Homilia del P. Antoni Aguado †
Mt 25, 14-30
Aquesta homilia va ser llegida com a comentari de la lectura de Vespres, a Poblet, el dia 30 de juny de 2009, en el tercer dia de la mort del P. Antoni, tot celebrant l'Ofici de Difunts en sufragi per la seva ànima.
La paràbola dels talents podria ser anomenada la paràbola del risc de la vida. Fer treballar el diner sempre comporta un risc; colgar-lo representa una seguretat. Em sembla que allò que ens vol ensenyar Jesús és que no fóra una bona actitud pretendre conservar la fe que hem rebut colgant-la com qui colga un tresor, per tal de retrobar-la a la fi intacta. Allò que cal és treballar-la. Em pregunto què hauria passat si, en retornar el propietari del país llunyà on havia anat, un d'aquells servidors li hagués fet aquesta confessió: «Senyor, amb el diner que m'havíeu donat, hi he negociat, m'hi he esforçat tant com he pogut, l'he fet treballar, però m'ha sortit malament i ho he perdut gairebé tot». Em penso que el Senyor li hauria dit: «Bé, bon servent, has treballat, has viscut; no t'amoïnis. Ets tu qui m'interesses, el diner no em fa falta».
Que el Senyor em perdoni si m'equivoco, si me l'imagino massa a la mida de l'home. És que, en aquesta paràbola hi veig reflectit el cas de tants homes, germans nostres, que es passen la vida buscant Déu, potser sense saber-ho, fent treballar tota la llum, molta o poca, que han rebut, tant en la recerca de la veritat com en el treball per la justícia. Es llancen a totes les audàcies, s'exposen a tots els perills, enduts per aquesta ànsia de claror, de rectitud. I passen per tots els cansaments, i aguanten tots els desenganys i els pot semblar encara que sempre tenen les mans buides. Però treballen i lluiten i viuen. Els interessa l'home, el germà, i l'home és sempre el Senyor. Segur que no són aquests els que Déu condemna.
El que Déu espera, doncs, de nosaltres, és que fem treballar els dons que d'Ell hem rebut. I per remarcar-ho hi ha en la paràbola un personatge clau: és l'administrador que té por i amaga els diners rebuts. No els perd ni els malgasta, simplement no els fa treballar i els guarda en un amagatall perquè té por de perdre'ls si s'arrisca. I aquest administrador poruc és el que el Senyor qualifica de "dolent i gandul". Però ell, potser, més que dolent i gandul era, simplement, poruc.
Apliquem-nos aquesta paràbola a nosaltres, com a membres de la comunitat cristiana. Jesucrist ens ha confiat la seva Paraula, la seva veritat. Ha deixat a les nostres mans el seu amor i la seva esperança. Aquests són els diners, els talents que té el cristià. Però no els tenim per a guardar-los amagats. El que el Senyor espera de nosaltres, no és simplement que no els malgastem, que no els perdem, sinó que els fem treballar.
El Senyor, el propietari, és Crist; el temps de la seva absència és la vida de la comunitat eclesial en el món i la de cada cristià dintre d'ella. La seva tornada serà l'hora del trobament. La gloriosa vinguda del Senyor es va realitzant en el pas de cadascú a l'eternitat. Els talents signifiquen aquella concreta capacitat de fer el bé que Déu ha confiat a cada u. […] Al final de la jornada, al final de la vida, els servidors de Crist li tornaran la pròpia vida, tresor de Déu, enriquida el cent per cent per la fidelitat a la gràcia que reberen. No se'ls felicitarà per la quantitat que ofereixin, tan diversa, sinó per l'amor amb què han treballat. A tots se'ls diu per igual: "Entra al goig del teu Senyor". I això eternament. Treballem, doncs, germans, amb els talents que el Senyor ens ha donat, fem fructificar la fe amb les nostres obres. Escoltem el que ens diu el Senyor: "Estigueu en mi i jo en vosaltres. Qui està en mi dóna molt de fruit" (cf. Jn 15, 4-5).
30 de juny del 2009
29 de juny del 2009
SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19
El cristianisme és una religió establerta. Es diu també que és una religió instituïda. Amb això se signifiquen diverses coses. En primer lloc, que no és una forma religiosa buida, privada de contingut. Després, que no és una experiència religiosa amorfa, privada d'estructures. Finalment, que no és una consideració de Déu en línia subjectiva, privada d'expressions intersubjectives, especialment cultuals. (Olegario Gonzalez, L'entranya del cristianisme, p. 13).
No és quelcom de buit, té un contingut, unes veritats, una doctrina que s'ha anat afirmant amb el temps en l'Església, en la comunitat cristiana. I tot això neix de la fe en el Ressuscitat, neix d'una experiència dels Apòstols viscuda en la relació amb Jesús. La fe no és un crit, una emoció, un impuls del cor. La fe neix, certament, d'una experiència de trobada personal amb el Ressuscitat, emotiva, com una fina intuïció interior, un crit si voleu, però que després va creixent, contrastant-se amb l'experiència d'altres germans, fins a adquirir, en la seva maduresa, una dimensió social, per a, finalment, celebrar-la junts en una vida i experiència comunitària.
Els primers moments de la vida de fe dels Apòstols i de l'Església són ben difícils. Ho percebem en els llibres sagrats. Un gran desconcert, al principi, sobre la Resurrecció, que va donant lloc a una comunitat viva que serà una referència important, principal, per a tota la vida eclesial posterior.
El cristianisme no és quelcom buit, té una doctrina, una estructura... La Paraula de Déu que s'ha proclamat en aquesta solemnitat ens dóna unes pistes interessants en aquest sentit. En la primera lectura descobrim una comunitat que prega amb insistència mentre Pere és a la presó. Joan Pau II ens deia en una de les seves homilies:
Pere, sota l'acció de l'Esperit diví, es converteix en testimoni i confessor del Ressuscitat... La seva professió de fe constitueix la base sòlida de la fe de l'Església: "Sobre teu edificaré la meva Església" (Mt 16, 18). L'Església de Crist està edificada sobre la fe i sobre la fidelitat de Pere... La primera comunitat cristiana era molt conscient d'això i quan Pere es trobava a la presó, es va reunir per pregar Déu per ell. Va ser escoltada, perquè la presència de Pere era encara necessària per a la comunitat que donava els seus primers passos: el Senyor va enviar al seu àngel per a alliberar-lo de les mans dels seus perseguidors (cf. Ac 12, 7-11). Estava escrit en els designis de Déu que Pere, després de confirmar en la fe, per molt de temps, els seus germans, sofriria el martiri aquí, a Roma, juntament amb Pau, l'Apòstol dels gentils, que també s'havia escapat moltes vegades de la mort.
Si en la primera lectura descobrim una Església, una comunitat amb una estructura senzilla, que prega amb intensitat conscient del que suposa Pere per a ella, l'evangeli ens presenta la persona de Pere en una relació personal amb Jesús, uns primers passos que el portaran a la fe en Jesús Ressuscitat, una fe anunciada amb la breu expressió: Jesús és el Senyor, expressió primera del kerigma cristià, dels primers continguts frescos, vius, de l'Església que està naixent.
Però la fe de Pere, de Pau, de tots els Apòstols es va preparant en aquelles trobades pels camins i pobles de Palestina, on es plantegen preguntes com aquesta de l'evangeli d'avui: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? (Mt 16, 15)
Moltes vegades ells li havien fet preguntes a Jesús; ara és ell qui els interpel·la. La seva pregunta és precisa, i espera una resposta. Simó Pere pren la paraula en nom de tots: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu" (Mt 16, 16). Aquesta resposta és extraordinàriament lúcida. Reflecteix de manera perfecta la fe de l'Església. Ens hi veiem reflectits també nosaltres. De manera particular, en les paraules de Pere s'hi veu reflectit el Bisbe de Roma, que, per voluntat divina, és el seu successor. Aquestes paraules en els llavis de Pere provenen del més profund del misteri de Déu; revelen la veritat íntima, la vida mateixa de Déu.
També la nostra fe va madurant quan ens fem preguntes com aquesta que Jesús fa als seus deixebles, quan deixem que la Paraula de Déu ens interpel·li cada dia, deixant-nos portar per la iniciativa de l'amor diví cap a l'íntim de misteri de Déu, a fer nostra la vida mateixa de Déu.
Aquesta mateixa actitud tindrà sant Pau, a qui contemplem en la segona lectura, en la carta que escriu a Timoteu repassant la trajectòria de la seva vida al servei de l'Evangeli, des d'aquell començament de la seva missió a Damasc, quan sent amb força la crida del Senyor, fins al moment final que ja considera imminent, i que viu en tot moment amb total generositat, em gastaré i em desgastaré per Crist, escriu, així com amb una profunda confiança en el Senyor.
Avui l'Església proclama novament la seva fe. És la nostra fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, únic Salvador del món; en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.
Un bon dia per reflexionar sobre la nostra fe. O escoltar la paraula de Jesús: I vosaltres qui dieu que sóc jo?
Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19
El cristianisme és una religió establerta. Es diu també que és una religió instituïda. Amb això se signifiquen diverses coses. En primer lloc, que no és una forma religiosa buida, privada de contingut. Després, que no és una experiència religiosa amorfa, privada d'estructures. Finalment, que no és una consideració de Déu en línia subjectiva, privada d'expressions intersubjectives, especialment cultuals. (Olegario Gonzalez, L'entranya del cristianisme, p. 13).
No és quelcom de buit, té un contingut, unes veritats, una doctrina que s'ha anat afirmant amb el temps en l'Església, en la comunitat cristiana. I tot això neix de la fe en el Ressuscitat, neix d'una experiència dels Apòstols viscuda en la relació amb Jesús. La fe no és un crit, una emoció, un impuls del cor. La fe neix, certament, d'una experiència de trobada personal amb el Ressuscitat, emotiva, com una fina intuïció interior, un crit si voleu, però que després va creixent, contrastant-se amb l'experiència d'altres germans, fins a adquirir, en la seva maduresa, una dimensió social, per a, finalment, celebrar-la junts en una vida i experiència comunitària.
Els primers moments de la vida de fe dels Apòstols i de l'Església són ben difícils. Ho percebem en els llibres sagrats. Un gran desconcert, al principi, sobre la Resurrecció, que va donant lloc a una comunitat viva que serà una referència important, principal, per a tota la vida eclesial posterior.
El cristianisme no és quelcom buit, té una doctrina, una estructura... La Paraula de Déu que s'ha proclamat en aquesta solemnitat ens dóna unes pistes interessants en aquest sentit. En la primera lectura descobrim una comunitat que prega amb insistència mentre Pere és a la presó. Joan Pau II ens deia en una de les seves homilies:
Pere, sota l'acció de l'Esperit diví, es converteix en testimoni i confessor del Ressuscitat... La seva professió de fe constitueix la base sòlida de la fe de l'Església: "Sobre teu edificaré la meva Església" (Mt 16, 18). L'Església de Crist està edificada sobre la fe i sobre la fidelitat de Pere... La primera comunitat cristiana era molt conscient d'això i quan Pere es trobava a la presó, es va reunir per pregar Déu per ell. Va ser escoltada, perquè la presència de Pere era encara necessària per a la comunitat que donava els seus primers passos: el Senyor va enviar al seu àngel per a alliberar-lo de les mans dels seus perseguidors (cf. Ac 12, 7-11). Estava escrit en els designis de Déu que Pere, després de confirmar en la fe, per molt de temps, els seus germans, sofriria el martiri aquí, a Roma, juntament amb Pau, l'Apòstol dels gentils, que també s'havia escapat moltes vegades de la mort.
Si en la primera lectura descobrim una Església, una comunitat amb una estructura senzilla, que prega amb intensitat conscient del que suposa Pere per a ella, l'evangeli ens presenta la persona de Pere en una relació personal amb Jesús, uns primers passos que el portaran a la fe en Jesús Ressuscitat, una fe anunciada amb la breu expressió: Jesús és el Senyor, expressió primera del kerigma cristià, dels primers continguts frescos, vius, de l'Església que està naixent.
Però la fe de Pere, de Pau, de tots els Apòstols es va preparant en aquelles trobades pels camins i pobles de Palestina, on es plantegen preguntes com aquesta de l'evangeli d'avui: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? (Mt 16, 15)
Moltes vegades ells li havien fet preguntes a Jesús; ara és ell qui els interpel·la. La seva pregunta és precisa, i espera una resposta. Simó Pere pren la paraula en nom de tots: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu" (Mt 16, 16). Aquesta resposta és extraordinàriament lúcida. Reflecteix de manera perfecta la fe de l'Església. Ens hi veiem reflectits també nosaltres. De manera particular, en les paraules de Pere s'hi veu reflectit el Bisbe de Roma, que, per voluntat divina, és el seu successor. Aquestes paraules en els llavis de Pere provenen del més profund del misteri de Déu; revelen la veritat íntima, la vida mateixa de Déu.
També la nostra fe va madurant quan ens fem preguntes com aquesta que Jesús fa als seus deixebles, quan deixem que la Paraula de Déu ens interpel·li cada dia, deixant-nos portar per la iniciativa de l'amor diví cap a l'íntim de misteri de Déu, a fer nostra la vida mateixa de Déu.
Aquesta mateixa actitud tindrà sant Pau, a qui contemplem en la segona lectura, en la carta que escriu a Timoteu repassant la trajectòria de la seva vida al servei de l'Evangeli, des d'aquell començament de la seva missió a Damasc, quan sent amb força la crida del Senyor, fins al moment final que ja considera imminent, i que viu en tot moment amb total generositat, em gastaré i em desgastaré per Crist, escriu, així com amb una profunda confiança en el Senyor.
Avui l'Església proclama novament la seva fe. És la nostra fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, únic Salvador del món; en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.
Un bon dia per reflexionar sobre la nostra fe. O escoltar la paraula de Jesús: I vosaltres qui dieu que sóc jo?
28 de juny del 2009
MISSA EXEQUIAL DEL P. ANTONI AGUADO
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 1, 13-15; 2, 23-24; Sl 29; 2Co 8, 7-9. 13-15. Mc 5, 21-43
Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre(Jn 6, 51). Són paraules de Jesús. Ens ensenyen que Jesús és una deu de vida. I vida eterna. El qui creu en mi, que begui. Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. A l'evangeli d'avui, Jesús ens diu: Tingues fe i no tinguis por. Jesús vol posar en el cor de cadascun dels seus germans aquests rius, fonts, d'aigua viva. L'home té necessitat de sadollar la seva set de vida en aquesta font singular que és Jesús.
L'evangeli d'avui és molt eloqüent: Jaire va a Jesús demanant per la seva filla malalta, la dona malalta d'hemorràgies busca tocar-lo considerant Jesús font de vida... així és com Jesús passa fent el bé. I aquest bé és sadollar el cor de l'home que té fam de vida. Viure! Jesús passa entre els homes per a dir-los: viviu!
Avui cobra actualitat entre nosaltres tot aquest misteri de la vida, del viure. Del viure i del morir. Perquè no hi ha vida sense mort. No hi ha viure sense morir. Ni mort sense vida. En la vida i en la mort som de Déu, diu Pau. Després, Déu, que és un Déu de vius i no de morts, abraça la vida i la mort, per a fer que ho domini tot la vida.
Més d'una vegada, en el noviciat, o en els passejos que fèiem amb el P. Antoni, sortia aquest tema teològic a la conversa, quan nosaltres defensàvem que en morir, mor el cos, però l'ànima no... ell defensava que tot l'home mor, i després Déu li dóna una vida nova, o no la hi dóna... Em recorda la lletra d'una cançó de la simfonia 2a, Resurrecció, de Mahler:
Ressuscitaràs, sí, tu ressuscitaràs
la meva pols, després d'un breu repòs!
Vida eterna
et donarà Aquell que t'ha cridat.
Tot l'home va a la pols, i després de deixar-lo reposar, Déu fa un home nou, com si fos un nou Gènesi, tan sols que ara en lloc d'anomenar-ho Creació ho anomenem Resurrecció. És la nova Creació que ens porta Déu, que, essent ric es va fer pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa. Tenint riquesa de vida, se'n despendrà per a enriquir-nos a nosaltres que som pobres de vida i rics de mort. Potser per això el poeta Rilke escriu:
La mort és gran,
som seus.
Quan ens creiem en el centre de la vida
aquesta vida plora
en el nostre centre.
Ens trobem aquí amb el misteri de la mort davant la qual romanem sense paraules. El misteri de la vida i de la mort que ens desborda, que ens supera. I no obstant això el llibre de la Saviesa sembla que ens parla en un altre sentit: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, perquè l'home visqui. Déu no crea l'home per a la mort, sinó per a una existència eterna.
La contradicció apareix davant nostre una altra vegada: la vida i la mort. Hem de tornar a recordar la Paraula de l'Escriptura: en la vida i en la mort som de Déu. Déu ho abraça tot. I en aquesta abraçada, tot es fa vida, sense cap escletxa per a la mort.
Això ens recorda de nou la Paraula de Jesús: Tingues fe i no tinguis por! Veritablement, amb raó ens convida la Regla a: no anteposar res al Crist. La seva Paraula de vida ens obre a una nova vida. Necessitem escoltar assíduament la Paraula de Déu, que ella parli en el nostre interior perquè es manifesti la nostra veritat en morir, com escriu algú:
Allò que hom és, allò que hom va ser
quan mor es torna manifest.
No escoltem la música de Déu quan xiuxiueja.
Només ens sotraguegem quan emmudeix.
No escoltem, potser, la música de Déu que fa sonar la seva melodia en el cor amb la seva Paraula. Però hi ha altres moments que el cop de la vida és més fort i sembla que sentim l'absència de Déu, un Déu emmudit. Però sabem que està aquí, en el silenci. I esperem, exercitant-nos en el viure i en el morir.
La vida monàstica és un temps i un espai molt adequat per a viure aquest exercici de la vida. La vida monàstica és molt adequada per a atorgar el seu valor real al temps, per a relativitzar-ho. Li pregunten a un ancià, a un Pare del desert: Com us ho feu que mai us descoratgeu? Va respondre: Jo espero cada dia la mort.
En la vida monàstica, en la vida de comunitat, no s'espera la mort, sinó que cada dia hi ha necessitat d'exercitar-s'hi. Els qui porteu molts anys de vida monàstica en sabeu molt d'aquest morir, per a fer possible que la comunitat tingui més vida. Els qui porteu molts anys seguiu fent aquest exercici de morir. Feu-lo amb amor com el Crist a la Creu. I no ens faltarà la vida del Ressuscitat. Els qui porteu poc de temps en el monestir aneu aprenent aquesta saviesa del viure i del morir. De saber morir cada dia per a obrir-se a l'experiència singular, inigualable del Ressuscitat.
I mireu: Cada persona experimenta la mort a la seva manera, en la seva pròpia profunditat i en la seva grandesa. Tots els paisatges i les nostàlgies, els amors i les alegries de tota la vida, s'acumulen i augmenten "ad infinitum" en el moment de morir, que no és acabar amb la vida, sinó que tota la vida desemboca en la totalitat.
Us imagineu al P. Antoni, l'albada d'ahir, quan tancava els ulls abans de sortir el sol i els obria a la gran vall de l'eternitat, mirant el Sol sense ocàs, amatent a dirigir una nova Salve amb tota la cort celestial...?
Veritablement, tota la vida desemboca en la totalitat.
Sv 1, 13-15; 2, 23-24; Sl 29; 2Co 8, 7-9. 13-15. Mc 5, 21-43
Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre(Jn 6, 51). Són paraules de Jesús. Ens ensenyen que Jesús és una deu de vida. I vida eterna. El qui creu en mi, que begui. Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. A l'evangeli d'avui, Jesús ens diu: Tingues fe i no tinguis por. Jesús vol posar en el cor de cadascun dels seus germans aquests rius, fonts, d'aigua viva. L'home té necessitat de sadollar la seva set de vida en aquesta font singular que és Jesús.
L'evangeli d'avui és molt eloqüent: Jaire va a Jesús demanant per la seva filla malalta, la dona malalta d'hemorràgies busca tocar-lo considerant Jesús font de vida... així és com Jesús passa fent el bé. I aquest bé és sadollar el cor de l'home que té fam de vida. Viure! Jesús passa entre els homes per a dir-los: viviu!
Avui cobra actualitat entre nosaltres tot aquest misteri de la vida, del viure. Del viure i del morir. Perquè no hi ha vida sense mort. No hi ha viure sense morir. Ni mort sense vida. En la vida i en la mort som de Déu, diu Pau. Després, Déu, que és un Déu de vius i no de morts, abraça la vida i la mort, per a fer que ho domini tot la vida.
Més d'una vegada, en el noviciat, o en els passejos que fèiem amb el P. Antoni, sortia aquest tema teològic a la conversa, quan nosaltres defensàvem que en morir, mor el cos, però l'ànima no... ell defensava que tot l'home mor, i després Déu li dóna una vida nova, o no la hi dóna... Em recorda la lletra d'una cançó de la simfonia 2a, Resurrecció, de Mahler:
Ressuscitaràs, sí, tu ressuscitaràs
la meva pols, després d'un breu repòs!
Vida eterna
et donarà Aquell que t'ha cridat.
Tot l'home va a la pols, i després de deixar-lo reposar, Déu fa un home nou, com si fos un nou Gènesi, tan sols que ara en lloc d'anomenar-ho Creació ho anomenem Resurrecció. És la nova Creació que ens porta Déu, que, essent ric es va fer pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa. Tenint riquesa de vida, se'n despendrà per a enriquir-nos a nosaltres que som pobres de vida i rics de mort. Potser per això el poeta Rilke escriu:
La mort és gran,
som seus.
Quan ens creiem en el centre de la vida
aquesta vida plora
en el nostre centre.
Ens trobem aquí amb el misteri de la mort davant la qual romanem sense paraules. El misteri de la vida i de la mort que ens desborda, que ens supera. I no obstant això el llibre de la Saviesa sembla que ens parla en un altre sentit: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, perquè l'home visqui. Déu no crea l'home per a la mort, sinó per a una existència eterna.
La contradicció apareix davant nostre una altra vegada: la vida i la mort. Hem de tornar a recordar la Paraula de l'Escriptura: en la vida i en la mort som de Déu. Déu ho abraça tot. I en aquesta abraçada, tot es fa vida, sense cap escletxa per a la mort.
Això ens recorda de nou la Paraula de Jesús: Tingues fe i no tinguis por! Veritablement, amb raó ens convida la Regla a: no anteposar res al Crist. La seva Paraula de vida ens obre a una nova vida. Necessitem escoltar assíduament la Paraula de Déu, que ella parli en el nostre interior perquè es manifesti la nostra veritat en morir, com escriu algú:
Allò que hom és, allò que hom va ser
quan mor es torna manifest.
No escoltem la música de Déu quan xiuxiueja.
Només ens sotraguegem quan emmudeix.
No escoltem, potser, la música de Déu que fa sonar la seva melodia en el cor amb la seva Paraula. Però hi ha altres moments que el cop de la vida és més fort i sembla que sentim l'absència de Déu, un Déu emmudit. Però sabem que està aquí, en el silenci. I esperem, exercitant-nos en el viure i en el morir.
La vida monàstica és un temps i un espai molt adequat per a viure aquest exercici de la vida. La vida monàstica és molt adequada per a atorgar el seu valor real al temps, per a relativitzar-ho. Li pregunten a un ancià, a un Pare del desert: Com us ho feu que mai us descoratgeu? Va respondre: Jo espero cada dia la mort.
En la vida monàstica, en la vida de comunitat, no s'espera la mort, sinó que cada dia hi ha necessitat d'exercitar-s'hi. Els qui porteu molts anys de vida monàstica en sabeu molt d'aquest morir, per a fer possible que la comunitat tingui més vida. Els qui porteu molts anys seguiu fent aquest exercici de morir. Feu-lo amb amor com el Crist a la Creu. I no ens faltarà la vida del Ressuscitat. Els qui porteu poc de temps en el monestir aneu aprenent aquesta saviesa del viure i del morir. De saber morir cada dia per a obrir-se a l'experiència singular, inigualable del Ressuscitat.
I mireu: Cada persona experimenta la mort a la seva manera, en la seva pròpia profunditat i en la seva grandesa. Tots els paisatges i les nostàlgies, els amors i les alegries de tota la vida, s'acumulen i augmenten "ad infinitum" en el moment de morir, que no és acabar amb la vida, sinó que tota la vida desemboca en la totalitat.
Us imagineu al P. Antoni, l'albada d'ahir, quan tancava els ulls abans de sortir el sol i els obria a la gran vall de l'eternitat, mirant el Sol sense ocàs, amatent a dirigir una nova Salve amb tota la cort celestial...?
Veritablement, tota la vida desemboca en la totalitat.
25 de juny del 2009
DIJOUS XII (I)
Homilia predicada per F. Lluís Solà
Gn 16, 1-12. 15-16; Sl 105, 1-2. 3-4a. 4b-5 (R.: 1a); Mt 7, 21-29
Acabem d'escoltar el colofó al primer dels cinc grans discursos del Jesús de Mateu, aquest Jesús que, amb autoritat, ha rellegit i interpretat la Torà per al nou poble aplegat als peus del nou Sinaí. La Bíblia rellegeix una i altra vegada la Torà! Els Profetes i els Escrits rellegeixen la Torà! I en fan paraula viva per a la història concreta del poble en tots els instants de la seva vida.
Davant la Torà, també la Torà de Jesús, hi ha dues actituds possibles. Mateu les tipifica amb dos adjectius peculiars, que tornarem a trobar al final del seu evangeli, en el moment decisiu: savi o prudent, ximple o desassenyat. Recordeu les deu verges que van sortir a rebre l'espòs? Cinc eren prudents, sàvies… les altres cinc eren ximpletes, desassenyades.
És savi el qui edifica la seva vida segons la Torà, la Torà de Jesús, la Torà de la felicitat, de les benaurances per a la vida d'ara i de després. Al capdavall la Torà és la clau que obre la porta de la felicitat i de la vida. En la paràbola de les verges se'ns parla d'una porta que quedà tancada per a les qui no havien previst la trigança de l'espòs. La Torà, encara, que hem anat escoltant aquests darrers dies, aplegats com a nou poble de Déu als peus d'aquest altar i d'aquest ambó, és llum per al camí i per a la vida, en tant que és com el plànol del designi de Déu, com el prospecte de la seva intimitat, com el mirall del seu somni d'amor per a cadascun de nosaltres. Recordeu les verges? Portaven una llàntia per foradar la foscor de la nit, del mal i de la mort, tot esperant l'albada de les noces, l'albada de la resurrecció. Cinc d'aquelles verges van fer de la Torà de Jesús oli i llum per a esperar-lo al cor de la nit… les altres cinc es van trobar buides, sense oli, sense llum, davant d'una porta closa. Havien construït damunt la sorra, i al primer embat tot l'edifici s'ensulsià.
Dues actituds, dues possibilitats. Tenim de treva la nostra vida per fer-ne la tria: roca o sorra, llum o foscor, sentit o angoixa, saviesa o niciesa. Les verges ximpletes cridaven: «Senyor, Senyor!» davant una porta tancada. «I els fou dit clarament: No us he conegut mai!». A les fosques, elles no trobaren la clau. Però nosaltres tenim la clau de les benaurances, la clau de la felicitat!
Gn 16, 1-12. 15-16; Sl 105, 1-2. 3-4a. 4b-5 (R.: 1a); Mt 7, 21-29
Acabem d'escoltar el colofó al primer dels cinc grans discursos del Jesús de Mateu, aquest Jesús que, amb autoritat, ha rellegit i interpretat la Torà per al nou poble aplegat als peus del nou Sinaí. La Bíblia rellegeix una i altra vegada la Torà! Els Profetes i els Escrits rellegeixen la Torà! I en fan paraula viva per a la història concreta del poble en tots els instants de la seva vida.
Davant la Torà, també la Torà de Jesús, hi ha dues actituds possibles. Mateu les tipifica amb dos adjectius peculiars, que tornarem a trobar al final del seu evangeli, en el moment decisiu: savi o prudent, ximple o desassenyat. Recordeu les deu verges que van sortir a rebre l'espòs? Cinc eren prudents, sàvies… les altres cinc eren ximpletes, desassenyades.
És savi el qui edifica la seva vida segons la Torà, la Torà de Jesús, la Torà de la felicitat, de les benaurances per a la vida d'ara i de després. Al capdavall la Torà és la clau que obre la porta de la felicitat i de la vida. En la paràbola de les verges se'ns parla d'una porta que quedà tancada per a les qui no havien previst la trigança de l'espòs. La Torà, encara, que hem anat escoltant aquests darrers dies, aplegats com a nou poble de Déu als peus d'aquest altar i d'aquest ambó, és llum per al camí i per a la vida, en tant que és com el plànol del designi de Déu, com el prospecte de la seva intimitat, com el mirall del seu somni d'amor per a cadascun de nosaltres. Recordeu les verges? Portaven una llàntia per foradar la foscor de la nit, del mal i de la mort, tot esperant l'albada de les noces, l'albada de la resurrecció. Cinc d'aquelles verges van fer de la Torà de Jesús oli i llum per a esperar-lo al cor de la nit… les altres cinc es van trobar buides, sense oli, sense llum, davant d'una porta closa. Havien construït damunt la sorra, i al primer embat tot l'edifici s'ensulsià.
Dues actituds, dues possibilitats. Tenim de treva la nostra vida per fer-ne la tria: roca o sorra, llum o foscor, sentit o angoixa, saviesa o niciesa. Les verges ximpletes cridaven: «Senyor, Senyor!» davant una porta tancada. «I els fou dit clarament: No us he conegut mai!». A les fosques, elles no trobaren la clau. Però nosaltres tenim la clau de les benaurances, la clau de la felicitat!
24 de juny del 2009
EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49, 1-6; Sl 138, 1-3. 13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-60. 80
Déu, per boca de Pau, fa aquesta lloança: Vaig trobar David, un home com el desitja el meu cor. Ho hem escoltat a la segona lectura dels Fets dels Apòstols, en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Podem pensar que és una expressió que també convé aplicar al Baptista. A més, ho confirma el fet que a l'evangeli es diu: la mà de Déu era amb ell. I fins i tot el mateix Jesús dirà durant la seva vida pública: Entre els nascuts de dona no n'hi ha cap de més gran que Joan Baptista. Tenim motius, doncs, per pensar que aquesta afirmació de la Paraula es pot dir també, amb veritat, de Joan Baptista.
Podríem preguntar-nos què és un home segons el cor de Déu. Fixem-nos en les persones bíbliques, en les quals es posa de relleu una relació especial amb Déu:
David. David no és un personatge irreprotxable, un sant sense màcula… És un personatge bíblic que trobem en la línia genealògica del Messies, però com a rei no mostra una exemplaritat absoluta, i com a humà ens mostra les seves febleses i pecats. Però és també algú que no perd el control de la seva relació amb Déu, un home que va fent el camí d'aquesta vida, en el temps que Déu ens dóna per anar cap a Ell, i que el viu en un permanent esforç de recerca, de rectificar pensaments, de trepitjar nous camins, per buscar els pensaments i els camins de Déu, i d'aquesta forma romandre en sintonia amb el Senyor, el seu Déu.
Joan Baptista. La litúrgia d'avui estableix una relació, una referència amb Joan Baptista, del qual es diu, en acabar de néixer, que la mà de Déu era amb ell. Així que el Baptista ens apareix com un David amb un nivell d'amistat i relació amb Déu més profund.
Comenta sant Gregori Palamàs: Si és preciosa a la presència del Senyor la mort dels seus sants i la memòria del just amb lloances, com més hem de fer memòria de Joan, el més gran dels sants i dels justos, que anuncia el Verb de Déu encarnat per nosaltres? Si callem deixem sense lloances aquell a qui l'Escriptura anomena Veu del Verb Altíssim. Qui més a prop i afí al Verb de Déu que la Veu de Déu?
Però també ens diu que el noi creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert, fins al dia que es va manifestar a Israel. En Joan, per tant, existeix un creixement en la vida de l'esperit, un creixement en el coneixement de Déu. Hi ha un temps de recerca de Déu, d'un despertar i fer créixer la seva consciència en la relació amb el Senyor, per arribar a un coneixement més gran de Déu.
I precisament és tot aquest perfil el que ha fet de sant Joan Baptista un punt de referència monàstic important, i que la seva figura tingui molt a dir a la nostra vida de monjos, si realment el volem escoltar.
Escriu Orígenes: ... no pensem que la història de Joan ha estat escrita sense més, i que no ens afecten aquestes paraules: "creixia i s'enfortia espiritualment", sinó que ha estat escrit per a la nostra imitació, perquè, enfortits al costat d'ell, progressem també nosaltres... (Homilies a l'Evangeli de Lluc, 11, 3)
Jesucrist. Un altre dels grans personatges bíblics, d'acord amb la Paraula que hem escoltat, a qui podem acudir, més encara, a qui hem d'acudir, per conèixer l'home segons el cor de Déu: Jesucrist. A qui precisament el Baptista assenyalarà d'una manera especial com a tal. El Baptista es mira a si mateix tan sols com una veu que prepara el camí, que anuncia l'home sense taca. L'home com el desitja el cor de Déu. Ecce homo. Heus aquí l'home, dirà Pilat. L'home que no pot fer res sinó allò que fa el Pare. L'home l'aliment del qual és fer la voluntat del Pare. L'home que ens diu: jo i el Pare som u. I els qui no l'escolten el crucifiquen. Ahir, avui i demà.
Tres noms, tres persones, tres llumeners per a nosaltres, però amb diferent graduació d'intensitat: David una llum per a la nostra condició feble, pecadora, que Déu no rebutja, una llum per no perdre mai la confiança en el Senyor. Un Senyor, un Déu que sempre busca el cor humà per dir-li: viu!
Joan, una llum per estimar la llum, i des d'aquest amor créixer cap a la llum; un estil de vida molt concret, molt actual per a una societat que sap poc de sobrietat, solitud i silenci, coneixement profund...
I Crist, la llum, la torxa que hem d'agafar per fer veritat la seva paraula en la nostra vida: el qui em segueix no camina a les fosques; i també sou llum en el Senyor... Necessitem doncs, no anteposar res al Crist.
Acostem-nos a la contemplació d'aquests personatges bíblics, tots ells homes segons el cor de Déu. Tots ells, amb matisos diferents, ens indiquen el camí correcte. Celebrem amb goig la solemnitat de sant Joan Baptista, punt de referència necessari per a la nostra vida monàstica. I Joan el nom del qual vol dir: "gràcia de Déu" ens portarà, com a Veu del Verb, a escoltar la remor de la mateixa Gràcia dins nostre. I a viure la saviesa d'aquest Verb, de la Paraula, que ha d'anar il·luminant els nostres passos en el camí de la vida...
Is 49, 1-6; Sl 138, 1-3. 13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-60. 80
Déu, per boca de Pau, fa aquesta lloança: Vaig trobar David, un home com el desitja el meu cor. Ho hem escoltat a la segona lectura dels Fets dels Apòstols, en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Podem pensar que és una expressió que també convé aplicar al Baptista. A més, ho confirma el fet que a l'evangeli es diu: la mà de Déu era amb ell. I fins i tot el mateix Jesús dirà durant la seva vida pública: Entre els nascuts de dona no n'hi ha cap de més gran que Joan Baptista. Tenim motius, doncs, per pensar que aquesta afirmació de la Paraula es pot dir també, amb veritat, de Joan Baptista.
Podríem preguntar-nos què és un home segons el cor de Déu. Fixem-nos en les persones bíbliques, en les quals es posa de relleu una relació especial amb Déu:
David. David no és un personatge irreprotxable, un sant sense màcula… És un personatge bíblic que trobem en la línia genealògica del Messies, però com a rei no mostra una exemplaritat absoluta, i com a humà ens mostra les seves febleses i pecats. Però és també algú que no perd el control de la seva relació amb Déu, un home que va fent el camí d'aquesta vida, en el temps que Déu ens dóna per anar cap a Ell, i que el viu en un permanent esforç de recerca, de rectificar pensaments, de trepitjar nous camins, per buscar els pensaments i els camins de Déu, i d'aquesta forma romandre en sintonia amb el Senyor, el seu Déu.
Joan Baptista. La litúrgia d'avui estableix una relació, una referència amb Joan Baptista, del qual es diu, en acabar de néixer, que la mà de Déu era amb ell. Així que el Baptista ens apareix com un David amb un nivell d'amistat i relació amb Déu més profund.
Comenta sant Gregori Palamàs: Si és preciosa a la presència del Senyor la mort dels seus sants i la memòria del just amb lloances, com més hem de fer memòria de Joan, el més gran dels sants i dels justos, que anuncia el Verb de Déu encarnat per nosaltres? Si callem deixem sense lloances aquell a qui l'Escriptura anomena Veu del Verb Altíssim. Qui més a prop i afí al Verb de Déu que la Veu de Déu?
Però també ens diu que el noi creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert, fins al dia que es va manifestar a Israel. En Joan, per tant, existeix un creixement en la vida de l'esperit, un creixement en el coneixement de Déu. Hi ha un temps de recerca de Déu, d'un despertar i fer créixer la seva consciència en la relació amb el Senyor, per arribar a un coneixement més gran de Déu.
I precisament és tot aquest perfil el que ha fet de sant Joan Baptista un punt de referència monàstic important, i que la seva figura tingui molt a dir a la nostra vida de monjos, si realment el volem escoltar.
Escriu Orígenes: ... no pensem que la història de Joan ha estat escrita sense més, i que no ens afecten aquestes paraules: "creixia i s'enfortia espiritualment", sinó que ha estat escrit per a la nostra imitació, perquè, enfortits al costat d'ell, progressem també nosaltres... (Homilies a l'Evangeli de Lluc, 11, 3)
Jesucrist. Un altre dels grans personatges bíblics, d'acord amb la Paraula que hem escoltat, a qui podem acudir, més encara, a qui hem d'acudir, per conèixer l'home segons el cor de Déu: Jesucrist. A qui precisament el Baptista assenyalarà d'una manera especial com a tal. El Baptista es mira a si mateix tan sols com una veu que prepara el camí, que anuncia l'home sense taca. L'home com el desitja el cor de Déu. Ecce homo. Heus aquí l'home, dirà Pilat. L'home que no pot fer res sinó allò que fa el Pare. L'home l'aliment del qual és fer la voluntat del Pare. L'home que ens diu: jo i el Pare som u. I els qui no l'escolten el crucifiquen. Ahir, avui i demà.
Tres noms, tres persones, tres llumeners per a nosaltres, però amb diferent graduació d'intensitat: David una llum per a la nostra condició feble, pecadora, que Déu no rebutja, una llum per no perdre mai la confiança en el Senyor. Un Senyor, un Déu que sempre busca el cor humà per dir-li: viu!
Joan, una llum per estimar la llum, i des d'aquest amor créixer cap a la llum; un estil de vida molt concret, molt actual per a una societat que sap poc de sobrietat, solitud i silenci, coneixement profund...
I Crist, la llum, la torxa que hem d'agafar per fer veritat la seva paraula en la nostra vida: el qui em segueix no camina a les fosques; i també sou llum en el Senyor... Necessitem doncs, no anteposar res al Crist.
Acostem-nos a la contemplació d'aquests personatges bíblics, tots ells homes segons el cor de Déu. Tots ells, amb matisos diferents, ens indiquen el camí correcte. Celebrem amb goig la solemnitat de sant Joan Baptista, punt de referència necessari per a la nostra vida monàstica. I Joan el nom del qual vol dir: "gràcia de Déu" ens portarà, com a Veu del Verb, a escoltar la remor de la mateixa Gràcia dins nostre. I a viure la saviesa d'aquest Verb, de la Paraula, que ha d'anar il·luminant els nostres passos en el camí de la vida...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
