ponts de diàleg teològic amb els nostres germans jueus, un diàleg recentment qüestionat per circumstàncies desafortunades. Israel i nosaltres som testimonis en el món de la benedicció i de l'amor de Déu. Ens pot unir res de més gran? «En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare». «Els estimaré, ni que no s'ho mereixin». «Jo faig que donin fruit». M'agrada pensar, reprenent les imatges de tanta força poètica que hem escoltat en el profeta Osees, que en aquest jardí de la Creació, humit de la rosada divina, Israel és l'olivera i l'Església la parra: l'oli i el vi que amoroseixen les ferides de la humanitat, com a fruit, signe i resposta a l'amor gratuït i sense fronteres de Déu.
L'evangeli ens ajuda a aprofundir en la doble dimensió de l'ètica de l'amor. En la seva dimensió teologal: «Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces», i en la seva dimensió antropològica: «estima els altres com a tu mateix». Sant Lluc ho va il·lustrar de meravella posant en relació aquesta discussió del mestre Jesús i del mestre de la Llei amb dos relats de redacció pròpia: la paràbola del bon samarità, que subratlla la dimensió antropològica de l'amor com a servei actiu i concret a l'altre, i el relat de Marta i Maria de Betània, on Jesús subratlla el valor de la dimensió teologal de l'amor com a escolta contemplativa de la paraula de Déu, situant-la aparentment per damunt del servei actiu.
El qui, donant tota la primacia a l'escolta de la Paraula, en l'obediència de la fe, surt a l'encontre de l'altre necessitat, en l'obediència del servei, és a prop del Regne de Déu. De fet, aquest amor radical, diví i humà, fa present ja el Regne en tota realitat humana. El Regne que ve també en la taula del pa i del vi que ens disposem a parar. Acollim-lo, doncs, estimant sense fissures.
19 de març del 2009
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
2Sa 7, 4-5a. 12-14a. 16; Sl 88; Rm 4, 13. 16-18. 22; Mt 1, 16. 18-21. 24a
Germanes, germans:
Celebrem la solemnitat del patriarca sant Josep, aquest servidor fidel i prudent a qui el Senyor confià la seva casa, com cantàvem en el cant d'entrada, l'home que Déu va escollir per compartir la vida amb Jesús i Maria i ser el custodi de la sagrada família. L'evangeli d'avui diu d'ell que era un home bo, millor encara, un home just, és a dir, un home segons el cor de Déu. Aquest qualificatiu l'associa a tots els homes justos que la Bíblia considera com a tals: Abel, Noè, Abraham, Job, Zacaries i Isabel, el vell Simeó i altres. Sant Josep és, doncs, hereu de tota una cadena d'homes i dones fidels a l'aliança.
Les fonts bíbliques ens donen una pinzellada molt discreta de la seva persona. No sabem d'ell més que el que ens diuen els evangelis de la infància, en les versions tan diferents de Mateu i de Lluc. Ni tan sols no sabem quan va morir. Desapareix de l'escena sense deixar rastre. A més, aquests evangelistes no ens han testimoniat ni la més mínima expressió sortida de la seva boca. Sant Josep és d'aquells sants que no parla, simplement fa. Un sant de silenci fecund. Se'ns diu que era un humil treballador, fuster d'ofici, tot i que aquest terme inclou, sens dubte, treballs realitzats no tan sols amb la fusta, sinó també amb la pedra i fins i tot amb el ferro. Per tant, seria millor traduir l'ofici de Josep senzillament per artesà. Jesús el seguirà en aquest ofici i aprendrà d'ell treballant manualment a Natzaret i en els pobles veïns per tal de portar el pa a taula, com a pobres entre els pobres.
Poca cosa podem dir més de Josep. El seu nom apareix una vintena de vegades en els evangelis sinòptics i dues en l'evangeli de sant Joan. La referència més repetida és la de ser el pare de Jesús i espòs de Maria. També trobem l'expressió de 'fill de David', tant en Mateu com en Lluc. Josep és presentat per aquests evangelistes com a descendent de David, i Jesús és anomenat també sovint com a fill de David.
En la lectura del segon llibre de Samuel que hem escoltat, Natan promet a David, de part de Déu, que un descendent seu –Salomó- construirà un temple dedicat al nom de Déu, i que la dinastia del profeta-rei es perpetuarà. La promesa profètica es compliria en Jesús. Aquesta darrera promesa l'hem anat repetint mentre es cantava el salm responsorial. Sant Pau, per altra part, ens ha parlat de la descendència d'Abraham per la fe i ens ha dit que tots els creients som descendents seus per la mateixa fe. La fe d'Abraham fou també la de David i de Josep, així com la nostra. Per altra banda, Josep no construirà cap temple al Senyor, però conviurà amb Jesús, l'autèntic temple de Déu. I no tindrà descendència en la carn, però passarà a la història per ser el pare protector del salvador del món.
El fragment de l'evangeli de Mateu que hem escoltat podríem titular-lo com 'anunci a Josep', simètric de l'anunci a Maria que ens ha transmès sant Lluc. L'origen divers d'ambdós evangelistes explica també la forma de presentar el naixement de Jesús. Mateu, que és d'origen jueu, recorre a un gènere literari anomenat midraix, consistent en crear un relat manllevant imatges de l'Antic Testament aplicables a escenes noutestamentàries. Així, se serveix del somni, recurs freqüent en l'Antic Testament per relatar una revelació interior de Déu. Però abans que Déu li faci sentir el seu pla sobre ell, Josep està passant un malson torturador. Veu que Maria espera un fill i no s'ho explica. Es queda perplex. Ell no pot dubtar de la integritat de la seva esposa, la coneix més que ningú. D'on li ve aquest fill? És un misteri. Quelcom mai vist. Què fer? Se sent indigne d'ella. Creu que ell hi sobra en aquest afer, li fa massa respecte, i planeja deixar-la. Però, aleshores el remei seria pitjor que la malaltia. Com quedaria la reputació social i l'honor de Maria? I els del mateix Josep? Vet aquí els malsons del sant patriarca. Josep es troba en un carreró sense sortida, en una autèntica situació límit. En el moment més crític dels malsons del sant és quan Déu pren la iniciativa. Quan Déu té un projecte sobre una persona, mai no el deixa en una incertesa permanent. Enmig d'aquell suplici interior Josep experimenta el consol de la presència de Déu —l'àngel del Senyor, diu el text rememorant les revelacions en somnis que trobem en l'Antic Testament—, presència que apaivaga el seu esperit trasbalsat. Són les primeres paraules de Déu a l'evangeli de Mateu: "Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa Maria com esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poblet". Un anunci molt semblant al que ens transmet sant Lluc en l'anunciació a Maria. Curiosament, dit sigui de pas, Mateu indica que ha de ser Josep qui posarà el nom de Jesús al fill de Maria, tal com li corresponia al pare en el món jueu. En canvi, Lluc, que és d'origen grec i, per tant, de mentalitat més liberal, diu a Maria que serà ella qui posarà el nom de Jesús a l'infant que li ha de néixer.
A partir d'aquella revelació interior, doncs, s'esvaeix el malson de Josep i comença pròpiament una nova missió per a ell. Josep actuarà dòcilment i amb una energia renovada. Des d'aleshores es produeix un abans i un després en la seva vida. Podem afirmar fins i tot que, paradoxalment, la missió rebuda, resultarà molt més gratificant per a ell que la mateixa paternitat natural.
Germanes, germans, siguem devots de sant Josep, emmirallem-nos en ell i tinguem-lo per un poderós intercessor. Ell que fou el custodi fidel de Jesús i Maria és ara el patró l'Església i també d'una manera especial dels seminaristes que es preparen pel sacerdoci. Demanem a Déu que la fe heroica de sant Josep sigui per a nosaltres un estímul i un exemple que ens motivin a abandonar-nos a ell en els moments difícils i desconcertants de la nostra vida.
2Sa 7, 4-5a. 12-14a. 16; Sl 88; Rm 4, 13. 16-18. 22; Mt 1, 16. 18-21. 24a
Germanes, germans:
Celebrem la solemnitat del patriarca sant Josep, aquest servidor fidel i prudent a qui el Senyor confià la seva casa, com cantàvem en el cant d'entrada, l'home que Déu va escollir per compartir la vida amb Jesús i Maria i ser el custodi de la sagrada família. L'evangeli d'avui diu d'ell que era un home bo, millor encara, un home just, és a dir, un home segons el cor de Déu. Aquest qualificatiu l'associa a tots els homes justos que la Bíblia considera com a tals: Abel, Noè, Abraham, Job, Zacaries i Isabel, el vell Simeó i altres. Sant Josep és, doncs, hereu de tota una cadena d'homes i dones fidels a l'aliança.
Les fonts bíbliques ens donen una pinzellada molt discreta de la seva persona. No sabem d'ell més que el que ens diuen els evangelis de la infància, en les versions tan diferents de Mateu i de Lluc. Ni tan sols no sabem quan va morir. Desapareix de l'escena sense deixar rastre. A més, aquests evangelistes no ens han testimoniat ni la més mínima expressió sortida de la seva boca. Sant Josep és d'aquells sants que no parla, simplement fa. Un sant de silenci fecund. Se'ns diu que era un humil treballador, fuster d'ofici, tot i que aquest terme inclou, sens dubte, treballs realitzats no tan sols amb la fusta, sinó també amb la pedra i fins i tot amb el ferro. Per tant, seria millor traduir l'ofici de Josep senzillament per artesà. Jesús el seguirà en aquest ofici i aprendrà d'ell treballant manualment a Natzaret i en els pobles veïns per tal de portar el pa a taula, com a pobres entre els pobres.
Poca cosa podem dir més de Josep. El seu nom apareix una vintena de vegades en els evangelis sinòptics i dues en l'evangeli de sant Joan. La referència més repetida és la de ser el pare de Jesús i espòs de Maria. També trobem l'expressió de 'fill de David', tant en Mateu com en Lluc. Josep és presentat per aquests evangelistes com a descendent de David, i Jesús és anomenat també sovint com a fill de David.
En la lectura del segon llibre de Samuel que hem escoltat, Natan promet a David, de part de Déu, que un descendent seu –Salomó- construirà un temple dedicat al nom de Déu, i que la dinastia del profeta-rei es perpetuarà. La promesa profètica es compliria en Jesús. Aquesta darrera promesa l'hem anat repetint mentre es cantava el salm responsorial. Sant Pau, per altra part, ens ha parlat de la descendència d'Abraham per la fe i ens ha dit que tots els creients som descendents seus per la mateixa fe. La fe d'Abraham fou també la de David i de Josep, així com la nostra. Per altra banda, Josep no construirà cap temple al Senyor, però conviurà amb Jesús, l'autèntic temple de Déu. I no tindrà descendència en la carn, però passarà a la història per ser el pare protector del salvador del món.
El fragment de l'evangeli de Mateu que hem escoltat podríem titular-lo com 'anunci a Josep', simètric de l'anunci a Maria que ens ha transmès sant Lluc. L'origen divers d'ambdós evangelistes explica també la forma de presentar el naixement de Jesús. Mateu, que és d'origen jueu, recorre a un gènere literari anomenat midraix, consistent en crear un relat manllevant imatges de l'Antic Testament aplicables a escenes noutestamentàries. Així, se serveix del somni, recurs freqüent en l'Antic Testament per relatar una revelació interior de Déu. Però abans que Déu li faci sentir el seu pla sobre ell, Josep està passant un malson torturador. Veu que Maria espera un fill i no s'ho explica. Es queda perplex. Ell no pot dubtar de la integritat de la seva esposa, la coneix més que ningú. D'on li ve aquest fill? És un misteri. Quelcom mai vist. Què fer? Se sent indigne d'ella. Creu que ell hi sobra en aquest afer, li fa massa respecte, i planeja deixar-la. Però, aleshores el remei seria pitjor que la malaltia. Com quedaria la reputació social i l'honor de Maria? I els del mateix Josep? Vet aquí els malsons del sant patriarca. Josep es troba en un carreró sense sortida, en una autèntica situació límit. En el moment més crític dels malsons del sant és quan Déu pren la iniciativa. Quan Déu té un projecte sobre una persona, mai no el deixa en una incertesa permanent. Enmig d'aquell suplici interior Josep experimenta el consol de la presència de Déu —l'àngel del Senyor, diu el text rememorant les revelacions en somnis que trobem en l'Antic Testament—, presència que apaivaga el seu esperit trasbalsat. Són les primeres paraules de Déu a l'evangeli de Mateu: "Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa Maria com esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poblet". Un anunci molt semblant al que ens transmet sant Lluc en l'anunciació a Maria. Curiosament, dit sigui de pas, Mateu indica que ha de ser Josep qui posarà el nom de Jesús al fill de Maria, tal com li corresponia al pare en el món jueu. En canvi, Lluc, que és d'origen grec i, per tant, de mentalitat més liberal, diu a Maria que serà ella qui posarà el nom de Jesús a l'infant que li ha de néixer.
A partir d'aquella revelació interior, doncs, s'esvaeix el malson de Josep i comença pròpiament una nova missió per a ell. Josep actuarà dòcilment i amb una energia renovada. Des d'aleshores es produeix un abans i un després en la seva vida. Podem afirmar fins i tot que, paradoxalment, la missió rebuda, resultarà molt més gratificant per a ell que la mateixa paternitat natural.
Germanes, germans, siguem devots de sant Josep, emmirallem-nos en ell i tinguem-lo per un poderós intercessor. Ell que fou el custodi fidel de Jesús i Maria és ara el patró l'Església i també d'una manera especial dels seminaristes que es preparen pel sacerdoci. Demanem a Déu que la fe heroica de sant Josep sigui per a nosaltres un estímul i un exemple que ens motivin a abandonar-nos a ell en els moments difícils i desconcertants de la nostra vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
